Diario de Mallorca, 10 de gener de 2019
El cost económic del Palau, 120 milions d’euros de l’erari públic, contrasta amb un resultat artístic molt discutible
El cost económic del Palau, 120 milions d’euros de l’erari públic, contrasta amb un resultat artístic molt discutible
Enguany l’any musical ha començat amb un esdeveniment ja tradicional: el Concert d’Any Nou, a càrrec de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, sota la direcció de Joji Hattori i la participació de la soprano Valentina Nafornita. Fins l’any passat el concert s'havia celebrat al Teatre Principal, però enguany s’ha traslladat al Palau de Congressos inaugurat recentment; en concret a la seva sala gran, un espai bastit i planificat ex profeso per a congressos, reunions i esdeveniments culturals, amb casi 2.000 places d’aforament distribuïdes en platea i dos pisos d’amfiteatres. En comparació amb les 1.750 places de l’Auditòrium i les 850 del Teatre Principal s'ha convertit en l’auditori més capaç de Mallorca. Això va afavorir que enguany haguessin entrades fins el mateix dia del concert i que es registrés un ple casi absolut.
El repertori era senzill i accessible, amb quinze peces (sense comptar els tres bisos posteriors) entre valsos, polques, obertures, àries i altres peces breus, idoni per donar la benvinguda al nou any i com a epígon dels tradicionals concerts de Viena, predominant les obres de la família Strauss i altres peces que no eren habituals d’aquest tipus de concerts, però perfectament acoblades, d’Otto Nicolai, Franz Lehar o Leroy Anderson; fins i tot va estar present la sarsuela, amb un parell de peces de Gerónimo Giménez, per donar un toc local a un repertori casi exclusivament centreeuropeu. En tot moment la Simfònica va estar al seu nivell habitual: competent, professional i brillant en tot el repertori. El director convidat, Joji Hattori, va mostrar una comunió total amb els músics i amb el públic, ajudat per un repertori que convidava a donar la benvinguda a l’any nou.
Durant la primera part del concert el públic es va mostrar gèlid, fins i tot impassible. En part pel fred regnant, però també per altres factors que després comentarem. La comunió entre música i públic no es va produir fins ben entrada la segona part, especialment amb l’ària Meina lippen küssen so heiss de Franz Lehar, i especialment amb la divertida The Typewriter de Leroy Anderson, penúltima peça del concert (tot plegat, massa tard). Els bisos oferts (un número del West Side Story de Leonard Bernstein i els inevitables El bell Danubi Blau i Marxa Radetzky) clogueren un acte de manera brillant en què els músics (Simfònica, director i soprano) varen estar a un gran nivell.
Però no comptàvem amb un factor, que en bona part va justificar la fredor imperant durant la vetllada: les condicions del nou espai del Palau de Congressos. Cabia suposar que la multifuncionalitat de la sala seria perfecta, després d’anys d’obres i una enorme inversió econòmica; però durant el concert la realitat va ser ben diferent. L’acústica de la sala no va complir la funció en aquest tipus d’instal·lacions: va ser, en tot moment, deficient, i dificulta implicar emocionalment l’espectador. Donava la sensació que el so es quedava a l’escenari, com encaixonat, esmorteït, i no es projectava adequadament a l’espai de butaques. En els passatges més contundents l’orquestra arribava a tapar les intervencions de la soprano, deslluint la seva intervenció. El bon paper dels músics s’intuïa, més que s’escoltava.
A més, en aquesta ocasió l’escenari fou suficient per als músics (uns 60 en total); però no serà prou capaç per a obres que requereixin més elements; i si cal afegir un cor, ni en parlem. Tampoc servirà, per descomptat, per a representacions operístiques ni teatrals d’una mínima complexitat escènica. En el pati de butaques la inclinació és l’òptima per aconseguir bona visibilitat, però des d’angles determinats no es veu bé l’escenari. I tampoc s’entén gaire que el preu de les entrades fos únic, tant de les primeres files de platea com del segon amfiteatre (o galliner): a més proximitat i visibilitat més cost, com ha estat sempre en qualsevol espai escènic.
En resum: la vetllada fou artísticament idònia per començar l’any. Un repertori lleuger i informal (la reconcentrada Morgen, de Richard Strauss, va ser l’excepció) amb uns excel·lents protagonistes: fins i tot el director es va permetre una intervenció com a solista executant Meditation, de Jules Massenet, com a violí solista. Però tot i la seva bona feina foren perjudicats per una sala que no és, en absolut, adequada per aquest tipus de concerts i que mostra imperfeccions impròpies d’un espai dissenyat, planificat i construït durant casi una dècada, i que sorprèn que durant tot aquest temps no s’hagin detectat ni reparat les deficiències paleses durant la vetllada de Cap d’Any.
És molt preocupant que el Palau de Congressos no ofereixi les millors condicions per oferir actes d’aquest tipus des de diferents vessants: capacitat escènica, qualitat sonora i visibilitat òptima. A banda de ser una infraestructura pública, construïda amb un cost total d’uns 120 milions d’euros de l’erari públic (la comparació amb l’Auditori de Manacor, que va costar 7 milions, és insultant), que posa seriosament en dubte la inversió feta i més si la comparem amb el resultat artístic final. L’onerós cost del lloguer de l’Auditòrium del Passeig Marítim (8.000 euros per funció) i l’aforament limitat del Teatre Principal justifica el seu ús regular en el futur, en ser molt més assequible i espaiós; però abaratir a costa de reduir qualitat tindria un cost demolidor sense que músics, artistes ni espectadors tenguin cap culpa de la situació.
Un espai d’aquestes característiques, tot i que no es va concebre prioritàriament per aquests tipus d’actes, hauria de tenir una capacitat multiusos que ha quedat totalment en entredit. I si aquest no era l’objectiu de l’auditori del Palau, que no duguin la Simfònica (ni cap conjunt musical, per extensió) i aquesta torni al seu espai habitual. El cost econòmic del Palau contrasta amb un resultat artístic molt discutible. I si malgrat tot es continua usant sense reparar les deficiències detectades els perjudicats de tot plegat serem tots: músics, la indústria cultural local i aficionats. De fet, el balanç ja és negatiu a la nostra butxaca.