Diario de Mallorca, 8 de febrer de 2025
S’ha complert un mes de la mort de qui fou president del Govern de les Illes Balears, Francesc Antich Oliver. Arran la desaparició, el degoteig de condolences i mostres d’afecte han estat constants en els mitjans de comunicació per part de tot tipus de testimonis i més enllà de l’àmbit estrictament polític.
No és freqüent trobar algú que generi reaccions tan sentides com aclaparadores, més enllà de les diplomàtiques paraules de rigor que demanen aquest tipus de circumstàncies. En tot aquest procés destaca especialment la impossible dissociació entre el perfil professional i el personal, en un seguit de manifestacions d’amics, companys, coneguts i adversaris polítics, sense que sigui possible separar-los o destriar-los.
A part de sensibilitats i opinions personals sobre la trajectòria política de Francesc Antich, avui dia és poc habitual trobar algú capaç de generar tanta unanimitat i consens al seu voltant, en uns temps en què maniqueismes, bronques i comportaments viscerals presideixen la vida quotidiana, més enllà de la política. Personalitats com la seva estem obligats a tenir-les presents com a referents, deixant de banda les dissensions i discrepàncies sobre la res pública que desgraciadament esdevenen sovint en cridòria insuportable.
La manca de memòria i reconeixement dels nostres referents polítics no és un fet puntual. Varen transcórrer prop de quinze anys fins que Fèlix Pons, president del Congrés dels Diputats durant una dècada, va donar nom a un vial de Palma. Més recentment ens va deixar Jeroni Albertí, president del Consell General Interinsular (precedent de l’actual autonomia), qui tampoc ha rebut encara cap menció —corregim: a nivell local és fill il·lustre de Banyalbufar, el seu poble natal; però resta pendent una menció a gran escala.
No hi ha dubte que Algaida, poble natal del president, retrà a nivell local els honors que siguin escaients. Però això no descarta que n’hauria de rebre d’altres, atesa l’alçada política i personal que va assolir. Tenir referents pròxims i familiars a les nostres vides és un costum arrelat arreu; d’alguna manera, amb aquests honors i distincions continuam tenint-los devora nostre i tot el que representen tampoc s’esvaeix del tot.
Avui vivim en un context democràtic que permet avaluar amb prou criteri i perspectiva qui mereix formar-ne part d’aquesta memòria col·lectiva. Som una democràcia jove, i en els nostres carrers i places encara és escassa la presència de referents del nostre règim actual de llibertats, en part perquè encara són entre nosaltres, en part per l’escàs temps transcorregut. Així, la mort d’Antich és un cop de realitat, impactant, del que inexorablement ha d’arribar: l’avís de la lenta i inexorable desaparició d’una generació que ha fet una gran contribució al nostre país i que convé no oblidar. Ens hem d’acostumar a passar pàgina i mirar endavant, però tot agraint els serveis prestats als que ens deixen.
Cada generació plasma en vials, monuments i memorials les figures que s’han distingit en la construcció de la seva societat. De qualsevol procedència i pensament, més enllà de partits, ideologies o dogmes. Exemples que han d’omplir la memòria col·lectiva amb referents propers i necessaris, que procuraren construir un món millor als que després hem arribat. I per això seria bo que un recordatori públic honrés aviat la memòria del president Antich.
No hi ha referent millor que el més comú dels homes fent coses increïbles; individus així convé tenir-los presents de manera permanent. Tots estem de pas i convé procurar deixar un món més civilitzat als que ens han de rellevar, ajudats en l’exemple de persones com la que ens ha deixat.