Veu de Sóller, 17 d’abril de 2009
Setmanari Sóller, 18 d’abril de 2009
El tractament informatiu del conflicte intern d’IB3 m’ha deixat atònit per la seva evolució, tan previsible com impresentable a ulls de qualsevol ciutadà de bé. El motiu ha estat la guerra de poder generada al voltant de l’ens públic, i el moment clau de la seva evolució ha estat, evidentment, les eleccions de 2007 i el canvi de direcció subsegüent.
Fins llavors, la corporació dirigida per María Umbert era un model de virtuts i professionalitat a ulls d’un grup de comunicació. Aquest mitjà, afí amb el partit governant i amb una productora contractada per a la realització de programes per a IB3, silenciava els problemes i les protestes dels treballadors contractats a través d’empreses externes, o els qualificava de delinqüents. Simultàniament, un altre grup mediàtic destacava la nefasta gestió econòmica de l’ens, alhora que informava de les protestes i manifestacions dels principals damnificats.
Després del relleu de María Umbert per Antoni Martorell, d’inici les coses van millorar. Es varen rescindir contractes milionaris de les "estrelles" de la televisió balear (l’audiència de les quals mai va justificar el seu elevat sou), i la programació va passar a ser íntegrament en català. Però aquí va quedar tot. La producció de programes mitjançant productores es va mantenir, i la plantilla continuava contractada a través d’empreses externes a IB3. El model seguia sent el mateix, però amb un subtil matís: les productores sortints depenien del grup que fins aleshores donava una excel·lent imatge d’IB3, mentre les entrants estaven vinculades amb qui denunciava la crítica situació de l’ens.
Llavors les posicions es van intercanviar. La dolenta gestió, el deute acumulat o les mobilitzacions dels treballadors d’IB3 van rebre una importància sobtada pels qui fins llavors no existien. Mentrestant, van deixar de tenir ressonància en l’altre costat. La precària situació dels treballadors d’IB3 va aparèixer per a uns i desaparèixer pels altres de manera sorprenent, subordinats a una estratègia mediàtica que els usa com un mer objecte. Veient el que succeeix, me n’adono que sovint la informació és secundària i que (com sovint passa) els perjudicats acaben sent els més febles.
Setmanari Sóller, 18 d’abril de 2009
El tractament informatiu del conflicte intern d’IB3 m’ha deixat atònit per la seva evolució, tan previsible com impresentable a ulls de qualsevol ciutadà de bé. El motiu ha estat la guerra de poder generada al voltant de l’ens públic, i el moment clau de la seva evolució ha estat, evidentment, les eleccions de 2007 i el canvi de direcció subsegüent.
Fins llavors, la corporació dirigida per María Umbert era un model de virtuts i professionalitat a ulls d’un grup de comunicació. Aquest mitjà, afí amb el partit governant i amb una productora contractada per a la realització de programes per a IB3, silenciava els problemes i les protestes dels treballadors contractats a través d’empreses externes, o els qualificava de delinqüents. Simultàniament, un altre grup mediàtic destacava la nefasta gestió econòmica de l’ens, alhora que informava de les protestes i manifestacions dels principals damnificats.
Després del relleu de María Umbert per Antoni Martorell, d’inici les coses van millorar. Es varen rescindir contractes milionaris de les "estrelles" de la televisió balear (l’audiència de les quals mai va justificar el seu elevat sou), i la programació va passar a ser íntegrament en català. Però aquí va quedar tot. La producció de programes mitjançant productores es va mantenir, i la plantilla continuava contractada a través d’empreses externes a IB3. El model seguia sent el mateix, però amb un subtil matís: les productores sortints depenien del grup que fins aleshores donava una excel·lent imatge d’IB3, mentre les entrants estaven vinculades amb qui denunciava la crítica situació de l’ens.
Llavors les posicions es van intercanviar. La dolenta gestió, el deute acumulat o les mobilitzacions dels treballadors d’IB3 van rebre una importància sobtada pels qui fins llavors no existien. Mentrestant, van deixar de tenir ressonància en l’altre costat. La precària situació dels treballadors d’IB3 va aparèixer per a uns i desaparèixer pels altres de manera sorprenent, subordinats a una estratègia mediàtica que els usa com un mer objecte. Veient el que succeeix, me n’adono que sovint la informació és secundària i que (com sovint passa) els perjudicats acaben sent els més febles.