miércoles, 23 de enero de 2019

166. Mallorca, Gustav Holst y la música de las esferas

Diario de Mallorca, 23 de enero de 2019

La obra sideral por antonomasia se gestó en Mallorca y sigue siendo referencia en el panorama musical mundial.

El 27 de febrero de 1919 se estrenó en Londres una de las obras más populares de la música clásica de todo el siglo XX: la suite orquestal The Planets, del compositor inglés Gustav Holst (1874-1934), una obra de siete movimientos inspirada en los cuerpos celestes del Sistema Solar. Desde su estreno se convirtió en una de las obras de mayor popularidad y a la vez influyentes de la historia de la música por su audacia, brillantez, inspiración y originalidad. Hasta el estreno del film 2001 de Stanley Kubrick (1968) es difícil hallar un referente de este carácter que haya tenido tanta trascendencia en la cultura popular de Occidente.

Lo que pocos saben es que la gestación de esta obra clave de la música occidental se inició en Mallorca, entre marzo y abril de 1913, durante unas vacaciones que el compositor se tomó en la isla a instancia de un amigo suyo, el escritor y periodista Clifford Bax (1886-1962), buscando ideas e inspiración después del fracaso de su última obra, la fantasía coral The Cloud Messenger, y la subsiguiente crisis compositiva y personal del autor. En la isla Holst pasó varias semanas y entró en contacto con un grupo de artistas ingleses; con ellos se aficionó a observar el firmamento y abundó en un tema que le apasionaba: la astrología, que complementaba sus creencias teosóficas y místicas de carácter orientalizante. Como referencia usó obras de su contemporáneo Alan Leo (1860-1917), padre de la astrología moderna, para reafirmar sus propias ideas.

A raíz de su estancia y la observación de los astros desde el cielo mallorquín, Holst concibió la composición de una obra musical basada en los planetas del sistema solar según una interpretación muy libre y personal. El concepto de la obra naciente fue más astrológico que astronómico: abarcaría siete de los planetas del Sistema Solar; no incluía la Tierra ni el Sol, así como ninguno de los satélites de los diferentes planetas. Tampoco Plutón (no fue descubierto hasta 1930), que el compositor desestimó añadir a la obra cuando fue descubierto. Aunque el nombre y el subtitulo de cada movimiento se basa en las deidades grecorromanas que dieron nombre a cada uno de los planetas, en realidad el desarrollo de cada uno está basado en las ideas y emociones que la astrología le sugirieron.

Iniciada su concepción en Mallorca, Holst compuso la obra entre 1914 y 1916 con siete movimientos, por este orden: Marte, Venus, Mercurio, Júpiter, Saturno, Urano y Neptuno (que juzgó como musicalmente más apropiado). Curiosamente la única pieza que acabó antes del estallido de la Primera Guerra Mundial fue Marte, cruda descripción de la guerra, unas semanas antes de su estallido y cuya proximidad, que todos daban por inminente, fue inspiración más poderosa que su declaración y desarrollo posterior. La compuso inicialmente para piano a cuatro manos (a excepción de Neptuno, para órgano) y luego la arregló para orquesta con una extraordinaria dosis de audacia, colorido e imaginación, bebiendo de contemporáneos como Igor Stravinski, Claude Debussy y Arnold Schoenberg, sin perder de vista a referencias consolidadas como Nikolai Rimski-Korsakov y Alexander Glazunov.

Por culpa de la guerra la obra no pudo estrenarse y solo se escuchó en audición privada el 29 de septiembre de 1918, en el Queen's Hall de Londres (poco antes del final del conflicto), previa invitación y sin apenas ensayar (solo dos horas antes de la ejecución). No fue hasta el mencionado 27 de febrero de 1919 que The Planets se estrenó públicamente, con cinco de sus siete movimientos: Marte, Mercurio, Saturno, Urano y Júpiter (en este orden, no el dispuesto por el autor, y faltando Venus y Neptuno). En ejecuciones posteriores se siguió interpretando la obra parcialmente y acabando siempre con Júpiter, el planeta más brillante, para darle un final feliz –eran tiempos de posguerra–, algo que nunca gustó al compositor (él mismo dijo “en el mundo real el final no es feliz”). No fue hasta 1920 que se escuchó la obra completa y en el orden establecido por el compositor. La audacia y originalidad de la Suite ayudó a que fuera un éxito de público y crítica inmediato a nivel mundial. Su trascendencia en la cultura popular fue enorme desde el inicio; cabe destacar el himno patriótico I vow to Thee, my Country (1921), extraído de la sección central de Júpiter, que se convirtió en uno de los más sentidos en la memoria colectiva británica.

Actualmente The Planets sigue siendo la obra más popular de Gustav Holst, aunque el compositor no la contaba entre sus mejores creaciones, e incluso se lamentaba de que eclipsó al resto de sus composiciones. Su génesis se remonta a una corta –pero intensa y fructífera– estancia en Mallorca, de la que todavía sabemos más bien poco y cuál fue el alcance real de su influencia, hasta cristalizar como una de las obras más trascendentales de la música contemporánea, de la que ahora se cumple un siglo de su estreno público. Cabe preguntarse por qué no se realza la contribución fundamental de Mallorca a la historia de la música como iniciadora de una obra capital, ni Gustav Holst está presente en nuestra memoria colectiva. Su presencia fue fugaz, pero su huella eterna y trascendental: la música de las esferas.

jueves, 10 de enero de 2019

165. El Concert de Cap d’Any i el Palau de Congressos de Palma. Una experiència agredolça

Diario de Mallorca, 10 de gener de 2019

Enguany l'any musical ha començat amb un esdeveniment ja tradicional: el Concert d’Any Nou, a càrrec de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, sota la direcció de Joji Hattori i la participació de la soprano Valentina Nafornita. Fins l’any passat el concert s'havia celebrat al Teatre Principal, però enguany s’ha traslladat al Palau de Congressos inaugurat recentment; en concret a la seva sala gran, un espai bastit i planificat ex profeso per a congressos, reunions i esdeveniments culturals, amb casi 2.000 places d’aforament distribuïdes en platea i dos pisos d’amfiteatres. En comparació amb les 1.750 places de l’Auditòrium i les 850 del Teatre Principal s'ha convertit en l’auditori més capaç de Mallorca. Això va afavorir que enguany haguessin entrades fins el mateix dia del concert i que es registrés un ple casi absolut. 

El repertori era senzill i accessible, amb quinze peces (sense comptar els tres bisos posteriors) entre valsos, polques, obertures, àries i altres peces breus, idoni per donar la benvinguda al nou any i com a epígon dels tradicionals concerts de Viena, predominant les obres de la família Strauss i altres peces que no eren habituals d’aquest tipus de concerts, però perfectament acoblades, d’Otto Nicolai, Franz Lehar o Leroy Anderson; fins i tot va estar present la sarsuela, amb un parell de peces de Gerónimo Giménez, per donar un toc local a un repertori casi exclusivament centreeuropeu. En tot moment la Simfònica va estar al seu nivell habitual: competent, professional i brillant en tot el repertori. El director convidat, Joji Hattori, va mostrar una comunió total amb els músics i amb el públic, ajudat per un repertori que convidava a donar la benvinguda a l’any nou.

Durant la primera part del concert el públic es va mostrar gèlid, fins i tot impassible. En part pel fred regnant, però també per altres factors que després comentarem. La comunió entre música i públic no es va produir fins ben entrada la segona part, especialment amb l’ària Meina lippen küssen so heiss de Franz Lehar, i especialment amb la divertida The Typewriter de Leroy Anderson, penúltima peça del concert (tot plegat, massa tard). Els bisos oferts (un número del West Side Story de Bernstein i els inevitables El bell Danubi Blau i Marxa Radetzky) clogueren un acte de manera brillant en què els músics (Simfònica, director i soprano) varen estar a un gran nivell. 

Però no comptàvem amb un factor, que en bona part va justificar la fredor imperant durant la vetllada: les condicions del nou espai del Palau de Congressos. Cabia suposar que la multifuncionalitat de la sala seria perfecta, després d’anys d’obres i una enorme inversió econòmica; però durant el concert la realitat va ser ben diferent. L’acústica de la sala no va complir la funció en aquest tipus d’instal·lacions: va ser, en tot moment, deficient, i dificulta implicar emocionalment l’espectador. Donava la sensació que el so es quedava a l’escenari, com encaixonat, esmorteït, i no es projectava adequadament a l’espai de butaques. En els passatges més contundents l’orquestra arribava a tapar les intervencions de la soprano, deslluint la seva intervenció. El bon paper dels músics s’intuïa, més que s’escoltava. 

A més, en aquesta ocasió l’escenari fou suficient per als músics (uns 60 en total); però no serà prou capaç per a obres que requereixin més elements; i si cal afegir un cor, ni en parlem. Tampoc servirà, per descomptat, per a representacions operístiques ni teatrals d’una mínima complexitat escènica. En el pati de butaques la inclinació és l’òptima per aconseguir bona visibilitat, però des d’angles determinats no es veu bé l’escenari. I tampoc s’entén gaire que el preu de les entrades fos únic, tant de les primeres files de platea com del segon amfiteatre (o galliner): a més proximitat i visibilitat més cost, com ha estat sempre en qualsevol espai escènic. 

En resum: la vetllada fou artísticament idònia per començar l’any. Un repertori lleuger i informal (la reconcentrada Morgen, de Richard Strauss, va ser l’excepció) amb uns excel·lents protagonistes: fins i tot el director es va permetre una intervenció com a solista executant Meditation, de Jules Massenet, com a violí solista. Però tot i la seva bona feina foren perjudicats per una sala que no és, en absolut, adequada per aquest tipus de concerts i que mostra imperfeccions impròpies d’un espai dissenyat, planificat i construït durant casi una dècada, i que sorprèn que durant tot aquest temps no s’hagin detectat ni reparat les deficiències paleses durant la vetllada de Cap d’Any. 

És molt preocupant que el Palau de Congressos no ofereixi les millors condicions per oferir actes d’aquest tipus des de diferents vessants: capacitat escènica, qualitat sonora i visibilitat òptima. A banda de ser una infraestructura pública, construïda amb un cost total d’uns 120 milions d’euros de l’erari públic (la comparació amb l’Auditori de Manacor, que va costar 7 milions, és insultant), que posa seriosament en dubte la inversió feta i més si la comparem amb el resultat artístic final. L’onerós cost del lloguer de l’Auditòrium del Passeig Marítim (8.000 euros per funció) i l’aforament limitat del Teatre Principal justifica el seu ús regular en el futur, en ser molt més assequible i espaiós; però abaratir a costa de reduir qualitat tindria un cost demolidor sense que músics, artistes ni espectadors tenguin cap culpa de la situació. 

Un espai d’aquestes característiques, tot i que no es va concebre prioritàriament per aquests tipus d’actes, hauria de tenir una capacitat multiusos que ha quedat totalment en entredit. I si aquest no era l’objectiu de l’auditori del Palau, que no duguin la Simfònica (ni cap conjunt musical, per extensió) i aquesta torni al seu espai habitual. El cost econòmic del Palau contrasta amb un resultat artístic molt discutible. I si malgrat tot es continua usant sense reparar les deficiències detectades els perjudicats de tot plegat serem tots: músics, la indústria cultural local i aficionats. De fet, el balanç ja és negatiu a la nostra butxaca.

martes, 8 de enero de 2019

164. Els primers anys del futbol internacional a Balears

Última Hora, 8 de gener de 2019

La disputa a Balears de partits de futbol contra conjunts internacionals sempre ha generat gran expectació. Però no és un fenomen tan recent, doncs aquests partits ja es disputaven des del 1901, fa més d’un segle; i no tenien lloc contra clubs, sinó contra combinats d’esquadres navals estrangeres, llavors un fenomen comú a molts ports europeus. Alguns equips foren llegendaris entre l’afició pel seu bon nivell, la freqüència de pas i els bons resultats que n'obtenien. Hi hagueren quatre esquadres destacades: Regne Unit, Alemanya, Països Baixos i Itàlia.

L’esquadra britànica (Royal Navy) va jugar uns 160 partits només a Mallorca, entre 1904 i 1933. A Menorca jugaren uns 15 partits fins 1929 i allà es disputà el partit més remot, el 1901. A Eivissa disputaren mitja dotzena d’encontres entre 1924 i 1933. En el cas alemany (Kaiserliche Marine, des de 1919 Reichsmarine) el cas més remot és de 1910 i jugaren un total de sis partits a Mallorca fins 1930. A Menorca disputaren vuit partits, entre 1926 i 1930, i a Eivissa n’hagué un el 1937, durant la Guerra Civil. En el cas holandès (Harer Mejesteits) es varen disputar a Mallorca cinc partits durant els anys 20 i a Menorca obtingueren un protagonisme excepcional, amb uns 25 partits entre 1906 i 1929. A les Pitiüses romangueren inèdits. Finalment, Itàlia (Regia Marina) fou el cas més tardà i disputaren a Mallorca vuit partits, sobretot durant la Guerra Civil. A Menorca i Eivissa aparegueren aïlladament entre 1907 i 1939.

Altres esquadres europees (França, Portugal o Imperi Austrohongarès) o d’ultramar (Argentina o Brasil), mai no disputaren un sol partit tot i el seu pas regular. Els anys 50 es va incorporar l’esquadra dels Estats Units, però llavors la competició internacional entre clubs s’havia consolidat i l’al·licient dels partits contra esquadres navals havia desaparegut del tot.

182. Teruel Existe i Mallorca, les dues cares d’un mateix problema

Última Hora, 3 de desembre de 2019 L’agrupació d’electors Teruel Existe ha passat en dos mesos de ser un fet local a esdevenir tot un...