martes, 29 de octubre de 2019

179. Reunió d’altes capacitats intel·lectuals a Mallorca

De l’1 al 3 de novembre se celebra al Hotel Caballero de Can Pastilla la segona edició de la trobada territorial de socis de Mensa Espanya (www.mensa.es), associació de persones amb altes capacitats intel·lectuals: l’AMEBA (Agrupació de Mensa Balears), organitzada amb caràcter anual. S’espera l’assistència d’unes 30 persones entre socis i acompanyants, tant arribats de la península com de residents a les illes.

La trobada és bàsicament lúdica, amb activitats tant a l’hotel com a diversos punts de l’illa, amb la pretensió de donar a conèixer l’entitat perquè membres potencials s’animin a passar la prova d’accés i ingressar a l’associació. Recentment a nivell balear ha viscut un impuls important arran de la sessió de test celebrada a l’aulari de la Universitat de les Illes Balears (UIB) el passat 20 de maig i que va permetre incrementar la massa social a l’arxipèlag de manera important.

Mensa és una associació d’àmbit mundial. Els seus membres se situen dins del 2% de la població amb major quocient intel·lectual, tècnicament definits com d’altes capacitats. L’associació fou fundada al Regne Unit el 1946 per Roland Berrill i Lancelot Ware, està present a més de cent països i en formen part més de 120.000 persones. A Espanya funciona des de 1984 i compta ara per ara amb uns 2500 afiliats. És el club social més important d’aquestes característiques que existeix al món. L’ingrés es realitza mitjançant una prova d’accés que acredita les capacitats del candidat, o bé mitjançant un test certificat per un psicòleg.

L’AMEBA forma part d’altres reunions territorials que Mensa Espanya celebra arreu de l’Estat i se situa en el calendari com a prolegomen a la reunió nacional que se celebra anualment a principis de desembre, de la qual s’han celebrat 34 edicions i que actualment compta amb una assistència mitjana de més de 350 persones.

jueves, 1 de agosto de 2019

178. S'Aigo Dolça, l’assignatura pendent de la natació local

Diario de Mallorca, 1 d'agost de 2019

A principis d'any l’Ajuntament de Palma va anunciar el projecte guanyador per construir el nou complex esportiu municipal en els terrenys de l’antiga piscina del Club Natació Palma, ubicada a s’Aigo Dolça, entre els barris del Terreno i Son Armadans. L’estudi d’arquitectura Barceló-Balanzó Arquitectes va adjudicar-se el concurs d’idees amb un projecte que consta de tres plantes d’aparcament, dues piscines, restaurant, gimnàs i solàrium. El mateix estudi redactarà el projecte executiu perquè les obres comencin el 2020. El projecte és un equipament totalment nou perquè res no quedarà de la piscina original: la rehabilitació era totalment inviable perquè la degradació, prolongada durant anys, va arribar a un punt de no retorn que ho feia impossible.

Fins fa uns anys la propietat dels terrenys, de 1703 m², la compartien el grup Melià i el Ministeri d’Hisenda. L’ajuntament va pactar una permuta amb el grup hoteler a canvi d’una planta de l’aparcament del carrer Marqués de la Sènia, i amb el Ministeri se signà el 2006 un conveni de cessió que obligava l’ajuntament a construir un equipament esportiu i un aparcament soterrat. Els primers moviments per a la recuperació es donaren al final de la legislatura de la batlessa Catalina Cirer amb el Pla Especial de Rehabilitació Integral del Terreno, que incloïa arreglar la piscina i construir un aparcament. Amb Aina Calvo el pla es va aturar pel seu cost i la crisi següent, i amb Mateu Isern tampoc hi havia recursos. A principis de la legislatura passada es va recuperar el projecte: s’especulà amb una concessió privada, un pla d’aparcaments, aportació de fons FEDER de la Unió Europea... però les eleccions de 2016 i defectes de forma aturaren novament el projecte. El 2018 recomençà el procés i, de moment, ja hi ha projecte.

La instal·lació era una piscina coberta amb dues àmplies grades laterals per a uns 2.000 espectadors. Fou bastida devora la mar en un espai llavors idíl·lic, casi sense construccions (no existia el Passeig Marítim) i des d’on es veia el mar a pocs metres. Posteriorment, en urbanitzar-se la zona les dues grades foren amputades per bastir les edificacions del voltant, primer l’antic Hotel Fenix (costat mar) i després blocs d’habitatges (costat av. Joan Miró), que encerclaren la piscina deixant-la totalment encaixonada i oblidada. Avui només queden ruïnes, plenes de brutor i males herbes.

Des de la perspectiva actual s’Aigo Dolça és una instal·lació modesta, però històricament crucial en el desenvolupament de la natació mallorquina. La primera piscina d’ús esportiu fou la del balneari (avui hotel) de Ciutat Jardí, inaugurada el 1934. Allà s’hi disputaren les primeres proves importants a l’illa; fins i tot es preveia el Campionat d’Espanya de natació de 1936, cancel·lat per la Guerra Civil. Acabada la guerra es va fundar el Club Natació Palma, que aviat va planificar la construcció de la piscina. Les obres començaren el 20 d’octubre de 1940 i nou mesos després la instal·lació estava acabada. La piscina era molt atípica: de 33x13 metres, unes mides gens convencionals per a la competició, i set carrers. L’aigua que l’omplia brollava de un pou proper: s’Aigo Dolça –d’aquí el nom que popularment ha rebut–, per això estava tan freda (uns 16°C) i sense clorar. Tot molt precari i rudimentari, no havia tradició de la qual partir i tot estava per fer. Es va inaugurar el 5 i 6 juliol de 1941, amb una competició entre el CN Palma i el CN Barcelona, llavors el més potent d’Espanya. La consagració arribà poc després amb els Campionats d’Espanya de natació del 29 al 31 d’agost aquell mateix any, i que es tornarien a organitzar l’any 1949.

El CN Palma fou pioner en veure la importància de tenir una piscina per desenvolupar la natació en condicions, i durant dècades va ser la única a la qual tenia accés la ciutadania (en qualitat de socis del CN Palma, és clar), a banda de les de caràcter privat. Així el club es convertí en capdavanter de la natació a Mallorca, fins llavors present al Club Espanya i al Club de Regates, entitats dedicades a la nàutica però amb seccions de natació i waterpolo que organitzaven totes les proves a la mar per mancar de piscina. El waterpolo es jugava a Palma des de 1930 amb equips del Espanya, Regates o BAD (Balneari Aigo Dolça); però tots ells jugaven a la platja. Gràcies a la seva piscina, el CN Palma va irrompre amb força i en crear-se el Campionat d’Espanya el 1942 el club va poder participar-hi –amb èxit: va quedar tercer aquell any– i durant força anys va competir contra els millors clubs d’Espanya. Amb la fusió el 1948 del España i el Regates l’entitat resultant (Reial Club Nàutic) va deixar el CN Palma com a únic referent d’aquest esport.

A mitjans dels anys 60 s’Aigo Dolça encara era la única piscina esportiva existent a Balears; però havia quedat obsoleta per competir, i sobretot, no era coberta. Per això, el 1960 el club va comprar uns terrenys a Son Hugo on el 30 d’octubre de 1970 s’inaugurà la piscina coberta. El 2 abril de 1971 es va celebrar a Son Hugo el Campionat d’Espanya d’hivern de natació i tota l’activitat del CN Palma es va centrar a la nova instal·lació. S’Aigo Dolça es veia cada vegada més desatesa; aviat va quedar buida d’aigua, tot i que la resta –local social, oficines i bar restaurant– continuava actiu, esperant la renovació desitjada. La desaparició temporal del CN Palma el 1986 fou un trasbals important: les instal·lacions de Son Hugo foren municipalitzades i així fins avui, però per s’Aigo Dolça fou un cop definitiu. A principis dels anys 90 l’espai ja estava totalment abandonat. Quan el CN Palma va ressorgir a finals dels 80 va ubicar-se a una piscina nova, devora s’Escorxador i reformada el 1995 com a piscina Antònia Real. Per a s’Aigo Dolça fou massa tard. 

 Quan comencin les obres del nou equipament –creuem els dits– serà una bona notícia per a la zona, molt necessitada d’equipaments i després de dècades de reivindicacions infructuoses. S’ha arribat massa tard per recuperar una instal·lació que, malgrat les seves limitacions, tenia un encant particular i va deixar una empremta profunda. Hauria estat una relíquia patrimonial esportiva digna de conservació, però ja és irrecuperable. Queda el consol que serà substituïda per una instal·lació municipal d’ús similar i que podria crear un nou punt de centralitat esportiva i social per al barri, com ho va fer el CN Palma ara fa 80 anys a la mateixa ubicació.

miércoles, 10 de julio de 2019

177. La Banda Municipal de Palma, un servicio público de calidad

Diario de Mallorca, 10 de julio de 2019

Hace una década, quien redacta estas líneas escribió una carta al director (Diario de Mallorca, 1 de febrero de 2009) loando a la Banda Municipal de Música de Palma, su buen hacer y su excelente salud artística. Diez años después, después de tormentosos vaivenes políticos y sociales, de una funesta crisis (no superada del todo) y unos recortes que han convertido la cultura en la hermana pobre de nuestra sociedad –aún más, si cabe–, la mejor noticia que podemos dar es que la Banda Municipal ha mantenido una salud excelente, luchando contra viento y marea, a pesar de crisis y recortes, haciendo gala de un brillante nivel artístico y profesional y manteniéndose como referente de todas las bandas locales.

La Banda Municipal fue fundada en 1966 por Julio Ribelles Brunet y en los últimos años ha llevado a cabo una profunda renovación generacional de efectivos humanos –incluida la incorporación de mujeres; hoy ya cuenta con tres– sin perder un ápice de su alto nivel interpretativo. Bajo la batuta de Juan Giménez Cerezo la agrupación potenció la renovación de su repertorio para mantenerse como un servicio cultural de referencia apto para todo tipo de gustos, edades y públicos. No era tarea fácil; requería máxima efectividad, lograr un sonido creíble en cada registro abordado y de plena autenticidad. Y no hay duda que el conjunto ha salido airoso y ha demostrado brillantez en todos y cada uno de los retos que ha asumido con todos y cada uno de los directores que han pasado por el estrado, como el recién llegado Francisco Valero-Terribas.

Aún está muy extendido en el acervo popular que una banda es un conjunto artísticamente subordinado a una orquesta sinfónica y que solo sirve para abordar repertorios folclóricos y sencillos, basados en zarzuela y pasodoble, marchas militares o procesionales, pasacalles, así como transcripciones de obras clásicas de poca dificultad. Con el tiempo se ha demostrado que esto es rotundamente falso; hoy la Banda Municipal nada tiene que envidiar a la Simfònica, otro gran referente local de calidad musical. Si miramos los repertorios de las principales bandas del Estado –y también de Europa– podemos afirmar sin duda que la Banda de Palma está a gran altura y nada tiene que envidiar a agrupaciones de larga tradición, como las de la Comunidad Valenciana o Madrid.

El conjunto se ha adaptado a los tiempos actuales incorporando estilos antaño considerados incompatibles con una banda municipal como el jazz, swing, bandas sonoras cinematográficas y televisivas, musicales, sones latinos e incluso música pop o de videojuegos. Todo ello manteniendo la tradicional presencia de zarzuela, pasodoble y música clásica, incluidas piezas de gran dificultad, y sin renunciar al estreno de composiciones contemporáneas. Beethoven, Bernstein, Mahler, Marquès, Kern, Brahms, de Haan, Morricone, Falla, Lope, Verdi, Giménez, Ellington, Joplin, Bach, Pérez Prado, Anderson, Serrano, Williams, Rodgers, Van der Roost, Tchaikovski, Chueca, Bruckner, Pérez Choví, Goldsmith, Mozart o los Strauss… podemos decir que no hay registro que se le resista y que se ha erigido en un conjunto de vocación universal, comparable a cualquier otro de ámbito nacional o internacional.

Lo mismo cabe decir de sus ciclos monográficos, que nunca caen en la monotonía y consiguen atraer a todo tipo de públicos. Sin ir más lejos, el ciclo de verano que se interpreta en el Castell de Bellver durante el presente mes de julio es un claro ejemplo de la versatilidad del conjunto: sones del Caribe, música mallorquina, zarzuela y un monográfico del compositor local Enrique Pastor Celda. Repertorios tan eclécticos como amplios; cada concierto es único en sí, una unidad orgánica irrepetible.

Durante la temporada de invierno los conciertos en espacios cerrados –especialmente en el auditorio del Conservatorio– suelen llenar el aforo y dejar a más de uno en la calle (entre otros, un servidor). En cuanto a la temporada de estío, al aire libre y a pesar de las altas temperaturas, los espacios de Ses Voltes, s’Hort des Rei, Plaça Major, Castell de Bellver o los patios de la Almudaina o la Misericòrdia siempre cuentan con nutrido público, variado, y lo más importante: de todas las edades, desmintiendo que la Banda solo interesa a la gente mayor. Más variedad desde todos los ángulos no se puede pedir. Y conviene recordar que sus actuaciones, en general, siguen siendo de acceso gratuito.

En fin, la Banda Municipal se corresponde plenamente con la máxima de todo servicio al ciudadano: público, de calidad y al servicio del ciudadano, promocionando el libre acceso al patrimonio musical y contribuyendo a su difusión, valoración y conservación. Solo cabe pedir una mayor reciprocidad de las instituciones responsables y que se dé mayor difusión a sus actividades, tal como en otras regiones de longeva trayectoria musical como Valencia, a la que hoy Palma nada tiene que envidiar musicalmente.

Quede constancia del excelente funcionamiento de la Banda Municipal, sin duda una de las joyas de la corona culturales de la ciudad, y que su boyantez se prolongue por largo tiempo. Todo ello, evidentemente, gracias a sus profesores y a la dirección musical. Por desgracia, mantener un elogiable nivel artístico no es noticia: el reconocimiento escasea cuando todo va bien. Craso error. Solo cuando vienen mal dadas se aprecia lo perdido, y entonces poco o nada se puede hacer. Cualquier apoyo a la labor de la Banda Municipal siempre sonará a poco, porque siempre debería ser noticia.

sábado, 29 de junio de 2019

176. El Canódromo de Palma, futura zona verde y vestigio histórico

Diario de Mallorca, 29 de junio de 2019

Durante el presente verano Palma estrenará nueva zona verde en el recinto del viejo Canódromo situado al lado del torrente de sa Riera, poniendo fin a veinte años de espera desde la clausura del recinto en 1999. El espacio ha sufrido degradación y abandono, fueron necesarios doce años (de 1996 a 2008) para lograr su expropiación, fue vertedero de basuras, estuvo ocupado por indigentes e incluso sufrió dos incendios. Por fin, el pasado 27 de julio –hace casi un año– dieron inicio las obras, que se acercan a su fin.

Se ha plantado arbolado y vegetación en toda su superficie, que con el tiempo convertirá la antigua área deportiva en un frondoso jardín o microbosque (se hace difícil denominarlo “bosque urbano” por su limitada extensión). Además el espacio integrará los elementos patrimoniales que conserva: un extenso tramo del antiguo acueducto de la Font de la Vila, de origen musulmán, que había servido como basamento del muro del recinto y que ahora ha quedado al descubierto, así como la monumental entrada a la pista. El resto de construcciones del recinto se derribaron en 2008 –a excepción del dibujo de la pista, que se mantendrá–, pero carecían de valor real.

Desde que el Canódromo Balear (este era su nombre real) fue clausurado solo han pasado dos décadas, pero ha sido suficiente para que el tiempo borre la importancia que la cultura del galgo tuvo en la sociedad mallorquina y el peso de unas costumbres antaño muy populares y hoy prácticamente olvidadas. El deporte llegó a España a finales de los años 20, procedente de las Islas Británicas y así nacieron los canódromos de Madrid (Metropolitano, 1930), Valencia (Vallejo, 1931) y Barcelona (Sol de Baix, 1932), ya desaparecidos. Los más importantes, con el de Palma; el único que sobrevive.

A Mallorca la afición llegó en 1931 a través del empresario Miquel Rosselló Andreu (1901-1992), quien impulsó las primeras carreras en el desaparecido Hipódromo de Bons Aires. Dado su éxito (y el recelo de los gestores del Hipódromo, que pronto vieron un serio competidor a las pruebas de caballos) pronto se pensó en habilitar un espacio propio y se adquirieron unos terrenos cerca de sa Riera, entre el Velódromo de Tirador y los Institutos Ramon Llull y Joan Alcover. Allí se construyó la pista, que fue inaugurada el 11 de junio de 1932. Dado el éxito, en los años 30 llegó a haber dos espacios para las carreras de galgos: el otro fue el Canódromo Popular, en Son Forteza, aunque duró pocos años.

Casi 90 años después el Canódromo Balear es el más antiguo que queda en España y, por tanto, el vestigio más destacado de este deporte. Hoy solo quedan dos recintos más: el Canódromo Madrileño (1961-1989), reconvertido en campo de fútbol en 2007; y el Canódromo Meridiana de Barcelona (1964-2006), el último en cerrar en España, cuya pista fue reinaugurada como parque en 2011 y su tribuna como equipamiento municipal en 2016. Fueron construcciones posteriores y más ambiciosas –de ahí su reconversión, en lugar del derribo–, pero lejos de la longeva existencia de la pista palmesana.

A nivel deportivo la pista fue una de las más representativas en España. En el antiguo Campeonato de España (desaparecido en 2005) sumó un total de 54 participaciones consecutivas entre 1940 y 1993. También fue sede del torneo en siete ocasiones, de 1943 a 1991, pero solamente en tres ocasiones el campeón provino del equipo local; la última con el galgo Johnny Walker, en 1991. Incluso cuando se concibió la celebración de un Campeonato de Europa la edición inaugural tuvo lugar en el canódromo palmesano en 1956, aunque la prueba no cuajó y fue cancelada al cabo de unos años.

Socialmente el impacto de las carreras de galgos en Palma era considerable, si tenemos en cuenta la afición por las apuestas deportivas del momento. De hecho eran consideradas como "el hipódromo de los pobres" en contraposición a los caballos, cuyo público se consideraba más selecto y sus apuestas menos asequibles a cualquier bolsillo. En torno al galgo había todo un universo social difícil de describir para quien no lo ha vivido: la pasión por las apuestas, el espectáculo de las carreras, la crianza de los perros, propietarios y galgos estrella, criadores y perreras... situaciones, personajes y costumbres desaparecidas, que trascendían el ámbito estrictamente deportivo.

El apogeo de aquel mundo se vivió entre los años 50 y 70. A partir de los años 80, con el surgimiento de otras posibilidades de ocio y apuestas (especialmente las máquinas tragaperras) el galgo entró en un lento pero imparable declive. Finalmente, el 31 de marzo de 1999 el Canódromo Balear cerró definitivamente sus puertas y al no haber espacio alternativo ni demanda suficiente la afición aún existente desapareció del todo.

La huella de las carreras de galgos en pista durante nueve décadas en España casi se ha desvanecido. En Palma, gracias al actual proyecto de zona verde que sustituye el original de sa Falca Verda aprobado en 2002 y que arrasaba el espacio original, la futura zona verde mantendrá la esencia del antiguo espacio deportivo y la memoria de su brillante pasado, del mismo modo que con el contiguo Velódromo de Tirador a partir de 2020. La adaptación del nuevo espacio a la ordenación original no le restará funcionalidad como zona verde y, en cambio, le conferirá personalidad única, por su singular pasado y morfología, como recuerdo de una sociedad que le dio vida y esplendor como singular punto de encuentro durante décadas.

martes, 18 de junio de 2019

175. El Canòdrom Balear (1932) vestigi d’una societat popular

Última Hora, 18 de juny de 2019

L'estiu vinent l’antic recinte del Canòdrom de Palma s’obrirà com a zona verda. A més de la nova vegetació també es preservaran els elements patrimonials que hi conté, com un tram de l’antic aqüeducte de la Font de la Vila o l’entrada al recinte. Clausurat fa vint anys, molts no saben que és un vestigi únic dels costums socials populars, abans massius i ara desapareguts i casi oblidats.

El Canòdrom fou un dels principals recintes de curses de llebrers a Espanya i avui és el més antic que es conserva a l’Estat (1932), ja que fou bastit poc després de l’arribada de l’esport des de les Illes Britàniques a finals dels anys 20. Fou la pista amb més participacions (54) en l’antic Campionat d’Espanya, entre 1940 i 1993, i va acollir-lo en set ocasions entre 1943 i 1991. Fins i tot el 1956 acollí la primera edició d’un Campionat d’Europa que no va reeixir i cancel·lat als pocs anys.

Les curses de llebrers eren considerades “l’hipòdrom dels pobres”, en ser accessibles per a qualsevol butxaca. La criança, les apostes i les carreres, propietaris i criadors… eren costums i personatges molt populars socialment, que transcendien l’àmbit esportiu. Aquell món, en ple apogeu entre els anys 50 i 70, va decaure amb l’auge d’altres modalitats de jocs i apostes, fins que la pista tancà el 1999 i l’afició desaparegué del tot.

A Espanya només queden dos canòdroms més: el Madrileño (1961-1989), reconvertit en camp de futbol; i el Meridiana (Barcelona) (1964-2006), com a parc i centre d'investigació, molt posteriors a la pista mallorquina i menys duradors. Avui l’empremta de les curses de llebrers en la societat és un record casi esborrat a mesura que l’afició s’esvaïa i les pistes s’esbucaven; però el recinte de Palma ha arribat fins avui i la zona verda en projecte mantindrà els vestigis i la memòria d’un passat social i esportiu esplendorós.

martes, 28 de mayo de 2019

174. L’espai verd del Canòdrom i el Velòdrom, un projecte irrenunciable

Diario de Mallorca, 28 de maig de 2019

Transcorreguts gairebé nou mesos des del seu començament el juliol de 2018, el denominat bosc urbà de Palma comença a prendre forma a la primera fase del vell Canòdrom. S’han plantat els primers arbres, s’ha instal·lat la lluminària i per fi el conjunt comença a adquirir forma de zona verda (per parlar pròpiament de bosc urbà han de passar uns anys i que la vegetació prevista llueixi com cal). El projecte s’assenta sobre dues de les instal·lacions esportives més antigues que sobreviuen a Espanya i combina l’exigència ciutadana d’una zona verda frondosa, extensa i accessible amb la preservació de velles estructures urbanes singulars abans condemnades a desaparèixer, d’acord amb criteris de preservació del patrimoni, adaptant-se a l’ordenació original.

El Canòdrom va ser inaugurat el 1932 i va tenir gran activitat durant dècades fins que fou clausurat el 1999. Va acollir set campionats d’Espanya de llebrers entre 1943 i 1991, i fins i tot un europeu el 1956. Va ser un dels últims canòdroms en tancar –l’últim va ser el Canòdrom Meridiana de Barcelona, el 2006–, i encara que es varen demolir les edificacions el 2008 el solar manté els elements més valuosos: un fragment de l’aqüeducte d’època àrab i medieval (la Font de la Vila), com a part del mur que delimita el Canòdrom, i la monumental entrada d’accés, a més de conservar el traçat de la pista. S’espera que aquesta fase conclogui els seus treballs a l’estiu.

La segona fase inclou el Velòdrom de Tirador, pista ciclista inaugurada el 1903 i que va funcionar fins 1973. A diferència del Canòdrom, que va ser un de tants en el seu àmbit, Tirador fou considerat la catedral del ciclisme en pista espanyol durant dècades: va acollir unes 80 proves del Campionat d’Espanya i nombroses proves internacionals que varen donar a conèixer l’illa a Europa fa més d'un segle, molt abans de l’eclosió del turisme. L’espai es conserva íntegre (pista, grades i tribuna), encara que des de la seva municipalització el 2015 el seu estat de conservació ha empitjorat i fins i tot ha estat ocupat. El projecte es troba en fase de redacció i no s’executaria fins 2020.

Els preliminars per al projecte del Velòdrom estan molt avançats. Els alumnes dels instituts Ramon Llull i Joan Alcover, propers a la zona, han desenvolupat uns tallers creatius per al projecte de reforma del Velòdrom, d’acord amb les seves necessitats i coordinadament amb l’Ajuntament. El propòsit ha estat apropar el més possible l’ordenació de la futura zona verda a les necessitats de l’alumnat, ja que serà el seu futur lloc d’esbarjo a causa de la falta d’espai que pateixen en els seus respectius centres. Nins i adolescents veuen allò que per a un adult és invisible o manca d’importància, i com a futurs usuaris han dit la seva per sentir-se identificats amb el futur espai. Les aportacions s’incorporaran al projecte final del Velòdrom, a més participar activament en la forestació del Canòdrom.

La conclusió de la fase del Canòdrom sembla garantida; no així la del Velòdrom. El retard en els terminis ha dut la construcció del bosc urbà a un terreny molt pantanós: un any electoral, la qual cosa fa que el projecte final i la posada en marxa depenguin del consistori entrant en els propers comicis: la lentitud ha estat a estones desesperant i encara falta culminar el disseny, fixar dotació pressupostària, licitació i executar les obres. Hi ha consens sobre la necessitat de construir la zona verda, però un canvi de color en l’Ajuntament o una reconfiguració del pacte de govern actual podrien ajornar-lo novament per prioritats pressupostàries o desavinences de les parts, segons les prioritats dels governants de la legislatura 2019-2023. Res no és descartable i podria passar que, després de les eleccions i d’anys d’espera, el projecte fos postergat de nou per a desesperació dels ciutadans.

Avui la sensibilització sobre el valor històric i patrimonial del Canòdrom i el Velòdrom és molt elevada i fa impossible la seva demolició (ARCA es va manifestar a favor de la seva conservació), una possibilitat que fa anys era vista com a normal i inevitable per desconeixement i oblit generalitzat, però que ara seria un disbarat fruit de la ignorància. Altres aspectes del planejament són discutibles. Forces vives com l’Associació de Veïns Es Fortí o el Col·lectiu Palma Verda han estat molt crítics amb l’execució d’alguns punts del futur parc i zones veïnes, i han mostrat el seu desacord en repetides ocasions amb el nombre d’arbres plantats (se’n preveuen 280, una xifra jutjada com a insuficient) o el mobiliari urbà a utilitzar, fent-se eco dels veïns de la zona o de ciutadans amb voluntat d’aportar al projecte. No debades, el Canòdrom i el Velòdrom són només part d’un futur espai verd més extens, encara per ordenar i configurar.

En tot cas, el projecte està en marxa després de dècades d’espera; i no ha d’aturar. Estam en condicions d’exigir enèrgicament a totes les forces polítiques que, després de les eleccions, les obres del naixent espai verd tingui garantida la seva continuïtat i no s’interrompi de nou per descoordinació, burocràcia, repartir quotes de poder o altres situacions i disputes. Pel bé de la ciutat no podem esperar més.

martes, 30 de abril de 2019

173. L'antic Club Velocipedista d'Inca (1898)

Última Hora, 30 d'abril de 2019

A Inca hi ha una relíquia esportiva de primera magnitud, casi oblidada però amb un paper crucial en la història del ciclisme local. Es tracta de l’antic Club Velocipedista Inca (així es llegeix encara a la façana), edifici situat al c/ d’Artà núm. 7-9 (actual plaça de Mallorca) i catalogat per l’Ajuntament pel seu valor patrimonial. Fou construït el 1898, té dues plantes i és d’estil premodernista amb trets neoàrabs. La seva peculiar façana destaca per tres finestres amb arcs de ferradura al primer pis i el nom del club inscrit a la part superior.

Fou bastit pel Club Velocipedista Inca, entitat fundada el 1897 per fomentar el ciclisme. El seu ascens fou fulgurant: el 29 de maig de 1898 inaugurava el seu velòdrom d’es Cós i el 20 d’octubre l’edifici esmentat com a seu social. En aquest local es produí un fet crucial: el 25 de juny de 1899 es va celebrar la sessió de treball preparatòria per constituir un ens federatiu, i un mes després, el 25 de juliol, allà tingué lloc la sessió constitutiva de la Unió Velocipèdica Balear: és a dir, l’actual Federació de Ciclisme de les Illes Balears.

Però l’èxit de l’entitat ciclista fou efímer. Aviat patí una crisi que el dugué el 1901 a vendre el velòdrom (que fou esbucat) i el local. Més endavant canvià el seu nom per Club Central, en perdre la seva naturalesa esportiva original i esdevenir un club social més. Des de llavors l’edifici ha estat en mans privades i ha sobreviscut, tot i haver sofert modificacions importants que mutilaren la banda esquerra de la façana i sobretot l’interior.

Seria bo que l’ens ciclista balear es plantegés alguna manera d’assolir la titularitat de l’edifici i retornar-li l’ús ciclista original. Es tracta d’un vestigi excepcional a nivell arquitectònic, esportiu i patrimonial, que mereix recuperar-se, ara que encara és possible, com a testimoni de les primeres passes a l’illa de l’esport de la bicicleta.

179. Reunió d’altes capacitats intel·lectuals a Mallorca

De l’1 al 3 de novembre se celebra al Hotel Caballero de Can Pastilla la segona edició de la trobada territorial de socis de Mensa Espanya ...