Diario de Mallorca, 14 de juny de 2018
Suplement cultural Bellver, núm. 939
Text: Joan Roca Avellà
El velòdrom de Tirador o una història de l’esport a Mallorca...
La calmosa i calmada illa de Mallorca que Santiago Rusiñol va conèixer en plena belle époque mai no va existir del tot, en realitat. Les seves estades esborrajades i modernistes pel París del Chat Noir o per la Barcelona dels Quatre Gats —Ramon Casas i l’absenta feren la resta, lògicament— degueren distorsionar la percepció d’una pastorívola i virgiliana roqueta que, pel tombant del segle XX, ja apuntava símptomes de modernitat més que significatius. Tanmateix, la simple utilització d’un eslògan publicitari que sembla tret d’un cartell de Toulouse-Lautrec —Mallorca, illa de la calma—, ja n’és bona mostra d’aquest ambient aperturista innovador. Tampoc hem de perdre de vista que, fa poc més d’un segle, el que en deien “modernitat” tenia molt poc a veure amb el fet de gaudir d’experiències que avui, per contra, ja contemplam amb nostàlgia i enyorança. L’historiador Philip Bloom va escriure ara fa una dècada el llibre Anys de vertigen. Cultura i canvi a Occident entre 1900 i 1914, lectura imprescindible que tothom hauria de tenir a mà, si vol entendré bé aquells anys decisius de transformació i frontissa. Mallorca no era el centre del món, com ja podeu suposar, però és cert que la societat illenca experimentava aleshores unes transformacions que no podem menystenir. Palma havia deixat de ser definitivament la Ciutat de Mallorques dels antics i Miquel dels Sants Oliver havia tancat per sempre més el portal de l’Hostal de la Bolla, alhora que l’industrial i visionari Ferran Truyols obria les del Gran Hotel. El naixement del turisme —la indústria dels forasters, com es deia llavors—, se completava amb la descoberta de l’oci i l’interès per l’excursionisme de la mà de veus lúcides com Miquel Ferrà i Juan, qui a començaments de segle ja teoritzava la identificació entre excursionisme i protecció del patrimoni artístic i natural, o la consolidació del cinema com a espectacle de la mà de pioners com Josep Truyol, Josep Tous o Gaspar Perelló, alhora que l’electricitat esdevenia una realitat a molts racons de l’illa. Tanmateix, la ciutat somniada per Eusebi Estada, Gaspar Bennàssar o Pere Garau s’obria a un eixample i al creixement d’un nou espai urbà i burgès que prometia il·lusió i negoci, a parts iguals. És en aquest context que s’ha d’entendre l’arribada de l’sport a la nostra terra i, de manera molt singular, de la bicicleta com a emblema d’un nou temps que ho havia de canviar tot. No deixa de ser significatiu que el primer propietari d’un velocípede a la nostra ciutat fos un banquer —Ernest Canut, que l’adquirí a França el 1869, quan allò encara era un giny excepcional—, mentre que el primer que posseí un automòbil fou l’industrial Vicenç Juan Ribas, que el comprà el 1897. Pensem que el 1893 s’establí el primer velòdrom a la ciutat i que el setembre de 1896 es constituí la mítica societat Veloz Sport Balear, impulsora uns anys més tard del conegut velòdrom de Tirador, a prop del Fortí. Un velòdrom que, cal no oblidar-ho, és avui en dia el dotzè més antic del món i, amb escreix, el més veterà de tot l’Estat, mentre espera en silenci que se’l reconegui com el bé patrimonial que és. Tal com ens recorda Pere Fullana a la introducció d’aquest llibre —El velòdrom de Tirador. Una història de l’esport a Mallorca, obra de l’historiador barceloní Manuel García Gargallo i publicat enguany per Illa Edicions—, el primer decenni del segle XX esdevingué una conjuntura de gran projecció per a la ciutat de Palma, “(...) un canvi de ritme i l’entrada d’un nou ordre, marcat pel vertigen, la velocitat i la passió per la competició”. Tanmateix, les dades ho confirmen: en una quinzena d’anys Palma disposarà de velòdrom, camps de futbol, canòdrom i hipòdrom, a un eixample que significava futur i ambició, i en un temps en el que el comú de la gent pensava que anar a quaranta quilòmetres per hora era literalment jugar-se la salut. El que indubtablement ens serà ara ben saludable és llegir aquesta nova aportació al coneixement de la nostra terra, sempre llastada pels tòpics i els llocs comuns. La bicicleta fou llavors paradigma del canvi social que tingué lloc fa més d’un segle a la nostra illa —com ho podria tornar a ser ara, així ho esperam—, símbol d’un món nou que imposava un nou ritme a la vida. Sempre a cop de pedal, clar està, que llavors era senyal de vertigen, i ara ho hauria de ser de pausa...