131.- Les IV Jornades d’estudis locals de Sóller

Sa Veu de Sóller, 20 de novembre de 2009
Setmanari Sóller, 21 de novembre de 2009
Diari de Balears, 22 de novembre de 2009

Com ja ve essent habitual a aquestes alçades de l’any per quart any consecutiu, el 6 i 7 de novembre varen tenir lloc les Jornades d’estudis locals de Sóller. Enguany s’han presentat 22 treballs, mantenint la participació habitual. Les comunicacions presentades afavoriren el coneixement de tot tipus de primícies documentals fruit de la tasca dels ponents, així com gaudir de l’apassionant exercici d’intercanvi de dades i materials en el decurs de les sessions amb el públic assistent i entre els mateixos investigadors.

Després de quatre anys pot dir-se que el projecte de les jornades és un èxit. La implicació dels sollerics garanteix que les jornades es mantinguin vives, gràcies a un públic ampli i participatiu i uns investigadors autòctons (a més d’amateurs) que signen gairebé en un 100% els treballs presentats. Dins el calendari de jornades d’estudis locals arreu de Mallorca pot dir-se que Sóller s’ha fet un lloc i un renom.

Enguany les jornades han estat dedicades al modernisme, aprofitant l’avinentesa de la recent restauració i obertura al públic del monumental casal de Can Prunera. Malauradament no s’hi han pogut celebrar, perquè algunes dependències (entre elles, la sala d’actes) encara no estan acabades. Segurament podran celebrar-se en 2010, o si més no en anys posteriors. Finalment fórem acollits al casal de Can Dulce, on igualment gaudírem d’un entorn acollidor. Cal dir que ha estat un encert traslladar les jornades des de l’Oratori de Santa Caterina del Port, la qual cosa ha afavorit una millor accessibilitat.

Les jornades varen concloure amb un agradable dinar al restaurant Can Gata, un escenari ideal per la tertúlia i intercanviar impressions finals, i una visita guiada per Can Prunera que ens va descobrir fil per randa tot l’univers artístic i creatiu del modernisme que acullen les seves parets. En suma, unes excel·lents jornades a tots els nivells.

130.- La revolució circulatòria de Palma

Diari de Balears, 15 de novembre de 2009
El Mundo-El Día de Baleares, 16 de novembre de 2009
Última Hora, 19 de novembre de 2009
Diario de Mallorca, 26 de novembre de 2009

Enguany Palma es troba immersa en un caramull d'obres que no semblen tenir fi. El Plan E ha afavorit una allau d'intervencions que, sense el seu finançament, haurien estat posposades indefinidament per manca de doblers. Però un dels temes més interessants i innovadors en les actuacions omnipresents a Ciutat és el replantejament viari afegit.

En particular, em crida molt l'atenció la vertebració i condicionament de dues rondes de circumval·lació viària que complementaran el trànsit de les Avingudes. Un primer anell viari, en sentit ponent, serà importantíssim. El format pels carrers avinguda Argentina, Balanguera, Andreu Torrens, José Alemany Vich, Ausiàs March, Jaume Balmes, Josep Darder i Reis Catòlics (i Brotad en un futur). El seu arranjament per aconseguir un cinturó que descongestioni les Avingudes serà peça clau una vegada estigui enllestit.

El segon anell viari, en sentit llevant, el formen els carrers d'Antoni Marquès, Julià Álvarez, Francesc Sancho, Gabriel Maura, Nicolau de Pacs, Francesc Barceló i Joan Alcover. Gaudeix d'una urbanització similar a la del primer anell viari, però té l'inconvenient que no complementa el trànsit de les Avingudes, sinó que el desviaria de part del seu traçat des de General Riera.

Les molèsties causades per les obres poden atribuir-se a una mala planificació o a l'obligació d'enllestir-ho tot abans de cap d'any, però moltes de les obres fetes són "deutes pendents" d'anys anteriors. El Plan E serveix per recuperar terreny i cal aprofitar que paga l'Estat per posar-se al dia. Tal vegada en 2010 es pugui continuar, ja sense presses ni urgències històriques, la transformació de Ciutat.

129.- Curso del 63, una pantomima del 15

El Mundo-El Día de Baleares, 3 de noviembre de 2009
Diario de Mallorca, 11 de noviembre de 2009
Última Hora, 24 de noviembre de 2009

Tuve oportunidad de ver el programa "Curso del 63" y pronto me di cuenta del macabro espectáculo que se nos ofrece. Un profesorado de corte autoritario y desagradable, muy caricaturesco e impostado, pero que más o menos da el efecto pretendido. Al ver a los alumnos internos me di cuenta de que todos son del mismo patrón: extracción social casi marginal, escasa formación, lenguaje pobre y soez, desconocedores de normas y responsabilidades, e ingobernables por sus padres (cuyos testimonios lo justifican plenamente). Y que encima son presentados como “muestra general” (?) de las nuevas generaciones. Casi tiene más de reformatorio que de internado.

El programa consigue un efecto subversivo: nos lleva sutilmente a la conclusión de que la mano dura es la mejor receta para unas generaciones salidas de la enseñanza actual, mostrada por omisión como ineficaz. “Curso del 63” es una recreación simplista y sesgada, ya que ni el sistema de enseñanza es fiel al antiguo, ni el alumnado representa a la juventud actual; pero esa es la imagen que transmite y que cala en la audiencia. El programa está consiguiendo que muchos añoren un patrón de enseñanza que, con sus logros y carencias, es inejecutable en un país democrático con enseñanza universal.

Presentar el programa como generador de debate social es falaz, máxime teniendo en cuenta que la misma cadena produce y emite series (como "Física y Química") que contradicen esta voluntad. “Curso del 63” es una farsa televisiva más de la telebasura actual. Una pantomima donde los profesores son actores y los alumnos compiten entre ellos por un premio, donde la pedagogía y la formación son pisoteados por la audiencia.

128.- Universitat, radiotelevisió i 2016. Cultura, educació i projecció exterior a Sóller

Diari de Balears, 27 d'octubre de 2009
Sa Veu de Sóller, 30 d'octubre de 2009
Última Hora, 6 de novembre de 2009

Aquí teniu tres pinzellades que, segons el meu humil criteri, haurien de ser claus per al desenvolupament futur de Sóller a través dels seus principals potencials: cultura, educació i projecció exterior.

Primer: la necessitat d’un centre universitari actiu i funcional. Als darrers anys, les activitats organitzades o coparticipades per la UIB al centre universitari de Sóller són pràcticament inexistents, comparades amb la intensa activitat de que gaudeixen altres centres de l'illa (en especial destaquen els de Campos, sa Pobla i Llucmajor, que mantenen una activitat constant). Part d'aquest dèficit pot ser degut a la manca d'una seu pròpia i adequada, disgregada entre el Centre d’Informació Jove i la Biblioteca. Caldria que aviat el centre universitari tingués unes instal·lacions pròpies i funcionals on, per posar alguns exemples, poguessin organitzar-se de manera estable les Jornades d'estudis locals del municipi o algunes de la Universitat Oberta per a Majors (UOM).

Una bona opció seria habilitar part de les dependències del CEIP es Fossaret com a centre universitari quan l'escola es traslladi al futur edifici de Ca les Ànimes, mantenint així la funció formativa que fins enguany ha mantingut. Si hi afegim que també l'escola d'adults (CEPA) recentment inaugurada tindria allà la seva seu, es Fossaret podria concentrar eficaçment tota l'activitat formativa dels sollerics majors de 18 anys.

Segon: la necessitat d'una corresponsalia i un estudi radiotelevisiu estable a la ciutat. Caldria que Sóller, com a municipi més poblat de la zona, gaudís d'unes instal·lacions mínimament adequades per mantenir una cobertura televisiva i radiofònica pública estable. D'aquesta manera podria facilitar-se un cobriment informatiu més àgil i adequat de portes enfora quan fos necessari. Tal vegada un estudi, petit però modern, seria possible a qualsevol de les dependències municipals. Sóller gaudeix d'una sòlida premsa escrita; però no pot dir-se el mateix del pla audiovisual.

Per posar un exemple, Radiotelevisió de Mallorca (Ona Mallorca i [M] Televisió) manté tretze corresponsalies al llarg de tota l'illa (una quarta part dels municipis mallorquins), però aquestes es distribueixen d'una manera força irregular al llarg de la nostra geografia. Cap d'elles cobreix la zona central i nord de la serra de Tramuntana, i les més pròximes es troben a Andratx, Esporles, Consell i Lloseta. Com pot ser que estiguem tan desassistits, i més tenint en compte la nostra orografia? Cal plantejar-s'ho.

Tercer: integrar Sóller dins la candidatura a capital cultural de les Illes. L'any 2016 l'Estat espanyol acollirà la capitalitat europea de la cultura, i dins la quinzena de ciutats que han presentat la seva candidatura per organitzar-la es troben les Illes Balears (els organitzadors han entès encertadament que Palma havia de comptar amb tot l'arxipèlag per oferir una candidatura ferma). Ja s'estan concretant alguns actes de la candidatura: l'estrena a Palma d'un nou musical d’Andrew Lloyd Webber, la creació d'un premi Formentor de literatura o la nova fira d'art Mare Nostrum, que faria la seva primera edició el mes de juliol de 2012 al nou palau de congressos de Ciutat.

Com el projecte tot just acaba de fer-se públic, encara s'està planificant i roman obert a tot tipus d’idees. Sembla clar que Sóller tindria molt a dir i més a guanyar. De moment el projecte ja ha rebut el recolzament de l'Institut d'Estudis Baleàrics (IEB) i Foment del Turisme de Mallorca. El Ministeri de Cultura seleccionarà la candidatura guanyadora per juliol de 2010, encara hi ha temps per concretar-hi els objectius i oferir idees per incorporar-se al projecte amb l’enorme potencial que posseeix la Vila. Però no ens adormim, cal que ens hi afanyem. És una gran oportunitat.

127.- El sistema Trichromie Gaumont i la Mallorca de 1912-1913

Sa Veu de Sóller, 9 d'octubre de 2009
Diari de Balears, 14 d'octubre de 2009

El proper 19 d'octubre, al MOMA (Museu d'Art Modern de Nova York) s'exhibirà la pel·lícula "Trichromie!", selecció de filmacions realitzades entre els anys 1912 i 1913 amb Trichromie (o Chronochrome), protosistema de filmació en color enginyat pel cineasta francès Louis Gaumont. La iniciativa corre a càrrec de la companyia Gaumont, que cada any presenta una mostra restaurada del seu fons documental a l’arxiu Gaumont-Pathé. Hi ha una quarantena de filmacions amb aquest sistema, però encara avui dia només se'n coneixen un parell.

A diferència d'altres sistemes de l'època (com el Kinemacolor de 1906), el Trichromie destaca per una gran qualitat cromàtica i de definició d'imatge, i per a nosaltres té un interès afegit més enllà de l'històric i cinematogràfic. No fou enginyat a Anglaterra o Estats Units sinó a França, un país més proper a la nostra geografia. La seva necessitat de llum natural va limitar-lo al rodatge d'exteriors impedint filmacions d'estudi, afavorint-hi el seu ús documental, fent que Gaumont fes nombrosos viatges per filmar aquells llocs i fets més atractius de l’època i exhibir-los a París. Això converteix les seves pel·lícules en un testimoni únic del seu temps. Per exemple, a una d'elles (d'uns set minuts) es veuen paratges de la Riviera francesa, Berlín i Venècia.

Per això, la projecció al MOMA es presenta com l’oportunitat de visionar materials inèdits durant gairebé cent anys... i també comprovar si els viatges de Gaumont varen arribar fins a les Illes: descobrir imatges de Balears en 1913, a tot color, seria fabulós. Tanmateix, enguany només es projectarà una selecció dels fons de Gaumont: potser caldrà esperar a conèixer tots els materials per esbrinar si existeixen imatges d’una Mallorca, la de fa un segle, a tot color.

126.- Can Prunera, llums i ombres

Sa Veu de Sóller, 4 de setembre de 2009

No tinc cap dubte que l'obertura de Can Prunera com a casa-museu és un regal per als amants de l'art. És una joia del modernisme arquitectònic i la seva restauració s’ha fet de manera exemplar. Passejar per les seves dependències de la planta noble i del primer pis suposa tornar enrere en el temps i rememorar en viu l'època gloriosa del Sóller modernista. El seu soterrani, habilitat com a sala d'exposicions temporals, és molt funcional i acollidora, i de la seva gestió futura dependrà la projecció de Can Prunera com a centre artístic de primer ordre. S'ha cuidat fins al mínim detall: mobles, enrajolats, estucats, vidreres... tot denota meticulositat i professionalitat en el seu procés de restauració.

Malgrat tot, alguns detalls no acaben de convèncer. Especialment en relació a la seva exposició permanent, allotjada fonamentalment a la segona planta i amb altres obres disseminades per la resta del casal. Fonamentalment aquesta col·lecció és d'art contemporani i bona part de la qual correspon a dates molt recents (inclús del segle XXI), una fet força contrastant amb el conjunt artístic-arquitectònic d'un casal construït l’any 1911. Escadusserament es troben obres pertanyents a aquesta època (si deixem de banda el mobiliari, excel·lentment recuperat), o mostres pertanyents a corrents artístics d'acord amb l'estètica de Can Prunera, la qual cosa distorsiona la seva funció de centre d'interpretació del modernisme.

A més el casal no és de titularitat pública sinó que està regit per la Fundació Tren de l'Art, tot i que les institucions participen del patronat que la regeix. El mateix succeeix amb la col·lecció permanent, de titularitat privada, que podria ser traslladada o disminuïda per decisió del seu propietari com ha succeït recentment al museu d’Es Baluard de Palma. Encara que la predisposició actual de sengles protagonistes és immillorable (i a la vista estan les fites aconseguides), l’actual posició de les institucions públiques no és la més adequada per garantir el manteniment de Can Prunera a plena disposició de la ciutadania a llarg termini en les condicions actuals. El present és molt il·lusionant i prometedor, però cal esperar a esdeveniments futurs.

125.- El misteriós independentisme de ses illes X

Diari de Balears, 25 d'agost de 2009

El passat mes de març el Cercle d'Estudis Sobiranistes va publicar a Catalunya un estudi sociològic del perfil mig de l'independentista català. En ell s'hi reflectien dades molt curioses, com que un de cada tres té el castellà com a llengua materna, o que dos de cada deu han nascut fora de Catalunya, la qual cosa sens dubte trenca molts tòpics. Això fa inevitable preguntar-se quin és el perfil de l'independentista balear, i aquí ens trobem amb un curiós misteri perquè aquest concepte no té el mateix significat per a tots.

Ni tan sols pot tenir nom, perquè per a una part d'ells el terme "Balears" és una imposició de l'Estat (tot i procedir ja dels antics foners). Hem de dir "illencs", malgrat el risc de confondre'ns amb els canaris, xipriotes o aleutians. Algú hauria de dir-los que la figura dels ajuntaments la va portar Felip V i que el concepte actual "d'Estat" ve del General Franco, sense que l'etimologia n'impedesqui l'ús. Però tant s'hi val: Balears, caca. Deixem-ho en illes X.

Tampoc no podem parlar d'independentisme com a projecte polític autònom, ja que per a alguns ha derivat a una "deslocalització de la metròpoli". És a dir, canviar Madrid per Barcelona, i substituir una plàcida submissió per una altra més propera geogràfica i culturalment; però submissió, al cap i a la fi, sense cap canvi de mentalitat.

El misteri creix en defensar la pertinença als Països Catalans sense prèviament vertebrar l'Arxipèlag (balear), un objectiu molt més factible i indispensable de cara a una futura confederalització. Si sengles entitats no existeixen avui dia, costa entendre per què cal renunciar a aproximar les illes entre elles (per molt diferents que siguin) i, en canvi, posar tant d'èmfasi amb la identificació amb València o Catalunya. Per què cal defensar allò més difícil, descartant el menys complicat?

I què hi ha de Catalunya? res no saben d'això. I encara més: creuen que som un país vertebrat, sense complexos i amb personalitat pròpia. Ni els sobiranistes catalans més acèrrims plantegen una "annexió invasiva" de les illes. Són precisament aquests "catalans de Mallorca" els qui es deixen dur per "l'agregacionisme" al Principat, mantenint les mateixes conductes de sempre basades en primitives filies i fòbies, canviant la rojigualda per l'estelada, i sense desenvolupar un mínim pensament social i intel·lectual vertaderament transformador.

En 15 anys aquest "independentisme" mai no ha assolit un 1% de suport electoral, dinamita el tradicional nacionalisme balear, l'utopitza, el fragmenta o el duu a l'abstenció, amb una presència que mai no passa de testimonial. En resum, aquest independentisme és una X molt petita, marginal, i sobretot és un estorb.

124.- Corrupció, passivitat i radicalisme: ses Illes a tres bandes

Sa Veu de Sóller, 31 de juliol de 2009
Setmanari Sóller, 1 d'agost de 2009
Diari de Balears, 16 d'agost de 2009

Aquests són els grans defectes del món polític balear. No hi ha gaire on escollir quan pràcticament tots les opcions polítiques pateixen algun dels tres mals esmentats. Tots tres de naturalesa molt diferent, repartits de manera que ningú no està lliure de culpa.

La corrupció és el mal amb més mala premsa, però no pas el més letal. És dins el PP on han aparegut la gran majoria dels casos, encara que a UM -a petita escala però amb similar gravetat- ha repetit els mateixos ítems. Unes conductes immorals i indecents que no són flor d'un dia, ja que s'han generat després d'anys d'una procés que ha afavorit la seva incubació i desenvolupament. Perquè malgrat que siguin una petita minoria els executors finals, per aflorar-ne cal una permissivitat i/o tolerància massiva.

En segon lloc, la passivitat ideològica. Un mal difícil de precisar, fonamentat en l'absència d'idees o comportaments definits, i no en fets consumats. Són els socialistes qui -llevat d'honroses excepcions- s'han caracteritzat per deixar fer amb un perfil polític força desdibuixat. La raó és clara: el seu creixent suport electoral ininterromput des de fa deu anys recomana mantenir un perfil que mantingui la tendència. Pragmàtic i eficaç, però a costa d'aigualir ideologies i maneres de fer pròpies. El resultat és un apropament al PP (més formal que altre cosa) però amb un manera de fer èticament més acceptable.

Finalment, el radicalisme. Entès com a ideologia o la gestió d'aquesta per persones i grups. És un defecte dels petits partits (PSM, Entesa, ERC, Verds i EU) que, mancats dels defectes dels dos grans partits, haurien de ser l'alternativa. Però l'honestedat i la creença en unes idees no és suficient. Manca un mínim pragmatisme ideològic, quan sovint la seva aplicació és tan rígida com irreal. I els seus dirigents protagonitzen cícliques desavinences i personalismes que acaben en lamentables espectacles públics. Resultat: la pèrdua progressiva del seu suport electoral (la meitat en deu anys).

Malgrat la corrupció té més mala fama, no és l’indicatiu amb major pes. I encara més: els dos grans partits tenen moltes més possibilitats de sobreviure sense canvis profunds, gràcies a la inèrcia del bipartidisme consolidat. Al darrer decenni cap daltabaix electoral ho ha desmentit, i res fa intuir que hagi una renovació d'idees, cares o comportaments en ambdós casos. Sí en el cas dels partits petits, que tenen més a perdre tot i que els seus defectes siguin menys “punibles”. Que com defensar uns postulats ideològics sigui més castigable a les urnes que la corrupció o l'absència dels mateixos dóna molt que pensar.

Seria fàcil concloure que la corrupció i la indefinició ideològica dels grans partits són un reflex cosubstancial de la pròpia societat -un anàlisi força derrotista. Però també pot especular-se que el creixent càstig que reben els petits partits són part del seu peatge a pagar com a potencials portadors de valors i actituds més renovadores i gèrmens d’una futura classe política de nivell, però endèmicament mal gestionades. Víctimes d'una societat decebuda que prefereix escanyar opcions més esperançadores si no són capaces d’oferir una alternativa, abans que condemnar la mediocritat dels grans partits.