Ir al contenido principal

76. El Manifiesto

Diari de Balears, 20 de juliol de 2008
Última Hora, 13 d'agost de 2008
Última Hora (Eivissa i Formentera), 14 d'agost de 2008

Des de fa unes setmanes sentim parlar constantment del "Manifiesto por la lengua común", el qual demana la prioritat de la llengua castellana en l'Administració a tot l'Estat i en el sistema escolar de les comunitats bilingües.

De fet, el castellà és un dels tres idiomes més parlats al món, i el més emprat globalment darrere l'anglès. Altrament, els drets dels ciutadans estan garantits per la Constitució espanyola (amb les seves imperfeccions) i les lleis derivades d'aquesta. A part d'això, la societat sap perfectament què vol dir la violació dels drets individuals després de quaranta anys de dictadura franquista. On l'educació aplicava un monolingüisme estricte amb l'objectiu clar d'exterminar la resta d'idiomes; encara vàries generacions de balears continuen sent analfabets en la seva llengua materna. La immersió lingüística intenta evitar que, amb dues vies d'escolarització, es formessin dues comunitats separades per l'idioma, semblant a la que viuen els bascos. A més, el nivell lingüístic de l'alumnat amb els dos idiomes és semblant, o favorable al castellà. Això no vol dir que el sistema educatiu sigui perfecte (cap model educatiu no ho és); però la immersió no és el problema sinó la manca de més mitjans materials, econòmics i personals.

On és el problema? El manifest diu que els castellanoparlants sofreixen un retall dels seus drets en el tracte amb els funcionaris públics, en la retolació de carreteres, carrers, edificis. Obliden que aquesta oficialitat no és excloent ni prohibitiva, i que tanmateix el castellà és present al carrer més enllà de l'oficialitat. No conec cap funcionari ni cap professor monolingüe en català. El castellà s'empra i s'emprarà: no hi ha minva de drets, ni assetjament al castellà. Però a part dels drets, per què mai no parlen dels seus deures? On és la responsabilitat que tot ciutadà hauria de demostrar respectant una cultura local, que de fet ja és bilingüe? A més, els drets dels castellanoparlants ja són un deure pels catalanoparlants. On és el català a Madrid i als organismes oficials?

L'única cosa certa és que el manifest és una iniciativa dels mateixos mitjans de comunicació madrilenys que s'han entestat en dirigir el Partit Popular des de les seves tribunes informatives. Perdut aquest poder, ara utilitzen l'idioma per recuperar-lo. Una campanya més, com les banderes, l'himne, les manifestacions de "se rompe España", o el boicot als productes catalans per mor de l'Estatut català. Els seus promotors intentaren que la Reial Acadèmia Espanyola s'hi afegís. En no aconseguir-ho, no dubtaren a atacar-la agressivament. Les baixes de destacats signants inicials del manifest són constants, en veure la utilització que en fan. Tot plegat, delirant. En tot cas, els pares mediàtics del manifest obtindran un gran benefici empresarial i comercial, apart de continuar engrandint les seves fortunes personals i evitar el debat normal sobre qüestions molt més importants per la ciutadania. Quan veurem un manifest per un habitatge assequible, o per donació de sang, amb aquest generós suport mediàtic?