Diari de Balears, 25 d’agost de 2009
El passat mes de març el Cercle d’Estudis Sobiranistes va publicar a Catalunya un estudi sociològic del perfil mig de l’independentista català. En ell s’hi reflectien dades molt curioses, com que un de cada tres té el castellà com a llengua materna, o que dos de cada deu han nascut fora de Catalunya, la qual cosa sens dubte trenca molts tòpics. Això fa inevitable preguntar-se quin és el perfil de l’independentista balear, i aquí ens trobem amb un curiós misteri perquè aquest concepte no té el mateix significat per a tots.
Ni tan sols pot tenir nom, perquè per a una part d’ells el terme "Balears" és una imposició de l’Estat (tot i procedir ja dels antics foners). Hem de dir "illencs", malgrat el risc de confondre’ns amb els canaris, xipriotes o aleutians. Algú hauria de dir-los que la figura dels ajuntaments la va portar Felip V i que el concepte actual "d’Estat" ve del General Franco, sense que l’etimologia n’impedesqui l’ús. Però tant s’hi val: Balears, caca. Deixem-ho en illes X.
Tampoc no podem parlar d’independentisme com a projecte polític autònom, ja que per a alguns ha derivat a una "deslocalització de la metròpoli". És a dir, canviar Madrid per Barcelona, i substituir una plàcida submissió per una altra més propera geogràfica i culturalment; però submissió, al cap i a la fi, sense cap canvi de mentalitat.
El misteri creix en defensar la pertinença als Països Catalans sense prèviament vertebrar l’Arxipèlag (balear), un objectiu molt més factible i indispensable de cara a una futura confederalització. Si sengles entitats no existeixen avui dia, costa entendre per què cal renunciar a aproximar les illes entre elles (per molt diferents que siguin) i, en canvi, posar tant d’èmfasi amb la identificació amb València o Catalunya. Per què cal defensar allò més difícil, descartant el menys complicat?
I què hi ha de Catalunya? res no saben d’això. I encara més: creuen que som un país vertebrat, sense complexos i amb personalitat pròpia. Ni els sobiranistes catalans més acèrrims plantegen una "annexió invasiva" de les illes. Són precisament aquests "catalans de Mallorca" els qui es deixen dur per "l’agregacionisme" al Principat, mantenint les mateixes conductes de sempre basades en primitives filies i fòbies, canviant la rojigualda per l’estelada, i sense desenvolupar un mínim pensament social i intel·lectual vertaderament transformador.
En 15 anys aquest "independentisme" mai no ha assolit un 1% de suport electoral, dinamita el tradicional nacionalisme balear, l’utopitza, el fragmenta o el duu a l’abstenció, amb una presència que mai no passa de testimonial. En resum, aquest independentisme és una X molt petita, marginal, i sobretot és un estorb.
El passat mes de març el Cercle d’Estudis Sobiranistes va publicar a Catalunya un estudi sociològic del perfil mig de l’independentista català. En ell s’hi reflectien dades molt curioses, com que un de cada tres té el castellà com a llengua materna, o que dos de cada deu han nascut fora de Catalunya, la qual cosa sens dubte trenca molts tòpics. Això fa inevitable preguntar-se quin és el perfil de l’independentista balear, i aquí ens trobem amb un curiós misteri perquè aquest concepte no té el mateix significat per a tots.
Ni tan sols pot tenir nom, perquè per a una part d’ells el terme "Balears" és una imposició de l’Estat (tot i procedir ja dels antics foners). Hem de dir "illencs", malgrat el risc de confondre’ns amb els canaris, xipriotes o aleutians. Algú hauria de dir-los que la figura dels ajuntaments la va portar Felip V i que el concepte actual "d’Estat" ve del General Franco, sense que l’etimologia n’impedesqui l’ús. Però tant s’hi val: Balears, caca. Deixem-ho en illes X.
Tampoc no podem parlar d’independentisme com a projecte polític autònom, ja que per a alguns ha derivat a una "deslocalització de la metròpoli". És a dir, canviar Madrid per Barcelona, i substituir una plàcida submissió per una altra més propera geogràfica i culturalment; però submissió, al cap i a la fi, sense cap canvi de mentalitat.
El misteri creix en defensar la pertinença als Països Catalans sense prèviament vertebrar l’Arxipèlag (balear), un objectiu molt més factible i indispensable de cara a una futura confederalització. Si sengles entitats no existeixen avui dia, costa entendre per què cal renunciar a aproximar les illes entre elles (per molt diferents que siguin) i, en canvi, posar tant d’èmfasi amb la identificació amb València o Catalunya. Per què cal defensar allò més difícil, descartant el menys complicat?
I què hi ha de Catalunya? res no saben d’això. I encara més: creuen que som un país vertebrat, sense complexos i amb personalitat pròpia. Ni els sobiranistes catalans més acèrrims plantegen una "annexió invasiva" de les illes. Són precisament aquests "catalans de Mallorca" els qui es deixen dur per "l’agregacionisme" al Principat, mantenint les mateixes conductes de sempre basades en primitives filies i fòbies, canviant la rojigualda per l’estelada, i sense desenvolupar un mínim pensament social i intel·lectual vertaderament transformador.
En 15 anys aquest "independentisme" mai no ha assolit un 1% de suport electoral, dinamita el tradicional nacionalisme balear, l’utopitza, el fragmenta o el duu a l’abstenció, amb una presència que mai no passa de testimonial. En resum, aquest independentisme és una X molt petita, marginal, i sobretot és un estorb.