El fet cultural és una pugna mai resolta que mai acabarà entre l’individu i la col·lectivitat que l’envolta, que s’adapta i transmuta incessantment
Per als qui som profans en temes culturals no és fàcil donar una definició
precisa i molt menys assenyada, més en els temps actuals en què el fet cultural
té tantes accepcions que impedeixen donar una definició única i amb un
enfocament universal. Tradicionalment enteníem cultura com el gust per les
arts i les humanitats, la lectura i actes socials molt específics. Era fàcil associar-lo a l’erudició, a gent llegida i unes bones maneres en el tracte i en les paraules
que feien notar un toc selecte de formalitat. Un toc singular i fins i tot excèntric.
Més enllà d’aquests definicions, més condicionades per l’entorn que ens
envolta, hi ha dues vessants primordials per definir el fenomen cultural per
sobre d’èpoques, tradicions i generacions. D’una banda, l’afany individual de
cultivar i millorar el pòsit intrínsec de la personalitat. Un desig de superació, de
perfeccionament i de interpretació de l’entorn, de cultivar una pròpia voluntat de
pensament i comprendre les alienes a través de la reflexió i el coneixement. Un
concepte sempre dirigit a cultivar i millorar l’esperit de l’individu. Una inquietud
per veure amb un enfocament íntim i personal allò que ens envolta, amb un
sentit crític i personal, però posant distancia amb les nostres preferències més
íntimes per fer-ho comprensible i universal. I, com no, l’ambició de qui vol
contribuir a crear en una societat sovint poc agraïda i fins i tot agressiva.
D’altra banda, hi ha una faceta lligada amb l’entorn més proper de l’individu i
que és indispensable per completar la seva visió com a fet cultural, que el
complementa i condiciona dins el col·lectiu que l’envolta. Aquells costums i
tradicions (més enllà del folklore) transmesos i desenvolupats a través del
temps i que donen un punt de referència per repetició, companyia o seguretat
emocional. La revolució tecnològica dels darrers temps ha trasbalsat totalment
aquest concepte, ha barrinat fronteres definides i inqüestionables fins fa poc i
ara el fet cultural pot prescindir d’un entorn limitat i definit. Un fet que obre la
ment i condiciona a parts iguals. Els factors canvien, l’essència perdura.
En conclusió, el fet cultural és una pugna mai resolta que mai acabarà entre
l’individu i la col·lectivitat que l’envolta, que s’adapta i transmuta incessantment.
Un difícil equilibri sense un punt intermedi real entre la creativitat personal i les
convencions del col·lectiu, entre l’autocrítica i l’autocomplaença, entre el risc i la
seguretat. Paradoxalment, les mostres més brillants i originals del fet cultural
sovint han estat menystengudes, envejades i combatudes a l’engròs patint
refús, incomprensió i bel·ligerància, però s’aconsegueixen imposar i incorporar-
se a l’univers col·lectiu. La paradoxa mai resolta de la cultura ha estat sempre
aspirar a la creació a canvi de pagar el preu de la incomprensió i la soledat. Un
reconeixement que sovint arriba a costa de dedicar-li vida que, paradoxalment,
esdevé immortal post mortem. Cultura és l’anhel de viure i perviure en una
naturalesa humana plena de contradiccions que ens atrau i, alhora, ens refusa.