Ir al contenido principal

73. Una excessiva "defensa" de les llibertats ciutadanes

Diari de Balears, 9 de juliol de 2008

Alguns sectors socials i polítics fan molt èmfasi, especialment en els últims mesos, a reivindicar el dret a la lliure elecció de llengua per a escolaritzar els seus fills. La seva argumentació es basa en la llibertat individual emparada per la Constitució espanyola, així com pel seu dret com a ciutadans a decidir. Respecto aquesta posició. Però crec que hi ha altres drets més importants, també fora de l'abast dels ciutadans, que no gaudeixen d'una constant reivindicació per part seva. Em sembla una posició força desigual, tot i fer d'abanderats de les nostres llibertats i drets civils. En destacaria alguns, per exemple:

1. Dret a l'habitatge, a preu assequible i en el lloc desitjat.

2. Dret a una sanitat eficient, sense llistes d'espera i que cobreixi patologies desateses.

3. Dret a les noces homosexuals. Ja és legal, però segueix recorregut davant el Tribunal Constitucional per bona part dels quals reclamen dret a l'elecció de llengua.

4. Dret a majors ajudes per a famílies nombroses i baixes per maternitat, molt habituals al nord d'Europa.

5. Dret a una justícia ràpida, eficient i exemplar, amb més mitjans materials i humans.

6. Dret a la llibertat de culte, deixant d'incidir només en el seu paper al medi educatiu.

7. Dret a una vida laboral digna, amb el manteniment de les 40 hores laborals.

8. Dret a conèixer la nostra despesa pressupostària i les grans inversions armamentístiques o supèrflues de l'Estat (majors que en educació, per exemple).

9. Dret a una mort digna, per als que ho sol·licitin en circumstàncies adequades.

10. Dret a unes pensions de jubilació equiparables al salari mínim.

Tots aquests punts són tan importants com l'elecció de llengua, i segur que em deixo altres també fonamentals. Però aquells que tant incideixen en l'ensenyament, gairebé ni els mencionen: al tema educatiu se li dóna un paper desmesurat, tant per insistència com ometent altres qüestions. A més, s'associa subtilment amb temes lingüístics i identitaris, sota l'ala de determinats sectors polítics i mediàtics tan minoritaris com sorollosos. De resultes, sorgeixen polèmiques estèrils i viscerals, que no duen enlloc i acaben marginant altres necessitats més imperioses. Així, aquells que tant "defensen" sorollosa i obsessivament els nostres drets, ni es fixen en altres problemes que acuiten a la ciutadania. I novament, tots acabem tips de la classe política, o desmobilitzats, o xerrant de política sense profunditat ni ànim de conciliar posicions.

Amb aquests "defensors de la ciutadania", qui vol enemics?