Ara Balears, 9 d’agost de 2025
Text: Antoni Janer Torrens
[...]
El Frontón Balear
El Frontó de Sineu, construït el 1949, és el més antic que es conserva a l’illa. Fou el germà petit de l’imponent Frontón Balear de Palma, que s’inaugurà el 1935 al passeig de Mallorca, entre el carrer d’Eivissa i la plaça del Fortí. A la mateixa zona, prop del torrent de la Riera, hi hagué altres destacats recintes esportius: el Velòdrom de Tirador (1903), el Canòdrom Balear (1932) i l’Estadi Lluís Sitjar (1945). “En aquella època –diu l’historiador Manuel García Gargallo– la pilota a mà estava molt de moda a tot l’Estat. Només a Barcelona hi havia set frontons en funcionament”.
El Frontón Balear fou promogut per l’empresari Just Solà i altres socis com Fermín Olalquiaga Broutin, que ja gestionava diverses pistes a la Península. Inicialment va ser dissenyat pel prestigiós arquitecte Gaspar Bennàssar. En morir, però, el 1933, el projecte passà a mans del seu col·lega Jaume Alenyà. L’edifici, de dos pisos, ocupava un total de 5.000 metres quadrats, amb una capacitat per a més de 800 espectadors (el de Sineu era per a 400). La pista feia 60 metres de llarg per deu d’amplada i tenia un frontis de quasi 11 metres d’altura. El recinte, totalment cobert, disposava també de cafeteria, sala de ball i una altra d’apostes (molt habitual en molts d’esports). “Va ser –assegura García– un dels edificis de pilota més impressionants de tot l’Estat i un gran centre de sociabilització. A partir de 1969, l’intendent Francesc Aguiló Picó, expilotari, planificà una àmplia reforma de l’edifici i el dinamitzà amb la contractació de les grans figures del moment. Amb el temps l’espai passà a acollir també competicions de boxa, hoquei i bàsquet, actuacions musicals i festes de Cap d’Any”.
Als anys setanta la nova societat de consum arribada amb la indústria turística duria altres formes d’entreteniment. Els tornejos de pilota a mà ja no despertaven cap mena d’entusiasme, de manera que el Frontón Balear deixà de ser rendible. Tancà les portes el 16 d’agost del 1977, 42 anys després d’haver-se inaugurat. “Per ventura –apunta l’historiador– l’edifici, d’un gran valor arquitectònic, es podria haver destinat a altres usos alternatius. Amb tot, en ple boom urbanístic, la seva ubicació en una de les zones més cotitzades de Palma el convertí en una presa de caça molt desitjable per a constructors”. Aquella operació fou un exemple més de les maniobres especulatives de l’època. “El propietari va vendre l’immoble per uns dos milions de pessetes i poc després fou revenut per 160 milions a una promotora alemanya, que el 1978 l’esbucà per construir-hi pisos de luxe. Millor sort tingueren els altres recintes esportius dels voltants, el Velòdrom de Tirador i el Canòdrom Balear, avui en procés de remodelació dins del projecte de la Falca Verde de Palma”.