martes, 30 de abril de 2019

171. L'antic Club Velocipedista d'Inca (1898)

Última Hora, 30 d'abril de 2019

A Inca hi ha una relíquia esportiva de primera magnitud, casi oblidada però amb un paper crucial en la història del ciclisme local. Es tracta de l’antic Club Velocipedista Inca (així es llegeix encara a la façana), edifici situat al c/ d’Artà núm. 7-9 (actual plaça de Mallorca) i catalogat per l’Ajuntament pel seu valor patrimonial. Fou construït el 1898, té dues plantes i és d’estil premodernista amb trets neoàrabs. La seva peculiar façana destaca per tres finestres amb arcs de ferradura al primer pis i el nom del club inscrit a la part superior.

Fou bastit pel Club Velocipedista Inca, entitat fundada el 1897 per fomentar el ciclisme. El seu ascens fou fulgurant: el 29 de maig de 1898 inaugurava el seu velòdrom d’es Cós i el 20 d’octubre l’edifici esmentat com a seu social. En aquest local es produí un fet crucial: el 25 de juny de 1899 es va celebrar la sessió de treball preparatòria per constituir un ens federatiu, i un mes després, el 25 de juliol, allà tingué lloc la sessió constitutiva de la Unió Velocipèdica Balear: és a dir, l’actual Federació de Ciclisme de les Illes Balears.

Però l’èxit de l’entitat ciclista fou efímer. Aviat patí una crisi que el dugué el 1901 a vendre el velòdrom (que fou esbucat) i el local. Més endavant canvià el seu nom per Club Central, en perdre la seva naturalesa esportiva original i esdevenir un club social més. Des de llavors l’edifici ha estat en mans privades i ha sobreviscut, tot i haver sofert modificacions importants que mutilaren la banda esquerra de la façana i sobretot l’interior.

Seria bo que l’ens ciclista balear es plantegés alguna manera d’assolir la titularitat de l’edifici i retornar-li l’ús ciclista original. Es tracta d’un vestigi excepcional a nivell arquitectònic, esportiu i patrimonial, que mereix recuperar-se, ara que encara és possible, com a testimoni de les primeres passes a l’illa de l’esport de la bicicleta.

viernes, 26 de abril de 2019

170. La Kaiserliche Marine, a Sóller

Veu de Sóller, 26 d'abril de 2019
Setmanari Sóller, 11 de maig de 2019

A finals del segle XIX les drassanes de l’Imperi Alemany estaven en plena ebullició amb la missió de crear una poderosa flota militar que estigués en condicions de competir amb l’esquadra militar britànica, que llavors dominava els oceans de tot el món: la Kaiserliche Marine. Així, entre altres iniciatives navals, foren construïts cinc creuers de la denominada classe Victoria Louise destinats a l’emergent esquadra naval alemanya i tres d’ells tingueren protagonisme a les nostres aigües: SMS Hertha, SMS Victoria Louise i SMS Hansa, construïts entre 1897 i 1899. Aquells anys la marina alemany assolí un nivell que l'acostaren al poderós nivell de la Royal Navy anglesa; però la seva presència a la Mediterrània fou testimonial per la manca de bases colonials de les quals sí disposaven els britànics. Per això el seu pas per Mallorca estigué lluny de tasques bèl·liques o estratègiques, i més encara, a Sóller.

El primer fou el SMS Hertha, botat a les drassanes de Stettin (avui Szczecin) i destinat a Àsia Oriental com a creuer colonial fins que, obsolet, fou reconvertit en vaixell escola per a guardiamarines (és a dir, aprenents d’oficial) i va viatjar per tot el món fent viatges d’instrucció per als futurs oficials de la marina alemanya. En una d’aquestes rutes va fondejar a Palma el 3 de setembre de 1908, amb un total de 610 tripulants. Durant la seva estada fins dia 15, que partí cap a Cartagena, va fer les habituals pràctiques d’aquest tipus d’embarcacions en alta mar (canoneig, abalisament, sondeig, etc.), combinat amb el lleure a terra ferma per al descans de la tripulació: oficials, guardiamarines i marineria. Les principals activitats d’oci foren dues: una excursió a Miramar, on segurament es trobaren amb l’Arxiduc Lluís Salvador; i una estada a Sóller.

Efectivament, la corporació municipal sollerica decidí organitzar, juntament amb el vicecònsol alemany, una vetllada a la plaça de la Constitució per als tripulants del SMS Hertha. El 12 de setembre arribaren a Sóller per la carretera del Coll uns 60 guardiamarines i la seva oficialitat, i s’allotjaren a l’hotel La Marina. Foren rebuts a l’ajuntament pel batle, varis regidors i el diputat Jeroni Estades. A sa plaça es ballaren jotes i boleros i els guardiamarines hi correspongueren amb valsos i polques. L’expedició va fer nit a la Vila, i al dia següent visitaren la Vall fins migdia, que varen tornar a Ciutat.

La premsa de Palma elogià les atencions dispensades a Sóller per la corporació sollerica en contrast amb les autoritats de la capital, que no va organitzaren cap acte d’afalac per als mariners alemanys durant els dotze dies que romangueren a l’illa. Això era habitual a altres places costaneres peninsulars, en part per cortesia i diplomàcia, però també per fomentar la naixent indústria del turisme i incentivar el seu retorn. I més encara en tractar-se de guardiamarines, en general provinents de bona família, que a llarg termini podrien tornar a Sóller com un futur turisme de qualitat, o recomanar-lo a gent de similar classe social (de fet, el comandant del SMS Hertha va prometre visitar la Vall en una altra ocasió). La premsa de l’època va lloar la corporació sollerica, al seu parer més hàbil i avançada, en contraposició a la passivitat de la capital.

El 30 de setembre de 1910 el SMS Hertha va arribar novament a Palma i s’hi va quedar fins el 10 d’octubre, que va partir cap a Alger. Va fer en mar obert les pràctiques habituals i, com a descans, una nova excursió a Miramar; però tot i les promeses del comandant dos anys abans, no ens consta cap visita a Sóller.

Varen passar tres anys fins que l’esquadra alemanya tornà a fer acte de presència a Mallorca. L’11 de setembre de 1913 arribaven a Palma els altres dos creuers esmentats: el SMS Victoria Louise (construït a Bremen) i el SMS Hansa (a Stettin), i que com el SMS Hertha funcionaven com a vaixells escola després de servir com a creuers colonials a Àsia Oriental i quedar obsolets. Durant vàries setmanes feren les pràctiques habituals, combinades amb activitats de descans. Enguany no va faltar l’excursió per la Serra: el 3 d’octubre visitaren Miramar, Valldemossa... i Sóller.

Com cinc anys abans l’ajuntament solleric va cursar una invitació, tot i que enguany només per als oficials dels creuers. L’oficialitat va visitar la casa consistorial, a la recepció foren rebuts pel batle Joan Puig i una delegació de regidors, i gaudiren d’un banquet amenitzat musicalment per la Lira Sollerense. S’allotjaren en l’Hotel La Marina i tornaren per la carretera del Coll, en lloc de fer ús del tren recentment inaugurat. El SMS Victoria Louise i el SMS Hansa marxaren de Mallorca el 4 i el 16 d’octubre, respectivament, posant rumb cap a Itàlia. 

Mesos després esclatava la Gran Guerra de 1914-18. Atès el seu nivell d’envelliment, cap dels tres creuers fou enfonsat en missió de guerra perquè aviat foren destinats a tasques accessòries als ports alemanys, fent funcions de magatzem o caserna. Acabat el conflicte bèl·lic tots tres foren desballestats entre 1920 i 1923, atès el seu nivell d’envelliment, i mai varen tornar a solcar les nostres aigües.

jueves, 11 de abril de 2019

169. Mallorca y Eduardo VIII

Diario de Mallorca, 11 de abril de 2019

Suplemento cultural Bellver núm. 977

En agosto de 1934 el heredero de la corona británica inició un viaje por Europa

Mallorca ha inspirado o dado nombre a algunas obras del repertorio musical clásico que, en mayor o menor medida, se mantienen vigentes y con gran popularidad entre el público. Tal vez las más conocidas sean las piezas compuestas por Isaac Albéniz (1860-1909), para piano: Rumores de la Caleta (1887) y la homónima barcarola (1889), más conocidas en su arreglo para guitarra. La obra compositiva de Frederic Chopin durante su estancia en Valldemossa entre 1838 y 1839 merece un capítulo aparte, aunque no hay ningún rasgo en particular que evoque mínimamente la estancia del autor polaco en la isla. Además, más allá de un primer plano hay muchas otras obras, que yacen en el olvido o se ejecutan solamente en nuestro ámbito local.

Sin embargo, hay una pequeña obra apenas conocida y prácticamente desconocida por tratarse de una pieza de escasa significancia; pero las circunstancias que envolvieron su composición son de una enorme trascendencia. Se trata de la marcha lenta Mallorca, obra compuesta en 1934 por el entonces Príncipe de Gales, Edward Windsor (1894-1972), quien reinaría brevemente durante 1936 con el nombre de Eduardo VIII.

En agosto de 1934 el heredero de la corona británica inició un largo viaje de placer por Europa. El viaje alternó trayectos marítimos y por tierra, que convirtieron el viaje en un auténtica gira del futuro rey. Las etapas marítimas las hizo a bordo del yate Rosaura, un antiguo ferry a vapor (SS Dieppe) propiedad del multimillonario Walter Guiness. En el yate se encontraban numerosos invitados, entre ellos Wallis Simpson, esposa del hombre de negocios Ernest A. Simpson y llamada a tener un papel clave en esta historia, pues se rumoreaba que entre ella y el príncipe había algún tipo de relación.

Hasta entonces el Príncipe de Gales había protagonizado numerosos romances y flirteos, pero de escaso calado, y su relación con Wallis parecía destinada a ser una de tantas; pero durante el viaje surgió algo más, que reforzó los vínculos entre ambos. Según Wallis Simpson, fue en este crucero que se enamoró del Príncipe y “cruzaron la línea que marca el límite indefinible entre la amistad y el amor”.

El Rosaura visitó varios puertos del Atlántico y luego llegó al Mediterráneo. El 6 de septiembre de 1934 atracó en Palma y permaneció unas horas, saliendo para Formentor ese mismo día. La presencia del príncipe no era oficial y pasó casi desapercibido como un turista más, visitando la Seu de Palma y jugando al golf en Formentor. En total estuvo un par de días en la isla y luego salió en dirección a Cannes para reunirse con su hermano, el futuro Jorge VI. Sin embargo, a pesar de la fugacidad de su paso el impacto que la isla dejó en el Príncipe de Gales fue inusitadamente intenso: como recuerdo de su estancia compuso la única pieza musical que se le conoce, la marcha para gaitas Mallorca, que registró el 11 de febrero de 1935 en el Catalog of Copyright Entries.

La pieza es de una gran simplicidad, dura menos de un minuto y está compuesta dentro del estilo marcial y solemne de las marchas lentas para este instrumento. Podríamos aventurarnos a decir que su melodía evoca lejanamente un aire mallorquín, más por las circunstancias que rodearon su composición que por evidencias derivadas de un análisis musical sesudo, aunque su simplicidad melódica y armónica abre el abanico de posibilidades. La pieza se tocó en el ámbito local inglés sin aspavientos, destacando más que nada por su atípica autoría que por su valor musical real. Años más tarde, en 1972 el guitarrista mallorquín Bartolomé Calatayud (1882-1973) realizó un arreglo para guitarra, pero la pieza ha seguido siendo desconocida hasta hoy.

La marcha Mallorca fue testigo y consecuencia de un momento histórico clave. Sin saberlo, el Príncipe de Gales puso música a un momento vital que consolidaba una relación la cual cambiaría el rumbo de su vida y, de rebote, de la historia de su país y del mundo contemporáneo. La obra coincide cronológicamente y casi a la perfección con el momento en el que Edward y Wallis pasaron del flirteo a consolidar su relación, algo que llevaría al futuro rey a abdicar en 1936, después de apenas diez meses de reinado y dar paso a su hermano, quien reinaría como Jorge VI hasta 1952. Evidentemente hubo otros factores más allá de la manida renuncia por amor (su falta de neutralidad en asuntos de gobierno y sus veladas simpatías con el nazismo, entre otros), pero la visión romántica se ha impuesto tradicionalmente y Mallorca ha adquirido carta de naturaleza como banda sonora de una relación amorosa que cambió el rumbo de la historia. Un hecho en apariencia anecdótico, pero que en perspectiva tiene una importancia enorme a nivel documental. A pesar de su simplicidad, la marcha Mallorca fue antesala de un momento histórico apasionante y ejemplo de cómo lo anecdótico puede llegar a tener un peso enorme en nuestras vidas.

martes, 9 de abril de 2019

168. Fortunio Bonanova, en els 50 anys de la seva mort

Última Hora, 9 d'abril de 2019

El 2 d’abril es compleixen 50 anys de la desaparició d’un dels mallorquins més universals i alhora més desconeguts del segle XX: Josep Lluís Moll Esteve, més conegut com a Fortunio Bonanova (Palma, 1895-Los Angeles, 1969). Personatge enormement polifacètic, fou baríton, actor de cinema, teatre i televisió, dramaturg i escriptor, entre d’altres. El seu pseudònim el va escollir pel desig de cercar fortuna i la seva estima pel barri de la Bonanova, de Palma.

La seva carrera artística va començar el 1921, com a baríton al Teatre Principal de Palma, i com a actor en el film Don Juan Tenorio, estrenat l'any següent als Estats Units, que el va donar a conèixer a Amèrica i el va decidir a emigrar. Als Estats Units canta òpera i sarsuela, gravà discos i gradualment obtingué petits papers en el cinema fins consolidar-se a Hollywood com a actor secundari.

Va tornar a Espanya el 1934 com a figura del cinema i treballà a varis films com a primer actor, fins l’esclat de la Guerra Civil el 1936 que decideix tornar als Estats Units. Allà es va consolidar durant els anys 40 i 50 com a actor secundari a grans produccions del cinema; el seu paper més recordat és com a Signor Matiste a Citizen Kane, tot i la seva brevetat.

Els anys 60, en el tram final de la seva carrera, visità Espanya per participar en alguns films, però mai va tornar a Mallorca. Els darrers anys es va centrar en l’acadèmia de bel canto que regentava a Los Angeles, on va morir i fou enterrat. En total va treballar a uns 80 films, en la majoria com a secundari destacat.

La seva figura fou estudiada pels investigadors Catalina Aguiló Ribas i Josep A. Pérez de Mendiola, però continua essent un personatge desconegut a Mallorca. Un fet en bona part fomentat pel mateix protagonista i que li confereix un aura llegendària, que alhora l’allunya de Mallorca, on nasqué i mai va tornar.

jueves, 4 de abril de 2019

167. Alfonsina Strada a Mallorca (1926), una pionera del ciclisme femení

Diario de Mallorca, 4 d'abril de 2019

El ciclisme femení a Mallorca es troba en ple creixement els darrers anys. Després de les primeres proves organitzades a finals dels anys 70, i comandades per pioneres com Sara Pallicer, Margalida Gornals, Maria Mora o Magdalena Rigo, que també assoliren triomfs a nivell nacional, i actualment amb el protagonisme destacat de Mavi García en el Movistar Team. Però abans de totes elles hagué un precedent extremadament remot que, malauradament, no va deixr cap rastre més enllà de l’expectació i la curiositat que va generar la seva presència, ara fa casi un segle. Es tracta de l’italiana Alfonsina Strada (1891-1959), una de les pioneres del ciclisme europeu i mundial.

Strada fou una transgressora en tots els sentits, més enllà de l’àmbit esportiu: des dels setze anys va participar en competicions ciclistes i feia altres coses fins llavors vedades a les dones, com ara vestir amb calçons, dur roba esportiva o anar sola en motocicleta. Va patir incomprensions però també va rebre molts suports, tant entre el públic com entre els mateixos ciclistes, que la respectaven com una rival més, independentment dels resultats obtinguts. Un dels seus principals suports va ser el d’un altre ciclista: Carlo Messori, qui la va acompanyar en moltes de les seves gires, i que es va convertir en el seu segon marit quan ella va enviudar.

La seva vinguda a Mallorca es va gestar en el Giro d’Itàlia de 1924, en convertir-se en la única dona que mai ha disputat una de les tres grans proves per etapes (Vuelta, Giro i Tour). La ciclista el va poder acabar, tot i la duresa del recorregut (de 90 corredors només varen acabar-lo 30 participants). Strada arribà fora de temps en una de les etapes; però els organitzadors li permeteren continuar, atesa l’expectació i les simpaties que havia generat –més freqüents que els rebutjos–, i que sovint l’obligaven a aturar-se per signar autògrafs (una pràctica freqüent entre les figures ciclistes d’aquell temps). La participació de Strada al Giro va tenir repercussió internacional i li va donar la possibilitat de protagonitzar gires d’exhibició fora del seu país. Un dels països que més va visitar fou Espanya –quatre vegades, entre 1924 i 1929–, sempre acompanyada del seu col·lega Messori.

Va ser l’any 1926, durant la seva segona gira per Espanya, que Alfonsina Strada va recalar a Mallorca per córrer als principals velòdroms de l’illa amb Carlo Messori i un tercer corredor, Mauro Bulgarelli. La primera etapa va esser el recentment inaugurat velòdrom de Cap Blanc a Llucmajor, a mitjans de març. Els dos dies de competició hi hagué molt de públic, atret per la novetat de veure una dona vestida de curt competint contra homes. Strada va disputar una prova contra el corredor local Silvestre Ginard, guanyada per aquest; però al dia següent s’enfrontaren novament i Strada va poder rescabalar-se en sortir triomfant. Enmig de l’expectació generada, la següent estada fou a Manacor (4 i 5 d’abril) en una pista improvisada al voltant del camp de futbol de Na Capellera. El segon dia Strada va córrer tres carreres contra Barceló (desconeixem el nom de pila) i va aconseguir imposar-se a la darrera prova.

Finalment, Strada i companyia varen recalar a Palma per córrer al Velòdrom de Tirador, llavors la pista més important d’Espanya, els dies 18 i 25 d’abril. El primer dia es va disputar un matx per equips, entre els tres italians i els mallorquins Antoni Abraham, Joan Juan i Mateu Pons, que fou guanyat pels locals. El segon jorn s’enfrontaren Strada i Joan Juan i va guanyar el corredor local. Per tant, Strada no va assolir cap triomf a Tirador.

En conjunt, el paper d’Strada a Mallorca va anar molt més enllà de la morbositat i el sensacionalisme de veure una dona vestida de curt competint contra homes: va plantar cara, en igualtat de condicions en totes les modalitats de ciclisme en pista, i va guanyar varies proves. No debades la ciclista acabava de complir 35 anys, una edat que per a molts suposava la retirada, i va enfrontar-se amb corredors molt més joves (Silvestre Ginard tenia 21 anys i Joan Juan, 24) habituals en la competició local, no pas espontanis. Però malgrat l’impacte i l’expectació que Alfonsina Strada va generar a Mallorca l’esport femení va continuar essent casi inexistent, si exceptuam algunes manifestacions com el tennis o l’equitació, molt minoritàries i reservades als estaments privilegiats, i socialment considerades “adequades” o “tolerables” per a la dona.

Des de Mallorca Strada i la seva troupe varen continuar viatge cap a Madrid i València, entre altres destins. La ciclista encara va tornar a Espanya dues vegades més, però ja no tornaria a Mallorca. Durant la seva darrera estada (1929) la federació italiana li va prohibir que continués competint. No tornaria mai més. Tot i així, va continuar practicant el ciclisme fins a una edat molt avançada. Se li comptabilitzen almanco 36 victòries i va batre el record de l’hora femení dues vegades (1911 i 1938), però mancat d’oficialitat. Els darrers anys va regentar una tenda i taller de bicicletes a Milà fins a la seva mort, el 1959. Avui és recordada com una lluitadora per la igualtat de gènere, avançada al seu temps i la seva figura és cada cop més reivindicada; no obstant això, el seu pas per l’illa continua sumit, fins ara, en l’oblit.

miércoles, 3 de abril de 2019

166. El 3 d’abril, una data clau per a Mallorca i (el) Balears

Última Hora, 3 d'abril de 2019

La data que encapçala l’article és molt remarcable per a la història del nostre país, però a Mallorca ho és especialment per doble motiu. El 3 d’abril de 1919, ara fa exactament cent anys, el llavors president del Govern espanyol, el Comte de Romanones, va firmar l’anomenat Decret de la jornada de vuit hores que va entrar en vigor a Espanya el primer d’octubre del mateix any. A partir de llavors la jornada laboral va ser oficialment de 8 hores diàries i 48 setmanals, una fita que va convertir l’Estat en el segon país d’Europa en aconseguir-ho, després de l’URSS el 1917. Aquell mateix mes ho va aprovar França, i des de llavors es va estendre a altres països. Va ser crucial en la seva consecució la paralització del país a partir de la vaga de La Canadenca a Barcelona durant un mes i mig, la qual va arribar a comptar amb més de cent mil vaguistes i va paralitzar l’economia del país fins a la consecució del Decret esmentat.

A Mallorca, com a la resta de l’Estat, els efectes del Decret varen tenir efecte a nivell social però també, i de manera molt particular, en el vessant esportiu. Exactament un any després, el 3 d’abril de 1920, Última Hora va publicar un article sobre la fundació de nous clubs de futbol a Palma, un esport que llavors només practicaven les classes socials mitjanes i altes. En el text, publicat a la primera pàgina, destacava el paràgraf següent: «En los talleres de la Isleña tengo noticias que se hacen preparativos para formar un 'team'. En la fundición de los señores Carbonell se organiza otro 'once', que promete ser un terrible rival por la corpulencia de la gente obrera que se alista.»

El fragment esmentat, en aparença corrent, traslluïa un fet inaudit: era la primera vegada que es creaven a Mallorca equips de futbol d’arrel obrera. Tots dos sorgiren simultàniament, un format per treballadors de la companyia naviliera Isleña Marítima (actual Trasmediterránea), que va adoptar el nom de Mecànic; i l’altre per treballadors de la Foneria Carbonell (Can Salí), empresa metal·lúrgica palmesana, que adoptà d’inici el seu nom i posteriorment rebatiat com Mallorca. Les cròniques els destacaven com a conjunts voluntariosos i robustos físicament, encara que la seva tècnica de joc estava per perfilar.

Ambdós varen tenir una vida breu, però per un bon motiu: va haver-hi sintonia entre tots dos equips i els seus seguidors, pel seu origen social comú, acordaren unir-se. En assemblea conjunta celebrada el 14 de novembre de 1920 aprovaren la fusió de Mallorca (ex Foneria Carbonell) i Mecànic amb el nom de Baleares Foot-ball Club. Malgrat la seva fragilitat inicial a tots els nivells (econòmic, material, etc.) el nou club va créixer, va perseverar i es convertí en un dels més potents esportivament i socialment. I el més sorprenent és que, 99 anys després, l’entitat esmentada encara subsisteix amb el nom de Club Esportiu Atlètic Balears.

L’actual entitat balearica és hereva directa i legítima d’aquells pioners, quan tot estava per fer i tot estava en contra seu, i l’any que ve podrà commemorar orgullosament el centenari dels seus orígens en plenitud de condicions. A diferència de molts altres casos, en els quals aquests clubs humils acabaven desapareixent, el Baleares FC ha aconseguit perviure durant gairebé un segle sense interrupció: ha sobreviscut a dificultats, penúries, crisis i obstacles de tot tipus. Un cas únic, digne d’estudi i desconegut per a molts, inclosos molts dels seus seguidors: la desaparició dels primers protagonistes, la deixadesa institucional i la manca d’un relat històric rigorós han condemnat l’origen real del club balearico a l’oblit oficial fins al punt de remuntar els orígens a la fusió de 1942 per inèrcia i desconeixement, malgrat que el mètode científic, els fets històrics i l’evidència diguin inapel·lablement el contrari.

El naixement de Mecànic i Foneria Carbonell, després Baleares FC i avui Atlètic Balears, va passar llavors desapercebut; però a llarg termini va ser una autèntica revolució per a l’esport local i un fenomen de masses. Fins aleshores mai no s’havia creat cap club de base obrera i humil a Mallorca, la competició federada era inexistent i la pràctica o seguiment de qualsevol esport estava limitat a les classes privilegiades, qui el practicaven com a festa i diversió. La seva fundació va ser un gest d’afirmació i perseverança, amb l’ànim de canviar un ordre social des del vessant esportiu i amb l’ànim de formar part activa de l’esport com a fenomen de masses.

El naixement del club balearico el 1920 va capitalitzar una demanda social emergent: l’esport era cosa de tots. Tothom tenien dret a gaudir dels seus beneficis, a incorporar-lo al seu temps de lleure com a protagonista o espectador, competir en igualtat plena i mesurar forces en el terreny de joc, sense que la procedència social fos obstacle ni condicionant. Una revolució des del terreny de joc i des de la grada, que va començar fa 99 anys i s’ha mantingut viva fins avui. Sens dubte el Decret de la jornada de vuit hores, aprovat exactament un any abans, hi va tenir a veure en afavorir el temps lliure dedicat al descans, formació i altres activitats de lleure del treballador, entre les quals es trobava l’esport, inclòs el futbol. El seu llegat és encara vigent a (al) Balears, un segle després.

172. L’espai verd del Canòdrom i el Velòdrom, un projecte irrenunciable

Diario de Mallorca , 28 de maig de 2019 Transcorreguts gairebé nou mesos des del seu començament el juliol de 2018, el denominat bosc urb...