103.- La democràcia de les vanitats

Diario de Mallorca, 23 de febrer de 2009
Diari de Balears, 26 de febrer de 2009
Diari de Balears, 12 de maig de 2009

En el darrer any l'Estat espanyol s'ha vist abocat a una profunda crisi econòmica que ve a agreujar una creixent crisi política i social ja existent. Crisi derivada del nostre sistema polític, sorgit de la transició com a tal fruit d'un consens d'urgència, que mancat de revisions periòdiques en 30 anys ha derivat en una democràcia escleròtica, rutinària i superficial. La classe política actual es nega a introduir reformes constitucionals de fons tement perdre el seu estatus, la qual cosa ha empobrit nobles valors com el consens, el diàleg, el respecte i la tolerància. El descrèdit és devastador, i no solament l'executiu i el legislatiu el pateixen. Cal afegir un poder judicial intervingut i controlat per l'Executiu i els grans partits, que discuteixen cada vegada més les seves decisions i la seva professionalitat. És una judicatura mancada de personal i mitjans que li donessin vertadera fortalesa i vigor enfront la resta de poders. Ja sigui per la lentitud derivada de les seves mancances o per intervencionisme polític, és un sistema en decadència davant els ciutadans.

Cal esmentar el paper del quart poder com a agreujant d'aquesta situació. Des de fa uns anys (i especialment des de l’11-M), els grans grups de comunicació espanyols han intervingut obertament en el sistema polític, amb un descarat afany d’influenciar i condicionar els poders polítics, teixint lligams de mútua ascendència i submissió. Uns amb Gallardón, altres amb Aguirre, ambdós batallen per dur "el seu líder" a la direcció del PP. Qualcú conserva el seu suport a Rajoy, i d’altres guarden fidelitat a Zapatero. Cadascú juga la seva carta i la defensa per sobre de tot, si cal sense miraments. Tots necessiten que “el seu” guanyi, per mantenir la seva influència en el joc polític i per salvar uns problemes econòmics i financers agreujats per la crisi que només la victòria del seu líder podria alleujar. Ara més que mai "el triomf" és la seva raó de supervivència. Tots varen aventurar-se en arriscades operacions financeres, que ara els passa factura i amenaça amb la fallida a més d'un. No hi ha marxa enrere, la guerra és total.

Així, a Espanya el quart poder gairebé ha desaparegut i l’antic periodisme crític ha deixat pas a un agressiu activisme propagandístic al servei d'un objectiu de poder. La informació se supedita a un estat d'opinió, amb freqüència agressiu i excloent, mancat de matisos i debat. Tot això ha diluït la credibilitat dels grans grups, com a resultat un descens de consumidors, i la subsegüent crisi. Però el més greu de tot és la destrucció d'un debat social civilitzat generat a la Transició per una simple qüestió de poder. Aquest comportament ha generat una mobilització social amb un discurs empobrit i dogmàtic, on desapareixien el diàleg i la tolerància, i només val la victòria sobre els altres. Una mostra més de la putrefacció de la nostra democràcia, que dóna signes de necessitar una profunda revisió. Potser la crisi econòmica acceleri la combustió d'aquesta foguera de vanitats i impulsi la renovació d'un sistema democràtic basat en un renascut equilibri de poders. Que retornés a la societat el seu paper actiu i respectable, enlloc de ser un amorf adoctrinable o carn de canó per a batalles en altes esferes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada