Diario de Mallorca, 12 d’octubre de 2023
Suplement cultural Bellver en Abril, núm. 1169
A primera vista, podríem catalogar Olímpics populars com la segona part o continuació d’una excel·lent tasca de recerca del seu autor, Pau Tomàs. En el primer llibre, Els mallorquins a l’Olimpíada que no fou (Galés Edicions, 2020), s’exposen els fets sobrevinguts a través d’una tasca de dotze anys d’investigació, superant silencis i pors sorprenentment vigents encara sobre molts dels protagonistes. Com passa quan aquest tipus d’investigacions surten a la llum, es donen dos fenòmens: és impossible exposar tots els continguts en una sola publicació i apareixen noves veus, igualment vàlides i interessants. La solució és fer una reedició augmentada o fer-ne una segona part; aquesta darrera ha estat l’opció escollida.
Resumint els fets (vàlids per a sengles llibres), el 18 juliol del 1936 uns 650 mallorquins embarcaren rumb a Barcelona per participar a l’Olimpíada Popular de Barcelona, esdeveniment organitzat com a rèplica a l’Olimpíada de Berlín que se celebraria poc després, toscament manipulada per enaltir el règim nazi d’Adolf Hitler. No obstant, l’autor ha fet molt més que una segona part i Olímpics populars té entitat per sí mateixa. Així, més que ampliar o actualitzar els fets narrats a la primera obra, aprofundeix en el factor biogràfic dels protagonistes.
Com comentàvem, la publicació del llibre anterior —tot un periple, de traces fins i tot novel·lesques— va provocar l’aparició de nous testimonis que confirmen els fets investigats i amplien des d’un enfoc més biogràfic una experiència silenciada durant dècades, que ha sobreviscut amagada a nivell estrictament íntim o fins i tot ignorada per familiars i amics, reclosos en un sepulcral exili interior per por a ser assenyalats o (novament) perseguits. El títol de cada capítol resumeix l’argument de cada història, mostrant un denominador comú: vides marcades i estroncades per una guerra que canvià les seves vides.
Els protagonistes sortiren de Mallorca per gaudir a Barcelona d’un esdeveniment esportiu i d’esbarjo que duraria, a tot estirar, deu dies, i que es convertí en un malson que va durar anys. Els patiments causats per la Guerra Civil, la fam i la llunyania dels essers estimats els varen marcar per sempre i encara va prolongar-se molt més per aquells que patiren l’exili, presó o fins i tot la mort. Ni tan sols els que pogueren retornar trobarien la pau, i el seu exili interior va convertir-se en part de la desmemòria col·lectiva; almenys, fins avui. El seu llarg parèntesi vital mai es va tancar i va continuar a través de familiars i descendents, sovint sense que ells mateixos ho sabessin.
Hi ha qui diu que la història no s’ha de reescriure; realment, l’objectiu prioritari és recuperar i divulgar allò que fins ara no s’ha escrit. Els lectors mai no som (serem) els mateixos, també evolucionam i deixarem pas a noves generacions que, fora prejudicis, necessitaran referents vàlids i documentats. Treballs com els de Pau Tomàs ofereixen un relat més complet i conjuntat d’uns fets que s’allunyaven en el temps, que semblaven escapçats i perduts per sempre; però que, afortunadament, s’han pogut recuperar a temps.