EPISTOLARIUM

137.- L'esplendor fosc de Can Prunera

2011-10-30T02:18:00.002+02:00

Sa Veu de Sóller, 21 d'octubre de 2011

M'agrada l'art, i malgrat la meva llicenciatura no sóc un expert. Per això, quan trob alguna cosa que m'atrau i entusiasma els meus sentits m'hi pós amb tot el meu sentiment. Així va ser quan vaig visitar la casa museu de Can Prunera, fa uns dos anys. Un casal modernista magníficament restaurat fins el més mínim detall, amb gran professionalitat. Una joia que per culpa de les batalles i rancúnies tan pròpies de la Mallorca de sempre va fer que nasqués envoltat per la polemica, per la figura del seu impulsor.

Però l'art és art, vingui d'on vingui (què és Notre-Dame per a un ateu?). Així va ser com vaig crear a Internet el grup anomenat "Amics de Can Prunera - Sóller" a la xarxa social Facebook. El grup tenia un significat afegit perquè el casal encara no estava present a la xarxa: la plana web existia, però sempre a mig fer, i fins feia poc no hi havia un grup oficial a Facebook. Mentre el meu grup l'anava actualitzant amb fotografies, vídeos, enllaços... qualsevol material vinculat a la seva activitat. Va arribar a tenir 500 inscrits: una fita colossal, tractant-se d'un grup sobre cultura i situat a Sóller, ben lluny d'autèntics pesos pesants del Modernisme com París o Barcelona.

Fa temps vaig visitar el meu grup. No existia. Un grup a Facebook només desapareix si el propietari l'esborra o si és denunciat per pràctiques suposadament il·legals. O sigui: el varen denunciar. No sé qui ho va fer i per què, ja que les denúncies són anònimes i qualsevol usuari les pot fer. Aquells internautes experts encara podreu l'enllaç amb Google cercant "Amics de Can Prunera - Sóller" però, òbviament, no podreu entrar-hi.

Qui haurà estat...? no ho sé. Jo continuo recomanant a tothom que visiti Can Prunera, és una meravellós exemple d'arquitectura modernista i de restauració exemplar. També aconsello que no parin massa atenció a la col·lecció d'art, una col·lecció personal com d'altres que hi ha a Mallorca que res té a veure amb l'estètica del casal, plena de referències al seu principal valedor el qual va imposar-la com autohomenatge. Però apart d'això, el conjunt val moltíssim la pena.

I els responsables del Museu? Només sé que durant l'any i busques que el meu grup ha existit, mai cap persona vinculada al Museu se n'ha interessat. Cap paraula de curiositat, suggerències, comentaris o demostració d'interès. Possiblement el grup feia competència involuntària al grup oficial (amb 150 inscrits després d'uns mesos), però hagués col·laborat desinteressadament transferint-lo als seus responsables. Només he rebut indiferència i el silenci. I qui sap si la denúncia que ningú m'ha desmentit fins ara.

Fa gairebé tres mesos que algú anònimament va denunciar el meu grup d'art i va destruir la meva feina per motius desconeguts (per enveja, per fer mèrits...?) sense avís, cap explicació, deixant 500 inscrits sense afició. Tant se val. Sempre em quedarà l'art com a salvació (o conseqüència?) de les misèries quotidianes. Per sobre de la pobresa (no només econòmica, també moral) que encara ens envolta.

136.- Chronochrome: Balears a tot color (1912)

2011-02-11T13:15:00.007+01:00

Sa Veu de Sóller, 11 de febrer de 2011

Assíduament recordam la Mallorca d’ara fa un segle a través de pintures, postals i fotografies. També se’n conserven algunes filmacions parcials i en un pèssim estat de conservació, presidides per l’hieratisme d’un incipient setè art, que tenen molt poc de descriptiu de la vertadera quotidianitat i sí molt de teatral i impostat. El patrimoni audiovisual és actualment dels més valorats i popularitzables, presidit per la imatge en moviment, i que augmenta la seva vàlua patrimonial quan més allunyats són els seus orígens. Així succeeix amb el nostre fons cinematogràfic, que a les Balears compta amb un fons en fase de restauració i classificació a través de l’Arxiu del So i de la Imatge de Mallorca (ASIM), creat l’any 1999.

En els darrers anys la companyia cinematogràfica francesa Gaumont, una de les poques que pot presumir d’un segle d’existència (nasqué l’any 1895, així com el setè art), hi dóna a conèixer el seu vast arxiu cinematogràfic, al qual hi afegí el de la desapareguda companyia Pathé, la seva rival durant els primers anys del passat segle i que incrementa més si cap la qualitat dels seus fons documentals. Entre d’altres primícies, Gaumont dóna a conèixer darrerament filmacions corresponents a les seves primeres pel·lícules en color. Però no únicament les de la seva primera època, corresponents al pintat fotograma per fotograma i abastament documentat pels experts, sinó del peculiar sistema anomenat Chronochrome o Trichromie.

El Chronochrome és un sistema de filmació en color creat l’any 1911, que consisteix en una càmera amb tres objectius amb un filtre de color diferent (verd, blau i vermell) adequadament enfocats i sincronitzats per realitzar una filmació simultània i coordinada, la combinació de les quals donava com a resultat una imatge de color excepcionalment natural i autèntica. Léon Gaumont, creador del sistema (i de passada, fundador de la companyia) no fou l’únic que va aplicar aquesta tècnica, tanmateix fàcil d’enginyar i experimentada per altres companyies patentant-lo amb diferents noms (tal vegada el més conegut sigui el Kinemacolor). Però Léon Gaumont va aconseguir excepcionals resultats de qualitat, amb l’afegit que s’han conservat íntegrament en el poderós arxiu de la companyia.

Malgrat els òptims resultats, el sistema tenia les seves limitacions. Necessitava considerables dosis de llum natural, la qual cosa el feia inviable per a gravacions d’estudi i eliminà la possibilitat d’explotar-lo comercialment, a més de la complexitat tècnica de nou aparell per a la seva fabricació i difusió. Per això, Léon Gaumont va aplicar el seu sistema per filmar documentals de paratges exteriors. La seva càmera es passejà des de 1911 per tota Europa per plasmar-la amb una autenticitat mai vista fins aleshores i projectada en el Gaumont Palace, la principal sala de projeccions de la companyia, a París.

Ja fos per la proximitat geogràfica, les relacions comercials amb Sóller o per l’estància de Frédéric Chopin i George Sand a Valldemossa, la qüestió és que el Chronochrome de Gaumont va estar a les Balears. Prova d’això és -com a mínim- una pel·lícula d’uns sis minuts, la fitxa de la qual es pot consultar a la plana web de l’arxiu Gaumont-Pathé. També es pot gaudir íntegrament des de fa uns uns meses a la web de Youtube com a "1912 Majorca Chronochrome". Es filmaren imatges del Port de Palma, la Seu i l’Almudaina, gent corrent del carrer i del camp, una panoràmica de Valldemossa, el pont romà de Pollença, l’aqüeducte de Ternelles i les restes d’una torre àrab. Tot en un color perfecte, a pesar de tractar-se d’un document de l’any 1912. I és possible que hi hagi més documents d’aquest tipus, ja que la companyia Gaumont va descobrint el seu valuós arsenal amb comptagotes i amb l’inefable olfacte comercial que l’ha duita a sobreviure durant més de cent anys.

Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial el 1914 Léon Gaumont va decidir guardar el seu sistema, poc adequat per filmar amb tanta fidelitat la cruesa de la sang que esquitxaria tota Europa durant quatre anys. El rescatà a principis dels anys 20, però va ser definitivament abandonat a causa de la inevitable complexitat de l’aparell. Tanmateix, ens va deixar unes impagables imatges dels últims anys de la Belle Époque, fins fa pocs anys desconegudes i d’un valor incalculable. A dia d’avui, Mallorca pot presumir de ser l’únic paratge de l’Estat que conserva filmacions en color de fa un segle. I encara podrien haver-ne mes, però sempre depenent dels temps comercials marcats per la Gaumont. La projecció realitzada en el Museu d’Art Modern de Nova York (MoMA) el 19 d’octubre de 2009 ha estat, fins el moment, la última aportació. Qui sap si Sóller estarà present a la següent mostra.

135.- Una, magra i pobra

2010-02-09T02:01:00.008+01:00

Diari de Balears, 9 de febrer de 2010
Sa Veu de Sóller, 12 de febrer de 2010
Setmanari Sóller, 13 de febrer de 2010

La diversitat d'un país hauria de portar un enriquiment social i cultural de gran abast. Però en un estat ric i generós en diversitat com és el nostre, hem viscut un segle XX presidit per la idea d'unitat. Més ben dit, per la difusió d'una idea unitària mal aplicada i gestionada. Unitat en el govern, amb un estat nació, una cultura, una línia política, un origen i un destí, una religió, una llengua, una èpica comuna, una raça, fins i tot un Caudillo... una temptativa constant d'assolir la unitat mitjançant una simplificació empobridora, totalment contradictòria i artificiosa, donada l'enorme diversitat que la pell de brau hi atresora. Una obcecació que ha portat a vertebrar piramidalment i maldestrament una idea d'unitat, com a finalitat en sí mateixa per sobre de tot, que s'ha mostrat impracticable durant segles. I sobretot, aplicada de manera ignorant i pedestre.

Actualment les coses han canviat? Sembla que no. La societat actual és hereva d'aquesta idea simplista d'unitat, més enllà de la política. La majoria llegeix un sol diari, escolta una sola emissora de ràdio, i té un únic enfocament dels temes quotidians sense un bri de relativisme ni sentit crític. Encara molts es formen un criteri obeint els seus desitjos més íntims, cerquen la confirmació d'allò que senten o aprengueren que era "correcte", en necessitar sentir-se segurs de si mateixos llegint les receptes que confirmin la seva postura sense esforç. Qui sap si això és, com el futbol, un consol passatger per ignorar la realitat. Paradoxalment, molts necessiten emmotllar-la al seu gust, per sentir-se millor, i la converteixen en veritat i evidència.

No cal dir que els mitjans mantenen un públic per a la seva línia editorial i un enfocament determinat, a part dels continguts d'actualitat. Emperò, alguns mantenen posicionaments massa homogenis. Com a fruit d'això, la riquesa argumental desapareix i acaben per oferir un discurs fet i arrodonit en els seus plantejaments ideològics bàsics. Així estalvien als seus fidels haver d'esforçar-se a pensar-ne un de propi. I, ja per extensió, que en pensin.

Per això no pot distingir-se entre mitjans d'esquerra i dreta, progressistes i conservadors, sinó entre mitjans empobridors i enriquidors. És la ideologia del segle XXI que s'obre camí. Són els mitjans empobridors els qui, amb un discurs fàcil de formular i amb un públic habituat a la inculcació de lemes simplistes i viscerals, han pres la iniciativa. El recurs és fàcil: la diversitat és caos, manca d'ordre, desconcert, inseguretat, anarquia. La unitat, en canvi, és coherència, ordre, eficàcia, seguretat i tranquil·litat. Pensament únic versus apocalipsi, que amb una terminologia hàbilment treballada i repetida fins a la sacietat, acaba per impregnar tota la vida quotidiana més enllà de la informació.

Encara hi ha molta gent massa convençuda del que pensa. I massa poc sentit crític que ampliï i matisi les pròpies idees, com també permeabilitat per rebre'n de contràries. Encara hi ha escassa tendència a la sana discrepància i a la tolerància d'idees alienes, així com disposició a canviar o enriquir les pròpies. Poca gent enforteix el seu esperit crític llegint o escoltant perspectives que no els satisfan, com si això els suposés perdre la fidel adhesió dels seus similars. Massa convicció i poca tolerància, massa tertúlia i poc debat, massa profeta i poc poble. Brolla el desig de guanyar l'altre i poc de conciliar o evolucionar conjuntament, de passar per sobre dels demés, i guanyar el diferent com a magre consol. Per a molts, l'altre és diferent i està equivocat, perquè només hi ha una veritat: l'única. La pròpia. Quanta diversitat malbaratada.

134.- El malmès futbol femení balear

2010-01-21T02:01:00.008+01:00

Diari de Balears, 21 de gener de 2010

Sa Veu de Sóller, 22 de gener de 2010

El futbol femení a Balears segueix sent, a grans trets, un esport marginal. Els seus dos principals clubs, el Collera i l'Sporting Ciutat de Palma, amb prou feines treuen algun benefici econòmic o mediàtic de la seva aposta esportiva. Ni el meritori ascens del Collera a la Superlliga (primera divisió del futbol femení espanyol) ha servit per donar embranzida a aquest esport. Únicament la implicació dels principals clubs masculins de Balears, amb una gran massa social i atractiu esportiu, podrien reimpulsar-lo. Però veure la seva actitud és suficient per adonar-se del menyspreu i poca sensibilitat que pateix aquest maltractat (i tanmateix, emergent) futbol femení.

El Reial Mallorca va presentar el seu equip femení el 2008, tot i que realment el que va fer va ser absorbir l'equip ja existent del CE Penya Arrabal. I com a tal és tractat de manera impresentable: molts dels seus partits ni tan sols els juga a la ciutat esportiva, sinó en el camp del seu exequip. Tampoc a la web del club no n'apareix cap esment. I per arrodonir l'ostracisme, l'equip es va guanyar el 2009 l'ascens a Primera Nacional (equivalent a la segona divisió A masculina), però el club hi va renunciar sense donar explicacions per la humiliació d'un equip que s'ho havia guanyat al camp. No seria per manca de doblers...

L'Atlètic Balears encara no té secció femenina, i no per manca de mitjans. El principal motiu era que no disposaven de suficient espai per acollir l'entrenament i competició de més equips al seu estadi. Poc després, el club va anunciar que augmentaria de 8 a 14 els seus equips de futbol base. Per a tots ells havia espai... i no hi havia per a un equip femení. Tampoc no han sabut veure que la rivalitat amb el Reial Mallorca en competició femenina oferia la possibilitat d'igualar-los, i fins i tot de superar-los esportivament en poc temps. Tampoc no ha estat per falta de doblers, que sí afloraren per reforçar inútilment un equip que acabà descendint a tercera.

Altres equips de Mallorca tampoc no han estat massa curosos amb el tema. És el cas del CE Manacor, que va crear el seu equip femení i en poc temps va aconseguir un meritori ascens a Primera Nacional l'any 2006, malgrat descendir l'any següent. Però posteriorment el club va entrar en una crisi social i esportiva que encara dura, i de cop i volta l'equip femení fou abandonat. No suposà cap millora, però la secció femenina sol ser la primera que arreu pateix els retalls en temps de crisi. Altres equips mallorquins d'entitat, com la UE Alcúdia, mantenen un equip femení estable des de fa anys; però sense cap aposta ferma que les faci créixer esportivament.

Tot això fa que el Collera i l'Sporting Ciutat de Palma estiguin a anys llum de la resta de clubs balears, amb estructures de futbol base femení consolidades que ja donen el seu fruit. Només el CD Palma de Son Gotleu (situat a un llunyà "tercer lloc") ha apostat per aquesta fórmula de futur, i per això avui és l'única alternativa als dos "grans". De la resta, tan sols el Círculo Sollerense sembla decidit a aplicar la fórmula de pedrera per créixer amb garanties.

La situació a la resta d'illes és millor, ja que els seus principals clubs mantenen equips de futbol sala des de fa temps, i això facilita fer el salt al futbol onze. L'any 2009, a Eivissa, l'Atlètic Jesús va crear el seu equip amb molt bons resultats esportius. El mateix any, a Menorca, ho va fer l'Sporting Maonès, amb resultats força acceptables. Mentrestant, la UE Eivissa s'hi hauria afegit si no hagués patit la greu crisi econòmica i institucional que pateix. I l'Atlètic de Ciutadella també es planteja la idea.

Esperem esdeveniments i, tot plegat, un canvi de mentalitat devers el futbol femení.

133.- El maltrecho fútbol femenino balear

2010-01-13T01:57:00.005+01:00

El Mundo-El Día de Baleares, 13 de enero de 2010
Diario de Mallorca, 15 de enero de 2010
Última Hora, 5 de febrero de 2010

El fútbol femenino en Baleares sigue siendo un deporte marginal. Sus dos principales clubes, el Collerense y el Sporting Ciutat de Palma, apenas sacan algún beneficio de su apuesta deportiva. Ni el meritorio ascenso del Collerense a la máxima categoría ha servido para relanzar este deporte. Solo la implicación de los dos grandes clubes masculinos podría relanzarlo, pero viendo su actitud es suficiente para darse cuenta del desdén y poca sensibilidad que padece este emergente (y malviviente) fútbol femenino.

El Real Mallorca creó su equipo femenino en 2008, aunque realmente absorbió un equipo ya existente, el Peña Arrabal. Muchos de sus partidos ni siquiera los juega en la ciudad deportiva sino en el campo de su ex-equipo, y en la web del club no aparece ni mencionado. Encima, habiéndose ganado el derecho a ascender este verano, renunció para humillación de un equipo que se lo había ganado. No sería por falta de dinero...

El Atlético Baleares carece de sección femenina, y no por falta de medios. El motivo argumentado, que no disponían de espacio para acoger más equipos. Posteriormente, el club anunció que aumentaría de 8 a 14 sus equipos de fútbol base... ¿y no había espacio para un equipo femenino? Tampoco la rivalidad con el Real Mallorca y la posibilidad de igualarlos (incluso superarlos) en competición femenina ha servido para disuadirlos.

La situación en el resto de islas es mejor, ya que la respuesta de sus principales clubes es más digna. En Menorca el Sporting Mahonés creó su equipo en 2009 con buena acogida, y en Ibiza lo hizo el Atl. Jesús aunque es muy probable que la UD Ibiza también se implique en cuanto resuelva su maltrecha economía.

132.- La manifestació ciutadana contra la corrupció

2009-12-15T02:29:00.009+01:00

Diari de Balears, 15 de desembre de 2009
Diario de Mallorca, 16 de desembre de 2009
Sa Veu de Sóller, 18 de desembre de 2009
Setmanari Sóller, 19 de desembre de 2009
Última Hora, 19 de desembre de 2009

Vaig acudir a la manifestació convocada a Palma en protesta per la corrupció del passat dissabte 12 de desembre. A la concentració, prevista al Passeig del Born, s'hi varen concentrar aproximadament fins a un miler de persones a mesura que transcorria la reivindicació. No va haver cap incident i hi prengueren part gent de tota mena, condició i ideologia. Hi convisqueren pancartes fetes a mà per ciutadans corrents, amb lemes de tota mena i força originals. L'ambient va ser festiu en tot moment, sempre pacífic i reivindicatiu. No vaig veure (almenys en el meu cas) cap polític de major o menor rang. Però sí militants de base de tot tipus de partits, i especialment em va satisfer veure l'exbatle de Palma, Ramon Aguiló, en una humil i discreta segona fila.

Espontàniament la concentració va fer una mena de "recorregut turístic": primer al "Palacete" de Jaume Matas (potser el moment més intens de tota la Mani), després al Parlament davant la porta del carrer Conqueridor, i finalment davant el Consell i Cort. En tot moment varen predominar proclames que sorgien espontàniament, i tot i que sorgien dirigides especialment contra Matas i Munar, també es va exigir que el Pacte es deixi de "codis ètics" i contemporitzacions semblants. Tots varen rebre pels seus corresponents pecats i delictes, sense salconduïts ni indulgències, i sense mirar carnets de partit. Per tot arreu hi havia càmeres de televisió, fotògrafs i periodistes de tots els mitjans prenent nota, la qual cosa ha garantit una justa difusió de l'esdeveniment.

Tal com es pretenia, no es veié cap símbol de formacions polítiques, associacions o col·lectius que intentessin capitalitzar la mobilització. Cap "Moisès" redemptor va intentar encapçalar-la: només el conjunt dels Tambors per la Pau aportaren un alegre ritme a un jornada que durà hora i mitja. Crec que ha estat un èxit d'assistència, tractant-se d'una convocatòria estesa únicament a través d'Internet, sense grans suports ni publicitat, ni cap organització visible... i sobretot sembla que la ciutadania comença a despertar davant tanta misèria i tanta decadència. Potser es tracti d'un primer capítol d'acció popular. Esperem que a partir d'ara ningú no intenti capitalitzar-ho, perquè tot ha sortit espontàniament rodó. I per acabar, vull donar l'enhorabona a tots els assistents.

131.- Les IV Jornades d’estudis locals de Sóller

2009-11-20T09:15:00.010+01:00

Sa Veu de Sóller, 20 de novembre de 2009
Setmanari Sóller, 21 de novembre de 2009
Diari de Balears, 22 de novembre de 2009
Última Hora, 5 de desembre de 2009

Com ja ve essent habitual a aquestes alçades de l’any per quart any consecutiu, el 6 i 7 de novembre varen tenir lloc les Jornades d’estudis locals de Sóller. Enguany s’han presentat 22 treballs, mantenint la participació habitual. Les comunicacions presentades afavoriren el coneixement de tot tipus de primícies documentals fruit de la tasca dels ponents, així com gaudir de l’apassionant exercici d’intercanvi de dades i materials en el decurs de les sessions amb el públic assistent i entre els mateixos investigadors.

Després de quatre anys pot dir-se que el projecte de les jornades és un èxit. La implicació dels sollerics garanteix que les jornades es mantinguin vives, gràcies a un públic ampli i participatiu i uns investigadors autòctons (a més d’amateurs) que signen gairebé en un 100% els treballs presentats. Dins el calendari de jornades d’estudis locals arreu de Mallorca pot dir-se que Sóller s’ha fet un lloc i un renom.

Enguany les jornades han estat dedicades al modernisme, aprofitant l’avinentesa de la recent restauració i obertura al públic del monumental casal de Can Prunera. Malauradament no s’hi han pogut celebrar, perquè algunes dependències (entre elles, la sala d’actes) encara no estan acabades. Segurament podran celebrar-se en 2010, o si més no en anys posteriors. Finalment fórem acollits al casal de Can Dulce, on igualment gaudírem d’un entorn acollidor. Cal dir que ha estat un encert traslladar les jornades des de l’Oratori de Santa Caterina del Port, la qual cosa ha afavorit una millor accessibilitat.

Les jornades varen concloure amb un agradable dinar al restaurant Can Gata, un escenari ideal per la tertúlia i intercanviar impressions finals, i una visita guiada per Can Prunera que ens va descobrir fil per randa tot l’univers artístic i creatiu del modernisme que acullen les seves parets. En suma, unes excel·lents jornades a tots els nivells.

130.- La revolució circulatòria de Palma

2009-11-15T02:10:00.012+01:00

Diari de Balears, 15 de novembre de 2009
El Mundo-El Día de Baleares, 16 de novembre de 2009
Última Hora, 19 de novembre de 2009
Diario de Mallorca, 26 de novembre de 2009

Enguany Palma es troba immersa en un caramull d'obres que no semblen tenir fi. El Plan E ha afavorit una allau d'intervencions que, sense el seu finançament, haurien estat posposades indefinidament per manca de doblers. Però un dels temes més interessants i innovadors en les actuacions omnipresents a Ciutat és el replantejament viari afegit.

En particular, em crida molt l'atenció la vertebració i condicionament de dues rondes de circumval·lació viària que complementaran el trànsit de les Avingudes. Un primer anell viari, en sentit ponent, serà importantíssim. El format pels carrers avinguda Argentina, Balanguera, Andreu Torrens, José Alemany Vich, Ausiàs March, Jaume Balmes, Josep Darder i Reis Catòlics (i Brotad en un futur). El seu arranjament per aconseguir un cinturó que descongestioni les Avingudes serà peça clau una vegada estigui enllestit.

El segon anell viari, en sentit llevant, el formen els carrers d'Antoni Marquès, Julià Álvarez, Francesc Sancho, Gabriel Maura, Nicolau de Pacs, Francesc Barceló i Joan Alcover. Gaudeix d'una urbanització similar a la del primer anell viari, però té l'inconvenient que no complementa el trànsit de les Avingudes, sinó que el desviaria de part del seu traçat des de General Riera.

Les molèsties causades per les obres poden atribuir-se a una mala planificació o a l'obligació d'enllestir-ho tot abans de cap d'any, però moltes de les obres fetes són "deutes pendents" d'anys anteriors. El Plan E serveix per recuperar terreny i cal aprofitar que paga l'Estat per posar-se al dia. Tal vegada en 2010 es pugui continuar, ja sense presses ni urgències històriques, la transformació de Ciutat.

129.- Curso del 63, una pantomima del 15

2009-11-03T13:41:00.006+01:00

El Mundo-El Día de Baleares, 3 de noviembre de 2009
Diario de Mallorca, 11 de noviembre de 2009
Última Hora, 24 de noviembre de 2009
Última Hora, 26 de diciembre de 2009

Tuve oportunidad de ver el programa "Curso del 63" y pronto me di cuenta del macabro espectáculo que se nos ofrece. Un profesorado de corte autoritario y desagradable, muy caricaturesco e impostado, pero que más o menos da el efecto pretendido. Al ver a los alumnos internos me di cuenta de que todos son del mismo patrón: extracción social casi marginal, escasa formación, lenguaje pobre y soez, desconocedores de normas y responsabilidades, e ingobernables por sus padres (cuyos testimonios lo justifican plenamente). Y que encima son presentados como “muestra general” (?) de las nuevas generaciones. Casi tiene más de reformatorio que de internado.

El programa consigue un efecto subversivo: nos lleva sutilmente a la conclusión de que la mano dura es la mejor receta para unas generaciones salidas de la enseñanza actual, mostrada por omisión como ineficaz. “Curso del 63” es una recreación simplista y sesgada, ya que ni el sistema de enseñanza es fiel al antiguo, ni el alumnado representa a la juventud actual; pero esa es la imagen que transmite y que cala en la audiencia. El programa está consiguiendo que muchos añoren un patrón de enseñanza que, con sus logros y carencias, es inejecutable en un país democrático con enseñanza universal.

Presentar el programa como generador de debate social es falaz, máxime teniendo en cuenta que la misma cadena produce y emite series (como "Física y Química") que contradicen esta voluntad. “Curso del 63” es una farsa televisiva más de la telebasura actual. Una pantomima donde los profesores son actores y los alumnos compiten entre ellos por un premio, donde la pedagogía y la formación son pisoteados por la audiencia.

128.- Universitat, radiotelevisió i 2016. Cultura, educació i projecció exterior a Sóller

2009-10-27T16:08:00.009+01:00

Diari de Balears, 27 d'octubre de 2009
Sa Veu de Sóller, 30 d'octubre de 2009
Última Hora, 6 de novembre de 2009

Aquí teniu tres pinzellades que, segons el meu humil criteri, haurien de ser claus per al desenvolupament futur de Sóller a través dels seus principals potencials: cultura, educació i projecció exterior.

Primer: la necessitat d’un centre universitari actiu i funcional. Als darrers anys, les activitats organitzades o coparticipades per la UIB al centre universitari de Sóller són pràcticament inexistents, comparades amb la intensa activitat de que gaudeixen altres centres de l'illa (en especial destaquen els de Campos, sa Pobla i Llucmajor, que mantenen una activitat constant). Part d'aquest dèficit pot ser degut a la manca d'una seu pròpia i adequada, disgregada entre el Centre d’Informació Jove i la Biblioteca. Caldria que aviat el centre universitari tingués unes instal·lacions pròpies i funcionals on, per posar alguns exemples, poguessin organitzar-se de manera estable les Jornades d'estudis locals del municipi o algunes de la Universitat Oberta per a Majors (UOM).

Una bona opció seria habilitar part de les dependències del CEIP es Fossaret com a centre universitari quan l'escola es traslladi al futur edifici de Ca les Ànimes, mantenint així la funció formativa que fins enguany ha mantingut. Si hi afegim que també l'escola d'adults (CEPA) recentment inaugurada tindria allà la seva seu, es Fossaret podria concentrar eficaçment tota l'activitat formativa dels sollerics majors de 18 anys.

Segon: la necessitat d'una corresponsalia i un estudi radiotelevisiu estable a la ciutat. Caldria que Sóller, com a municipi més poblat de la zona, gaudís d'unes instal·lacions mínimament adequades per mantenir una cobertura televisiva i radiofònica pública estable. D'aquesta manera podria facilitar-se un cobriment informatiu més àgil i adequat de portes enfora quan fos necessari. Tal vegada un estudi, petit però modern, seria possible a qualsevol de les dependències municipals. Sóller gaudeix d'una sòlida premsa escrita; però no pot dir-se el mateix del pla audiovisual.

Per posar un exemple, Radiotelevisió de Mallorca (Ona Mallorca i [M] Televisió) manté tretze corresponsalies al llarg de tota l'illa (una quarta part dels municipis mallorquins), però aquestes es distribueixen d'una manera força irregular al llarg de la nostra geografia. Cap d'elles cobreix la zona central i nord de la serra de Tramuntana, i les més pròximes es troben a Andratx, Esporles, Consell i Lloseta. Com pot ser que estiguem tan desassistits, i més tenint en compte la nostra orografia? Cal plantejar-s'ho.

Tercer: integrar Sóller dins la candidatura a capital cultural de les Illes. L'any 2016 l'Estat espanyol acollirà la capitalitat europea de la cultura, i dins la quinzena de ciutats que han presentat la seva candidatura per organitzar-la es troben les Illes Balears (els organitzadors han entès encertadament que Palma havia de comptar amb tot l'arxipèlag per oferir una candidatura ferma). Ja s'estan concretant alguns actes de la candidatura: l'estrena a Palma d'un nou musical d’Andrew Lloyd Webber, la creació d'un premi Formentor de literatura o la nova fira d'art Mare Nostrum, que faria la seva primera edició el mes de juliol de 2012 al nou palau de congressos de Ciutat.

Com el projecte tot just acaba de fer-se públic, encara s'està planificant i roman obert a tot tipus d’idees. Sembla clar que Sóller tindria molt a dir i més a guanyar. De moment el projecte ja ha rebut el recolzament de l'Institut d'Estudis Baleàrics (IEB) i Foment del Turisme de Mallorca. El Ministeri de Cultura seleccionarà la candidatura guanyadora per juliol de 2010, encara hi ha temps per concretar-hi els objectius i oferir idees per incorporar-se al projecte amb l’enorme potencial que posseeix la Vila. Però no ens adormim, cal que ens hi afanyem. És una gran oportunitat.

127.- El sistema Trichromie Gaumont i la Mallorca de 1912-1913

2009-10-09T16:55:00.007+02:00

Sa Veu de Sóller, 9 d'octubre de 2009
Diari de Balears, 14 d'octubre de 2009

El proper 19 d'octubre, al MOMA (Museu d'Art Modern de Nova York) s'exhibirà la pel·lícula "Trichromie!", selecció de filmacions realitzades entre els anys 1912 i 1913 amb Trichromie (o Chronochrome), protosistema de filmació en color enginyat pel cineasta francès Louis Gaumont. La iniciativa corre a càrrec de la companyia Gaumont, que cada any presenta una mostra restaurada del seu fons documental a l’arxiu Gaumont-Pathé. Hi ha una quarantena de filmacions amb aquest sistema, però encara avui dia només se'n coneixen un parell.

A diferència d'altres sistemes de l'època (com el Kinemacolor de 1906), el Trichromie destaca per una gran qualitat cromàtica i de definició d'imatge, i per a nosaltres té un interès afegit més enllà de l'històric i cinematogràfic. No fou enginyat a Anglaterra o Estats Units sinó a França, un país més proper a la nostra geografia. La seva necessitat de llum natural va limitar-lo al rodatge d'exteriors impedint filmacions d'estudi, afavorint-hi el seu ús documental, fent que Gaumont fes nombrosos viatges per filmar aquells llocs i fets més atractius de l’època i exhibir-los a París. Això converteix les seves pel·lícules en un testimoni únic del seu temps. Per exemple, a una d'elles (d'uns set minuts) es veuen paratges de la Riviera francesa, Berlín i Venècia.

Per això, la projecció al MOMA es presenta com l’oportunitat de visionar materials inèdits durant gairebé cent anys... i també comprovar si els viatges de Gaumont varen arribar fins a les Illes: descobrir imatges de Balears en 1913, a tot color, seria fabulós. Tanmateix, enguany només es projectarà una selecció dels fons de Gaumont: potser caldrà esperar a conèixer tots els materials per esbrinar si existeixen imatges d’una Mallorca, la de fa un segle, a tot color.

126.- Can Prunera, llums i ombres

2009-09-04T15:20:00.003+02:00

Sa Veu de Sóller, 4 de setembre de 2009

No tinc cap dubte que l'obertura de Can Prunera com a casa-museu és un regal per als amants de l'art. És una joia del modernisme arquitectònic i la seva restauració s’ha fet de manera exemplar. Passejar per les seves dependències de la planta noble i del primer pis suposa tornar enrere en el temps i rememorar en viu l'època gloriosa del Sóller modernista. El seu soterrani, habilitat com a sala d'exposicions temporals, és molt funcional i acollidora, i de la seva gestió futura dependrà la projecció de Can Prunera com a centre artístic de primer ordre. S'ha cuidat fins al mínim detall: mobles, enrajolats, estucats, vidreres... tot denota meticulositat i professionalitat en el seu procés de restauració.

Malgrat tot, alguns detalls no acaben de convèncer. Especialment en relació a la seva exposició permanent, allotjada fonamentalment a la segona planta i amb altres obres disseminades per la resta del casal. Fonamentalment aquesta col·lecció és d'art contemporani i bona part de la qual correspon a dates molt recents (inclús del segle XXI), una fet força contrastant amb el conjunt artístic-arquitectònic d'un casal construït l’any 1911. Escadusserament es troben obres pertanyents a aquesta època (si deixem de banda el mobiliari, excel·lentment recuperat), o mostres pertanyents a corrents artístics d'acord amb l'estètica de Can Prunera, la qual cosa distorsiona la seva funció de centre d'interpretació del modernisme.

A més el casal no és de titularitat pública sinó que està regit per la Fundació Tren de l'Art, tot i que les institucions participen del patronat que la regeix. El mateix succeeix amb la col·lecció permanent, de titularitat privada, que podria ser traslladada o disminuïda per decisió del seu propietari com ha succeït recentment al museu d’Es Baluard de Palma. Encara que la predisposició actual de sengles protagonistes és immillorable (i a la vista estan les fites aconseguides), l’actual posició de les institucions públiques no és la més adequada per garantir el manteniment de Can Prunera a plena disposició de la ciutadania a llarg termini en les condicions actuals. El present és molt il·lusionant i prometedor, però cal esperar a esdeveniments futurs.

125.- El misteriós independentisme de ses illes X

2009-08-25T00:15:00.007+02:00

Diari de Balears, 25 d'agost de 2009

El passat mes de març el Cercle d'Estudis Sobiranistes va publicar a Catalunya un estudi sociològic del perfil mig de l'independentista català. En ell s'hi reflectien dades molt curioses, com que un de cada tres té el castellà com a llengua materna, o que dos de cada deu han nascut fora de Catalunya, la qual cosa sens dubte trenca molts tòpics. Això fa inevitable preguntar-se quin és el perfil de l'independentista balear, i aquí ens trobem amb un curiós misteri perquè aquest concepte no té el mateix significat per a tots.

Ni tan sols pot tenir nom, perquè per a una part d'ells el terme "Balears" és una imposició de l'Estat (tot i procedir ja dels antics foners). Hem de dir "illencs", malgrat el risc de confondre'ns amb els canaris, xipriotes o aleutians. Algú hauria de dir-los que la figura dels ajuntaments la va portar Felip V i que el concepte actual "d'Estat" ve del General Franco, sense que l'etimologia n'impedesqui l'ús. Però tant s'hi val: Balears, caca. Deixem-ho en illes X.

Tampoc no podem parlar d'independentisme com a projecte polític autònom, ja que per a alguns ha derivat a una "deslocalització de la metròpoli". És a dir, canviar Madrid per Barcelona, i substituir una plàcida submissió per una altra més propera geogràfica i culturalment; però submissió, al cap i a la fi, sense cap canvi de mentalitat.

El misteri creix en defensar la pertinença als Països Catalans sense prèviament vertebrar l'Arxipèlag (balear), un objectiu molt més factible i indispensable de cara a una futura confederalització. Si sengles entitats no existeixen avui dia, costa entendre per què cal renunciar a aproximar les illes entre elles (per molt diferents que siguin) i, en canvi, posar tant d'èmfasi amb la identificació amb València o Catalunya. Per què cal defensar allò més difícil, descartant el menys complicat?

I què hi ha de Catalunya? res no saben d'això. I encara més: creuen que som un país vertebrat, sense complexos i amb personalitat pròpia. Ni els sobiranistes catalans més acèrrims plantegen una "annexió invasiva" de les illes. Són precisament aquests "catalans de Mallorca" els qui es deixen dur per "l'agregacionisme" al Principat, mantenint les mateixes conductes de sempre basades en primitives filies i fòbies, canviant la rojigualda per l'estelada, i sense desenvolupar un mínim pensament social i intel·lectual vertaderament transformador.

En 15 anys aquest "independentisme" mai no ha assolit un 1% de suport electoral, dinamita el tradicional nacionalisme balear, l'utopitza, el fragmenta o el duu a l'abstenció, amb una presència que mai no passa de testimonial. En resum, aquest independentisme és una X molt petita, marginal, i sobretot és un estorb.

124.- Corrupció, passivitat i radicalisme: ses Illes a tres bandes

2009-07-31T09:19:00.009+02:00

Sa Veu de Sóller, 31 de juliol de 2009
Setmanari Sóller, 1 d'agost de 2009
Diari de Balears, 16 d'agost de 2009

Aquests són els grans defectes del món polític balear. No hi ha gaire on escollir quan pràcticament tots les opcions polítiques pateixen algun dels tres mals esmentats. Tots tres de naturalesa molt diferent, repartits de manera que ningú no està lliure de culpa.

La corrupció és el mal amb més mala premsa, però no pas el més letal. És dins el PP on han aparegut la gran majoria dels casos, encara que a UM -a petita escala però amb similar gravetat- ha repetit els mateixos ítems. Unes conductes immorals i indecents que no són flor d'un dia, ja que s'han generat després d'anys d'una procés que ha afavorit la seva incubació i desenvolupament. Perquè malgrat que siguin una petita minoria els executors finals, per aflorar-ne cal una permissivitat i/o tolerància massiva.

En segon lloc, la passivitat ideològica. Un mal difícil de precisar, fonamentat en l'absència d'idees o comportaments definits, i no en fets consumats. Són els socialistes qui -llevat d'honroses excepcions- s'han caracteritzat per deixar fer amb un perfil polític força desdibuixat. La raó és clara: el seu creixent suport electoral ininterromput des de fa deu anys recomana mantenir un perfil que mantingui la tendència. Pragmàtic i eficaç, però a costa d'aigualir ideologies i maneres de fer pròpies. El resultat és un apropament al PP (més formal que altre cosa) però amb un manera de fer èticament més acceptable.

Finalment, el radicalisme. Entès com a ideologia o la gestió d'aquesta per persones i grups. És un defecte dels petits partits (PSM, Entesa, ERC, Verds i EU) que, mancats dels defectes dels dos grans partits, haurien de ser l'alternativa. Però l'honestedat i la creença en unes idees no és suficient. Manca un mínim pragmatisme ideològic, quan sovint la seva aplicació és tan rígida com irreal. I els seus dirigents protagonitzen cícliques desavinences i personalismes que acaben en lamentables espectacles públics. Resultat: la pèrdua progressiva del seu suport electoral (la meitat en deu anys).

Malgrat la corrupció té més mala fama, no és l’indicatiu amb major pes. I encara més: els dos grans partits tenen moltes més possibilitats de sobreviure sense canvis profunds, gràcies a la inèrcia del bipartidisme consolidat. Al darrer decenni cap daltabaix electoral ho ha desmentit, i res fa intuir que hagi una renovació d'idees, cares o comportaments en ambdós casos. Sí en el cas dels partits petits, que tenen més a perdre tot i que els seus defectes siguin menys “punibles”. Que com defensar uns postulats ideològics sigui més castigable a les urnes que la corrupció o l'absència dels mateixos dóna molt que pensar.

Seria fàcil concloure que la corrupció i la indefinició ideològica dels grans partits són un reflex cosubstancial de la pròpia societat -un anàlisi força derrotista. Però també pot especular-se que el creixent càstig que reben els petits partits són part del seu peatge a pagar com a potencials portadors de valors i actituds més renovadores i gèrmens d’una futura classe política de nivell, però endèmicament mal gestionades. Víctimes d'una societat decebuda que prefereix escanyar opcions més esperançadores si no són capaces d’oferir una alternativa, abans que condemnar la mediocritat dels grans partits.

123.- El monòlit de sa Feixina, llei sense justícia

2009-07-29T08:43:00.008+02:00

Diari de Balears, 29 de juliol de 2009

Al monument de sa Feixina de Palma li queda poc temps de vida. Les passes fetes per Cort els darrers dos anys dirigides a erradicar els darrers vestigis de la simbologia franquista són espaiats i, per alguns, massa lents. Però res a veure amb la paràlisi i desídia dels consistoris anteriors.

Artísticament, el monòlit no té cap valor: el seu disseny és tan inexpressiu com enigmàtic. Urbanísticament, té una robustesa i una desproporció de tamany en un entorn enjardinat que es presumeix amable i d'esplai, a més d'ocupar un espai excessiu. I històricament, va ser aixecat per un règim dictatorial sobradament conegut, en els seus anys més repressius i de major penúria econòmica i social. Aquests factors intensifiquen la missió per la qual el monument va ser construït: intimidar i imposar amb la seva contundent presència els valors dictatorials que s'hi representen.

Els defensors de la seva supervivència argumenten que el monòlit fou aixecat en homenatge als gairebé 800 morts del vaixell de guerra "Baleares", tots ells mallorquins. Ben al contrari: el franquisme va utilitzar la memòria dels morts en combat per glorificar i legitimar el seu règim. I encara diria més: no hauria calgut cap homenatge a víctimes concretes perquè el règim aixequés algun tipus de monument d'autolloança dels seus valors dictatorials. Tampoc la subscripció popular no és un aval que el legitimi, perquè molts represaliats per la dictadura (víctimes, familiars i amics) varen col·laborar per a evitar mals majors, i altres per temor de ser classificats com "desafectos al régimen" (amb totes les conseqüències que això podia comportar).

Finalment, l'argument defensat per altres de mantenir vestigis físics del passat dictatorial com a record per evitar fets semblants en un futur (com el camp de concentració nazi d'Auschwitz) tindria lògica si aquest vestigi no estigués ubicat en un lloc tan cèntric i estratègic de la ciutat.de Palma. I en qualsevol cas, aquí estan els llibres d'història, molts i bons, escrits sobre el conflicte: la memòria a través de la lectura i la formació és la millor prevenció possible.

A molts els dol la seva presència... però a qui pot molestar la seva absència? El record dels morts del "Baleares" és legítim, perquè són víctimes d'un conflicte bèl·lic on tothom surt perdent. Però per què ha d'estar lligat a aquest mastodóntic monòlit apologètic del franquisme? Seria molt més emotiu un grup escultòric que buidés l'excessiu espai ocupat, en harmonia amb el parc que l'envolta, i que també reivindiqués la memòria dels vençuts i represaliats pel règim franquista. Un homenatge a uns i a altres, víctimes d'una guerra absurda. Per exemple, una rèplica de "La catedral" d'Auguste Rodin (dues mans que s'entrellacen), seria una mena d'homenatge molt més emotiu, senzill i conciliador.

A hores d'ara, cap ciutat espanyola no manté vestigis d'aquest calibre en el seu nucli urbà; sa Feixina és el (pen)últim exemple d'aquesta delirant arquitectura feixista supervivent, i tot indica que els seus dies estan comptats.

122.- El monolito de sa Feixina, ley sin justicia

2009-07-21T09:40:00.007+02:00

El Mundo-El Día de Baleares, 21 de julio de 2009
Diario de Mallorca, 27 de julio de 2009

Al monumento de sa Feixina le queda poco tiempo de vida. Los pasos dados por Cort con la simbología franquista son espaciados y tal vez lentos; pero nada que ver con la desidia de consistorios anteriores. Artísticamente no tiene valor: su diseño es inexpresivo y enigmático. Urbanísticamente es robusto y desproporcionado, en un entorno que se presume amable y de esparcimiento, ocupando un espacio excesivo. E históricamente fue levantado por un régimen dictatorial en sus años más represivos y de mayor penuria económica y social. Todo ello intensifica la misión para la que fue construido: intimidar con su presencia e imponer con su presencia los valores dictatoriales que representa.

Sus defensores argumentan su homenaje a los fallecidos del buque Baleares. Al contrario: el franquismo utilizó su memoria a mayor gloria de su régimen. Tampoco la suscripción popular es un aval: muchos represaliados por la dictadura colaboraron para evitar males mayores, y otros por temor a ser "desafectos al régimen". Y la necesidad de mantener vestigios del pasado como recuerdo (como el caso de Auschwitz) sería lógica si el monumento no estuviese enclavado en un lugar tan céntrico y estratégico. Ahí están los libros, muchos y buenos, sobre el conflicto: la lectura es la mejor prevención.

A mucho les duele su presencia ¿pero a quién puede molestar su ausencia? El recuerdo de los fallecidos del Baleares es legítimo, pero ¿ha de estar ligado a ese mastodóntico monolito apologético del franquismo? Sería más emotivo un grupo escultórico que despejase el excesivo espacio ocupado, en armonía con el parque que lo rodea, y que también reivindicase la memoria de los vencidos y represaliados por el régimen. Unos y otros, víctimas de una guerra absurda. Una réplica de "La catedral" de Auguste Rodin (dos manos que se entrelazan), sería un ejemplo. Ninguna ciudad española mantiene vestigios de tal calibre en su casco urbano; sa Feixina es el (pen)último y sus días están contados.

121.- TV3 i IB3, un pacte desigual

2009-07-01T00:40:00.000+02:00

Diari de Balears, 1 de juliol de 2009

Recentment va passar per les nostres illes la directora general de TV3, Mònica Terribas. En aquesta ocasió, a banda d'atendre els mitjans per les qüestions de rigor relacionades amb la cadena catalana, Terribas va haver d'afrontar un cúmul de preguntes relacionades amb l'anomenat "acord de reciprocitat" entre TV3 i IB3, mitjançant el qual determinats programes de la cadena catalana deixaran de veure's a les illes -o seran retransmesos per l'ens balear.

El pacte ha despertat molts recels. Es parla molt de la llibertat d'elecció de canal com un dret irrenunciable, tot i que que fins ara s'havia mantingut amb una situació "alegal" pendent de resoldre durant vint anys. Però el rerefons del problema és un altre. Si Terribas hagués presenciat després de les eleccions catalanes de 2006 als membres de l'actual tripartit de govern repartir-se el control dels mitjans de comunicació públics com part del seu pacte de govern, s'hagués quedat astorada (i amb tota seguretat hauria dimitit). Llavors entendria què succeeix, perquè això exactament va passar aquí un any després quan els components de l'actual pacte de govern es varen repartir el control directe dels diferents mitjans de comunicació públics.

Dubto molt que la pròpia Terribas arribi a a entendre la naturalesa soterrada de la polèmica suscitada, que va més enllà dels acords escrits i signats. És possible que ni ho sàpiga, malgrat tractar-se d'un fet consumat, signat i conegut per tots (i encara diria més: li haurà comentat algú?). Llavors entendria que el pacte és tàcitament desigual, ja que a ulls dels illencs els protagonistes de l'acord són una gran televisió "de país" (TV3) i una petita televisió "de partit" (IB3). Aquest és el rovell del problema: tant se val que els programes de TV3 es puguin seguir a través d'IB3, perquè la televisió de prestigi és el canal del Principat.

Com la dona del Cèsar ha de semblar honrada a més de ser-ho, la cadena balear ja pot fer la millor gestió possible que ningú no deixarà de veure-la com una televisió partidista i polititzada. Fins que a les Illes Balears no tinguem una nova llei de mitjans de comunicació i una corporació de radiotelevisió similars a la catalana que confirmin una delimitació clara del poder polític, qualsevol iniciativa o projecte relacionat amb IB3 estarà condemnat al fracàs.

120.- TV3 e IB3, un pacto entre desiguales

2009-06-19T00:27:00.007+02:00

Diario de Mallorca, 19 de junio de 2009
Última Hora, 28 de junio de 2009

Recientemente pasó por nuestras islas la directora general de TV3, Mònica Terribas. Además de atender a los medios por cuestiones relacionadas con la cadena catalana, Terribas tuvo que afrontar un cúmulo de preguntas relacionadas con el llamado "acuerdo de reciprocidad" entre TV3 e IB3, mediante el que determinados programas de la cadena catalana no pueden verse en las islas.

Es mucho el recelo que ha despertado el pacto sellado. Se habla mucho de la libertad de elección de canal como un derecho irrenunciable, aunque hasta ahora se basó en una situación alegal por resolver. Pero el problema de fondo es otro. Si Terribas hubiese presenciado después de las elecciones catalanas de 2006 a los miembros del actual tripartito de gobierno repartirse el control de los medios de comunicación públicos como parte de su pacto de gobierno, se hubiese quedado atónita (y seguramente hubiera dimitido). Entonces entendería qué sucede, porque eso es lo que pasó aquí un año después cuando los componentes del actual pacto de gobierno se repartieron el control directo de los diferentes medios.

Dudo mucho que la propia Terribas alcance a entender la naturaleza soterrada de la polémica suscitada, que va más allá de la letra impresa. Quizá ni lo sabe, a pesar de que es algo pactado, firmado y conocido por todos (¿se lo habrá comentado alguien?). Entonces entendería que el pacto es tácitamente desigual, ya que a ojos de los baleares los protagonistas son una gran televisión "de país" (TV3) y una pequeña televisión "de partido" (IB3).

Como la mujer del César ha de parecer honrada además de serlo, la cadena balear ya puede hacer la mejor gestión posible que nadie dejará de verla como una televisión politizada. Hasta que Baleares no tenga una ley de medios de comunicación y una corporación de radiotelevisión similares a la catalana que garanticen una autonomía del poder político, todo avance será irrisorio.

119.- Televisió de Mallorca, per a una creixent minoria

2009-06-15T09:40:00.011+02:00

El Mundo-El Día de Baleares, 15 de juny de 2009
Diario de Mallorca, 18 de juny de 2009
Diari de Balears, 19 de juny de 2009
Última Hora, 20 de juny de 2009
Sa Veu de Sóller, 26 de juny de 2009

Que un programa de televisió de les Illes arribi a tres-centes emissions no és gaire habitual a un món comunicatiu dominat per les audiències i la rendibilitat. Va organitzar-se l'emissió núm. 300 al teatre Principal de Palma per celebrar-ho, i calia fer reserva per assistir-hi. Ho vaig deixar fins a darrera hora pensant-me que no seria difícil tenir lloc. El motiu? que la cadena té una escassa audiència, i que el programa s'emet en una franja horària dominada pels grans canals. Però vaig quedar-me fora: tot estava reservat. Vaig pecar de confiança.

El programa és "De Nit" de Neus Albis, i l'emet Televisió de Mallorca. Un mitjà que, en teoria, ningú no veu i no té cap utilitat. Però ves per on van ser capaços d'omplir el Principal només amb les peticions d'assistència de la seva audiència fidel, sense autoritats ni càrrecs públics, ni regalant invitacions a l'engròs. Un mèrit encara més gran quan el programa tracta de l'actualitat informativa i no és cap còpia del "Tómbola" o de "Operación Triunfo". I duu més de dos anys en pantalla. Algun programa d'IB3 ho faria?

TV Mallorca nasqué a l'ombra d'IB3, vista com un contrapoder i considerada com un caprici de l'expresidenta del Consell. Però el seu funcionament ha estat molt regular des dels seus inicis i no ha variat malgrat els canvis de govern -la qual cosa demostra la seva despolitització, tant abans com després. Gaudeix d'un pressupost anual d'uns 10 milions d'euros i sense dèficit, contrastant amb el deute de 170 milions acumulats per IB3 en pocs anys. No coneixem la seva audiència precisa, ja que es mesura agrupada amb la resta de televisions locals; però tanmateix no seria el factor de pressió que sempre ha estat per a IB3.

No fa gaire, el senador Joan Huguet va suggerir la fusió d'IB3 i TV Mallorca. Jo aniria més enllà: convertiria TV Mallorca en la nova televisió balear, deixant IB3 com un canal secundari temàtic i d'entreteniment (i retallant el seu pressupost). A poc a poc TV Mallorca ha aconseguit arrelar amb una audiència estable i fidel, sense seguiments massius però generant audiències molt concretes: minoritàries, però fidels. Omplir el Principal no era gens fàcil, la qual cosa demostra que les minories creixen i s’imposen. I que la televisió ben feta, sense grans mitjans ni despeses però amb rigor i qualitat, té el seu premi.

118.- El nacionalisme illenc es mor, víctima dels seus errors

2009-06-02T07:42:00.008+02:00

Diario de Mallorca, 2 de juny de 2009
Sa Veu de Sóller, 5 de juny de 2009
Setmanari Sóller, 6 de juny de 2009
Diari de Balears, 8 de juny de 2009

He nascut i viscut a Catalunya, i després de viure quatre anys a ses Illes només he vist actituds i experiències frustrants any rere any, mal dirigides i mal resoltes pel nacionalisme illenc. Veig coalicions culminades tard i precipitadament, fa dos anys amb el Bloc i l'any passat amb Unitat, i enguany amb la candidatura per a les eleccions europees la imatge ha estat patètica. I n'hi ha prou amb escoltar les parts (al uníson "nosaltres bons, els altres dolents") per veure que tots en són responsables.

El nacionalisme illenc no existeix. És incapaç d'articular-se "insularment", passant d'una submissió (l'espanyola) a una altra (els Països Catalans). No entenc la preeminència dels Països Catalans com a única via per defensar la nostra terra, com si les Illes Balears mai no existissin. La base històrica i cultural és indubtablement la mateixa, però cal matisar que el tarannà dels illencs és diferent del dels catalans i valencians. El complex d'inferioritat habitual en qui accepta la castellanització de les Illes, també està present en qui no concep les Illes Balears con un ens estructurat abans d'integrar-se a una altra entitat. Molts illencs que s'estimen la seva terra ni entenen un radicalisme ideològic que no arrela a la nostra tranquil·la realitat social, ni són independentistes. Molts se senten orfes políticament i prefereixen abstenir-se. Si a Catalunya hi ha dues forces com CiU i ERC que defensen Catalunya i Països Catalans, per que aquí no tenim aquesta possibilitat? Un fracàs anunciat (i reiterat) any rere any del que ningú no n’hi aprèn.

Afegim-li les soterrades desavinences personals, la creixent fragmentació de sigles que defensen ideologies semblants, una autocrítica més retòrica que real, unes ideologies nacionals molt utòpiques i allunyades de la realitat Balear, l'excessiu tacticisme a curt termini, i la manca d’un lideratge i una dialèctica brillant i il·lusionant. En resum: no hi ha sentit de país, audàcia ni amplitud de mires mentre sobren utopies, incompetència i bregues inútils.

A les autonòmiques de 1999, PP i PSIB obtenien un 75% dels vots. El 2007 ja era un 83%. A les passades Generals arribava a un 88% (el context era diferent; tanmateix, és alarmant). A aquest pas quin serà el resultat el 2011, l’extraparlamentarisme? Les seves coalicions tenen com a objectiu el creixement... o la supervivència? Enguany, a les europees els resultats podrien ser molt dolents. Pitjor serà que ningú no s'escoltarà el missatge de l'electorat, atribuint-lo tot a causes externes i obrint un retòric “període de reflexió” per acabar pensant que, com sempre, els rivals tenen la culpa de tot. El problema és que els rivals no són PP ni PSIB, sinó ells mateixos. Com cada any.

117.- La crueltat de l'oblit, una vergonya col·lectiva

2009-06-01T09:01:00.010+02:00

Diari de Balears, 1 de juny de 2009
Sa Veu de Sóller, 12 de juny de 2009

En aparença, la nostra societat sembla ser molt sensible davant les grans tragèdies de la humanitat. Sovint ens colpeix veure els estralls d'una catàstrofe natural, de les pandèmies, o de la fam. També la conscienciació davant la violència de gènere és creixent. Tampoc no dubtem en mobilitzar-nos per buscar les restes d'un/a desaparegut/da, víctima de violència física o violació. Presumim d'ésser solidaris amb les víctimes de dictadures i conflictes armats de qualsevol racó del món com les dictadures de Xile i Birmània, els genocidis de Darfur (Sudan) i Ruanda, de les massacres a Bòsnia i a Txetxènia, etcètera. I no dubtem a exigir la llibertat dels seus oprimits, represaliats i la memòria de les seves víctimes, així com la recerca dels desapareguts per lliurar-los a les seves famílies. Tot en nom de la justícia, de la llibertat i dels drets humans.

Tot canvia quan es pronuncien les paraules "Guerra Civil". La misericòrdia i la comprensió davant el dolor aliè desapareixen tan bon punt s'esmenta. S'imposa una paralitzant inacció, es polititza irreversiblement la qüestió, i un temor irracional impedeix pensar i actuar amb un mínim de claredat i serenitat. Inclús alguns reaccionen de manera irada, i increpen a qui "gosa" demanar un nínxol per enterrar-hi als seus familiars i/o avantpassats. És al·lucinant com tan nobles valors i actituds, sovint predicats i conjugats davant tantes desgràcies ocorregudes arreu del món, acaben tallats de soca-rel quan es tracta de mirar el nostre país.

Mai no serà normal la nostra democràcia mentre milers de persones continuïn mal amuntegades en fosses comunes i se n'obstaculitzi l'exhumació. És normal que una ciutadania suposadament instruïda, cívica i solidària es transfiguri en un frontisme irracional i agressiu quan se li esmenta "el tema"? Ens n'anem molt lluny, arreu del món, per defensar els drets humans i denunciar les injustícies. Però com és que després no volem veure les misèries pendents de la nostra pròpia terra?

Quin perill corre la nostra societat si reben digna sepultura aquells que mai no l'han tenguda? Si les víctimes d'un bàndol varen ser exhumades i enterrades dignament pels seus familiars, per quina raó els altres mai no han de tenir aquest dret? No cal ser familiar, ni amic, o tenir una afinitat ideològica per apreciar aquesta brutal injustícia. N'hi ha prou amb posar-se en el lloc dels familiars i un mínim d'humanitat, per entendre la tristor i percebre el dolor d'aquells que mai no pogueren honrar els seus familiars amb una humil làpida o un simple nínxol. Aquest "oblit" mai no podrà esborrar milers de cadàvers, perquè la seva memòria perdurarà mentre continuïn allà, amuntegats de manera indecent. Quan ells descansin en pau, a la fi descansarem tots.

116.- Baleares, al fin con voz propia en las Cortes

2009-05-20T09:38:00.008+02:00

Última Hora, 20 de mayo de 2009
Última Hora (Eivissa i Formentera), 21 de mayo de 2009

Tras 32 años de democracia, las islas tienen por primera vez un grupo propio en las Cortes. Se trata del Grupo Territorial formado por los tres miembros del PP en el Senado: Joan Huguet, Joan Fageda y Joana Xamena. La noticia ha pasado casi desapercibida, pero es un hito histórico. Aún habiendo transcurrido más de tres décadas, bienvenida sea esta iniciativa para nuestras islas.

Según los protagonistas, la iniciativa ha venido motivada por que Baleares tuviese una voz propia dentro de la Cámara Alta. Según su Reglamento, no es necesario que los diputados pertenezcan a una formación concreta de Baleares, bastando con pertenecer a la circunscripción por la que fueron electos. Además, el Grupo será compatible con la pertenencia a su partido.

Huguet será el portavoz oficial y Xamena portavoz adjunta, aunque han precisado que todos ejercerán la portavocía en función del tema tratado. Además, la existencia del Grupo posibilitará que Huguet pueda asistir a la Junta de Portavoces de la Cámara cuando se traten temas que atañan a las Islas, y poseer un turno de palabra extraordinario en los debates del Pleno.

Sorprende que la iniciativa venga del PP, un partido que siempre ha sido reticente con el tema de las representatividades territoriales. Pero llama aún más la atención cuando hay tres senadores no vinculados a los grandes partidos: dos de coaliciones de izquierda y nacionalistas en Menorca y Eivissa (Artur Bagur y Pere Torres), y uno del PSM de Mallorca (Pere Sampol). Éstos, libres de ataduras de los grandes partidos, han sido incapaces de formar un grupo similar. La iniciativa les deja en ridículo, disminuidos y desplazados como principales representantes de las Islas. Quizá tomen nota.

115.- La crueldad del olvido, una vergüenza colectiva

2009-05-15T10:06:00.004+02:00

El Mundo-El Día de Baleares, 15 de mayo de 2009
Diario de Mallorca, 18 de mayo de 2009

Nuestra sociedad parece muy sensible ante las grandes tragedias humanas. Nos conmociona ver los estragos de una catástrofe natural, una pandemia, o del hambre. La concienciación ante la violencia de género es creciente. No dudamos en movilizarnos para buscar los restos de un/a desaparecido/da víctima de violencia física o violación. Somos solidarios con las víctimas de dictaduras y conflictos armados de cualquier rincón del mundo como las dictaduras de Chile o Birmania, genocidios en Darfur (Sudán) o Ruanda, masacres en Bosnia o Chechenia, etc. Exigimos la libertad de sus represaliados y la memoria de sus víctimas, la búsqueda de sus desaparecidos para entregarlos a sus familiares. En nombre de la justicia, la libertad y los Derechos Humanos.

Todo cambia cuando se pronuncian las palabras "Guerra Civil". La misericordia y la comprensión ante el dolor ajeno desaparecen, y se impone una paralizante inacción. Se politiza la cuestión, y un temor irracional impide pensar y actuar con claridad. Algunos reaccionan airadamente e increpan a quienes “se atreven” a pedir un nicho para enterrar a sus seres queridos. Todo espíritu solidario patente en cualquier lugar del mundo es cortado de raíz cuando se trata de nuestro suelo.

Nuestra democracia nunca será normal mientras miles de personas sigan hacinadas en fosas comunes y se obstaculice su exhumación. No es normal que una ciudadanía moderna, cívica y solidaria, se transfigure en un frentismo irracional y agresivo cuando se le menciona “el tema”. Nos vamos tan lejos para defender los derechos humanos, pero luego no queremos ver las miserias de nuestra propia tierra.

¿Qué peligro corre nuestra sociedad si da digna sepultura a quienes no la tienen? Si las víctimas de un bando fueron enterradas dignamente ¿por qué los otros no tienen ese derecho? No hace falta ser familiar o allegado para apreciarlo; basta un mínimo de humanidad para percibir el dolor y la tristeza de quienes nunca han podido honrar a sus familiares con una humilde lápida. Ningún “olvido” puede borrar miles de cadáveres. Cuando ellos descansen en paz, descansaremos todos.

114.- Palma, ciutat fantasma

2009-04-30T09:37:00.009+02:00

Diari de Balears, 30 d'abril de 2009
Última Hora, 26 de juny de 2009

Tot i dur pocs anys vivint a Palma, sentint el testimoni de molts dels seus residents tinc la sensació que Ciutat és una ànima morta, un espectre que deambula sense rumb, una ombra ranquejant d'allò que fou. Els darrers anys, Palma ha assolit tots els defectes d'una gran ciutat i cap de les seves virtuts, on sembla que la ciutadania pateixi una estranya Síndrome d'Estocolm.

Foragitada dels seus carrers i avingudes, on d'antuvi la vida al carrer era un calc estès de la Part Forana, a poc a poc reclosa a casa seva amb una barreja d'inconsciència i resignació. La ciutadania ha estat desfilada socialment i abocada a l'individualisme més ranci i conservador, fins el punt de refusar qualsevol iniciativa de canvi que pugui reeixir a la seva ciutat. Només fent memòria amb alguns exemples puntuals, faig palesa aquesta voluntat col·lectiva de deixar fer cap a un desastre tan inevitable com provocat.

Són habituals les queixes per la brutor dels carrers, mentre molts d'ells llencen papers i burilles de tabac al terra, o escopinen sense cap mirament. El tramvia, recuperat a nombroses ciutats europees com un mitjà de transport modern i ecològic, rep crítiques i pateix entrebancs dels veïnats on s'ha projectat que passi. Un projecte de peatonalització, que al barri de qualsevol ciutat es veuria com un immens privilegi, fou rebutjat pels seus habitants en preferir el trànsit i l'estacionament de cotxes a la creació d'un espai per a vianants, de passeig i esbarjo veïnal.

Perplex, veig com un barri es mobilitza perquè no volen un SAPS i demanen egoistament que els encolomin a un altre barri. On la immigració no sent cap caliu cívic que afavoreixi la seva integració per manca d'un teixit social que els aculli, abocant-los a mantenir la seva identitat a guetos de barri i a viure d'esquenes a Ciutat... igual que els seus habitants de sempre. I molts altres detalls que mostren com Palma és vista amb desgrat i menyspreu...

La ciutadania prefereix mantenir el seu exili domèstic, d'esquena a la seva ciutat i recelant del seu propi veïnatge. Veu la degradació de Palma com una deriva normal, com si res no pogués fer-se (ni cal intentar-ho) i potser assumida com a merescuda. Un odi aparentment incomprensible vers la seva ciutat, un odi que vol amagar una profunda culpabilitat col·lectiva en veure que Palma ha perdut la seva ànima i tothom es veu com a responsable.

Ciutat morta, sense cor ni constants vitals, ofegada entre cotxes i ciment, entre especulació i brutor, una desfiguració disfressada de progrés i modernitat convertida en una mole urbana. Ciutat saquejada i mercadejada pels seus propis habitants, que li han negat el pa i la sal, que basculen entre la vergonya dels seus fets i l'egoisme de la indolència. Després d'anys de deixadesa institucional, en nom de la modernitat i el progrés i a força de vendre-se-la entre tots, bocí a bocí, Palma ha deixat de ser un poble gran per convertir-se en Ciutat sense poble. Un paradís estripat, que entre tots fou arrasat.

113.- Maria Callas y Roger Alier: la ópera en el Caixafòrum

2009-04-19T13:13:00.010+02:00

El Mundo-El Día de Baleares, 19 de abril de 2009
Última Hora, 25 de junio de 2009

El próximo miércoles día 22 de abril, los aficionados a la música clásica (más concretamente, a la ópera) tenemos una cita ineludible en el Caixafòrum de Palma. Un acontecimiento por partida doble que, para los melómanos y contumaces entusiastas del arte lírico, merece la máxima relevancia posible y no puede pasar desapercibido bajo ningún concepto.

Dentro del ciclo de conferencias “Grans dones, grans valors” podremos asistir a una disertación acerca de una de las más carismáticas divas operísticas de todos los tiempos: Maria Callas (1923-1977), un ídolo de masas que traspasó lo musical para convertirse en una figura de leyenda. Disertación que irá a cargo de uno de los grandes expertos en ópera de la actualidad: Roger Alier.

Roger Alier (1941) es uno de más amenos y apasionantes divulgadores del género. Ha escrito numerosos libros divulgativos de gran éxito de ventas, crítico de ópera, articulista y profesor de Historia de la Ópera en la Universitat de Barcelona, aunque su popularidad se debe a sus intervenciones televisivas y radiofónicas (como el añorado programa “Nit d’Arts”, junto a Marcel Gorgori).

Tanto Callas como Alier son prueba de que la ópera no es un arte para élites, difícil, ni minoritario. La asistencia es gratuita; poco más cabe añadir.

112.- La situació en IB3, segons qui i quan

2009-04-17T11:17:00.003+02:00

Sa Veu de Sóller, 17 d'abril de 2009
Setmanari Sóller, 18 d'abril de 2009

El tractament informatiu del conflicte intern d'IB3 m'ha deixat atònit per la seva evolució, tan previsible com impresentable a ulls de qualsevol ciutadà de bé. El motiu ha estat la guerra de poder generada al voltant de l'ens públic, i el moment clau de la seva evolució ha estat, evidentment, les eleccions de 2007 i el canvi de direcció subsegüent.

Fins llavors, la corporació dirigida per María Umbert era un model de virtuts i professionalitat a ulls d'un grup de comunicació. Aquest mitjà, afí amb el partit governant i amb una productora contractada per a la realització de programes per a IB3, silenciava els problemes i les protestes dels treballadors contractats a través d'empreses externes, o els qualificava de delinqüents. Simultàniament, un altre grup mediàtic destacava la nefasta gestió econòmica de l'ens, alhora que informava de les protestes i manifestacions dels principals damnificats.

Després del relleu de María Umbert per Antoni Martorell, d'inici les coses van millorar. Es varen rescindir contractes milionaris de les "estrelles" de la televisió balear (l'audiència de les quals mai va justificar el seu elevat sou), i la programació va passar a ser íntegrament en català. Però aquí va quedar tot. La producció de programes mitjançant productores es va mantenir, i la plantilla continuava contractada a través d'empreses externes a IB3. El model seguia sent el mateix, però amb un subtil matís: les productores sortints depenien del grup que fins aleshores donava una excel·lent imatge d'IB3, mentre les entrants estaven vinculades amb qui denunciava la crítica situació de l'ens.

Llavors les posicions es van intercanviar. La dolenta gestió, el deute acumulat o les mobilitzacions dels treballadors d'IB3 van rebre una importància sobtada pels qui fins llavors no existien. Mentrestant, van deixar de tenir ressonància en l'altre costat. La precària situació dels treballadors d'IB3 va aparèixer per a uns i desaparèixer pels altres de manera sorprenent, subordinats a una estratègia mediàtica que els usa com un mer objecte. Veient el que succeeix, me n'adono que sovint la informació és secundària i que (com sovint passa) els perjudicats acaben sent els més febles.

111.- Òpera còmica al teatre Xesc Forteza

2009-04-15T14:49:00.007+02:00

Diari de Balears, 15 d'abril de 2009
Diario de Mallorca, 19 d'abril de 2009

El proper dimarts, 21 d'abril, arribarà al teatre Xesc Forteza de Palma "The Telephone" (1947), òpera còmica en un acte, organitzat per Amics de l'Òpera del teatre Principal. L'òpera serà representada en el seu idioma original, l’anglès, i comptarà amb subtítols en català. És una obra de petites dimensions, per a només dos cantants, i part orquestral adaptada per a piano; una oportunitat per conèixer Gian Carlo Menotti (Cadegliano, Itàlia, 1911-Montecarlo, 2007), potser l'últim gran operista de la història. Italià de naixement i nord-americà d'adopció, fou l'últim compositor d'òperes en el sentit estricte de la paraula amb unes 30 obres quan el gènere ja era desplaçat per altres estils escènics.

Hom l’ha vist com el successor de Giacomo Puccini en mantenir les essències del gènere, incorporant-hi les novetats del seu temps, però sense que perdés el seu lirisme i popularitat. Autors precedents com Igor Stravinski o Arnold Schoenberg allunyaren l'òpera del públic amb experiments difícils de comprendre (fins i tot avui dia), mentre coetanis com Benjamin Britten o Dmitri Xostakóvitx mai varen dedicar-s'hi prioritàriament. Per això, Menotti és el darrer operista en el sentit clàssic de la paraula tot i dedicar-s’hi a destemps i patir un desconeixement generalitzat.

L'obra tracta en clau d'humor sobre els problemes de comunicació d’una parella, la qual empra fonamentalment el telèfon per comunicar-se (curiosament, després de més de 60 anys l'argument té una vigència inusitada). Els seus intèrprets seran Fanny Marí (soprano), Tomeu Bibiloni (baríton) i David Mohedano (piano). A causa de la seva brevetat, el programa es complementarà amb una primera part amb cançons de Ralph Vaughan Williams i del mateix Menotti.

110.- De la lengua no comemos

2009-04-10T00:12:00.003+02:00

Diario de Mallorca, 10 de abril de 2009

Estoy aburrido, hasta el hastío, del protagonismo que adquiere cíclicamente el tema lingüístico en nuestras islas. Unos defienden los derechos y libertades de los castellanoparlantes, obviando que hay ámbitos monolingües en castellano como la administración de Justicia, Correos, Policía o la Guardia Civil. Otro tanto con los catalanoparlantes que defienden su equidad en los ámbitos exclusivos del castellano, pero pasan por alto que en la enseñanza, las administraciones municipales, los Consells y la CAIB sólo se usa el catalán. Ambos defienden su lengua si está en inferioridad, pero pasan de largo cuando el monolingüismo es a su favor.

Cada vez que intento razonar esta cuestión la respuesta siempre es una evasiva que acaba aludiendo a los excesos de los otros, mirando la paja en ojo ajeno y sin un ápice de autocrítica por su lado. No defienden derechos ni libertades individuales sino ideologías: unos y otros razonan sus objetivos, pero nunca reconocen que caen en los mismos errores su oponente. Hacen exactamente lo mismo; solo cambia la lengua que defienden. En sus pugnas dialécticas no hay ningún interés en debatir ni llegar a consensos: es un fuego cruzado de posiciones cerradas, una guerra dialéctica de desgaste eternizada a pesar de su inutilidad. Con gran ligereza se injuria al oponente tildándolo de fanático, fascista o totalitario, dando un espectáculo escasamente cívico.

Todo esto está lejos de cualquier debate social, con necesidades más urgentes que un tema lingüístico que apenas genera conflictos. Me gustaría saber por qué otros derechos no tienen implicaciones tan apasionadas: me gustaría ver cada día un despliegue similar para el derecho a una vivienda digna (art. 47 de la Constitución), a atención sanitaria sin listas de espera, a pensiones de jubilación justas, a una jornada de 40 horas semanales, a una alimentación digna (la malnutrición no ha desaparecido), a una universidad de calidad, una justicia ágil y rápida, ayudas para familias numerosas, por maternidad, etc.

No sería fácil, ya que tocaría estamentos de gran poder como la banca, la construcción o la sanidad privada. Pero parece que algunos defensores de libertades lingüísticas tienen sus necesidades cubiertas, se dejan llevar por disquisiciones de salón, o necesitan crear conflictos (ejercer de pirómano y bombero a la vez) que eviten la concienciación sobre cuestiones realmente vitales. Es triste ver gente sin trabajo, ahogada por la hipoteca o que no llega a final de mes, que no sabe cómo hacerse escuchar. Excepto si reclaman derechos lingüísticos.

109.- Amb la llengua no menjarem

2009-04-06T19:59:00.008+02:00

Diari de Balears, 6 d'abril de 2009
Última Hora, 6 de maig de 2009

Estic avorrit, fins al tedi, del desmesurat protagonisme que adquireix de manera cíclica (per a alguns constant) el tema lingüístic i identitari a les nostres illes. Uns que defensen els drets i llibertats dels castellanoparlants, obviant que hi ha àmbits monolingües en castellà com l'Administració de Justícia, Correus, Policia o la Guàrdia Civil. Uns altres que ho fan amb els catalanoparlants i defensen la seva equitat en els àmbits exclusivament en castellà, però passen per alt que a l'ensenyament, les administracions municipals i dels Consells i en la CAIB només s'utilitza el català. Ambdós defensen la seva llengua on es troba en inferioritat, però passen de llarg quan el monolingüisme és a favor seu.

Cada vegada que intento raonar aquesta qüestió amb uns i altres la resposta sempre és una evasiva que acaba al·ludint als excessos dels altres, mirant la palla en ull aliè i sense un mínim d'autocrítica per banda seva. Crec que s'ha acabat per no defensar drets ni llibertats individuals o nacionals, sinó ideologies. Els uns i els altres raonen els seus objectius, però mai no reconeixen que ells també cauen en els mateixos errors que atribueixen al seu oponent. Ambdós fan exactament el mateix, solament que canviant la llengua que defensen.

Aquest protagonisme es troba molt lluny de qualsevol debat social, on hi ha necessitats molt més urgents que un tema lingüístic i nacional que genera conflictes escassos i aïllats. I no parlem del fet que a les pugnes dialèctiques no hi ha el més mínim interès a debatre ni arribar a enteses. És un foc creuat de posicions tancades, una guerra dialèctica de desgast que s'eternitza durant mesos i anys, a pesar de l'avorriment que causa als qui contemplem la seva inutil·litat. És increïble amb quina lleugeresa s'injuria a l'oponent, com s'intercanvien atributs que s'hi relacionen amb el fanatisme, feixisme o totalitarisme, sense parar a pensar tot el que això significa i l'espectacle escassament cívic al qual tenim la desgràcia d'assistir.

M'agradaria saber per què aquest malbaratament d’esforços per reclamar llibertats lingüístiques, mentre que altres drets mai no reben implicacions tan apassionades. Voldria veure cada dia una apassionada defensa del dret a un habitatge digne (article 47 de la Constitució i totalment incomplit) amb preus taxats i accessibles. A una atenció sanitària sense eternes llistes d'espera. A pensions de jubilació justes. A una jornada de 40 hores setmanals que realment s'acompleixi. A una alimentació digna (la malnutrició no ha desaparegut, mal que pesi i no se'n parli). A una justícia àgil i ràpida. A una universitat pública de qualitat. A ajudes per a famílies nombroses i per maternitat, etc.

Voldria que aquests punts rebessin una desena part d’atenció dels qui, dia rere dia, defensen llengües i nacions: tot i no ser fàcil perquè tocaria a estaments de gran poder com la banca, la construcció o la sanitat privada. Crec que alguns incansables defensors de llibertats lingüístiques han acabat tan absorbits per les seves idees que han renunciat a sotmetre-les al sentit comú. O tenen les seves necessitats cobertes i fàcilment es deixen endur per disquisicions de saló de vellut, que extrapolen inconscientment a tota la societat. O necessiten crear conflictes lingüístics (exercir de piròman i bomber alhora) per distreure'ns dels nostres vertaders drets i necessitats, i fer-los emergir com un dic de contenció que evités la conscienciació i la mobilització social en qüestions realment vitals. És trist veure gent sense treball, ofegada per la hipoteca o que no arriba a final de mes, que se sent impotent per a fer-se escoltar. O encara pitjor: que només els escolten si reclamen drets lingüístics.

108.- El espíritu de la motoreta

2009-03-23T00:40:00.002+01:00

Diario de Mallorca, 23 de marzo de 2009

Pasaba por delante de la Audiencia Provincial cuando vi pasar un humilde Vespino. Extraño vehículo en una tierra donde has de tener coche sin necesitarlo, grande aunque no lo puedas aparcar, caro aunque no tengas con qué, y lujoso aunque no te lo merezcas. Me fijé en su conductor y pude reconocer al fiscal anticorrupción Don Juan Carrau.

Esa sencilla motoreta es el paradigma de la fiscalía anticorrupción de las islas, Carrau y Horrach, Juanes los fiscales (como el cantante colombiano), tales para cuales. Ambos absorbidos por su trabajo, con paciencia y vocación. Trabajadores del Estado de sencilla nómina -aún siendo vitalicia-, que se llevan trabajo a casa porque no dan abasto con su horario laboral. Que carecen pavorosamente de medios materiales y humanos, y a pesar de todo no desisten. Que han de superar los impedimentos y dilaciones que unos y otros ponen a su trabajo. Que podrían tener una vida ociosa y hacer la vista gorda; pero les puede el sentido del deber en un país de urracas y marmotas.

Temidos por la clase política por su atípico celo sin carné. Unos los vilipendian por no limitarse a fichar en su trabajo, otros los convierten en alazanes alados. Molestos para todos, como si cumplir con su obligación fuese un mérito (bueno, en Baleares lo es). La motoreta de Carrau me retrotrae a aquellos tiempos en que adquiríamos un vehículo siendo necesario, adecuado, y si lo podíamos pagar (honestamente). Comparado con el Audi de la Presidenta del Parlament que hemos pagado entre todos, el contraste es demoledor por los (de)méritos contraídos. Le pirra esa marca, aunque podría buscarse aficiones limitadas al ámbito personal o apasionarse por los Renault 4, que generaban simpatía allí por donde pasaban. Como los Vespinos aún dependiendo de su conductor.

Señor Carrau, que el espíritu de la motoreta le dure muchos años. Aunque no haya más remedio.

107.- Sa Lluna, repensar l'urbanisme a Sóller

2009-03-20T09:07:00.006+01:00

Sa Veu de Sóller, 20 de març de 2009
Diari de Balears, 24 de març de 2009

La reforma integral del carrer de Sa Lluna de Sóller avança a bon ritme. Poc a poc es va fent palès quin serà el resultat final, amb un llambordat col·locat al mateix nivell que les voreres, i precedit d’una profunda renovació del clavegueram subterrani. Com a resultat Sa Lluna adoptarà un concepte viari radicalment oposat al comunament acceptat, on el ciutadà deixarà de circular supeditat a les necessitats de la circulació de turismes. Un fet aquest ben comú a tot Sóller, mal que pesi a la ciutadania i les creixents incomoditats que això ha generat.

A una ciutat com Sóller, de carrers generalment estrets (inclosos els principals) i mancat de grans vies que travessin amb eficàcia el nucli urbà, és impossible plantejar-se una circulació del trànsit rodat fluïda i massiva. La convivència entre els transeünts i els cotxes es fa impossible a mesura que creix el trànsit, i més encara pels principals carrers comercials i cèntrics de la Vila. De fet, si l’obra municipal encetada a Sa Lluna obté una acceptació generalitzada, podria convertir-se en un referent per aplicar un model de trànsit molt més apte pel vianant, aprofitant reformes futures d'altres carrers del centre de la Vila. I que, tanmateix, van molt necessitats.

Si ens hi fixem, l’obra de Sa Lluna va molt més enllà d’una simple substitució del asfaltat per facilitar la peatonalització parcial del carrer. Aquesta iniciativa donarà al carrer un patró urbà molt més còmode pels vianants, en posar al mateix nivell les voreres i la calçada central. Amb la progressiva introducció del cotxe als carrers de la Vila, tots els vials de Sóller foren asfaltats amb una amplària adequada al trànsit rodat, deixant les necessitats dels transeünts en un segon terme. D’aquí l’existencia de voreres tan estretes com incòmodes, de vegades perilloses, per concedir al cotxe l’espai necessari: el cas de Sa Lluna és paradigmàtic. Amb la seva reforma s'eliminarà aquesta molèstia i es guanyarà en comoditat, fent-s'hi compatible amb la circulació rodada (ara sí, més dosificada i controlada).

Davant aquest problema circulatori hi han dues solucions: o eliminar les voreres per abaixar-les-hi, o pujar el nivell de la calçada central. A Sóller és implantejable treure les voreres, donada la seva construcció en pedra amb nombroses tipologies i la seva originalitat, que les converteixen en un patrimoni irrenunciable. Per tant, és l’asfalt l’element a sacrificar i de pas iniciar la seva substitució per altres materials més adequats, que segons quina sigui la tipologia del carrer poden ser tres. Primer, el llambordat regular (com a Sa Lluna i Plaça d’Espanya) per aquelles vies que han de sostenir certa càrrega de trànsit rodat. Segon, l’enllosat (al carrer des Born), pels carrers gairebé exclusivament per a transeünts. I tercer l’empedrat irregular o rústic, ja existent a carrers molt estrets i petits de Sóller, on el trànsit de turismes és materialment impossible.

Desconec quins són els plans futurs de les regidories d’Urbanisme i Participació Ciutadana per escometre nous projectes similars als encetats a es Born, Sa Lluna o Plaça d’Espanya. Però no tinc cap dubte que altres carrers del centre necessiten actuacions semblants a les fetes a Sa Lluna. Ja sigui pel mal estat de la calçada, per l’estretor de les voreres, per la vida comercial existent, per la necessitat de regular el trànsit, etcètera. Llambordats com els de Sa Lluna serien molt adients per a les principals vies de circulació que desemboquen a sa Plaça de la Vila com Rectoria (almenys fins a Gran Via), Cristòfol Colom o Jeroni Estades, o els trams inicials d’Isabel II i Sa Mar més pròxims al centre. Així mantindrien el seu caràcter de vies de circulació rodada, però alhora potenciarien el seu caràcter comercial. Amés, la rugositat del llambordat obliga a una reducció de la velocitat per part dels conductors que, de rebot, evita els excessos de velocitat i fa més habitables els carrers on es col·loca.

Pel que fa a la col·locació d’enllosat, seria molt adient a la Plaça d’Espanya donant continuïtat a es Born. Però sobretot seria molt interessant estudiar la possibilitat d’urbanitzar bona part del trajecte del Tramvia que transcorre per dins del nucli urbà. I més si tenim en compte que alguns trams són utilitzats per molts veïns per transitar-ne, malgrat la seva inadequació per recórrer-lo a peu (i el subsegüent perill d’accidents). Podria convertir-se en un llarg passeig peatonal que, a més, complementaria el paper turístic del Tramvia embellint el seu trajecte a través de la Vila. Finalment, l’empedrat rústic és una assignatura pendent a bastants carrerons del centre de la Vila on seria molt idoni; però que malviuen amb un asfaltat precari i en alguns trams mancats de voreres. La seva restauració a imatge d’altres ja arranjats és molt necessària, no només per l’esplèndid valor estètic i patrimonial que atresorarien davant els potencials visitants, sinó pel benestar quotidià dels seus propis residents.

En qualsevol cas, els projectes urbanístics de reforma planificats per les regidories d’Urbanisme i Participació Ciutadana al centre de la vila són molt il·lusionants pels resultats finals que s’entreveuen (a sa Lluna) i on ja són palesos (a es Born), així com per la planificació que s’hi entreveu al darrera i que sembla obrir horitzons molt més amplis. Només espero que tinguin una continuïtat més enllà dels projectes ara contemplats (tant si coincideixen o no amb les meves observacions). I que les reformes es puguin anar estenent de manera gradual i generalitzada a tot el nucli històric de Sóller, bastint una ciutat molt més transitable pel vianant i mesurada pel trànsit rodat.

106.- Barack Obama y la sanidad española

2009-03-18T09:50:00.009+01:00

El Mundo-El Día de Baleares, 18 de marzo de 2009
Última Hora, 26 de marzo de 2009

Una de las iniciativas más revolucionarias -pero menos conocidas- del nuevo presidente de Estados Unidos, Barack Obama, es la profunda reforma del sistema sanitario estatal. A pesar de ser el país más rico y poderoso del mundo, la cobertura sanitaria del país deja de atender hasta 47 millones de estadounidenses, obviamente de las clases menos favorecidas. A ello hay que añadir las abusivas condiciones de los seguros de salud que, según Obama, obligan cada año a millón y medio de familias a vender su casa para poder pagar su seguro médico. Una grave desigualdad en materia de derechos sanitarios, y por ende civiles.

Estados Unidos ha buscado referentes para su implantación, y ha mostrado gran interés por el sistema sanitario español. Especialmente por el modelo de atención primaria -inexistente en su país-, y por el sistema de asistencia continuada. Desde 2008 ha habido contactos al más alto nivel en los que ha participado el mismo Ministro de Sanidad, Bernat Soria, para estudiar el funcionamiento del sistema sanitario español. Y últimamente hay que añadir los mantenidos con la nueva secretaria de Salud (equivalente al Ministerio de Sanidad español), Kathleen Sebelius, designada por Obama para poner en marcha el proyecto.

Obama ha retomado el proyecto que Hillary Clinton tuvo que abandonar en 1993: construir un sistema sanitario, universal y gratuito, para toda la ciudadanía estadounidense. Un extremo que en el país de la libertad nunca se ha conseguido y que arrastra décadas de retraso respecto al Estado de Bienestar europeo. Quizá en un futuro desaparezcan los fallecimientos por falta de asistencia sanitaria, un derecho vedado a quienes no disponen de recursos económicos, y algo impensable en nuestro país.

105.- Palma, liderazgo femenino

2009-03-08T01:55:00.003+01:00

Diario de Mallorca, 8 de marzo de 2009

En Palma los partidos políticos se abonan a la igualdad de género. Tanto, que los hombres van camino de desaparecer de los primeros puestos y darse un inaudito "pleno" femenino. Sea políticamente correcto, casualidad o consecuencia del sesgo matriarcal de la sociedad mallorquina, es algo tan relevante como impensable hace pocos años.

La actual alcaldesa, Aina Calvo (PSIB) es el indudable referente del papel femenino en Cort. Un carisma que ha relevado a Catalina Cirer (PP), primera alcaldesa en la historia de Palma. En breve su partido determinará si sigue (o la sucede, en este caso, un hombre).

UM mantiene a Miquel Nadal como cabeza de lista; pero es su número dos, Cristina Cerdó, quien tiene un papel más relevante. La duplicidad de cargos de Nadal podría llevarle a quedarse en el Govern y dejar paso a Cerdó, más conocida que hace dos años.

En el Bloc sus diferentes formaciones también tienden hacia el liderazgo femenino. La retirada de Eberhard Grosske, líder de EU en Palma, deja a Emylse Mas como la mejor colocada: tenaz y combativa, promete no dejar indiferente a nadie. En el PSM, el papel de Nanda Ramon parece indiscutible: su trabajo en el consistorio es público y notorio.

En els Verds, José Manuel Gómez fue sustituido por Magdalena Palou por designación de su partido; aunque su trabajo durante el resto de legislatura puede llevarla a una reválida. Por ERC, Cathy Sweeney no fue electa; pero sigue vinculada a la gestión pública en el COFUC.

Entesa per Mallorca no tiene aún líder definido en Palma; aunque destacan Caterina Canyelles (quien fue regidora con el PSM) y Aina Picó. Tampoco UPyD lo tiene; pero descolla Elena Vallhonrat, número tres en las pasadas elecciones generales de marzo.

104.- L'esport femení illenc a través de Sóller. Joventut Mariana vs. Círculo Sollerense

2009-03-06T10:07:00.011+01:00

Sa Veu de Sóller, 6 de març de 2009
Setmanari Sóller, 7 de març de 2009
Diari de Balears, 12 de març de 2009

Sóller és el paradigma de l'esport femení a les illes, tant dels seus èxits com de les seves contradiccions, que es fan paleses a través de la comparació de dos dels seus equips femenins. Per un costat l'equip de bàsquet, el Joventut Mariana, el qual juga actualment a la màxima categoria estatal i s'ha consagrat com uns dels millors equips d'Espanya. Per altra banda l'equip de futbol del Círculo Sollerense, que sobreviu com pot a la categoria més baixa del futbol regional. A través de tots dos és possible reflectir les problemàtiques que rodegen aquest esport a moltes contrades del món, però que a Sóller s'hi troben visiblement augmentades.

Primer, el futbol és l'esport rei: amb motiu, o no. El Joventut Mariana de Sóller és, a hores d'ara, uns dels millors equips de bàsquet a les Illes. Malgrat tot, el seu paper no mereix més que segones o terceres mencions als mitjans balears (excepte als locals del municipi). És el Reial Mallorca, també situat a la categoria més alta però mancat de resultats brillants els darrers anys, el que protagonitza permanentment les primeres notícies de l'àmbit esportiu. No dubto que el club vermell té una transcendència que va més enllà de l'esport; però els mèrits esportius han de tenir el seu paper, i sovint queden excessivament arraconats per una actualitat que s'allunya molt del factor competitiu. Mantenint aquest esquema en l'àmbit local, el Círculo Sollerense femení hauria de tenir major relleu que el Joventut Mariana pel simple fet de ser un equip de futbol. Això no passa a Sóller, però en l'àmbit illenc passa qualque cosa semblant.

Segon, l'esport segueix sent una qüestió de gènere. Mirem si no, com l'any passat el CB Inca i el desaparegut CB Alcúdia rebien una atenció molt superior que el Joventut Mariana als mitjans, tot i jugar en categories similars. Malgrat la mediocre campanya dels homes i el brillant ascens de les solleriques, l'esport femení continuava sistemàticament en un segon pla. Això també val per les al·lotes del Círculo Sollerense, les quals competeixen a una categoria equivalent a la Segona B masculina, però que gaudeixen d'una atenció molt menor a la de qualsevol equip de les categories masculines més baixes, inclús als mitjans locals.

Tercer, l'etern debat entre esport d'elit o esport de base. Professionalisme o amateurisme? els èxits esportius del Joventut Mariana han fet que les seves necessitats econòmiques augmentessin per mantenir el seu potencial. Òbviament, les ajudes municipals al club han augmentat en proporció... en detriment de la resta de clubs de la Vila. El seu èxit ha estat un llast per a l'esport de base, i la seva professionalització mostra la inviabilitat econòmica generalitzada de l'esport d'elit a les Illes (que fins i tot ha afectat -qui ho diria!- el Reial Mallorca). Tot això ha afectat de rebot a les fèmines del Círculo Sollerense, que apart de pertocar-los menys ajudes, els èxits del bàsquet han fet que l'emergent afició esportiva femenina hagi basculat cap a l'esport de la cistella. Resulta curiós veure com una població que veu amb normalitat la incorporació de la dona a la pràctica esportiva fins al més alt nivell en bàsquet, gairebé ho ignora en altres esports més humils. Com en el futbol, que no té ni públic femení.

Tot plegat, el futur de l'esport femení encara és incert. El Joventut Mariana assaboreix les mels del triomf, però ni així veu el futur amb tranquil·litat. Les jugadores, revaloritzades gràcies a la bona temporada, marxaran en rebre millors ofertes econòmiques. El club no pot tirar més d'ajudes públiques, i el capital privat és remís a implicar-s'hi. Les jugadores del Círculo Sollerense, sense afició ni suport, estaven federades en un altre club fins la temporada passada. Però marxaren degut al tracte força masclista que havien sofert. Són les últimes de la fila, la "ventafocs" del futbol solleric. Dalt i abaix, l'esport femení de Sóller encara veu el seu futur amb molts problemes. Com a qualsevol contrada de les Illes.

103.- La democràcia de les vanitats

2009-02-23T08:50:00.010+01:00

Diario de Mallorca, 23 de febrer de 2009
Diari de Balears, 26 de febrer de 2009

Diari de Balears, 12 de maig de 2009

En el darrer any l'Estat espanyol s'ha vist abocat a una profunda crisi econòmica que ve a agreujar una creixent crisi política i social ja existent. Crisi derivada del nostre sistema polític, sorgit de la transició com a tal fruit d'un consens d'urgència, que mancat de revisions periòdiques en 30 anys ha derivat en una democràcia escleròtica, rutinària i superficial. La classe política actual es nega a introduir reformes constitucionals de fons tement perdre el seu estatus, la qual cosa ha empobrit nobles valors com el consens, el diàleg, el respecte i la tolerància. El descrèdit és devastador, i no solament l'executiu i el legislatiu el pateixen. Cal afegir un poder judicial intervingut i controlat per l'Executiu i els grans partits, que discuteixen cada vegada més les seves decisions i la seva professionalitat. És una judicatura mancada de personal i mitjans que li donessin vertadera fortalesa i vigor enfront la resta de poders. Ja sigui per la lentitud derivada de les seves mancances o per intervencionisme polític, és un sistema en decadència davant els ciutadans.

Cal esmentar el paper del quart poder com a agreujant d'aquesta situació. Des de fa uns anys (i especialment des de l’11-M), els grans grups de comunicació espanyols han intervingut obertament en el sistema polític, amb un descarat afany d’influenciar i condicionar els poders polítics, teixint lligams de mútua ascendència i submissió. Uns amb Gallardón, altres amb Aguirre, ambdós batallen per dur "el seu líder" a la direcció del PP. Qualcú conserva el seu suport a Rajoy, i d’altres guarden fidelitat a Zapatero. Cadascú juga la seva carta i la defensa per sobre de tot, si cal sense miraments. Tots necessiten que “el seu” guanyi, per mantenir la seva influència en el joc polític i per salvar uns problemes econòmics i financers agreujats per la crisi que només la victòria del seu líder podria alleujar. Ara més que mai "el triomf" és la seva raó de supervivència. Tots varen aventurar-se en arriscades operacions financeres, que ara els passa factura i amenaça amb la fallida a més d'un. No hi ha marxa enrere, la guerra és total.

Així, a Espanya el quart poder gairebé ha desaparegut i l’antic periodisme crític ha deixat pas a un agressiu activisme propagandístic al servei d'un objectiu de poder. La informació se supedita a un estat d'opinió, amb freqüència agressiu i excloent, mancat de matisos i debat. Tot això ha diluït la credibilitat dels grans grups, com a resultat un descens de consumidors, i la subsegüent crisi. Però el més greu de tot és la destrucció d'un debat social civilitzat generat a la Transició per una simple qüestió de poder. Aquest comportament ha generat una mobilització social amb un discurs empobrit i dogmàtic, on desapareixien el diàleg i la tolerància, i només val la victòria sobre els altres. Una mostra més de la putrefacció de la nostra democràcia, que dóna signes de necessitar una profunda revisió. Potser la crisi econòmica acceleri la combustió d'aquesta foguera de vanitats i impulsi la renovació d'un sistema democràtic basat en un renascut equilibri de poders. Que retornés a la societat el seu paper actiu i respectable, enlloc de ser un amorf adoctrinable o carn de canó per a batalles en altes esferes.

102.- La Creu dels Caiguts de Sóller

2009-02-20T10:58:00.011+01:00

Sa Veu de Sóller, 20 de febrer de 2009
Setmanari Sóller, 21 de febrer de 2009
Diario de Mallorca, 6 de març de 2009
Diari de Balears, 29 de març de 2009

Dins els meus passejos per la Vila de Sóller sempre que puc, hi ha un fet que no acabo d'explicar-me. Em pregunto per què encara segueix en peu a la plaça d'Espanya, davant l'Estació del Tren, el monument de la Creu dels Caiguts. Inaugurada el març de 1940 encara segueix en peu, maltractada pel pas del temps i per un cert abandó. Però allà hi és. Malgrat ser obra de l'eminent arquitecte Gabriel Alomar Esteve (1910-1997) no té cap qualitat artística o arquitectònica que justifiqui la seva conservació. Evidentment, tampoc no hi ha cap raó històrica que justifiqui una creu de tal imponència.

Tampoc el seu emplaçament l'ha beneficiada, escorada a un costat de la plaça i mig amagada entre el frondós arbrat que la flanqueja. A més, és una de les primeres coses que hi troba el visitant quan baixa del tren per visitar la Vila, tant si agafa el tramvia com si continua a peu cap a la Plaça Major. L'efecte és doblement empobridor: s'hi entreveu un monument de significat desconegut per a qualsevol estranger (i mal d'explicar, francament), mal conservat i mig amagat entre l'arbrat i el mobiliari urbà, però a pesar de tot encara visible. Abandonada per uns i ignorada per altres, allà segueix pels visitants com a testimoni incòmode de temps passats.

Tanmateix, la plaça evidencia seriosos símptomes d'abandó que fan necessària la renovació del seu mobiliari urbà i la reurbanització del seu entorn per fer-la més accessible pels veïns. Seria molt adequada la peatonalització del costat de les vies del tramvia, tal com s'ha fet al carrer del Born, donada la gairebé absència de trànsit rodat. Hauria estat una bona idea que un projecte així s'hagués remés pel Fons Estatal d'Inversió Local del Govern Zapatero. Així s'acomplirien varis objectius alhora: llevar la Creu dels Caiguts, renovar la plaça i fer complir la Llei de Memòria Històrica. I tot finançat per l'Estat.

101.- La democracia de las vanidades

2009-02-13T15:49:00.004+01:00

El Mundo-El Día de Baleares, 13 de febrero de 2009

España está sumida en una profunda crisis económica que agrava una creciente crisis política y social ya existente. Crisis de nuestro sistema político, surgido de la Transición como fruto de un consenso de urgencia, y que carente de revisiones periódicas ha derivado en una democracia esclerótica, rutinaria y superficial. La clase política se niega a introducir reformas constitucionales de fondo temiendo perder su estatus, lo cual ha empobrecido valores como el consenso, el diálogo, el respeto y la tolerancia.

No solamente el ejecutivo y el legislativo lo sufren. También el poder judicial, intervenido y controlado por el ejecutivo y los grandes partidos, que cada vez discuten más sus decisiones y profesionalidad. Es una judicatura falta de personal y medios, sin verdadera fortaleza ante el resto de poderes. Sea por lentitud derivada de sus carencias o por intervencionismo político, es un sistema en decadencia ante los ciudadanos.

También el cuarto poder es un agravante de esta situación, y casi ha desaparecido como tal. El antiguo periodismo crítico ha dado paso a un agresivo activismo propagandístico al servicio de un objetivo de poder, donde la información está supeditada a un estado de opinión, con frecuencia agresivo, carente de matices y debate. Esto ha diluido su credibilidad y ha dinamitado todo debate social, generando movilizaciones basadas en discursos empobrecidos y dogmáticos, sin diálogo ni tolerancia, donde sólo vale vencer.

Una muestra más de la putrefacción de nuestra democracia, que da signos de necesitar una profunda revisión. Quizás la crisis económica acelere la combustión de esta hoguera de vanidades, e impulse la renovación de un sistema democrático basado en un renacido equilibrio de poderes que devolviera a la sociedad un papel activo y respetable.

100.- L'auditori municipal de Sóller

2009-01-30T20:41:00.017+01:00

Sa Veu de Sóller, 30 de gener de 2009
Setmanari Sóller, 31 de gener de 2009
Diari de Balears, 2 de febrer de 2009
El Mundo-El Día de Baleares, 16 de febrer de 2009

Des de la meva primera visita a Sóller he pogut gaudir de la monumentalitat que caracteritza la ciutat de Sóller, acuradament conservada i testimoni de l'esplendor econòmic que visqué en èpoques passades. He admirat el seu patrimoni modernista, l'elegància de les seves edificacions i el seu traçat urbanístic elegant i acollidor, vora les faldes de la serra de Tramuntana. Passejant pels seus carrers he pogut percebre una intensa cura per conservar el caràcter patrimonial del municipi, mantenint un ordre urbanístic del nucli històric que no el desnaturalitzés. O amb la restauració i reaprofitament d'antigues edificacions per convertir-les en equipaments públics, posant-les al servei de la seva ciutadania i evitant la seva desaparició. L'antic Hospici, el palauet de Can Dulce, l'antic convent de les Escolàpies o l'Oratori de Santa Caterina (al Port) són exemples que em semblen ben interessants. Pels carrers de Sóller sembla que no passi el temps, sense que això no hagi suposat renunciar a la modernitat dels temps actuals.

Això no vol dir que Sóller no tingui necessitats pendents de resoldre, com qualsevol altre municipi. Però al meu entendre hi ha un fet que destaca molt, en contrast amb el patrimoni urbanístic del municipi, i el seu accentuat activisme social i cultural: la inexistència d'un auditori municipal. És inaudit que una ciutat com Sóller no tingui en projecte un edifici públic d'aquestes característiques, de nova construcció o adaptant-ne algun altre adequadament. He sabut que està en marxa la restauració de l'antic teatre de la Defensora i, a més, finançat per l'Estat. És una gran notícia la seva recuperació, però no n'és pas idoni.

Un auditori modern ha de ser apte per acollir concerts orquestrals i de cambra. Però també representacions d'òpera i de ballet, la qual cosa requereix unes característiques acústiques i d'aforament molt específiques que un teatre com la Defensora no pot satisfer. També deu posseir alguna sala de concerts complementària més reduïda, prou espai per allotjar l'escola municipal de música (i si pogués ser, amb rang de conservatori elemental), i mantenir una agenda d'activitats que el convertissin en el centre de l'activitat cultural de la ciutat: teatre, conferències, jazz o música pop. Una polivalència i una qualitat que exigeixen un recinte molt específic. Desconec si hi ha cap altre edifici mínimament adient, però si finalment se'n construís un de nou tampoc valdria qualsevol opció: Sóller té un caràcter urbà molt marcat, que limita molt les opcions estètiques a escollir. Caldria defugir de les tendències contemporànies habituals i bastir un auditori de línies més clàssiques i monumentals, potser amb reminiscències modernistes o del neogòtic francès.

Conec els moviments que han dut a terme associacions i persones a títol individual, amb vàries jornades reivindicatives i una recollida de signatures que els reportaren més de tres mil suports. Aquesta massiva mobilització social em fa concloure que un auditori a Sóller és una necessitat cultural de primer nivell, i és inaudit que no hi hagi cap projecte definit malgrat la contundent resposta ciutadana. Poblacions similars o més petites ja tenen el seu auditori de nova planta (Alcúdia, Sa Màniga) o el tenen en projecte (Pollença). Mentrestant, Sóller no fa cap pas per obtenir un gran escenari en condicions. En una ciutat de gairebé quinze mil habitants és una mancança molt notòria.

Tot i no ser solleric, poden comptar amb la meva signatura. Si més no, amb el suport que els transmeto amb aquest escrit.

99.- La ciutat peatonal: o el cotxe, o nosaltres

2009-01-26T17:30:00.009+01:00

El Mundo-El Día de Baleares, 26 de gener de 2009
Diari de Balears, 30 de gener de 2009

Els processos de peatonalització a les principals ciutats europees sempre han patit un rebuig inicial per part dels col·lectius afectats. No tant pels perjudicis objectius que aquesta pugui implicar, sinó per la immediatesa de les incomoditats que hi suposaria. Sempre és preferible mantenir situacions on sense tocar res els inconvenients són presents, a escometre un procés de canvi ple d'incomoditats on les millores i els beneficis estan per descobrir. Plantejar qualsevol peatonalització com una "guerra al cotxe" és exagerat: s'ha aplicat al casc antic de moltes ciutats o en vials concrets, i els seus residents sempre milloraren la seva qualitat de vida.

A les grans ciutats aquests processos sempre han patit trasbalsos, especialment per la incomoditat que duen afegides les obres a escometre, i pels posteriors canvis dels hàbits en matèria viària i d'aparcament dels propis veïns. Els comerciants sempre s'hi mostren inicialment en contra pels problemes d'accessibilitat als comerços durant les obres, i els veïns, pels sorolls i els problemes d'aparcament. Però una vegada acabada la reforma els efectes solen ser més positius, al reacomodar-se la circulació del trànsit per carrers adjacents i la comoditat dels vianants per accedir-hi a peu. La majoria del veïnats afectats sempre acaben més satisfets que decebuts, quedant com a únic problema el tema de l'aparcament.

El fonament d'aquesta resistència ve de la pèrdua gradual i inconscient de la vida al carrer. És un fenomen comú a totes les grans ciutats, on el creixement de la circulació rodada pràcticament ha bandejat al ciutadà a una posició marginal al carrer, reduït a les voreres i a comptats espais propis. Inicialment era un progrés gaudir d'un mitjà de transport propi, però aquest ha modificat els hàbits socials urbans fins a "expulsar" el ciutadà del carrer. Cal prendre consciència de la cultura de carrer com un dret, com un hàbit social perdut en favor del transport privat, que ni els més grans recorden -o assumeixen resignadament com un fet inevitable-, i que la peatonalització és una via per redreçar-lo.

A Palma, la peatonalització sembla ser un ingredient essencial als "eixos cívics" projectats per l'Ajuntament (el carrer Blanquerna és un d'ells). A alguns els espantarà aquest canvi massiu (la típica "por al caos"), però hi han moltes maneres d'implantació que no passen forçosament per un tancament total de la circulació. Hi ha zones limitades per als veïns o transport públic, eixamplament de voreres i nous tipus de pavimentació, o carrils bici. Hem d'entendre que els problemes de circulació i aparcament sempre seran presents per molts vials que s'hi facin. La peatonalització és un perjudici menor, comparat amb la recuperació de la vida quotidiana al carrer i d'una millor qualitat de vida ciutadana. És un dret.

98.- Elogio de la Banda Municipal de Palma

2009-01-19T10:10:00.006+01:00

El Mundo-El Día de Baleares, 19 de enero de 2009
Última Hora, 26 de enero de 2009
Diario de Mallorca, 1 de febrero de 2009

Quiero destacar desde estas líneas mi admiración por el excelente trabajo realizado por la Banda Municipal de música de Palma, el mejor conjunto de las islas a mi parecer, y que sin duda puede rivalizar con las mejores bandas de España.

Su repertorio es de gran versatilidad, lo cual sólo se logra mediante un conjunto de extrema capacidad y profesionalidad. La banda mantiene el repertorio tradicional basado en Zarzuela y Pasodoble, marchas militares o procesionales, y transcripciones de obras clásicas. Pero también se ha adaptado a los tiempos actuales incorporando música cinematográfica, Jazz, Swing, música latina, musical e incluso música Pop. También ejecuta obras para banda de otros países -que muestran un estilo muy diferente al tradicional de la banda española- y estrena composiciones de jóvenes autores.

De esta manera cada concierto goza de gran variedad, resuelta de manera sobresaliente a pesar de las diferencias entre los estilos interpretados. Lo mismo digo de sus ciclos monográficos, que nunca caen en la monotonía y atraen a públicos específicos pero nunca escasos. Y no puedo sino agradecer que sus conciertos sean gratuitos, ayudando al acceso y difusión de un patrimonio musical de gran valor. Destacaría los realizados en el Auditorio del Conservatorio, que con frecuencia llenan el 100% del aforo (en más de una ocasión no puede entrar), y al aire libre en Ses Voltes y la Plaza Mayor.

Felicito con estas líneas a su director titular, don Juan Giménez Cerezo, y a todos los solistas e integrantes de la Banda Municipal de Palma para que continúen con su labor. Gracias a todos.

97.- Baleares sin himno

2009-01-16T15:22:00.004+01:00

Última Hora, 16 de enero de 2009

A diferencia de otras comunidades, Baleares carece de himno propio. Cada isla tiene el suyo tradicional, más o menos oficial (y casi desconocidos entre islas), pero no hay ninguno que sea común. De poco vale oficializar composiciones creadas para tal uso, porque con frecuencia su calado es nulo. Así ha pasado en otras comunidades autónomas, donde se han encargado y oficializado obras que casi nadie aprecia, mientras otras piezas con mayor raigambre han sido descartadas.

Para que una pieza musical llegue a la categoría de himno hay que tener en cuenta tres variables. Primero su temática o título, que aluda de alguna manera al archipiélago. En segundo lugar la vinculación del autor a las islas. Pero sobretodo un calado popular que haya perdurado durante largo tiempo (léase décadas) y un gancho emotivo que la haga fácilmente asumible por quienes la desconozcan -aunque la perdurabilidad ya lleva implícitamente incluida una especial emotividad.

Creo que en Baleares dos obras cumplen estos puntos. Una es el preludio de la zarzuela "El Anillo de Hierro" (1878) del palmesano Miquel Marqués (1843-1918). La obra se sitúa en las costas de Noruega en el siglo XVIII, y el preludio posee un carácter descriptivo del mundo del mar muy universal y evocador que el público balear ha hecho suyo desde hace décadas. Otra obra es la barcarola "Mallorca" (1891), de Isaac Albéniz (1860-1909). La pieza nació durante uno de los viajes de Albéniz hacia la isla, y parece describir su serena placidez.

Difícil elección. Una evoca el mar, otra la tierra. La primera contemplativa, la segunda más sentimental. Ambas de intensidad hipnótica, populares en los ambientes musicales y entre el gran público desde hace mas de un siglo, y a ratos hacen contener el aliento. Con los correspondientes arreglos, una de ellas puede tener ese rango y vencer la insularidad que a veces separa más que une. Un himno no nace artificialmente por decreto; lo hacen la tradición y la memoria. Que las instituciones no yerren ignorándolo.

96.- Tots podem ser terroristes

2009-01-14T15:08:00.006+01:00

Diari de Balears, 14 de gener de 2009

Suposem que qualsevol de nosaltres és tancat a una cel·la indefinidament, aïllat i en condicions infrahumanes. Suposem que l'única possibilitat d'escapolir-se'n és matar el carceller quan ens dugui l'escàs menjar del que disposem. Ho faríem? molts dirien que no en serien capaços; però a mesura que passessin les setmanes i els mesos, el nostre instint de supervivència actuaria per sobre de qualsevol ètica personal. Molts ho intentaríem, davant el perill real de morir.

Aquesta "cel·la" es troba avui a Gaza. Un petit enclavament que ha viscut durant any i mig un bloqueig per terra i mar de l'Estat d'Israel, i que els ha deixat gairebé sense aliments ni medicines. Un territori de terra petita i improductiva on viuen amuntegats centenars de milers de persones, en condicions d'habitabilitat infrahumanes. On amb el temps han niat la fam i la misèria, les enfermetats i la desesperança, i ni tan sols no tenen l'opció d'exiliar-se. Tot plegat, adherir-se a la lluita armada d'Hamàs es presenta com l'última possibilitat de supervivència quan no hi ha res a perdre. Hamàs s'ha aprofitat d'aquesta situació per continuar la seva lluita, i molts homes senzills i honrats de Gaza han passat a ser "terroristes" d'Hamàs, executors dels seus objectius violents.

Pot dir-se que avui és terrorista qui viu a Gaza. Si, és terrorista qui recorre a la violència com a darrera esperança cega de sobreviure. Qui vivint en barracons miserables veu la seva família en la misèria, amuntegats en una terra erma com a camp de concentració, on l'única autoritat organitzada és Hamàs... la qual els condueix a la lluita armada. Dubto que el fonamentalisme religiós, "l'eix del mal", Al Qaeda o Bin Laden facin aflorar com bolets aquesta mena de "terroristes" a Gaza.

Un "terrorisme" de supervivència a la desesperada, que en lloc de ser interpretat com a conseqüència de la tragèdia que es viu a Gaza, ha estat contestat amb una contundent resposta militar de repressió. Centenars de morts a Gaza, entre ells ancians, dones i nins... per defensar-se d'una població a qui havien aïllat i desabastit. Israel ha creat a Gaza un caldo de cultiu ideal per al creixement del terrorisme a través de la misèria, i que alhora justifica la seva actuació sagnant per defensar-se d'aquells a qui maltracta. Qui no seria un "terrorista" en aquestes circumstàncies, fos qui fos el seu carceller?

95.- Espanya, el jacobinisme autonòmic o la peculiaritat britànica

2009-01-04T13:50:00.000+01:00

Diari de Balears, 4 de gener de 2009
Diario de Mallorca, 22 de gener de 2009
Última Hora, 27 de gener de 2009

El centralisme de l'Estat espanyol va indubtablement a la baixa. S'han transferit i descentralitzat moltes de les seves competències, i encara no s'ha acabat un procés que pateix multitud d'obstacles i resistències. Però està molt lluny de ser un Estat federal. Encara és el Govern central qui cedeix les atribucions a les seves autonomies i conserva, per mandat constitucional, el dret a revocar-les. I allò més important: conserva el control dels recursos econòmics, reduint les autonomies a un sistema de gestió descentralitzada on, en el fons, l'Estat sempre té la darrera paraula a través del finançament.

Espanya seria un Estat federal si hi hagués dos nivells de Govern coordinats i complementaris, on cap dels dos envaís o usurpés el territori de l'altre. Ho seria si estigués format per regions plenament autònomes que, lliurement, cedissin algunes de les seves atribucions al poder central. I ho seria si cadascuna de les regions tingués sobirania en els seus recursos, sense dependències estructurals ni econòmiques. El perpetu debat sobre el finançament autonòmic es troba a l'arrel d'aquesta qüestió.

Però encara hi ha un altre vessant més delicada. El debat autonòmic sempre acaba centrant-se en la gestió i l'administració de poders, deixant el tema institucional en un segon terme. I això farà que el tema mai no es resolgui en aquells territoris que tenen una personalitat regional més marcada: Catalunya i el País Basc. Mai no hi haurà acord total si el debat sempre gira al voltant del finançament o de l'autogovern (que, tanmateix, acaba per atorgar-se a la resta d'autonomies). El problema no és només això, també ho és la simbologia institucional. I l'exemple més clar es troba a la Gran Bretanya.

La Gran Bretanya ha estat, des de fa més de quatre segles, una Monarquia integrada per tres regnes: Anglaterra, el País de Gal·les i Escòcia, tot i que tradicionalment ha predominat Anglaterra en estar el poder centralitzat a Londres. Escocesos i gal·lesos mai no obtenien cap tipus d'autogovern; però institucionalment sempre han estat regnes, diferents d'Anglaterra i cofundadors de la Gran Bretanya. Des de 1999 ja gaudeixen de governs regionals, tot i que les seves atribucions són molt limitades i bàsicament són una continuació del procés de descentralització de l'Estat britànic. Així i tot, Gal·les i Escòcia sempre foren diferents: mai no van ser incorporats a Anglaterra. I així hi han conviscut 400 anys.

És una qüestió de personalitat institucional que no s'aconsegueix només amb autogoverns o finançaments. Són britànics... però mai han estat anglesos. Un cas semblant al de Catalunya i el País Basc, que des de fa moltes dècades reclamen una personalitat pròpia que no obté resposta en el pla institucional. No es tracta d'obtenir més drets ni més doblers que la resta d'espanyols: volen un títol de personalitat pròpia reconeguda dins l'Estat. I això no és cap desigualtat. Com Escòcia i com Gal·les, fins fa poc sense cap autogovern, però amb l'orgull de ser qui són sempre preservat institucionalment.

94.- Polònia i Perejil

2008-12-31T13:43:00.000+01:00

Diari de Balears, 31 de desembre de 2008
Última Hora, 3 de gener de 2009
Última Hora (Eivissa i Formentera), 4 de gener de 2009

Un bon barem per mesurar la independència i la qualitat d'un mitjà de comunicació públic són els seus programes d'humor, així com la seva capacitat de reflectir-hi la vida quotidiana de l'actualitat que els envolta. La combinació de sengles factors permeten veure el marge del que disposa el mitjà en qüestió per al·ludir a la seva classe política, inclosos els seus propis governants. Parodiar i riure's de qui els paga és molt valuós, més encara quan es tracta d'un humor intel·ligent, més subtil i corrosiu, en lloc d'un simple programa d'imitacions amb acudits fàcils. Resulta ser molt més il·lustratiu del rerefons del clima polític general i, en conjunt, de la seva societat.

L'exemple paradigmàtic és "Polònia", un programa de TV3 que parodia l'actualitat política catalana i espanyola. A "Polònia" no hi han límits per la paròdia, no hi han personatges ni ideologies tabús, i cap polític de l'àmbit català o espanyol no se'n salva. El seu equip és implacable amb els protagonistes, enginyós amb l'actualitat i genial amb el seu humor. Un tractament molt semblant a la BBC, amb programes implacables amb els seus polítics -inclosa la família reial-. Em sembla lloable la capacitat dels catalans de fotre's d'ells mateixos, i alhora la seva força per poder riure's de qui els mana. De fet, gran part de la classe política catalana s'ha "sotmès" al veredicte del públic passant pel programa i participant en les paròdies. Els seus nivells d'audiència segueixen sent altíssims, i el més important de tot: el responsable de "Polònia" admet que mai no ha rebut pressions polítiques de ningú. Fantàstic.

Mentrestant, a les Balears ens trobam a anys llum. Encara es destil·la un humor d'autocaricatura, costumista i d'evasió, on la política i els governants resten intocables o se'n fa una befa molt superficial. Hi perviu una visió intocable -gairebé feudal- del poders públics, que no fomenten cap crítica ni reflexió a través de l'humor pensat com un servei. Només quan veiéssim a IB3 una imitació de Francesc Antich, Rosa Estaràs o Maria Antònia Munar podríem dir que alguna cosa, realment, canvia en la nostra societat. Mentre no existeixi un humor d'actualitat des d'un prisma polític i social, on els nostres governants apareguin parodiats de manera mordaç i subtil sense límits, els medis públics continuaran sense donar una passa fonamental: fomentar i tolerar un humor crític i intel·ligent enfront el seu cap polític, mani qui mani, i concebre-ho com un servei a la societat balear. No som Polònia, però sí semblem Perejil.

93.- Balears al Senat, millor que no res

2008-12-18T15:20:00.010+01:00

Diari de Balears, 18 de desembre de 2008
El Mundo-El Día de Baleares, 19 de desembre de 2008

Feia temps que l'activitat parlamentària del Senat no adquiria tanta rellevància com en la legislatura actual. El fet que des de 2004 sigui el PP la força majoritària en aquesta cambra, en contraposició a la majoria del PSOE al Congrés dels Diputats, mostra un escenari on l'equilibri de forces requereix major sintonia del Govern central amb forces parlamentàries amb pes dispar a ambdues cambres. I si afegim que des de les eleccions del 2008 el PP ha reduït considerablement les seves formes agressives i forassenyades, la Càmera Alta està sent escenari de votacions i "aliances" impensables fa escassament un any. Diverses iniciatives, com les plantejades sobre la cogestió aeroportuària, els descomptes pels vols interilles o la devolució dels bous de Costitx varen sortir endavant, malgrat la vergonyosa oposició del grup socialista, i comptaven amb el suport dels populars.

També ha despertat la curiositat de molts vers aquesta càmera el fet de tenir un senador com en Pere Sampol (PSM), el primer pertanyent a una formació nacionalista en 30 anys. Un paper més destacat si cap, donada la seva intensa activitat durant aquest període, en franc contrast amb la majoria de senadors. Habitualment, el senador estàndard sol obeir les consignes de les seves respectives forces polítiques al Congrés; en altres casos, ser-ho és un "premi" per a polítics veterans en plena maduresa o propers al retir. És a dir: és una cambra de tràmit o un retir daurat, on amb una dedicació mitjanament intensa es pot arribar a destacar. I així és amb en Sampol, perquè de la resta de senadors balears crec que ni recordem dels noms ni tenim gaire constància del que fan.

L'escassa capacitat legislativa del Senat fa que aquesta aparent política de "equilibri de forces" entre sengles cambres sigui més fictícia que real, tot i que almenys serveixi per plantejar iniciatives i guanyar votacions que al Congrés serien impossibles de plantejar i menys de guanyar. Però aquest fet és perniciós pel funcionament democràtic de les institucions. Posa de manifest la inutilitat tàcita d'aquesta cambra, que només serveix per guanyar votacions "de protesta" sense anar més enllà. I de rebot està frenant la sempre pendent conversió del Senat en una vertadera cambra de representació territorial, ja que el Govern central no pot estar gaire interessat en dotar de poder una cambra on no són la força més votada ni tenen tots els suports assegurats. Aquesta reforma havia d'esdevenir aquesta legislatura, però tot indica que serà una altra promesa sense complir.

92.- El caixer

2008-12-13T15:00:00.009+01:00

Última Hora, 13 de desembre de 2008
El Mundo-El Día de Baleares, 13 de desembre de 2008
Diari de Balears, 14 de desembre de 2008
Diario de Mallorca, 22 de desembre de 2008

A la planta baixa de la meva finca hi ha un caixer d'una entitat financera. Sempre entro a treure doblers, o per consultar el saldo (que mai no és suficient). Darrerament, de nit un indigent s'hi establia per estar a cobert. El caixer no té aire condicionat, però almenys protegeix del vent i la pluja. L'home jeia arraulit a un racó de l'estança, cobrint-se amb un vell abric i amb una bossa amb les seves poques pertinences. En veure'l el primer dia vaig passar de llarg. Em va fer mala espina pel seu aspecte desarreglat i per la fàcil associació entre delinqüència i indigència, més encara sent un desconegut on hi ha doblers en circulació. Un prejudici inconfessable, però habitual. No ho neguem.

Passen uns dies, sempre el veig allà a les mateixes hores. Sempre quiet, en el mateix racó, normalment despert i amb la mirada perduda en el buit. Un matí, abans que obrissin l'oficina, hi entro sense pensar-hi. Era allà, en el lloc de sempre, però assegut cap a mi. La seva mirada perduda amb una esma de profunda tristor, no sembla adonar-se de la meva presència. Sense pensar-hi més, faig la meva transacció al caixer. La nit anterior havia fet molt de fred, de bon matí queien gotes. Aviat el farien fora.

Avui, caminant d'horabaixa, he vist casualment com una dona volia accedir a un caixer de la mateixa entitat. No podia, estava tancat. De sobte penso en el indigent del meu caixer habitual. No em vaig equivocar: també era tancat, ningú dedins. La mesura està presa: tots els caixers tancaran durant la nit. L'indigent buscarà algun racó on dormir i protegir-se del fred, o acabarà a l'alberg municipal (si hi ha lloc). Res a perdre-hi, la seva crisi és diària. La buidor d'aquella mirada anava més enllà de la pobresa: traslluïa una barreja de fracàs personal i soledat, la marginació de qui no posseeix ni consumeix per ser qualcú respectat. Ara el caixer està buit i presentable.

91.- Cien años de música cinematográfica

2008-11-25T17:46:00.006+01:00

Última Hora, 25 de novembre de 2008

Ha pasado casi desapercibido; pero en 1908 se ha conmemorado el primer siglo de música escrita especialmente para el cine. Hasta entonces las películas, de pocos minutos y rudimentarias, tenían un acompañamiento musical en directo, improvisado y de escasa calidad. Así que cuando nació la idea se recurrió a compositores clásicos de renombre, que diesen prestigio al experimento. Tanto fue así, que la publicidad del estreno llegó a eclipsar al director y los actores de la época.

El 15 de octubre de 1908 se estrenó en Moscú el film Stenka Razin, con música de Mikhail Ippolitov-Ivanov (1859-1935), y que a su vez es la primera película rodada en Rusia. Dada la expectación creada se contó con Ippolitov-Ivanov al ser uno de los compositores más célebres en su país. Un mes más tarde, el 17 de noviembre de 1908, se estrenó en París L'Assassinat du Duc de Guise, con banda sonora de Camille Saint-Saëns (1835-1921), quien a pesar de un estilo compositivo más bien conservador mantuvo un gran interés por las novedades de su tiempo. Entre ellas, el cinematógrafo.

Pero ni Ippolitov-Ivanov ni Saint-Saens se dedicaron al cine, entonces considerado una curiosidad sin valor artístico real, en donde la música era una comparsa sin mayores aspiraciones. Sus obras fueron de pequeño formato, de compromiso, y (como quedó demostrado) sin visión de futuro.

Realmente, el primer gran compositor para el cine fue el estadounidense Joseph Carl Breil (1870-1926). Se dedicó desde 1912, cuando ya era una práctica habitual, y dio un gran salto cualitativo al componer la música de A Birth of a Nation (1915), y Intolerance (1916), obras maestras en todos los aspectos. Fueron escritas para gran orquesta y con la conciencia de crear algo grande para un género musical nuevo, como así ha sido.

De Breil no queda ni el recuerdo; tampoco de Ippolitov-Ivanov y Saint-Saëns (excepto para los aficionados a la música clásica), pues ninguno de ellos mantiene la fama que obtuvieron en su época. Tal vez por eso el aniversario ha pasado sin hacer ruido, cual película muda.

90.- Les III Jornades d'estudis locals de Sóller

2008-11-13T20:50:00.024+01:00

Diari de Balears, 13 de novembre de 2008
El Mundo-El Día de Baleares, 17 de novembre de 2008
Sa Veu de Sóller, 28 de novembre de 2008
Setmanari Sóller, 29 de novembre de 2008
Última Hora, 3 de desembre de 2008
Diario de Mallorca, 7 de desembre de 2008
Última Hora, 24 de desembre de 2008

Els passats dies 7 i 8 de novembre se celebraren les III Jornades d'estudis locals de Sóller a l'antic Oratori de Santa Caterina, avui Museu de la Mar. Aquest any han estat 23 les comunicacions presentades, d'una extensió i qualitat que ha dut als organitzadors a plantejar-se limitar el número de comunicacions admeses, ja que ha esdevingut molt difícil donar cabuda a tots els treballs que s'hi presenten. Per fer-nos una idea, el llibre de les II jornades té gairebé 500 planes.

Són molt meritoris els resultats obtinguts en només tres anys: unes jornades anuals amb gran participació, assistència de públic, qualitat i varietat temàtica. Altres poblacions amb més tradició i pes demogràfic no poden permetre's una organització anual, ni assoleixen aquest èxit de col·laboracions ni de públic. Això es deu al seu caràcter miscel·lani, ja que són obertes a qualsevol tema relacionat amb la població, més enllà de l'enfocament històric habitual. Enguany les comunicacions tractaven sobre botànica, geologia, cinema, meteorologia o matemàtiques, mostrant una visió tan eclèctica com diversa de l'univers solleric.

Però també el passat de Sóller, tan ric i dinàmic, dóna per omplir milers de planes. La seva prosperitat al segle XIX canalitzada pel comerç marítim internacional. Després la crisi i l'emigració cap a França, que ha forjat una vinculació amb terres gal·les que mai no ha desaparegut -podem dir que el francès és la segona llengua de la població. Tot plegat, a Sóller ha cristal·litzat un cosmopolitisme i un activisme social molt divers i dinàmic, poc habitual a l'illa. Les jornades són un reflex d'aquest cabal, reflectit en el gran nombre de col·laboradors autòctons, sovint amateurs, però molt implicats vers la seva població.

Aquestes jornades foren dedicades a Antoni Vicens Castanyer, recentment desaparegut, i l'any passat a Joan Estades Ensenyat (1916-2007), tots dos grans investigadors i estudiosos del seu estimat poble. Malgrat la desaparició d'aquestes significades personalitats, les jornades deixen entreveure que el seu exemple no és anecdòtic i que darrere hi ha un futur prometedor per la quantitat, joventut i qualitat de l'univers solleric participant.

89.- ¿Democracia europea o bananera?

2008-11-12T14:43:00.007+01:00

Última Hora, 12 de noviembre de 2008

Las elecciones presidenciales en Francia tienen unas reglas del juego más justas que en el nuestro: todos los candidatos disfrutan del mismo tiempo en los medios audiovisuales, y los horarios de los espacios electorales se otorgan por sorteo. Así todo el mundo puede difundir sus ideas en igualdad de oportunidades. De este modo se compensa a las formaciones y candidatos más modestos, que no disfrutan de los recursos para hacer vallas, carteles, folletos y demás gastos millonarios. Y de rebote los grandes partidos contienen sus gastos, al no poder evitar que los más pequeños se hagan notar.

En cambio, en España las proporciones vienen determinadas por las dimensiones del partido: a mayor representación, más tiempo y preferencia para escoger las franjas horarias más cotizadas. Así siempre acabamos viendo las fuerzas dominantes de turno, mientras las candidaturas más modestas acaban desplazadas a horas donde nadie ve la televisión ni escucha la radio. Quien más gasta en propaganda en diarios, cuñas publicitarias y otra propaganda electoral acaba ganando por aburrimiento del electorado, que no habría podido conocer -siendo optimistas- ni la mitad de las candidaturas presentadas.

Sería extraño saber de todas las opciones que se presentaran, con denominaciones y candidatos hasta ahora "ausentes" -en apariencia. Pero sería justo e igualitario en términos democráticos. Fomentaría la participación de la población en política, y el proceso sería al fin y al cabo mucho más interesante. Cualquier formación o candidato tendría un espacio para darse a conocer, y las votaciones por desconocimiento o sobreinformación desaparecerían. También alentaría a muchos ciudadanos a incorporarse a la política con posibilidad de prosperar, consiguiéndose de rebote una renovación del estamento.

No seria un fenómeno nuevo, puesto que durante la transición se dio en términos parecidos al no existir el sistema de partidos actual. Es posible cambiarlo, pero no hay voluntad. Debilitaría el control de las fuerzas políticas sobre el sistema y ellos mismos podrían salir escaldados. Si en algo son unánimes las grandes formaciones es en mantener unas reglas del juego que impidan la integración de nuevos actores en el escenario político. Demasiadas actitudes electoralistas, y poco pensar en la salud de nuestro sistema.

88.- Democràcia europea o bananera?

2008-11-05T20:55:00.007+01:00

Diari de Balears, 5 de novembre de 2008

Les eleccions presidencials a França tenen unes regles del joc més justes que a casa nostra: tots els candidats gaudeixen del mateix temps als mitjans audiovisuals, i les franges horàries dels espais electorals s'atorguen per sorteig: així tothom pot difondre les seves idees en igualtat d'oportunitats. D'aquesta manera es compensa les formacions i candidats més modestos, que no gaudeixen dels recursos per fer tanques, cartells, fulletons i demés despeses milionàries. De rebot els grans partits contenen les despeses, al no poder evitar que els més petits s'hi facin notar.

En canvi, a Espanya les proporcions vénen determinades per les dimensions del partit: a més representació, més temps i preferència per escollir les franges horàries més cotitzades. Així sempre acabem veient les forces dominants de torn, mentre les candidatures més modestes acaben desplaçades a hores on ningú veu la tele ni escolta la ràdio. Qui més gasta en propaganda en diaris, falques publicitàries i altra paperassa electoral acaba guanyant per avorriment de l'electorat, que tanmateix no arriba a conèixer -amb sort- ni la meitat de les candidatures presentades.

Inicialment seria estrany saber de totes les opcions que s'hi presentessin, amb denominacions i candidats fins ara "absents" -en aparença. Però seria just i igualitari en termes democràtics. Fomentaria la participació de la població en política, i el procés electoral seria tot plegat molt més interessant. Qualsevol formació o candidat tindrien el seu espai per donar-se a conèixer, i les votacions per desconeixement o sobreinformació desapareixerien. També encoratjaria a molts ciutadans a incorporar-se al món polític amb possibilitat de reeixir-ne, aconseguint-se de retruc una renovació de l'estament.

No seria un fenomen nou, ja que durant la transició s'hi va donar en termes semblants en no existir la tradició de partits d'avui dia. És possible canviar-ho, però no hi ha voluntat. Afebliria el control de les forces polítiques sobre el sistema i ells mateixos podrien sortir escaldats. Si en alguna cosa assoleixen unanimitat les grans forces polítiques és en mantenir unes regles del joc que impedeixin la integració de nous actors a l'escenari polític. Massa actituds electoralistes, i poc pensar en la salut del nostre sistema democràtic.

87.- Bisbes i bisbes

2008-10-29T15:14:00.010+01:00

Diari de Balears, 29 d'octubre de 2008
Diario de Mallorca, 2 de novembre de 2008
Última Hora, 18 de novembre de 2008

Fa temps vaig llegir una notícia que podia semblar una broma de mal gust o una manipulació, però que és totalment certa. I que, en succeir fora de les nostres fronteres, va passar gairebé desapercebuda. Vet aquí que el centre de Londres va ser ocupat per una gran manifestació, protestant per la falta d'atenció dels líders polítics mundials als problemes del Tercer món.

Però el fet realment sensacional fou veure-la encapçalada per més de 600 bisbes anglicans i representants d'altres religions: allà hi eren l'arquebisbe de Canterbury, el cap espiritual dels catòlics britànics, portaveus jueus i musulmans. Un impressionant símbol d'unitat religiosa per una causa comuna, potser la més important avui dia al planeta.

Encara que aquells dies els bisbes anglicans es trobaven molt dividits per qüestions com el sacerdoci femení, llavors es van mostrar totalment units en la seva denúncia de les ineficients passes donades per acabar amb la pobresa i la fam mundial. Amb aquesta mobilització, els bisbes volien deixar clar que objectius del mil·lenni com reduir a la meitat la pobresa extrema per al 2015, frenar l'expansió de la Sida o garantir l'educació per a tots els nins del planeta a penes s'estaven complint. Sense comptar la mort de milions de dones i nadons en néixer o per malalties evitables, que seguien essent una xacra endèmica a tot el món.

La notícia contrastava amb l'actitud dels bisbes espanyols en aquella època, que en cap moment no liderarien cap manifestació per aquestes importantíssimes qüestions. Varen preferir fer-ho per protestar contra les noces gais, a favor de la "família", contra la LOE i Educació per a la Ciutadania, o per salvar la integritat d'Espanya.

Vist això, la misèria i la fam han de ser causes minoritàries al si de la Conferència Episcopal Espanyola per treure-les al carrer. Una actitud que diu molt poc de la seva sensibilitat davant els vertaders problemes del món, deixant-se dur per qüestions que tenen poc a veure amb la justícia i la dignitat de l'ésser humà.

86.- El Govern Matas i els seus mitjans de comunicació

2008-10-19T11:12:00.006+02:00

Diari de Balears, 19 d'octubre de 2008

Durant el Govern de Jaume Matas, la proliferació de mitjans de comunicació privats addictes a la seva persona arribà a ser demencial: premsa escrita, ràdio, internet, televisió... Tots tenien un punt en comú: una gran quantitat de publicitat institucional. Un procediment totalment legal, però emprat de manera massivament sospitosa. Són fàcils de detectar, ja que tots ells patiren un abans i un després del canvi de Govern, quan la manca de doblers públics rebuts es féu notòria. Uns han reduït la seva activitat, d'altres han desaparegut. I tots ells mantingueren una línia editorial incondicionalment favorable al Govern Matas.

Com a exemple tenim un diari gratuït nascut a l'inici de 2006. Va assolir fins a 32 pàgines a tot color i vuit redactors. Els seus continguts eren un apèndix il·lustrat del BOIB, amb una presència constant de polítics del PP, i un caramull de fotografies i notícies optimistes sobre la seva gestió. Les portades eren d'un triomfalisme exultant: una lloança contínua dels grans projectes de l'era Matas, o dades estadístiques sempre optimistes que poc o res tenien a veure amb l'actualitat. Les cartes al director venien escrites per tres persones, que "casualment" feien escrits d'opinió a favor del PP. L'oposició gaudia de menys espai i en portada només apareixia negativament. I cap contingut en català, fet inèdit en cap altra publicació periòdica.

Després del canvi de govern, tot va anar canviant: la publicació va passar a ser setmanal, i actualment és quinzenal. Ja només té dos redactors i la meitat de planes (bona part d'un suplement immobiliari). De notícies no arriba a quatre pàgines. Sembla abocat a una desaparició lenta i humiliant, i potser el voluntarisme del seu equip o amagar l'oportunisme de la seva creació el mantenen viu.

Mitjans privats com aquest sorgiren com bolets per fer apologia del Govern Matas. Allà ells amb la seva dubtosa professionalitat. Però no podien basar la seva supervivència en els seus propis recursos? Què hem de fer davant aquestes pràctiques de finançament públic encobert, que constantment ens encolomaven opinió i propaganda al servei de l'ex-president Matas? Ja anem prou servits de mitjans d'aquest tipus, si a sobre hem de finançar-los amb els nostres impostos.

85.- 25 años sin Jorge Sepúlveda

2008-10-10T08:10:00.006+02:00

Diario de Mallorca, 10 de octubre de 2008
El Mundo-El Día de Baleares, 30 de enero de 2009

Este año se cumplieron 25 años de la muerte de uno de los más famosos cantantes en España, Jorge Sepúlveda. Famosísimo intérprete en los difíciles años de la posguerra, especializado en boleros y pasodobles. Con la llegada del rock y la música pop su figura declinó, hasta resurgir en los 70 con nuevas actuaciones y grabaciones de sus éxitos hasta su muerte. Tal vez su canción más recordada actualmente sea "Mirando al mar" (1950), aunque los que vivieron aquella época podrían mencionar muchos más títulos como "Dos Cruces" (1941), "No te puedo querer" (1948), y muchas más.

Un aniversario que ha pasado prácticamente inadvertido en las islas, máxime cuando el célebre cantante decidió trasladarse de la populosa Madrid a Palma durante sus últimos años de existencia para poder pasar inadvertido. Y fue a mediados de junio cuando, en una habitación de Son Dureta y con una salud debilitada por la bronquitis que padecía desde joven, falleció Luis Sancho Monleón, alias Jorge Sepúlveda, nacido en Valencia en 1917. En Palma pasó casi su última década de vida, no solo en busca del anonimato, sino por la calidez de su tierra y gentes. Uno de sus mejores amigos fue su colega de andanzas artísticas, Bonet de San Pedro. Y por si fuera poco, uno de sus mayores éxitos fue la canción "Bajo el cielo de Palma", compuesta por el mismo Bonet.

Con todo este bagaje ¿no es motivo suficiente para que Sepúlveda reciba alguna mención en Palma? Echo en falta algún símbolo conmemorativo (como una calle, aprovechando los cambios que se avecinan) dedicado a este insigne artista, y que en otras ciudades sí se apresuraron a erigir por dispares motivos. Un ejemplo destacado es Santander, donde tiene un busto conmemorativo en agradecimiento a su canción "Santander", dedicada a la ciudad cántabra. Aquí, con mayor motivo para ello, todavía hemos de esperar 25 años después.

84.- UPyD, una realidad a pesar de sus pesares

2008-10-02T22:09:00.004+02:00

Última Hora, 2 de octubre de 2008

En pocos meses UPyD ha conseguido hacerse un hueco en el panorama político. Es una buena noticia que un partido de nuevo cuño haya logrado hacerse un hueco en un panorama político anquilosado por el bipartidismo y la partitocracia, además de condicionado por el poder de los grandes medios y la falta de recursos. Es positivo que el partido haya sido levantado por una clase política nueva y vocacional, que contrasta con el burocratizado engranaje de los grandes partidos, que favorecen la profesionalización por antigüedad y no por valía personal. Hasta las juventudes de los grandes partidos parecen una cantera de funcionarios políticos. Aunque son políticos de viejo cuño quienes fundaron y rigen UPyD, sin que aún se aviste el relevo para sus jóvenes bases.

Pero para darse a conocer, UPyD ha estado mediatizada por los medios que le han dado cobertura y que quizá han condicionado su trayectoria, ya que hasta fechas recientes sus críticas iban dirigidas al gobierno mientras apenas mencionaba a la oposición, en consonancia con sus informantes. Propuestas interesantes como la autodeterminación del Sahara o rearticular en profundidad el funcionamiento del Estado han sido eclipsadas por la defensa del castellano y la crítica a los nacionalismos como únicos argumentos públicos. Sea por lo que fuere, esto ha banalizado su mensaje de regeneración de la vida política y ha simplificado su mensaje, quedando como un populismo mediático y oportunista, atribuido a un visceral rencor de Rosa Díez hacia Zapatero por sus detractores.

UPyD llenaría un vacío donde el eje derecha-izquierda no ha tenido equivalente en un eje territorial centro versus periferia con un vértice nacionalista español que hubiera compensado el equilibrio de fuerzas del Estado. Así, la formación prioriza la idea de España por encima de ideologías y de acuerdo con la sociedad moderna y avanzada que somos. Un estado por encima de tópicos, prejuicios del pasado, patriotismos atávicos e intereses varios, que hasta ahora han embrutecido cualquier debate serio sobre la cuestión. Formularlo satisfactoriamente es un reto irresoluto desde hace dècadas. Hace falta gente nueva y sentido común en política, de la que andamos faltos en los últimos años. Quizá no sea el motor, pero UPyD ha sido el ariete que ha roto los anodinos y oxidados engranajes de la política actual.

83.- Entesa per Mallorca fa niu a Palma

2008-09-26T19:08:00.007+02:00

Diari de Balears, 26 de setembre de 2008
Última Hora, 26 de setembre de 2008

Gairebé dos anys després de l'escissió del PSM, Entesa per Mallorca ha deixat de ser un grup de futur incert i s'ha consolidat com a formació política. Durant aquest estiu ha treballat per condicionar la seva seu, situada a Palma. I han estat els mateixos integrants de la formació els qui han estat treballant per condicionar-la, sense altre ajuda que les seves mans i el seu temps. Entesa és un partit atípic. Sobreviu, tot i estar mancar de la infraestructura i mitjans habitualment necessaris per consolidar-se. Tampoc no té el suport de cap mitjà de comunicació (aval massa important avui en dia). Pot dir-se que es manté únicament gràcies a la vocació i feina dels seus militants, fet poc freqüent avui dia.

Pot afirmar-se que Entesa manté les conviccions pròpies del PSM, i adopta el tarannà moderat i tranquil d'UM. Això l'allunyaria de la radicalitat ideològica d'uns i les sospites per corrupció d'altres. El seu espai potencial de creixement es presenta ampli; però difícil de moure a curt termini. No hi ha dubte que el paper de plataforma coalicionista i conciliadora és resultat d'una estratègia per a la supervivència; però també sorprèn pels resultats i el lideratge obtinguts, amb vista a objectius majors. Tal vegada la seva renúncia a concórrer a les eleccions autonòmiques i del Consell de Mallorca, per evitar una major divisió del vot, acabés de girar la truita en ambdues institucions. A alguns municipis també es formaren aliances impulsades per Entesa amb la voluntat d'assolir un canvi de govern, tot i que els resultats foren molt desiguals.

La principal iniciativa d'Entesa, Unitat per les Illes, fou un fracàs anunciat inclús abans de les eleccions. La precipitació no donava temps ni credibilitat a la nova coalició, que ni tan sols va convèncer a les respectives militàncies: era impossible conciliar antics enemics electorals en dos mesos. I de fet, allò no va convèncer a gairebé cap dels seus integrants. ERC s'hi apuntà per veure què en podia treure, UM per fer la guitza al PSM si aquest no s'hi afegia, i finalment el PSM per no quedar com el "traïdor" al nou eix nacionalista. Finalment, el marcat bipartidisme a nivell estatal ja predeia que aquesta no era la millor ocasió.

A pesar de tot, és molt remarcable que la formació més petita de la coalició aconseguís tirar endavant aquest projecte, superant desencontres personals tan habituals i endèmics a la política balear. Tant de bo la nova seu del carrer Morey de Palma sigui un signe de renovació política a Balears i d'una altra manera de fer les coses.

82.- Expo Palma 2023

2008-09-19T08:17:00.002+02:00

Diario de Mallorca, 19 de septiembre de 2008

A Palma, como octava ciudad española en número de habitantes, le falta albergar un acontecimiento de gran trascendencia mundial que la transforme y le dé un empuje a escala internacional. Algo para lo que esté capacitada por su entorno insular y sus dimensiones, y que beneficie a la ciudad durante y después de su celebración. Y sobre todo, que justifique una apuesta inversora fuerte por parte del Estado.

Las exposiciones de Barcelona (1888 y 1929) y Sevilla (1929 y 1992), supusieron un enorme impulso urbanístico para sendas ciudades, como lo ha supuesto ahora para Zaragoza. Madrid prepara sus olimpiadas para 2016. Bilbao ha remozado todo el entorno del Nervión, coronado por el Guggenheim. Valencia tiene su Ciudad de las Artes y las Ciencias. ¿Qué tiene Palma en cartera? una expo podría ser el motor.

Según el BIE (Bureau International des Expositions), organismo encargado de regular estos acontecimientos, han de pasar quince años hasta que un mismo estado puede albergar una expo. Por tanto, hasta 2023 no sería posible en España si se plantease. El BIE distingue dos tipos de exposiciones: universal (sin un tema concreto, y hasta seis meses de duración) e internacional (de temática más concreta, recinto ferial más reducido, y tres o cuatro meses de duración).

Por sus dimensiones, para Palma sería más adecuada la segunda opción (que ha sido la misma que Zaragoza). ¿Quince años son muchos? permite planificar con tiempo y ventaja. Las ciudades interesadas en ser sede están ocupadas en preparar su candidatura para la expo internacional de 2017 y la universal de 2020. Son candidaturas ya avanzadas, y por ello no precisamente fáciles. Nadie ha pensado -todavía- en 2023.

La Expo de Zaragoza se ha clausurado con un bagaje calificado de discreto: no se han conseguido los visitantes previstos, ni la repercusión internacional esperada. Eso sí: su preparación ha reportado unos beneficios a la ciudad que van más allá del evento en sí. Durante varios años, obras e inversiones han convertido la capital maña en una gran urbe moderna, de acuerdo con su nivel de quinta ciudad del estado. Las olimpiadas de Barcelona también sirvieron para resolver deficiencias arrastradas durante más de veinte años, gracias a las magnas inversiones estatales, y convertirla en el referente mundial que sigue siendo.

Sería una insensatez proyectar grandes moles urbanísticas y macroproyectos, algo antinatural en el urbanismo palmesano. Una candidatura alternativa, de infraestructura sencilla y sostenible, con carácter propio, podría ser más atrayente que grandes megaproyectos urbanísticos. Sería un propósito que ilusionaría a los ciudadanos, que generaría orgullo de ser habitantes de Palma, y que espontáneamente los implicaría en el devenir de la ciudad. Tal como ocurrió en otras ciudades con este tipo de acontecimientos, hoy con nueva y reforzada identidad.

81.- El votant popular sense complexos

2008-09-14T19:40:00.012+02:00

Diari de Balears, 14 de setembre de 2008
Diario de Mallorca, 16 de setembre de 2008
Última Hora, 17 de setembre de 2008
Última Hora (Menorca), 18 de setembre de 2008

Després d'innumerables esforços per trencar el secretisme, he aconseguit esbossar una mena de codi ontològic (no escrit enlloc) que mouria a un 40% de la població balear adulta a votar el Partit Popular:

El partit premia la fidelitat per una causa comú: la causa és el partit. El partit proporciona una cobertura laboral i social tot i que no tinguis capacitats ni estudis. Si no arribes a polític, sempre podràs ser funcionari. El meu vot no és captiu ni està comprat: col·labora al meu benestar personal. La família biològica no l'esculls, la famiglia del partit sí. La primera pot fallar-te; la segona, mai.

La corrupció és un eufemisme pejoratiu, inventat pels mitjans de comunicació per fer mal. Els "casos de corrupció" són criticables per la manca de discreció i l'excés d'ambició d'alguns companys de partit. El silenci és la norma: demà et poden calumniar a tu i tots callaran per tu. Confessar significa traïció. Els suposats delictes són fruit d'una lectura massa rígida de la llei i violen la presumpció d'innocència: són fruit de manipulacions polítiques que no coneixen lo nostro fer (què saben aquests jutges i fiscals de la Península...!). La imputació judicial és un mal menor: la prosperitat econòmica aconseguida ho val. L'ètica i l'honradesa són conceptes interessats i manipulats per aquells que voldrien estar en el nostre lloc per fer el mateix. Una incoherència absoluta per part seva, que negant-ho, ells són els vertaders hipòcrites.

El catalanisme és un enemic inexistent, però molt útil per tenir seguidors amb poques llums que ens votin només per "ideas nacionales" (si s'ho creuen, millor per nosaltres). Els mitjans de comunicació que ens afavoreixen ens doten d'un discurs ideològic sense que ho demanem, però que queda bé. Malgrat que de vegades ens critiquin, a les eleccions tancaran files per la causa. A les entrevistes responem el que volem: cap entrevistador no et dirà que menteixes i no és la seva feina. No deixis que la notícia espenyi una bona realitat. Debats electorals? ni cas: són conspiracions contra nosaltres. El partit no convenç; satisfà.

El medi ambient no està en perill: més del 95% de les illes estan sense construir. La cultura no és productiva: ha d'entretenir i fer-nos feliços, per què ha de fer pensar? El castellà és una llengua de cultura i prestigi, de negocis i internacional; el català és per pagesos i provincians, un folklorisme familiar. El deute astronòmic és causa del risc inversor, qui no inverteix no fa res.

La gent és massa correcta (i pardala) per dir-nos a la cara què pensa de nosaltres. Tanmateix, ells farien el mateix: és l'essència humana. Mentrestant, continuem fent: es tracta del meu futur i el de la meva família: què voleu que facem? No cal pensar, el partit pensa per mi. I què pensa el partit? el mateix que tots. La ideologia és el partit, la causa és el partit. La seva causa és la meva causa. Les ideologies són conceptes utòpics antiquats, allò que val és la gestió i el dia a dia. Com va dir algú fa temps, "haga como yo: no se meta en política".

80.- Legislar per dignitat

2008-08-29T15:11:00.011+02:00

Diario de Mallorca, 29 d'agost de 2008
Diari de Balears, 31 d'agost de 2008
Última Hora, 6 de setembre de 2008

La llei de serveis socials que prepara la Conselleria d'Afers Socials presenta unes novetats del tot inaudites. El projecte de llei pretén reconèixer el dret a l'alimentació, a l'allotjament i al vestit a qui no pugui cobrir aquestes necessitats. Serien considerades com un dret bàsic de la persona, a la mateixa alçada que la sanitat, l'educació i les pensions.

Així, l'administració balear tindria l'obligació d'atendre situacions d'emergència social a través d'uns serveis oferts des de diverses possibilitats com menjadors, borses d'aliments o beques escolars. Serien proporcionats per les tres administracions balears de manera coordinada, i fins i tot exigibles davant els tribunals en cas d'incompliment.

En cas d'aprovar-se, Balears seria la primera comunitat autònoma que cobreixi per llei aquestes necessitats i que defineixi que "no passar gana és un dret". Un fet sorprenent en un Estat amb 30 anys de recorregut constitucional, que garanteix drets i llibertats; però no la subsistència de l'individu en condicions mínimament dignes.

La precarietat és ben present a la nostra societat, teòricament rica i avançada, on els col·lectius més febles (aturats, pensionistes, famílies desestructurades, immigrants...) sovint no cobreixen les seves necessitats alimentàries mínimes, però l'orgull o la vergonya els duu a amagar-ho. I no parlem dels indigents o els sense sostre, tan habituals als nostres carrers. L'estat del benestar té es seves mancances.

L'esborrany de la nova llei arribarà al Parlament balear vers setembre o octubre. Veurem si en el debat subsegüent el projecte de llei manté el seu esperit innovador.

79.- El bicing, opción al transporte privado

2008-08-26T14:51:00.014+02:00

El Mundo-El Día de Baleares, 26 de agosto de 2008
Última Hora, 4 de septiembre de 2008
Diario de Mallorca, 5 de septiembre de 2008

En los últimos meses ha surgido una nueva oferta de transporte público: el bicing o alquiler de bicicletas, consistente en la creación de una red urbana de aparcamientos con dispensadores de bicicletas de titularidad municipal. Hasta el momento, el sistema se ha implantado con éxito de usuarios en grandes ciudades españolas como Barcelona, Zaragoza o Madrid. En Europa, el servicio ya funciona en París, Viena, Bruselas, Lyon o la vecina Perpiñán.

Inicialmente, la fórmula utilizada ha consistido en la contratación de una empresa privada (ya existen varias dedicadas a ello), y los ciudadanos pueden usar su servicio mediante el pago de un abono. Otra opción más reciente consiste en una gestión directamente municipal, con alquiler por tiempo de uso y compatible con las zonas azules para turismos.

Es importante resaltar que todas las ciudades que lo han implantado soportan un tráfico rodado enorme. Y, sin embargo, han conseguido que la bicicleta se haga un sitio en el asfalto, sin invadir las aceras ni incordiar a los transeúntes, así como un aumento de su uso. Ambas fórmulas de gestión rompen con la idea habitual de una bicicleta relegada a carriles específicos, ya que en ambos casos muchos aparcamientos y dispensadores de bicicletas se encuentran fuera de la red existente de carriles bici.

Por tanto, el uso de la bicicleta no pasaría necesaria -o únicamente- por la creación de una tupida red de carriles bici, sino por una firme tarea de educación vial de la que, al menos en Palma, andamos muy necesitados. En otras ciudades como Ciutadella, Alcúdia, Maó, Manacor o Eivissa su inclusión sería más asequible y perfectamente compatible con el turismo.

78.- Aragó Bulevard

2008-08-19T15:31:00.014+02:00

Diari de Balears, 19 d'agost de 2008
El Mundo-El Día de Baleares, 20 d'agost de 2008
Última Hora, 21 d'agost de 2008
Diario de Mallorca, 2 de setembre de 2008

El carrer Aragó de Palma entra en la recta final del seu eixamplament des de la plaça Güell fins a Via de Cintura, on ja són poques les edificacions antigues que cal esbucar per arrenglerar-lo amb el tram inicial entre la mateixa plaça i avingudes. Des de la Via de Cintura fins es Pont d'Inca la situació és la mateixa, doncs la dificultat rau a dues grans finques del costat nord, sense pràcticament edificacions.

Aragó segueix sent la principal via d'entrada i sortida de la ciutat; això fa que el trànsit segueixi sent important. A més, la conversió de Jacint Verdaguer en parc farà impossible redistribuir el trànsit de la zona. Així i tot, l'amplària resultant ofereix possibilitats per satisfer les necessitats de vianants i conductors. I crec que l'opció més adient pel carrer Aragó és un bulevard, basant-nos en varis punts fonamentals:

Calen voreres amples i mobiliari urbà que afavoreixi la vida social, ja que Aragó està ple de comerços i té un creixent caràcter residencial. També seria útil la col·locació de baranes -com ja s'ha fet en alguns trams de les avingudes- i un paviment més adient.

Tres carrils de circulació per sentit. Actualment en té dos en gairebé tot el seu traçat; però així absorbiria amb més garanties el trànsit rodat i amb major fluïdesa, tenint en compte que Aragó atrauria un volum de circulació major derivat de les seves comoditats.

Una mitjana de separació dels sentits de circulació. Sempre augmentarà la seguretat, i sovint els sinistres més greus es produeixen als xocs frontals. Tan important és l'alçària de la mitjana com l'amplària, fent de barrera a més de separació.

Semàfors i rotondes. La reurbanització deixarà una via ampla de trams rectes i llarguíssims, la qual cosa afavoreix la velocitat i manca d'atenció (si no, seria inexplicable la sinistralitat de les autopistes, teòricament més segures). A més, l'escassetat de semàfors convertiria Aragó en una autopista urbana i un mur entre barris.

Amb una remodelació adequada, Aragó seria un agradable bulevard de passeig de dinàmica vida social i comercial. Un vial amb molt trànsit, però no una via ràpida. Una esplèndida entrada i sortida principal de Ciutat. Per això, espero que els responsables d'Urbanisme de Ciutat comencin aviat a estudiar un projecte global per Aragó i a fer-nos partícips.

77.- La inaudita situació del Conservatori de les Illes Balears

2008-07-23T18:22:00.016+02:00

El Mundo-El Día de Baleares, 23 de juliol de 2008
Diari de Balears, 24 de juliol de 2008
Diario de Mallorca, 3 d'agost de 2008
Última Hora, 6 d'agost de 2008

Després de passar per nombrosos emplaçaments marcats per la provisionalitat des de la seva fundació, el Conservatori Professional s'allotjà a l'actual edifici construït el 1999 amb aquesta finalitat.

Però aviat es va quedar petit; un fet previsible, si partim del fet que aquell mateix any es va fundar el Conservatori de grau superior i tots dos acabaren compartint ubicació. Si afegim que posteriorment arribaren els estudis de dansa, podem fer-nos la idea d'unes instal·lacions absolutament desbordades que fan impossible l'ampliació i progressió dels estudis musicals. I això sense tenir en compte que durant uns mesos va servir de seu provisional per la recentment fundada Escola Superior d'Art Dramàtic (ESADIB), que la Banda Municipal de Palma hi assaja... En conclusió: les instal·lacions actuals ja són insuficients quan no fa ni deu anys de la seva inauguració. Tot plegat perjudica la qualitat de l'ensenyament musical, així com el seu alumnat i professorat.

Davant això caldrien diverses mesures. Primer, seus pròpies pels diferents ensenyaments (grau professional, superior i dansa), ja que l'edifici actual està saturat. Segon, que els futurs edificis estiguin a poca distància o ben interconnectats entre ells, per afavorir la seva coordinació (incloent-hi el Conservatori Municipal de Palma). Tercer, més consideració retributiva per a l'ensenyament musical: l'anterior Govern va pressupostar cent milions d'euros per edificar una òpera... mentre que al Conservatori no hi havia mitjans per adquirir llibres i instruments. I quart, poc sabem de l'anomenat "Procés de Bolonya" que regula i unifica els diferents ensenyaments superiors a Europa: com afectarà a les titulacions del Conservatori Superior i de Dansa?

Massa indefinicions i deficiències estructurals, que amenacen de fer trontollar el nostre ensenyament musical per saturació i indigència.

76.- El Manifiesto

2008-07-20T18:58:00.013+02:00

Diari de Balears, 20 de juliol de 2008
Última Hora, 13 d'agost de 2008
Última Hora (Eivissa i Formentera), 14 d'agost de 2008

Des de fa unes setmanes sentim parlar constantment del "Manifiesto por la lengua común", el qual demana la prioritat de la llengua castellana en l'Administració a tot l'Estat i en el sistema escolar de les comunitats bilingües.

De fet, el castellà és un dels tres idiomes més parlats al món, i el més emprat globalment darrere l'anglès. Altrament, els drets dels ciutadans estan garantits per la Constitució espanyola (amb les seves imperfeccions) i les lleis derivades d'aquesta. A part d'això, la societat sap perfectament què vol dir la violació dels drets individuals després de quaranta anys de dictadura franquista. On l'educació aplicava un monolingüisme estricte amb l'objectiu clar d'exterminar la resta d'idiomes; encara vàries generacions de balears continuen sent analfabets en la seva llengua materna. La immersió lingüística intenta evitar que, amb dues vies d'escolarització, es formessin dues comunitats separades per l'idioma, semblant a la que viuen els bascos. A més, el nivell lingüístic de l'alumnat amb els dos idiomes és semblant, o favorable al castellà. Això no vol dir que el sistema educatiu sigui perfecte (cap model educatiu no ho és); però la immersió no és el problema sinó la manca de més mitjans materials, econòmics i personals.

On és el problema? El manifest diu que els castellanoparlants sofreixen un retall dels seus drets en el tracte amb els funcionaris públics, en la retolació de carreteres, carrers, edificis. Obliden que aquesta oficialitat no és excloent ni prohibitiva, i que tanmateix el castellà és present al carrer més enllà de l'oficialitat. No conec cap funcionari ni cap professor monolingüe en català. El castellà s'empra i s'emprarà: no hi ha minva de drets, ni assetjament al castellà. Però a part dels drets, per què mai no parlen dels seus deures? On és la responsabilitat que tot ciutadà hauria de demostrar respectant una cultura local, que de fet ja és bilingüe? A més, els drets dels castellanoparlants ja són un deure pels catalanoparlants. On és el català a Madrid i als organismes oficials?

L'única cosa certa és que el manifest és una iniciativa dels mateixos mitjans de comunicació madrilenys que s'han entestat en dirigir el Partit Popular des de les seves tribunes informatives. Perdut aquest poder, ara utilitzen l'idioma per recuperar-lo. Una campanya més, com les banderes, l'himne, les manifestacions de "se rompe España", o el boicot als productes catalans per mor de l'Estatut català. Els seus promotors intentaren que la Reial Acadèmia Espanyola s'hi afegís. En no aconseguir-ho, no dubtaren a atacar-la agressivament. Les baixes de destacats signants inicials del manifest són constants, en veure la utilització que en fan. Tot plegat, delirant. En tot cas, els pares mediàtics del manifest obtindran un gran benefici empresarial i comercial, apart de continuar engrandint les seves fortunes personals i evitar el debat normal sobre qüestions molt més importants per la ciutadania. Quan veurem un manifest per un habitatge assequible, o per donació de sang, amb aquest generós suport mediàtic?

75.- Cero financiero

2008-07-17T14:45:00.005+02:00

El Mundo-El Día de Baleares, 17 de julio de 2008
Diario de Mallorca, 19 de julio de 2008

Baleares se ha quedado, por el momento, sin inversión estatal para grandes proyectos culturales. El Ministro de Cultura se reunió con sus homólogos autonómicos en la XI Conferencia Sectorial celebrada en Zaragoza, donde se acordó el destino de hasta dos mil millones de euros. Como Baleares no ha presentado proyectos concretos en firme, no recibirá ni un céntimo. También se adjudicó la ubicación de grandes centros culturales de referencia, igualmente con financiación estatal. Baleares aspiraba a alguno de ellos, pero también nos vamos sin nada.

Entre las ciudades beneficiadas encontramos a ciudades mediterráneas como Cartagena -que será sede del Museo de Arqueología Subacuática- y Valencia -acogerá el Museo Nacional del Mediterráneo-, las cuales recibirán un gran impulso cultural. Mientras, Palma se quedará tal como está -¿no había un proyecto de Museo Marítimo?-. Incluso pequeñas localidades como Almagro (Ciudad Real) o Teruel (que sí, existe) se han visto beneficiadas.

El Director General de Cultura manifestó que hay grandes proyectos en estudio que se definirán según las necesidades ¿Un año no es suficiente para trazar un proyecto convincente? ¿No hay multitud de necesidades donde basarse? El Ministro manifestó su deseo de colaborar y "hacer cosas" en las islas: se agradece ¿pero qué puede hacer, si no ha recibido nada consistente? La Consellera espera que el Gobierno incremente la inversión destinada a Baleares en materia cultural ¿y la Conferencia Sectorial no hubiera sido un primer paso? ¿No han tenido suficiente con un año para ponderar las necesidades de la comunidad, a sabiendas de la trascendencia de este evento en materia de financiación?

Próximamente habrá reuniones entre los responsables de Cultura de las islas y del Gobierno español para establecer un "contacto permanente" y "manifestar la voluntad" del Govern de presentar proyectos de gran envergadura. Demasiado tarde: el gran reparto ya está hecho. Bastaría con planificar con tiempo y detalle, y las necesidades son muchas para dejar pasar oportunidades como esta ¿Cuándo será la siguiente (si la aprovechamos...)?

74.- Una excesiva defensa de las libertades ciudadanas

2008-07-11T14:43:00.007+02:00

Última Hora, 11 de julio de 2008
Última Hora, 3 de agosto de 2008

Algunos sectores sociales y políticos hacen énfasis, especialmente en los últimos meses, en el derecho a la libre elección de lengua para escolarizar a sus hijos. Se basan en la libertad individual que ampara la Constitución, y en su derecho como ciudadanos a decidir. Respetando esta posición, creo que hay otros derechos hasta el momento muy inaccesibles para los ciudadanos que no merecen tanto empeño e insistencia por su parte, pese a hacer de abanderados de nuestras libertades y derechos civiles:

1.- Derecho a una vivienda, a precio asequible y en el lugar deseado.

2.- Derecho a una sanidad eficiente, sin listas de espera y que cubra patologías desatendidas.

3.- Derecho a las bodas homosexuales. Ya es legal, pero sigue recurrido ante el Tribunal Constitucional por buena parte de los que reclaman derecho a la elección de lengua.

4.- Derecho a mayores ayudas para familias numerosas y bajas por maternidad.

5.- Derecho a una justicia rápida, eficiente y ejemplar, con más medios materiales y humanos.

6.- Derecho a la libertad de culto, dejando de incidir en su papel en el plano educativo.

7.- Derecho a una vida laboral digna, con el mantenimiento de las 40 horas laborales.

8.- Derecho a conocer nuestro gasto presupuestario y las grandes inversiones armamentísticas o superfluas (mayores que en enseñanza, por ejemplo).

9.- Derecho a una muerte digna, para quienes lo soliciten en circunstancias adecuadas.

10.- Derecho a unas pensiones de jubilación equiparables al salario mínimo.

Creo que es tan lícito como el tema educativo, y seguro que me dejo muchos. Pero quienes tanto inciden en la enseñanza apenas los nombran: al tema educativo se le da un papel desmesurado, y además se asocia a cuestiones lingüísticas e identitarias, siempre bajo cuerda de determinados sectores políticos y mediáticos. El resultado son polémicas tan estériles como reiteradas. Y lo peor de todo es que cuestiones como las antedichas acaban siendo relegadas por quienes tanto "defienden" ruidosa y obsesivamente nuestros derechos. Ni se asoman al resto de problemas que acucian a una ciudadanía que acaba sumida en el hartazgo, la desmovilización, o en una politización de brocha gorda y aborregada. Con estos defensores de la ciudadanía, quién quiere enemigos?

73.- Una excessiva "defensa" de les llibertats ciutadanes

2008-07-09T14:30:00.009+02:00

Diari de Balears, 9 de Juliol de 2008

Alguns sectors socials i polítics fan molt èmfasi, especialment en els últims mesos, a reivindicar el dret a la lliure elecció de llengua per a escolaritzar els seus fills. La seva argumentació es basa en la llibertat individual emparada per la Constitució espanyola, així com pel seu dret com a ciutadans a decidir. Respecto aquesta posició. Però crec que hi ha altres drets més importants, també fora de l'abast dels ciutadans, que no gaudeixen d'una constant reivindicació per part seva. Em sembla una posició força desigual, tot i fer d'abanderats de les nostres llibertats i drets civils. En destacaria alguns, per exemple:

1.- Dret a l'habitatge, a preu assequible i en el lloc desitjat.

2.- Dret a una sanitat eficient, sense llistes d'espera i que cobreixi patologies desateses.

3.- Dret a les noces homosexuals. Ja és legal, però segueix recorregut davant el Tribunal Constitucional per bona part dels quals reclamen dret a l'elecció de llengua.

4.- Dret a majors ajudes per a famílies nombroses i baixes per maternitat, molt habituals al nord d'Europa.

5.- Dret a una justícia ràpida, eficient i exemplar, amb més mitjans materials i humans.

6.- Dret a la llibertat de culte, deixant d'incidir només en el seu paper al medi educatiu.

7.- Dret a una vida laboral digna, amb el manteniment de les 40 hores laborals.

8.- Dret a conèixer la nostra despesa pressupostària i les grans inversions armamentístiques o supèrflues de l'Estat (majors que en educació, per exemple).

9.- Dret a una mort digna, per als que ho sol·licitin en circumstàncies adequades.

10.- Dret a unes pensions de jubilació equiparables al salari mínim.

Tots aquests punts són tan importants com l'elecció de llengua, i segur que em deixo altres també fonamentals. Però aquells que tant incideixen en l'ensenyament, gairebé ni els mencionen: al tema educatiu se li dóna un paper desmesurat, tant per insistència com ometent altres qüestions. A més, s'associa subtilment amb temes lingüístics i identitaris, sota l'ala de determinats sectors polítics i mediàtics tan minoritaris com sorollosos. De resultes, sorgeixen polèmiques estèrils i viscerals, que no duen enlloc i acaben marginant altres necessitats més imperioses. Així, aquells que tant "defensen" sorollosa i obsessivament els nostres drets, ni es fixen en altres problemes que acuiten a la ciutadania. I novament, tots acabem tips de la classe política, o desmobilitzats, o xerrant de política sense profunditat ni ànim de conciliar posicions.

Amb aquests "defensors de la ciutadania", qui vol enemics?

72.- Antes roja que otra

2008-07-01T14:42:00.004+02:00

El Mundo-El Día de Baleares, 1 de julio de 2008

Y ganó España. El cielo es mas claro y luminoso, somos más felices y la vida pasa con un gris más brillante. Las dos Españas, la roja y la nacional, unidas por una misma selección, la Roja. Somos felices, nada cambia pero todo sigue igual. Celebraciones que no se veían desde la atronadora explosión de júbilo con la investidura de Antich. Si antaño invocábamos a los dioses y las fuerzas de la naturaleza, para mejorar nuestras vidas, hoy nos esforzamos por olvidarla. Hoy, manifestarse sirve para afirmar nuestra españolidad aún a nuestro pesar (colectivo e individual) o por una patria a escoger.

Es nuestra selección, la de la roja zamarra y eufórica afición. Coches con claxon desmedido, banderas rojigualdas al viento con el toro en lugar del escudo constitucional (le preguntaremos a Bono si es legal, por si nos saca los tanques), que me evocan la atávica Sepharad (¿qué parte del toro serán las Baleares?), salves de "España, España" que sublimaban las antaño dedicadas a Argantonio, Viriato, Recaredo o Fernando VII. Y cantares de "yo soy español, español" con la tonadilla de "Kalinka". Ni las concentraciones para mejoras laborales, de vivienda o contra la corrupción consiguieron tamaño seguimiento (si se produjeran). Muchos hijos frustrados de la LOGSE (puesto que ni la terminan) tomaron las calles reclamando la consideración que todo patriota merece por el hecho de proclamarlo.

Una noche larga y eufórica, en la que incluso parecía que España se rompía menos. Un consuelo para los mallorquines, reacios a manifestarse para no parecer radicales, y provocar la crisis del turismo que los colma de precariedad. Gracias a nuestra selección, cuyo triunfo facilitará a sus jugadores sufragar enseres de primera necesidad como ropa de diseño y coches deportivos. Por ellos pudimos salir a la calle sin pasar por mileuristas o incómodos radicales. Hasta la próxima exaltación jubilosa, nos conformaremos con el habitual carpe diem sine qua non y el dolce far niente con acento de Carabanchello.

71.- Fora les autopistes, benvinguts els desdoblaments

2008-06-26T16:19:00.009+02:00

El Mundo-El Día de Baleares, 26 de juny de 2008
Diari de Balears, 29 de juny de 2008

El Consell de Mallorca ha descartat de manera oficial el projecte d'autovia entre Inca i Manacor. És una bona notícia per als qui no creiem necessàries unes infraestructures tan desmesurades pel nostre territori, de petites dimensions en comparació amb els grans nuclis urbans i les llargues distàncies peninsulars.

Però no n'hi ha prou amb això: dues poblacions com Manacor i Inca no necessiten una autopista, però tampoc es poden conformar amb les carreteres actuals. La revocació definitiva d'un model de transport desproporcionat i agressiu no ha d'oblidar la necessitat d'implementar-ne un que millori la xarxa viària mallorquina. Per això, crec urgent i de màxima prioritat que Inca i Manacor gaudeixin d'una carretera desdoblada, com la que fa el recorregut entre Manacor i Palma. Una carretera que aprofiti al màxim els trams viaris existents actualment, eixamplant-los i adaptant-se al màxim al territori, complint alhora el seu paper de connexió viària ràpida i segura.

Més endavant, seria molt profitós que les autopistes ja existents, de Palma cap a Sa Pobla i cap a Llucmajor, fossin rebatejades com carreteres desdoblades. Òbviament, no es tracta d'un simple canvi de nom (que ja seria un fet simbòlic), sinó d'anar introduint les millores necessàries per reconvertir-les. Per exemple, incorporant-hi barreres de formigó per a la separació de carrils, una mancança que a les autopistes ha provocat una sinistralitat horrorosa amb víctimes mortals incloses. Això "reconciliaria" unes vies agressives amb el territori, i la garantia que en un futur la seva possible expansió es faria dins uns paràmetres molt més respectuosos amb la geografia i el territori illenc.

70.- 65 hores de retrocés laboral

2008-06-14T16:26:00.012+02:00

Diari de Balears, 14 de juny de 2008
Diario de Mallorca, 26 de juny de 2008
Última Hora, 8 de juliol de 2008
Última Hora (Eivissa i Formentera), 9 de juliol de 2008

Perplex m'he quedat amb l'ampliació a 65 hores de l'horari laboral setmanal aprovada per la Unió Europea. És una mala notícia per a molts treballadors modestos o joves, en situació precària i amb escassa formació, que hauran d'empassar-se jornades brutals per subsistir (i ja no parlem dels immigrants). Hem passat en poc temps de plantejar la setmana de 35 hores (França) a un augment que a molts països seria de gairebé un 50%.

Alguns ho anomenaran "flexibilització horària", que per aplicar-se caldrà un acord entre empresaris i treballadors, o que ajustarà la legalitat a la realitat vigent. Però com pot parlar-se de "flexibilització", si és un simple augment d'hores? Quin acord previ entre empresari i treballador? l'empresari proposarà i el treballador disposarà... o se n'anirà al carrer? I els organismes públics, si no poden fer complir la llei cal que la canviïn? caldria legalitzar la corrupció si no la poden combatre, per "ajustar-nos" a la realitat?

Molt pitjor ha estat la cara que a molts se'ns ha quedat. Molts no estàvem a l'aguait, ni informats del tema. En el meu cas, en qualitat de lector de diaris, oïdor de ràdio o de diaris via Internet em sento decebut: no ha sortit gairebé res en primera plana fins que s'ha anunciat la imminent aprovació. Quins criteris informatius tenim per deixar aquests buits informatius sense que ningú no hi pari atenció? Com és que no tenim ni idea del que passa a Brussel·les? Per què ningú ha reaccionat fins ara que el desenllaç és inevitable? La Unió Europea té poc poder decisori; però allà on arriba... quines fuetejades hi dóna.

El Govern d'Espanya ha estat des de bon principi en contra d'aquesta mesura, i farà front amb altres països. Bé. Però ens deien res del que passava? Tanmateix és un esforç inútil, perquè a la UE qui talla el bacallà són els grans països, gràcies a als quals la mesura ha prosperat. L'oposició? tampoc deia res –si ho sabien–, però bé que criticaran al Govern: quatre anys sense col·laborar en temes d'interès general; però criticar... I els sindicats, que s'hi llepaven el dit? En fi, val la pena pertànyer a aquesta Unió Europea?

Em sento desemparat i desinformat. No només per les instàncies polítiques, si no també pels qui haurien de vigilar què fan amb els nostres vertaders drets i llibertats a Brussel·les i on sigui. Arrossegats per qüestions identitàries, de "llibertat lingüística", lluites de poder polític i informatiu... mentre perdem drets civils aconseguits fa dècades.

69.- El Manifiesto del Grupo Ramón Llull

2008-06-08T16:06:00.011+02:00

Última Hora, 8 de junio de 2008
Diario de Mallorca, 14 de junio de 2008

Ayer leí el manifiesto del "Grupo Ramón Llull", que nace con la intención de proporcionar ideas a la sociedad balear actual desde una perspectiva liberal. Veo estas pretensiones como totalmente oportunistas y faltas de una mínima objetividad. Casi todos ellos son septuagenarios (o cercanos a esa edad), y tiempo sobrado han tenido de intervenir si la situación era tan grave. Su liberalismo mezcla convicciones ideológicas personales con opiniones sobre la sociedad civil muy discutibles.

El manifiesto deriva hacia el tema lingüístico, y se olvida completamente de temas mucho más imperiosos para la sociedad a la que creen entender. Hablan de una lengua que ellos nunca usan al escribir. Opinan sobre ideas políticas de manera sensacionalista y menospreciante. Se dirigen a los baleares, pero enseguida hablan como mallorquines. Denuncian hechos como su fuesen consumados y evidentes, capacitados para ver las verdaderas necesidades de la ciudadanía a la que han de advertir y movilizar.

A diferencia de los "think tank", este grupo sólo ofrece una visión nacionalista de la vida en todos sus aspectos. Más de lo mismo, tanto por sus convicciones como por sus fobias. Ni una palabra acerca de cómo mejorar la vida de los ciudadanos. Nada sobre los problemas cotidianos. Sólo hablan de lengua, de identidad, no existe nada más.

Es el colmo de la autocomplacencia, de personajes que no han sabido renovarse ni retirarse honrosamente. Da la sensación de que quieran llamar la atención por enésima vez, nada conscientes del anquilosamiento de sus ideas. El envoltorio liberal de su discurso esconde un nacionalismo español de base y anticuado, empeñado en crear polémicas innecesarias.

La lectura de sus habituales colaboraciones en medios escritos da una permanente sensación de cerrazón, soledad personal y dogmatismo. De manifiesta incapacidad de argumentar y matizar sus opiniones ante quienes no piensan como ellos. Con frecuencia menosprecian a quienes no piensan igual, cuando no insultan. Son un malgasto de erudición puesto al servicio de un ego desmesurado o de oportunismo político.

Con frecuencia son altivos, marcando distancias ante una plebe a la que se creen con el derecho de adoctrinar. Se pasan la vida pivotando en torno a unas pocas ideas, que más que profundas son obsesivas. Y ven el debate de ideas como una gracia concedida por ellos y no un derecho, siempre que se llegue a las conclusiones por ellos deseadas.

Su liberalismo es un individualismo mal entendido, que no defiende ideas colectivas sino personales, enfrentadas a un mundo que no les entiende. Solo algunos medios de comunicación les permiten seguir martilleando. Otros se hubiesen retirado de la vida pública, pero se creen demasiado indispensables para ello. Dado su aislamiento, se me antoja imposible que lo entiendan. El páramo ideológico que denuncian es sobretodo mediático, dando pábulo a individuos así que vulgarizan la vida intelectual de las islas, mientras tanta gente trabajadora de bien sigue en el anonimato cotidiano.

68.- Un mitjà per Balears, una mirada balear

2008-06-01T19:02:00.004+02:00

Diari de Balears, 1 de juny de 2008

Recentment, el vostre diari ha fet un gran esforç de renovació d'imatge i continguts. És molta –i bona- la feina feta; però crec que encara es manté un llast inconscient molt difícil de trencar: els mitjans de comunicació d'àmbit local (i en general, a tota Espanya) mantenen la mateixa concepció geopolítica espanyola en el tractament informatiu. Una tradició hereva dels diaris de tiratge nacional a l'hora de cobrir i tractar la informació, i que només afegeix una atenció afegida a les notícies locals. A més, en el cas de mitjans d'abast local que usen el català com a llengua vehicular (com IB3, o TV3), se'ls pressuposaria una concepció hispanocentrista menys acusada; però segueix passant el mateix.

Primer, caldria redefinir la perspectiva lingüística i cultural a fons. No trobo cap menció al Principat d'Andorra, un estat independent que parla la mateixa llengua que nosaltres, així com de Catalunya i el País Valencià. Tampoc no trobo cap seguiment explícit a l'actualitat del Rosselló, que com sabeu va formar part de l'antic Regne de Mallorca i encara parla (tímidament) el català. Tots aquests territoris es troben molt més a prop que Andalusia o Extremadura, dels quals estem prou ben informats. Segon, fóra bo un reenfocament del nostre entorn geogràfic: no hi ha un seguiment especial de l'actualitat de França, tan propera a nosaltres com Espanya. Amb això repetim els mateixos vicis de la premsa estatal, per qui Portugal és un veí totalment desconegut. I tercer, s'ha de recuperar el insularisme i la mediterraneïtat. Res sabem de Còrsega, Malta o Sardenya (i la seva localitat de l'Alguer): per omissió, donem l'esquena al Mediterrani i continuem mirant cap a la península.

En qualitat de ciutadà resident a les Balears, m'agradaria que els mitjans més "nostrats" no només ofereixin una informació acurada del nostre entorn més immediat, sinó que el seu model informatiu també tingués el nostre entorn com a base de referència, partint de les Illes, i no de la península. Té sentit continuar inconscientment aquesta concepció de base en el tractament informatiu, en un diari que vol donar una òptica de país constructiva i pedagògica? No és una manera de seguir ancorats en una concepció mental i estructural "iberocèntrica", que no canvia de rerefons, tot i el canvi d'imatge i continguts? Per conèixer l'actualitat d'Espanya ja tenim els diaris de tiratge nacional; n'anem ben sobrats. Per què la nostra premsa local no fa canvis substancials de base? Fer país no es limita a una llengua: cal una visió del món. Aquest és el camí. Enhorabona.

67.- De Calvet a Calvo. Palma con cabeza y cordura

2008-05-21T12:10:00.005+02:00

Diario de Mallorca, 21 de mayo de 2008

Hace pocos días, la alcaldesa de Palma Aina Calvo presentó "Palma abierta al futuro", el modelo de ciudad para la reforma urbana de los próximos años. Su planificación aplica dos conceptos muy básicos, pero indispensables: una visión global de ciudad y sentido común, algo que no ha sido habitual. Recordemos el proyecto de playas artificiales de barrio (tan útil como hacer estaciones de esquí en Estocolmo), o una segunda línea de metro que hubiese convertido Palma en un "Aquacity" subterráneo.

El proyecto reestructura la red viaria y diseña grandes zonas verdes. Los viales existentes del ensanche radial de Bernat Calvet (1897) se disocian en ejes de tráfico rodado y ejes peatonales o cívicos, dispuestos alternativamente en la trama urbana. Hasta ahora, las grandes vías urbanas estaban destinadas al tráfico sin que esto acabara con el problema circulatorio a pesar de las obras de los últimos años. El tranvía es una idea esperanzadora, y su trazado reduciría el tráfico rodado si se aplica con acierto.

Los parques lineales de Sa Riera y de Jacint Verdaguer, al noroeste y nordeste de la ciudad, conforman una simetría de espacios verdes. Los dos grandes pulmones verdes a cada lado de Palma son una idea excelente: grandes ciudades como Madrid o Barcelona carecen de ellos (París, con sus bosques de Boulogne y Vincennes, sí los tiene). Aun así, faltan temas por resolver: acabar de ensanchar grandes vías de circulación como Aragón o Manacor, antes de acometer otras obras para evitar el caos de tráfico. O diseñar un plan de protección de "células barriales", que evite que barriadas típicas de casitas bajas sean desfiguradas por nuevas construcciones.

66.- El teatre romà de Palma

2008-05-19T13:41:00.005+02:00

Diari de Balears, 19 de maig de 2008

El 1997, l'arquitecte Luis Moranta va descobrir l'emplaçament de l'antic teatre romà de Palma a l'interior d'una illa de cases del centre històric, al costat de la plaça de les Tortugues. En ella, la divisió de finques forma una estructura radial que convergeix en el centre de la illa, configurant entre totes el semicercle propi de la planta d'aquests edificis teatrals. Tot indica que els fonaments de l'antic teatre foren aprofitats per a edificacions posteriors, una vegada aquest va ser abandonat durant la decadència de l'Imperi Romà (un fet comú a tota la Romània). La comparació amb el teatre romà de Pol·lèntia fou definitiva: la seva planta hi encaixava totalment, tant el seu disseny arquitectònic, com les seves dimensions (potser foren bastits pel mateix arquitecte). Han passat més de deu anys des que es va fer públic aquest estudi. Què s'ha fet?

Seria molt convenient que l'Ajuntament iniciés els tràmits per iniciar el procés que permetés a Palma recuperar un patrimoni d'època romana de gran valor. De fet, és l'únic edifici de l'època que podria ser excavat: no afectaria a la trama urbana, ni sacrificaria edificis de gran valor. No seria tasca fàcil ni ràpida: no solament per les finques que caldria esbucar, sinó per la parsimònia que aquesta tasca requereix. És un procés molt llarg: deu, quinze anys, potser més. No és una exageració: així va anar en altres ciutats. I per descomptat, no és una obra per inaugurar abans d'unes eleccions.

A més, l'edifici podria recuperar el seu antic ús. I encara més: mai hauria de convertir-se en una relíquia closa i aïllada, tot estant al ben mig del centre de la ciutat. Avui en dia, l'arquitectura de restauració patrimonial veu lícit reconstruir -amb prudència, per suposat- un edifici si aquest ho requereix, perquè recuperi la seva funció original. Així es va fer a Mèrida, fa mig segle. I aquest any finalitzarà la restauració del teatre romà de Cartagena a càrrec de Rafael Moneo. Per què no a Palma?

65.- El teatro romano de Palma

2008-05-15T17:34:00.005+02:00

El Mundo-El Día de Baleares, 15 de mayo de 2008
Diario de Mallorca, 4 de junio de 2008

En 1997, el arquitecto Luis Moranta descubrió el emplazamiento del antiguo teatro romano de Palma en el interior de una manzana del centro histórico, en la Plaza de las Tortugas. En ella, la división entre fincas forma una estructura radial que converge en el centro de la manzana y coincide con el semicírculo propio de la planta de estos edificios. Todo indica que los cimientos del antiguo teatro fueron aprovechados para edificaciones posteriores, una vez éste fue abandonado. La comparación con el teatro romano de Pollentia fue definitiva: su planta encajaba totalmente, tanto en diseño arquitectónico como en dimensiones. Han pasado más de diez años ¿qué se ha hecho?

Sería muy conveniente que el Ayuntamiento iniciase los trámites para conseguir que Palma pueda recuperar un patrimonio de época romana de gran valor. Es el único edificio de la época que puede ser excavado: no afectaría a la red urbana, ni sacrificaría edificios de gran valor. No será tarea fácil ni rápida: no solo por las fincas a derribar, sino por la meticulosidad que la tarea requiere. Es un proceso largo: diez, quince años, quizá más. Así fue en otras ciudades. No es obra para inaugurar antes de unas elecciones.

Además, el edificio podría recuperar su antiguo uso: no debería convertirse en un solar vallado y aislado en el centro de la ciudad. La arquitectura de restauración permite reconstruir -con prudencia- si un edificio lo requiere, para que recupere su función. Así fue en Mérida. Y este año finalizará la restauración del teatro romano de Cartagena a cargo de Rafael Moneo ¿por qué no Palma?

64.- Ciutat d'Alcúdia: esmenes a la nova Pol·lèntia

2008-05-12T20:29:00.014+02:00

El Mundo-El Día de Baleares, 12 de maig de 2008
Diari de Balears, 13 de maig de 2008
Diario de Mallorca, 15 de maig de 2008

Temps enrere parlava sobre l'empenta que la Ciutat d'Alcúdia dóna a la seva aposta cultural, recolzant-se en el seu privilegiat patrimoni històric. Té un futur prometedor; però no tot es fa amb encert i és just remarcar-ho. Cal cridar l'atenció en un parell d'aspectes, gens secundaris.

Mentres el recinte emmurallat del segle XIV és tractat amb cura, les poques restes que queden de les muralles del segle XVII es troben en un estat deplorable. Els seus terrenys serveixen d'aparcament improvisat, abandó de brossa, i amb una manca de conservació que provoca la seva ràpida degradació. L'associació ARCA se n'ha fet ressò, i amb raó, d'aquest desastre patrimonial. A més, el Baluard de Sant Ferran (l'únic que queda d'aquesta línia fortificada) encara serveix de fonament per la plaça de toros. No està previst restaurar aquesta fortificació, i dur el coliseu taurí a un altre lloc? Contrasta aquesta situació amb els baluards conservats a la muralla de Palma: el Museu-Baluard de Sant Pere, i més recentment el Baluard del Príncep.

Tampoc les excavacions de l'antiga ciutat romana de Pol·lèntia van acompanyades d'una idònia tasca de conservació. Després de les excavacions fetes cada estiu, les restes de la urbs romana queden a mercès de la inclemència dels elements naturals (pluja, vent) que les malmeten. La vigilància tampoc és suficient davant el pillatge o actes de vandalisme. Especialment preocupant és la situació del teatre romà, ple de males herbes, brutor, i un trist aspecte d'abandó. A excepció dels espectacles que s'hi organitzen a l'agost, la resta de l'any rau oblidat. Cal que tingui un aspecte molt més digne, i catalitzar una temporada de teatre estival com la dels teatres de Mèrida, Sagunt o Cartagena.

Crec que tant l'ajuntament com el Consell de Mallorca haurien d'actuar ja. Són aspectes menys visibles enfront del patrimoni més visible i millor conservat; però hi són, i correm el risc de perdre'ls. Advertir-ho i esmenar-los és el nostre deure.

63.- De Calvet a Calvo. Palma amb cap i seny

2008-05-08T01:07:00.012+02:00

Diari de Balears, 8 de maig de 2008
Última Hora, 9 de maig de 2008

Fa pocs dies, la batlessa de Palma Aina Calvo va presentar a la Fundació Miró "Palma oberta al futur", el model general de ciutat sobre el qual es basarà la reforma urbana dels pròxims anys. No es tracta d'un pla general d'ordenació general de gran abast, ni d'un redisseny del pla territorial, ni d'una redistribució d'edificabilitats o requalificacions. La planificació aplica dos conceptes molt bàsics, però urgents i indispensables. Primer, una visió global de ciutat; segon, aplicar racionalitat i sentit comú a les reformes incloses.

Això pot semblar evident; però no ho ha estat, ni molt menys. Cal recordar que l'anterior equip de govern proposava a la campanya electoral fer platges artificials de barri; tan útil com muntar estacions d'esquí artificials a Estocolm, o construir un canal d'irrigació a Venècia. O una segona línia de Metro que hagués convertit a Palma en un "Aquacity" subterrani, vista la qualitat de construcció de la línia ja existent.

El projecte es limita a reestructurar la xarxa viària i dissenyar grans zones verdes. No hi han nous vials projectats, sinó que es repensen els ja existents de l'eixample radial de Bernat Calvet (1897). Ara, els vials es dissocien en eixos de tràfic rodat i eixos peatonals o cívics, disposats de manera alternada al plànol per equilibrar les seves funcions al llarg de Ciutat. Fins ara, les grans vies urbanes estaven destinades al tràfic sense que això acabés amb el problema circulatori: tot i les millores fetes a les vies d'accés a Palma als darrers anys, els problemes circulatoris persisteixen com abans.

I és que els problemes de trànsit augmentaran proporcionalment si el transport públic no dóna una alternativa de qualitat. El tramvia projectat és una excel·lent idea pel transport públic, sempre que no malmeti el tràfic actual. Tanmateix, el seu traçat estratègic reduiria progressivament el tràfic rodat si s'aplica amb encert.

Els parcs lineals de Sa Riera i de Jacint Verdaguer, establerts al nord-oest i nord-est del nucli urbà, confirmen aquesta simetria d'espais verds. També la concepció de dos grans pulmons verds a cada banda de la ciutat és excel·lent, ja que grans ciutats com Madrid o Barcelona no gaudeixen de tal doble privilegi (París, amb els immensos boscos de Boulogne i Vincennes, sí ho té). Solament falta que el pulmó verd a l'Est de la ciutat es concreti i adquireixi uns contorns més harmoniosos, i si pot ser més amplis.

Tanmateix falten per resoldre alguns temes previs, com acabar l'eixamplament de les grans vies de circulació viària (Aragó, Manacor), abans d'escometre els eixos cívics per evitar col·lapses circulatoris. O també dissenyar un pla de protecció de "cèl·lules barrials", per evitar que les típiques barriades de casetes baixes siguin desfigurades per noves construccions i perdin el seu caràcter original.

62.- Reial Mallorca i Atlètic Balears, una rivalitat condemnada a renovar-se

2008-04-28T08:52:00.011+02:00

Diari de Balears, 28 d'abril de 2008
El Mundo-El Día de Baleares, 1 de maig de 2008
Última Hora, 21 de maig de 2008

Per enèsima vegada, el Reial Mallorca i l'Atlètic Balears s'enfronten a la lliga. És una rivalitat un tant descafeïnada, donat que es tracta del segon equip mallorquinista contra el primer dels baleàrics, amés a Tercera Divisió, i fa molt temps que els mallorquinistes ostenten el domini esportiu i social. Però ara, aquesta rivalitat està condemnada a desaparèixer: la Liga de Fútbol Profesional (LFP) projecta crear una lliga de filials pels clubs de Primera i Segona Divisió per la propera temporada. Això voldria dir que els duels Reial Mallorca-Atlètic Balears no tornarien a veure's mai més.

Només hi ha dos camins per retrobar el vell derbi en un futur. Un seria l'emergent futbol femení, que actualment malviu amb pocs recursos. A la Primera Divisió Nacional (equivalent a la Segona Divisió A masculina) tenim dos modestos equips palmesans: el Son Cotoner i el Collerenc, que enfront d'equips tan poderosos com el Barça o l'Espanyol estan aconseguint excel·lents resultats. Seria profitós veure una vinculació dels clubs femenins amb els masculins, i reeditar els derbis en versió femenina.

L'altre opció seria veure un Atlètic Balears al mateix nivell del Reial Mallorca (a l'inrevés seria desastrós). Tot indica que s'estan posant les bases per fer un club molt més competitiu -després de la greu crisi patida fa pocs anys-, amb mitjans econòmics i suport institucional. Però al món esportiu es passa de l'abundància a la crisi amb molta facilitat quan els grans inversors abandonen el vaixell. En aquesta ocasió, l'aposta és ferma? perquè si no, la debacle pot ser tremenda i les pèrdues molt més grans que els guanys aconseguits. Més d'un club ha desaparegut per això, ofegat pels deutes.

L'Atlètic Balears té una avantatge. Pel seu nom el Reial Mallorca genera afició a una illa, mentres els baleàrics podrien ser l'equip de tot l'Arxipèlag. Si amb un bon creixement esportiu i social aconsegueixen anar més enllà de Palma, podrien gestar un equip amb afició massiva a totes les illes, amés d'una saludable rivalitat futura entre mallorquinistes i baleàrics a molt més alt nivell.

61.- Una figura musical por redescubrir: José María Martín Domingo

2008-04-24T11:46:00.011+02:00

El Mundo-El Día de Baleares, 24 de abril de 2008
Última Hora (Menorca), 8 de mayo de 2008
Última Hora, 16 de mayo de 2008

Dentro del ámbito musical de las Islas, y concretamente en Menorca, existe una figura casi desconocida por su escaso (pero existente) vínculo personal y profesional con las islas; al menos, hasta donde hoy sabemos. Se trata de José María Martín Domingo.

Nacido en Mahón en 1889, su padre tocaba el bombardino en la banda del regimiento militar de la isla, y fue quien le dio las primeras lecciones. Pero debido a su precocidad, a los nueve años abandonó Menorca para estudiar en un internado de Madrid. A los catorce años ya era músico militar, y al fundarse en 1909 la Banda Municipal de Madrid ingresó como cornetín con veinte años. Poco a poco desarrolló su faceta de compositor y director. En 1918 reingresó en el ejército como director de banda, siendo destinado a Canarias y Navarra. Pero volvió definitivamente a Madrid para ser subdirector de la Banda Municipal, cargo que ejerció durante treinta años hasta su muerte en 1961.

Martín Domingo compuso zarzuelas, pasodobles, canciones, valses y polcas, además de transcripciones para banda. Hoy en día, sus obras más interpretadas son los pasodobles "Lagartijilla" (1912) y "Peña Taurina Vitoriana" (1953). Pero destaca con luz propia "Marcial, eres el más grande" (1930), pasodoble dedicado al torero así llamado, y que es una de las piezas más famosas para banda. Como anécdota, la letra la escribió su mujer, Josefa Porras Lamas (1889-1971). Entre otras distinciones, recibió la medalla de la Villa de París, y el consistorio madrileño le concedió la medalla de plata de la ciudad.

Apenas sabemos sobre su figura ni los vínculos que mantuvo con Menorca más allá de su infancia, o si posee composiciones basadas en la isla. Es un personaje por estudiar y por reivindicar, tal como hoy sucede con Antoni Lliteres (1673-1747), quien en su niñez abandonó Mallorca para establecerse en Madrid, y hoy es objeto de esmerado estudio.

60.- Ciutat d'Alcúdia: la nova Urbs Pol·lèntia

2008-04-18T19:07:00.014+02:00

El Mundo-El Día de Baleares, 18 d'abril de 2008
Diari de Balears, 23 d'abril de 2008

El procés de transformació de la Ciutat d'Alcúdia en els darrers anys està sent prodigiós, amb una ferma aposta per la cultura apoiada en el seu importantíssim patrimoni històric. Les seves característiques li estan permetent forjar un model turístic de qualitat basat en el seu privilegiat casc urbà medieval, sense menysprear el turisme estival concentrat als enclavaments costaners. I tot combinat amb un potent creixement demogràfic, on els gairebé vint mil habitants actuals aviat doblaran la població de fa només deu anys.

Un tret inconfusible és la profusió d'escenaris teatrals: en poc temps, gaudirà de quatre auditoris d'èpoques ben diferents. Primer, el seu teatre romà del segle I dc. Després el modern Auditori, construït als anys noranta, i que avui gaudeix d'una programació estable i variada. I recentment, s'ha habilitat a la fossa de les muralles medievals un escenari a l'aire lliure, aprofitant el descobriment i rehabilitació d'un viaducte.

També el Museu Monogràfic de Pol·lèntia, dedicat a l'estudi, preservació i exposició de les restes de la vella urbs romana, canviarà d'ubicació en construir-se en breu temps un nou edifici mes ampli i modern, ja que l'actual s'havia quedat petit davant el creixent patrimoni descobert i l'escassetat d'espai. Amb aquesta iniciativa el Museu gaudirà de millors condicions, tant per la preservació i exposició de les restes patrimonials de Pol·lèntia, com per arribar a ser el principal centre d'estudi de l'època romana a les Illes.

El Port d'Alcúdia viu una remodelació cabdal, amb l'ampliació del seu moll en guanyar terreny al mar i la construcció d'una nova estació marítima. Això convertirà al municipi en una peça clau de les connexions marítimes amb Menorca i Barcelona, tant per les línies de transport de passatgers, com pel tràfic de mercaderies més enllà dels seus usos tradicionalment pesquers i turístics. De retruc, descongestionarà el tràfic del Port de Palma i afavorirà el seu paper de lloc de pas o plaça de destí.

Altrament, l'antiga central tèrmica construïda per Gesa al Port a finals dels anys cinquanta i avui inoperativa, fou cedida a l'Ajuntament que la transformarà en el Museu de la Ciència i la Tecnologia de Balears. El projecte, aprovat l'octubre passat, preservarà l'estructura de la vella central -d'acord amb l'esperit del nou museu- i acollirà altres equipaments que rehabilitaran el seu entorn. Entre d'altres, una nova biblioteca (afegida a Can Torró, establerta a un dels molts casals medievals) i un quart auditori per la ciutat.

Tot plegat fa que Alcúdia faci un trepidant camí per a convertir-se en la capital cultural de les Illes en tots els aspectes: oferta artística, gestió i investigació del patrimoni, museus, biblioteques, i turisme cultural. Sense malmetre la indústria turística, i assolint un creixement poblacional que aviat la convertiran en la capital del nord de Mallorca. Un camí que reviu l'esplendor de l'antiga Pol·lèntia romana com a capital de les Balears.

59.- Iraq i la frontera com a límit

2008-04-16T16:56:00.008+02:00

Última Hora, 16 d'abril de 2008
Diari de Balears, 19 d'abril de 2008

Iraq és notícia des de fa cinc anys, i la situació no fa altra cosa que empitjorar. La destitució de Sadam Hussein fou una millora momentània, però enverinada: els diversos grups religiosos i ètnics, sense el jou d'un poder dictatorial que els controlés, han convertit el país en un camp de batalla agreujat pel terrorisme islàmic. La guerra civil no declarada és tàcita, amb centenars de morts cada setmana. Alguns càlculs xifren en més d'un milió els iraquians morts des de la invasió nord-americana: esfereïdor.

En aquest cas i en molts d'altres, hi ha un tema que no es qüestiona: la integritat de l'estat i la immobilitat de les fronteres. Per què no es planteja dividir el seu territori per intentar solucionar el conflicte? No pot existir un estat kurd al nord, un central de creença sunní, i un altre al sud pels xiís? L'Iraq nasqué de la derrota de l'Imperi Turc al final de la Primera Guerra Mundial, on les potències vencedores (Gran Bretanya i França) trinxaren el seu territori amb línies rectes per a formar protectorats colonials. Una divisió així, que ignorava pobles i cultures mil·lenàries, no pot replantejar-se?

És necessari veure com xiís i sunnís es dessagnen pel poder? Què hi pinten els kurds, sempre marginats o reprimits, si volen un estat propi? No entenc aquest culte a la frontera política. Tanta por hi ha a encetar un procés de revisió de fronteres? Moure, eliminar o crear fronteres no és la solució definitiva; però ajudaria a repartir quotes de poder entre col·lectius antagònics, impossibles de conciliar en compartir un mateix estat.

Hi han dotzenes de casos: les matances a la regió de Biafra (Nigèria) als anys seixanta, a Darfur (Sudàn) des dels anys vuitanta, o des de fa deu anys les matances interètniques al Congo (antic Zaire) amb més de quatre milions de morts... Totes, fruit de "conflictes interns". Que potser els morts són diferents i les atrocitats menors en produir-se dins entitats polítiques artificials? Recordo que l'expresident Aznar, després de la guerra de Bòsnia, va dir que "calia preservar la cohesió territorial de Iugoslàvia". Davant aquell drama humà, res més importava? Per què ens donen per fet que la frontera és intocable, excloent-la de qualsevol debat? Fins quan es mantindrà aquest "ordre" internacional?

58.- Les Jornades d'estudi sobre Maria Antónia Salvà

2008-04-08T01:03:00.012+02:00

Diari de Balears, 8 d'abril de 2008
Última Hora, 2 de maig de 2008

He assistit a les Jornades dedicades
A la poesia de Maria Antònia Salvà,
Dona de llinatge i poetessa de nom.
Acudí per son renom, cercant viatge
De bondat i dolç remor, melosia
I seuada tendrinor, miratge i veritat.

Res més restava en oir sos mots,
Si no exhalar sospiralls de clarinor,
En sentir els profunds i incisius batecs,
Que pic a pic esmolaven la pedrosa grisor
De la ignorància satisfeta, ara esguerrada,
Amb el rusc del roent i remot robí.

Tres dies de jornades, devot cenacle
I retuda deixeblesa, honrós privilegi
Essent qui peca golafre per la paraula.
Amb verbollor, recitança i glosia
D'entusiastes amants que s'extasien
Devora preuat tresor d'ambrosia.

Tot sentir la paraula era feta mel,
Música falera, aliment de fraula,
Estant a Sa Llapassa de Llucmajor.
Possessió de joia i de venturor,
Arrelada en la ruinor del temps viscut
Romàs en la vera llum dels manuscrits.

Jaç poetejat, teranyinat per sa troca
Que enteixina aquesta irreal infinitat.
Mons amagats sota sa mateixa sona,
Encolomats i fruïts per poetes reus
De son alè, de son manament hereus
I àgores del present, en versos invocats.

Pres per Madò Salvà, no veia ma crida
Mai tan sentida fora de mon cor,
Del prec d'enuig que lloa la seva lira,
Forassenyat desig de pus vida voler
Per mor de qui, essent finat llur cos,
Reviu del combat i son embat ens crida!

57.- Un grup parlamentari balear a Madrid és possible

2008-04-02T01:16:00.011+02:00

Diari de Balears, 2 d'abril de 2008
Diario de Mallorca, 9 d'abril de 2008
Última Hora, 10 d'abril de 2008

Fa uns mesos defensava la unió de forces d'esquerres i nacionalistes a totes les illes per a aconseguir grup propi al Senat. El resultat fou desigual per illes, però al capdavall força bo. Les candidatures formades a Menorca i les Pitiüses van ser un èxit. Artur Bagur a Menorca i Pere Torres "Casetes" per Eivissa i Formentera, van presentar-se com a candidats unitaris. L'èxit fou total: guanyaren a Menorca amb un 51,9% i a Eivissa - Formentera amb un 50,6% dels vots. En canvi, a Mallorca la manca de consens i la divisió del vot va fer que tot seguís igual, amb dos senadors pel PP i un pel PSIB.

En tot cas, l'avanç és palés. El 2004 foren escollits quatre senadors del PP i un del PSIB; ara dos pel PP, un pel PSIB, i dos per les candidatures unitàries de Menorca i Pitiüses. Tot i no haver-se culminat l'objectiu amb un bon resultat a Mallorca, la formació d'un grup balear al Senat és possible: Artur Bagur i Pere Torres anunciaren que ingressarien al Grup Mixt, ja que tots dos representen una coalició de partits i no un de sol. I en Pere Sampol hi continuarà, després de la seva fallida candidatura al Congrés. És a dir: tres parlamentaris balears al Grup Mixt. No seria interessant que es posessin d'acord, i formessin el primer grup balear de la història moderna del parlamentarisme espanyol?

Malgrat caldre deu senadors per formar grup propi, grups molt més petits han assolit aquesta categoria (CiU o PNB, per exemple) pactant amb grups majors. I enguany, algunes de les federacions del PSOE (Galícia, Euskadi) podrien formar grups propis a part del socialista; el mateix que UPN, partit vinculat amb el PP a Navarra. Davant aquest panorama, amb més raó, les nostres illes no necessiten tenir el seu propi grup?

56.- Una Companyia d'Òpera per a les Illes

2008-03-27T16:28:00.015+01:00

Última Hora, 27 de març de 2008
Diario de Mallorca, 28 de març de 2008
El Mundo-El Día de Baleares, 28 de març de 2008
Diari de Balears, 1 d'abril de 2008

Les Illes necessiten una companyia d'òpera per a tenir una oferta estable de qualitat, i satisfer un públic fidel o potencial. Tot i ser un gènere conegut pel renom de grans figures, allò que li donaria gran nivell i arrelament a casa nostra seria una companyia pròpia. I a les Balears tenim personal, tant en qualitat com en quantitat: només cal un suport institucional que doni estabilitat econòmica i artística al projecte.

Construir una Òpera al Moll de Palma era inviable, pel seu cost i la manca d'un públic massiu; però també per la inexistència d'una companyia d'òpera pròpia que donés estabilitat a la seva oferta. Només així pot oferir-se un producte musical de qualitat amb regularitat, amb una inversió molt més reduïda que la construcció de grans coliseus que esdevindrien mig buits. Tot plegat menys visible, però molt més eficaç.

Tenir una companyia d'òpera donaria sortida als professionals del cant de la nostra terra, en lloc d'emigrar o abandonar la seva vocació. Proporcionaria un programa operístic regular i diversificat, amb una plantilla estable professionalitzada dedicada exclusivament a la seva feina. I donaria com a fruit una oferta de major qualitat, diversa, més nostrada, crearia afició i salvaria vocacions malmeses per falta d'oportunitats.

Tenint uns magnífics teatres d'Òpera a Maó i Palma, per què no complementar-los amb una plantilla estable? El mateix podria dir-se del ballet, en una situació similar. Esperem que els Consells Insulars, dipositaris de les competències de Cultura, actuïn al respecte.

55.- Debate sobre las instituciones del Estado

2008-03-25T17:04:00.006+01:00

El Mundo-El Día de Baleares, 25 de marzo de 2008
Última Hora, 28 de marzo de 2008
Diario de Mallorca, 13 de abril de 2008

Después de treinta años, las principales instituciones ejecutivas y legislativas del Estado Español necesitan un replanteamiento o, cuanto menos, un debate en torno a una futura revisión. Aquí esbozo algunas pautas que me parecen importantes:

1.- El Senado, cámara de representación territorial. Para ello debe sustituir su ley electoral mayoritaria por una proporcional (la Ley D'Hondt del Congreso) y así facilitar la entrada de las minorías locales que no tuviesen acceso al Congreso; cambiar la división provincial por la autonómica, y aumentar al menos hasta 300 senadores (hoy tiene 259). Puede mantener un mismo número de senadores para sus circunscripciones, como hasta ahora (según sean provincias, islas o ciudades autónomas), aumentando el número en cada caso. Los senadores designados por los parlamentos se mantendrían con los criterios actuales o parecidos, y los presidentes autonómicos serían senadores per se.

2.- Elecciones presidenciales a doble vuelta y separadas de las legislativas, para disociar el voto a la presidencia del de los representantes a Cortes: votar a un partido no supone necesariamente apoyar al candidato presentado, y viceversa. Las legislativas contarían con listas abiertas al Congreso, y -como hasta ahora- en el Senado.

3.- Elecciones a la Presidencia, al Congreso y al Senado en fechas diferentes para evitar que unas influyan en otras –aunque estén separadas por unos pocos meses o semanas. Revalorizaría cada institución por separado, y evitaría que el voto al Senado sea por inercia el mismo del Congreso, o éste venga condicionado por la elección presidencial.

4.- Elección directa de presidentes autonómicos y alcaldes. Con o sin segunda vuelta, aunque acarrearía dificultades de gobernabilidad en muchos casos al no coincidir con las mayorías y pactos establecidos en los parlamentos y consistorios.

5- Aplicación común de pautas electorales. En los parlamentos autonómicos y alcaldías se aplica la Ley D'Hondt; pero desigualmente, porque el porcentaje mínimo para obtener representación en los parlamentos autonómicos varía según el interés de cada gobierno. O en Euskadi, donde las demarcaciones no tienen un peso proporcional a su demografía. Finalmente, favorecer que las autonomías sustituyeran las provincias por demarcaciones propias, como en Baleares con los Consells o Canarias con los Cabildos.

54.- Debate sobre la Ley electoral

2008-03-19T13:56:00.011+01:00

Última Hora, 19 de marzo de 2008
El Mundo-El Día de Baleares, 21 de marzo de 2008

Cada vez más voces piden modificar de la Ley Electoral del Congreso (el Senado es otro tema). El problema no es la Ley D'Hondt, que en sí misma es proporcional, sino la provincia: a más circunscripciones, más beneficiados son los partidos dominantes en las mismas. No son los nacionalistas quienes están representados en exceso, sino terceras fuerzas a nivel estatal o local por defecto: los grandes partidos (PSOE y PP a nivel estatal; CiU y PNV a nivel local) sacan representación en todas sus provincias. Con menos circunscripciones (quizá solo una: el Estado), otros partidos -de voto más disperso, pero muy numeroso- obtendrían representación proporcional a sus votos.

Hay casos flagrantes. El PTE (en 1979) y el PRD de Miquel Roca (en 1986), que con casi 200 mil votos no obtuvieron representación. Los Verdes, con más de 150 mil votos en 1989, se quedaron fuera. El caso más injusto: el CDS, con 415 mil votos en 1993, se quedó sin escaño. Ahora UPyD, con más de 300 mil, ha obtenido uno por los pelos ¿Es posible que cientos de miles de votantes se hayan quedando fuera de las instituciones durante tres décadas, sin que el sistema se haya replanteado la cuestión?

La Transición estableció esta ley electoral para consolidar un sistema de partidos estable, sin un multipartidismo a a la italiana que produjese un constante desgobierno. Al estabilizarse el sistema de partidos la ley electoral no cambió, y a partir de los años 80 se pasó de rosca: fue eliminando terceras fuerzas, que no podían sobrevivir ni como partidos bisagra, y acabaron engullidas por grandes partidos estatales o nacionalistas. Se ha interiorizado de tal manera, que los partidos plantean sus estrategias condicionados por la Ley electoral, actuando más en provincias donde hay escaños en juego. Un buen resultado no lo dan los votos, sino los escaños: y deberían ser lo mismo. Eso es lo grave.

53.- Cal reformar la Llei Electoral?

2008-03-17T09:14:00.013+01:00

Diari de Balears, 17 de març de 2008

Cada vegada se senten més veus que demanen una modificació de la Llei electoral del Congrés dels Diputats (el Senat és un altre tema ben diferent). Segons la ideologia dels que la demanen, el plantejament pot canviar substancialment. En qualsevol cas, cal dir que el problema no ve per l'aplicació de la Llei d'Hondt, un sistema per sí mateix proporcional, sinó per la divisió provincial: en haver-hi més circumscripcions, més beneficiats són els partits dominants en aquestes.

És a dir, no són els partits nacionalistes o els dos grans partits estatals qui estan representats excessivament. Són les "terceres forces", ja sigui a nivell estatal o regional, les que pateixen una gran manca de representació. Els grans partits (PSOE i PP a nivell estatal; CIU i PNB a nivell local) trauen representació en totes les seves províncies. Amb menys circumscripcions (potser les Autonomies, o solament una: l'Estat), altres partits -de vot més dispers, però molt nombrós- obtindrien una representació proporcional als seus vots. Alhora, les forces fins ara beneficiades, ara només patirien un lleu descens.

Històricament, hi ha casos flagrants. El PTE (en 1979) i el PRD de Miquel Roca (en 1986), que amb gairebé 200 mil vots no varen obtenir cap representació. Els Verds, amb 150 mil vots (1989) i 185 mil (1993), també varen quedar fora. El cas més injust ha estat el CDS, que amb 415 mil vots en 1993, es va quedar sense escó. Ara UPyD, amb més de 300 mil, n'ha obtingut un per ben poc. I el Partit Andalucista en repetides ocasions, obtenint més 100 mil vots, tampoc se'n sortí.

És possible que, durant més de trenta anys, el sistema electoral hagi condemnat a l'extraparlamentarisme a centenars de milers de votants, sense que el sistema s'hagi replantejat la qüestió seriosament en cap moment?

La Transició va establir aquesta Llei electoral per consolidar un sistema de partits majoritaris estable, sense un multipartidisme a la italiana que produís un constant desgovern i inestabilitat. Però en estabilitzar-se la Llei electoral no va canviar, i a partir dels anys 80 la seva aplicació va passar-se de rosca: a poc a poc ha anat escanyant terceres forces, que no podien sobreviure ni com a partits frontissa, i que acabaren engolides per grans partits estatals o nacionalistes. Els votants s'han refugiat en els grans partits, temerosos que el seu vot no tingués utilitat, amb la conseqüent pèrdua d'autenticitat dels vots emesos.

La Llei ens ha "esclavitzat" de tal manera, que els partits plantegen les seves estratègies condicionats per la mateixa Llei, incidint més en circumscripcions on hi ha escons en joc i no segons les necessitats dels ciutadans. En fi, fa temps que un bon resultat no el donen els vots, sinó els escons: i hauria de ser el mateix. Això és molt greu.

52.- Reflexions davant l'urna

2008-03-08T01:25:00.008+01:00

Diari de Balears, 8 de març de 2008

Fa temps que la nostra democràcia està malalta. Molts ciutadans deixen de votar la seva opció política preferida per combatre la menys desitjada. Molts abandonen opcions minoritàries per a sumar-s'hi a la majoritària menys dolenta que eviti "mals majors". La participació ha deixat de ser una festa de la democràcia, per convertir-se en una convocatòria de la por.

Les llistes tancades al Congrés han perpetuat personatges que no serien acceptats ni en els seus mateixos partits (si aquests fossin realment democràtics). Els debats duts a terme a les diferents televisions han estat un model de pantomima, en els quals la imatge i les estratègies per guanyar el rival (no convèncer-lo) a força de monòlegs i de persuasió han substituït els continguts i el contrast d'idees amb voluntat d'entesa.

El dany sociològic que això ha causat els darrers anys costarà molt recuperar-lo. La dialèctica usada per determinada classe política i mitjans de comunicació han dinamitat (si no prostituït) conceptes com llibertat, diàleg, tolerància o democràcia; i són un exemple llastimós per les noves generacions per la seva manca de pedagogia i bon exemple.

S'ha abandonat la persuasió mitjançant la paraula, la pluralitat d'idees i matisos com a riquesa intel·lectual, la dialèctica com un art, la política com un servei, la res pública com un privilegi. Molts ciutadans, entre ells gent de gran cultura i nivell intel·lectual, entrant en el terreny polític es transformen en bèsties. Molts han radicalitzat de manera irreconciliable les seves idees, l'autoreflexió i l'autocrítica s'han perdut, apareixen els dogmatismes i la intolerància, i es demonitza qui pensa diferent. L'exemple de la transició política ja és història.

El pitjor de tot és que només els podem votar cada quatre anys... i tampoc ens podem pronunciar "lliurement". Condicionats pel vot útil, l'antivot, pel foment de la por, de l'odi i la visceralitat, per la desinformació o sobreinformació (manipulada), per l'excés d'imatge i l'escassesa d'idees, tot fa que ens vegem "obligats" a votar com un deure de supervivència davant "l'apocalipsi" que pot esdevenir-s'hi.

El nostre vot, entès com un exercici de llibertat individual conscient i reflexiva, s'ha esvaït. Fa temps que l'esperit de la nostra transició democràtica es va desvirtuar, perquè seguim vivint en una democràcia de transició.

51.- Biblioteca Nacional Balear

2008-03-04T18:39:00.005+01:00

Diario de Mallorca, 4 de marzo de 2008
Última Hora, 7 de marzo de 2008

La aprobación por el Govern de la Ley 19/2006 de Bibliotecas puso las bases de un nuevo sistema bibliotecario que paliara las actuales carencias de las Islas. Hasta ahora, los Consells se limitan a coordinar las bibliotecas municipales, y las grandes bibliotecas públicas de Maó y Can Salas (Palma), las gestiona el Govern; pero fueron creadas por el Estado. Can Salas, la más grande y moderna de todas ellas, en ciudades como Madrid o Barcelona sería una simple biblioteca de distrito. Es decir: nunca se ha invertido a fondo para mejorar la actual red bibliotecaria. Y la Ley aprobada aún está por desplegar.

Pero además es necesario pensar en un núcleo vital, catalizador de recursos y proyectos: una Biblioteca Nacional Balear, la gran biblioteca de referencia de las Islas. Y propongo que fuera ubicada en el actual Cuartel de Comandancia, sito en las Avenidas de Palma.

Este edificio es singular por su arquitectura de base racionalista, habitual en España para proyectar los grupos escolares de la Segunda República, pero escaso en las Islas. Un estilo unido a la cultura y la educación es idóneo, aparte de ser muy funcional. Además, al ser construido entre 1937 y 1942 es un símbolo militar de los años de guerra y dictadura, aún presente en pleno centro urbano, y de aspecto externo gris y desolador. Hoy gran parte de sus dependencias están cerradas, y solo aloja tareas administrativas sin efectivos militares. Reconvertido en biblioteca serviría para abrirlo a la ciudadanía, sin derribarlo, "reconciliado" con la sociedad, y un gran revulsivo para el barrio.

En suma: crear y situar nuestra Biblioteca Nacional en Comandancia conservaría un patrimonio arquitectónico atípico en las islas, sería una obra magna que dinamizaría nuestra vida cultural y social, y una sólida base para un nuevo sistema bibliotecario potente, dinámico y bien dotado. Eso sí: si hay dinero, voluntad y compromiso.

50.- Biblioteca Nacional Balear

2008-02-28T14:42:00.008+01:00

Diari de Balears, 28 de febrer de 2008

Amb l’aprovació de la Llei 19/2006 es varen posar les bases legals d’un sistema bibliotecari que pal·liàs les grans mancances que pateix l’Arxipèlag, ja que som la comunitat autònoma que menys recursos n’hi dedica. El sistema bibliotecari públic es basa en les biblioteques municipals, que gestionen i coordinen els consells; i les grans biblioteques públiques de Maó i Can Salas (Palma), administrades pel Govern, però creades per l’Estat. Aquesta darrera, la més gran i moderna, a ciutats com Madrid o Barcelona, seria una simple biblioteca de districte. O sigui: mai no s’ha invertit per dignificar el nostre sistema bibliotecari, i la Llei aprovada encara ha de ser desplegada. Fins quan?

Tanmateix, no només cal ampliar i millorar l’actual xarxa bibliotecària: també cal un potent centre neuràlgic catalitzador de recursos i projectes. Proposo la creació d’una Biblioteca Nacional Balear com a centre bibliotecari de referència: ampli, modern, polivalent i de fàcil accés per a tots els ciutadans. Adequadament condicionada per tal de promocionar la cultura en tots els seus àmbits, encarada al segle XXI i a les noves tecnologies.

Així mateix, proposo que aquesta biblioteca se situï en l’actual caserna de l’exèrcit de Comandància, situada a les Avingudes de Palma. Aquest edifici és singular per dues qüestions. Primer, el seu estil arquitectònic racionalista, molt popularitzat a Espanya durant la Segona República en ser molt emprat per projectar grups escolars públics; però molt escàs a Balears. Un estil tan lligat a la cultura i l’educació hi encaixa perfectament, a part de la seva funcionalitat intrínseca que facilita la seva adequació.

Segon, la influència del feixisme arquitectònic italià i espanyol. Iniciat el 1937 en plena Guerra Civil, en temps del sinistre Conde Rossi, va ser acabat el 1942 en plena dictadura. És un símbol dels anys de guerra i repressió encara present, un record permanent situat en ple centre urbà. La seva reconversió serviria per reconciliar-lo i posar-lo al servei de la societat. No cal esborrar-lo sinó reciclar-lo, i posar al servei de la ciutadania allò que a hores d’ara viu a esquenes de la població com un element tancat i grisós.

Tanmateix, no és un edifici tan lleig com pot semblar a primera vista: l’abandó extern és gran, gran part de les seves dependències estan tancades i una part es redueix a tasques administratives. A més a més, està totalment tancat a l’exterior. Cal conservar-lo com un exemple de patrimoni arquitectònic atípic, que no acabi sent substituït per blocs d’habitatges (com per desgràcia ha succeït massa vegades) i sigui un revulsiu pel barri.

El deute acumulat de l’anterior legislatura fa difícil una inversió com aquesta. Però en aquest cas és una obra pública dedicada a preservar patrimoni i fomentar la cultura a través del món bibliotecari. Podria ser un projecte que engrescàs el món cultural de les Illes, aconseguir la projecció i el prestigi que té la veïna Biblioteca Nacional de Catalunya, i alhora la monumental presència de la Biblioteca Nacional de España.

49.- Dos segles de centralisme administratiu

2008-02-22T14:28:00.008+01:00

Diari de Balears, 22 de febrer de 2008
Última Hora, 29 de febrer de 2008

La Guerra del Francès a Espanya des de 1808 fou un camp de proves per a les noves idees liberals al regne espanyol. L'abscència del rei Borbó va permetre assajar diverses divisions administratives del regne, i curiosament per part de tots dos bàndols. Totes inspirades en el nou patró administratiu centralista francès, amb una única divisió territorial basada en criteris geogràfics i racionals, però que esborrava particularitats històriques i culturals.

El 1810, Josep I Bonaparte encarregà una nova divisió administrativa imitant el patró dels departaments francesos, basat en criteris geogràfics i ignorant les característiques històriques i culturals; però mai fou aprovada. A l'altre bàndol, el polític i geògraf mallorquí Felip Bauzà i Cañas elaborà en 1813 una divisió per a les Corts de Cadis i que, a diferència dels afrancesats, fou més respectuosa amb els antics regnes peninsulars. La seva aplicació fou mínima, amb el retorn de l'absolutisme de Ferran VII.

Finalment, la divisió provincial de Javier de Burgos (basada en Bauzà amb pocs retocs), sí fou aprovada i efectiva des de 1833. Encara continua vigent després de 175 anys, i ha sobreviscut ininterrompudament amb retocs mínims. Sobre ella nasqué l'administració del nou estat: governadors civils, partits judicials, circumscripcions electorals, prefixos telefònics, codis postals o matrícules de cotxes. Però ha quedat antiquada: l'Espanya de 1833 no és com la de 2008, i ara les autonomies són la base de la vertebració de l'estat.

Cal superar una divisió administrativa filla d'un llunyà règim centralista i liberal burgès, i substituir-la per ordenacions fetes per les autonomies. En alguns casos són una realitat, amb els consells balears i els "cabildos" canaris. En altres ja hi han divisions de gestió interna, com les vegueries catalanes o la comarcalització aragonesa. A altres autonomies només els caldria canviar la denominació de les províncies, com Euskadi. També cada autonomia podria donar un nom propi a les seves circumscripcions: cantons murcians, "partidos" castellans i lleonesos, o juntes basques. S'hi tractaria el tema dels petits llogarets, com Treviño o Ademús. I grans ciutats mancades de capitalitat a la fi hi accedirien: Cartagena, Vigo, Xerez, Santiago de Compostel·la, o Mèrida.

A França, els departaments funcionen des de 1792, però tenen el doble de demarcacions en un territori d'extensió semblant; per aquest motiu suporten millor el pas del temps. A més a més, el centralisme de l'Estat francès ha canviat molt poc i això les fa útils. I no és el nostre cas.

48.- Derecho a un entierro digno

2008-02-17T14:05:00.007+01:00

Diario de Mallorca, 17 de febrero de 2008
Última Hora, 11 de marzo de 2008

Según datos recientes, en el año 2008 hay más de 30.000 personas de religión islámica residiendo en Baleares. Y, a pesar de estas cifras, todavía no existe un cementerio donde puedan enterrar y honrar a sus muertos según su religión y costumbres. ¿Qué puede hacer este colectivo para integrarse, si debe enviar a sus fenecidos a su país de origen porque no disponen de ningún nicho en su tierra de acogida?

Tampoco existe ningún templo de grandes dimensiones y gran capacidad para esta comunidad de creyentes. ¿De qué manera pueden sentirse a gusto, erigiendo mezquitas en pequeños locales mal habilitados y casi ocultos? aún sin ser practicante, cualquier musulmán notaría una desigualdad manifiesta en nuestro país, oficialmente laico.

Se alzan voces reclamando que los hijos de castellanohablantes puedan ser escolarizados en castellano, si los padres lo desean. Ninguna de estas voces reclama esto mismo con el árabe ¿sus hijos no tienen también derecho a ser escolarizados en su lengua materna, o al menos a la presencia de su lengua en los currículums escolares? sea o no pedagógicamente viable, sería justo pedirlo. Y no se pide. Tal vez no dé votos.

En cambio, con frecuencia se plantea que las mujeres no lleven velo en las escuelas ¿es necesario basar la integración en acatar normas, prohibir usos, o limitar costumbres? En Baleares aún no pueden enterrar a sus seres queridos, ni pueden rezar en un lugar digno, ni sus hijos pueden estudiar en su lengua. Y aún nos quejamos ¿qué más han de hacer?

Todo esto vale también para la comunidad china, centroafricanos, rumanos, búlgaros, indios... no niego que sea difícil; tal vez imposible. Pero la convivencia requiere unos mínimos de habitabilidad que, en el caso del colectivo musulmán, no se cumplen.

47.- Promeses electorals: molts doblers, poca voluntat

2008-02-05T02:36:00.004+01:00

Diari de Balears, 5 de febrer de 2008
Última Hora, 10 de febrer de 2008

Falta poc per a les eleccions, i arriben les promeses electorals. Els 400 euros, les rebaixes de l'IRPF, les places d'escoleta ofertes per un i augmentades per l'altre... res de nou. Però tot el que prometen, i més, és possible: els doblers hi són, existeixen i estan disponibles. El problema és l'ús que reben al llarg dels anys de govern. Aquelles partides pressupostàries poc o gens publicitades, d'utilitat discutible o inexistent.

Heus-ne aquí un exemple: el projecte Eurofighter Typhoon, consistent en el disseny i construcció d'un avió de combat del mateix nom en col·laboració per Gran Bretanya, Alemanya i Itàlia des de 1983, i al qual s'afegí Espanya el 1985. Des de llavors, Espanya invertí grans quantitats dedicades a l'enginyeria aeronàutica militar, pel disseny del nou avió. Aquesta etapa durà uns dotze anys.

Una vegada llest per a la seva producció, el Consell de Ministres aprovà en 1997 una partida de 987.899 milions de pessetes per a la compra de 87 unitats. És a dir: 6.000 milions d'euros dedicats a armament. A més, s'acordà de pagar-los en tretze anualitats (2002-2014) a mesura que arribessin els aparells, cosa que condicionà la gestió dels següents governs que, a sobre, han d'anar augmentant la inversió. El primer avió rebut es va estavellar en el primer vol de prova, i 72 milions d'euros se n'anaren a les escombraries.

Països com Àustria i l'Aràbia Saudita ja l'han adquirit. També hi estan interessats Dinamarca i Noruega... a més de Turquia, l'Índia i el Pakistan. És molt trist que estats envoltats de pobresa, misèria i subdesenvolupament facin aquestes inversions milionàries en armament, a sobre fet amb participació espanyola. Per entendre'ns, un sol avió Eurofighter Typhoon val 62'9 milions d'euros (12.000 milions de pessetes).

Per tant, el Govern espanyol disposa de doblers. I tant se val qui governi, ja que uns i altres han col·laborat en el projecte esmentat, així com d'altres. És trist que Defensa tingui preferència davant Educació, Cultura o Sanitat. I que partides dedicades a indústria i investigació acabin derivades a producció i recerca en tecnologia militar. Just les eleccions forcen que els doblers tinguin un destí més just, malgrat sigui forçat per un electoralisme barroer i sense planificació. I això sí que ho compleixen.

46.- Izquierda Unida, una olla de grillos

2008-01-30T08:15:00.001+01:00

Diario de Mallorca, 30 de enero de 2008
Última Hora, 2 de febrero de 2008

Recientemente el dirigente de Esquerra Unida, Miquel Rosselló, decía lo siguiente: "Nosotros no necesitamos autorización de IU federal para definir nuestra política de alianzas. Somos una organización soberana y así lo recogen nuestros estatutos." No puedo creerme eso: a 200 kilómetros de aquí, su homologa Esquerra Unida del País Valencià (EUPV) vive una gravísima crisis. Los hechos resumidos, son los siguientes:

1.- EUPV se fue dividiendo en dos sectores con dos cabezas visibles: Gloria Marcos, coordinadora general de EUPV; e Isaura Navarro, diputada en el Congreso. La primera representaba las tesis del PCE, dominante en IU. La segunda, reclamaba una renovación de ideas que cristalizó en una corriente interna: Iniciativa pel País Valencià (IxPV). El choque personal entre ambas fue continuo y creciente.

2.- EUPV convocó elecciones primarias para la elección de los candidatos a las elecciones generales, y los elegidos lograron casi un 90% de apoyo. Pero IxPV denunció irregularidades, e impugnó las primarias.

3.- El coordinador general de IU, Gaspar Llamazares, se metió por medio: apoyó a IxPV y desautorizó las primarias. EUPV replicó que es autónoma de Madrid para tomar sus decisiones, y amenaza con separarse de IU.

4.- Se convocaron nuevas primarias, y los candidatos de IxPV recibieron hasta un 90% de apoyo. La coordinadora de Madrid aprobó el resultado. No así la dirección de EUPV, que se declara en rebeldía. Crece la tensión con Madrid.

5.- Reunión in extremis para evitar la escisión. Llamazares dio un giro inesperado: abandonó a IxPV y aceptó los candidatos de EUPV. Finalmente IxPV se escinde y se presentará a las elecciones como un nuevo partido político.

A causa de la escisión, IU puede perder su diputado de Valencia. Quizá tampoco llegue al 5% de voto estatal, ni mantenga su grupo parlamentario ni la correspondiente subvención: una hecatombe. Pero lo peor es la paupérrima imagen dada por IU, que no consigue librarse de cíclicos conflictos internos que acaban con pugnas personales, escisiones, y conflictos con Madrid que desdicen su carácter federal.

Lo siento: no puedo creerme lo que dice EU sobre su autonomía. Viendo lo sucedido en Valencia, ¿quién dice que no pasará algún día en Baleares?

45.- Izquierda Unida és una olla de grills

2008-01-28T03:28:00.004+01:00

Diari de Balears, 28 de gener de 2008

Recentment el dirigent d'Esquerra Unida a Balears, Miquel Rosselló, va dir el següent: "Nosaltres no necessitem autorització de Izquierda Unida federal per a definir la nostra política d'aliances. Som una organització sobirana i així ho recullen els nostres estatuts." No puc creure'm això: a 200 kilòmetres d'aquí, la seva homòloga Esquerra Unida del País Valencià (EUPV) viu una gravíssima crisi. Els fets resumits, són els següents:

1.- EUPV es va anar dividint en dos sectors amb dos caps visibles: Glòria Marcos, coordinadora general de EUPV; i Isaura Navarro, diputada en el Congrés. La primera representava les tesis del PCE, dominant en IU. La segona reclamava una renovació d'idees, que va cristal·litzar en una corrent interna: Iniciativa pel País Valencià (IxPV). El xoc personal entre ambdues va ser continu i creixent.

2.- EUPV va convocar eleccions primàries per a l'elecció dels candidats a les eleccions generals, i els triats assoliren gairebé un 90% de suport. Però IxPV va denunciar irregularitats, i va impugnar les primàries.

3.- El coordinador general de IU, Gaspar Llamazares, es va ficar pel mig: va apoiar a IxPV i desautoritzà les primàries. EUPV va replicar la seva autonomia de Madrid per a prendre les seves decisions, i va amenaçar amb separar-se de IU.

4.- Es varen convocar noves primàries, i els candidats de IxPV van rebre fins a un 90% de suport. La coordinadora de Madrid va aprovar el resultat. No així la direcció de EUPV, que es declarà en rebel·lia. Creix la tensió amb Madrid.

5.- Reunió in extremis per a evitar l'escissió. Llamazares va donar un gir inesperat: abandona IxPV i acceptà els candidats de EUPV. Finalment IxPV s'escindeix i es presentarà a les eleccions com un nou partit polític.

A causa de l'escissió, IU pot perdre el seu diputat de València. Potser tampoc arribi al 5% de vot estatal, ni mantingui el seu grup parlamentari ni la corresponent subvenció: un desastre. Però molt pitjor ha estat la paupèrrima imatge donada per IU, que no aconsegueix deslliurar-se dels cíclics conflictes interns que acaben amb pugnes personals, escissions, i conflictes amb Madrid que desdiuen el seu caràcter federal.

Ho sento: no puc creure'm el que diu EU sobre la seva autonomia. Veient els esdeveniments de València, qui diu que tot això no passaria algun dia a Balears?

44.- Sant Sebastià: Ball i Foc, Cal i Arena

2008-01-24T00:49:00.001+01:00

Diari de Balears, 24 de gener de 2008
Diario de Mallorca, 24 de gener de 2008
Última Hora, 29 de gener de 2008

Personalment, les festes de Sant Sebastià m'han agradat. Trobo que tenen un caràcter molt propi per si mateixes, i que no necessiten de grans atraccions ni fitxatges per aconseguir que la gent de qualsevol edat, classe i condició es llenci al carrer, gaudint de tot tipus d'ambients on escollir. No ens podem comparar als "Sanfermines" o altres festivitats semblants, on la diversió és molt més frenètica i trepidant. Les celebracions no han estat apagades o grises, sinó que són manifestació d'una manera de fer. Per cert: l'aTIÀr Foc, magistral. Tal vegada massa llarg, però un assaig perfecte per a anys futurs.

Només trobo un punt millorable: el trasllat dels principals concerts de les festes a la plaça d'Espanya, per donar cabuda a la plaça Major a les ballades populars. Aquestes han millorat molt en espai, i la participació l'ha omplerta igualment. A més, el seu caràcter musical és molt més agradable i acollidor per una plaça Major que fa de cruïlla de camins i lloc de pas, que ara tampoc és tan complicat de creuar.

Però la seva contrapartida ha estat traslladar a la plaça d'Espanya els concerts estel·lars, un lloc massa petit, d'acústica irregular i amb pocs angles de visió òptims. No és de rebut que el públic estigui tan apretat, i gairebé sigui impossible el trànsit de gent. Suggereixo fer els grans concerts al Palma Arena: un lloc de gran aforament, cobert i no massa allunyat del centre. Almenys, fins que el Parc de Sa Riera estigui acabat i connecti amb el centre històric: llavors serà fàcil arribar-hi a peu, i gaudir dels actes celebrats al seu amfiteatre. El Palma Arena queda un pèl apartat; però la plaça Espanya és massa petita per organitzar concerts massius com el de na Chenoa.

En qualsevol cas, cal integrar les grans instal·lacions públiques com el Palma Arena o Son Moix (estadi i palau) dins les festes amb actes massius. És cert que el centre històric i els recorreguts a peu són l'essència de aquestes festes; però també hi han determinats actes que, si volen tenir alçada i gran impacte, necessiten aforaments de gran amplitud. I de pas, amortitzar el Palma Arena i donar-lo a conèixer als ciutadans: a hores d'ara, molts encara no sabem per què s'ha fet, tot i la doblerada que ha costat.

43.- Elecciones al Congreso ¿y al Senado?

2008-01-16T00:00:00.000+01:00

Diario de Mallorca, 16 de enero de 2008

Hasta hoy se han publicado varias encuestas de las próximas elecciones de marzo. No son muy diferentes entre sí, ya que todas coinciden en dar una ventaja de voto y diputados parecida del PSOE respecto al PP. Su validez y sus análisis son opinables e inexactos, como siempre, según el medio que las publica y el momento en el cual se dan a conocer. Pero en todos los casos son incompletas, porque siempre nos dan resultados del Congreso; nunca del Senado. Su peculiar ley electoral permite resultados muy diferentes a los del Congreso, y con un grado de desproporción muy acusado. A mi parecer, el tema es importante para observarlo con detenimiento.

Examinando dos de ellas, los resultados combinados serían los siguientes. Los 350 diputados del Congreso se repartirían así: PSOE 153-164; PP, 151-162; CiU, 10-11; PNV, 7-9; IU, 5-6; ERC, 5-7; y otros, 5-8. Pero extrapolando estos mismos resultados al Senado, los resultados son sorprendentes. Los 208 senadores se distribuirían así: PP, 105; PSOE, 81; Entesa Catalana, 12; CiU, 4; PNV, 3; CC, 3; e IU, 0.

Es decir: con los mismos porcentajes de voto, pasamos de una ligera ventaja socialista a una victoria popular de casi 25 escaños, y con mayoría absoluta. Además Izquierda Unida desaparece totalmente, a pesar de tener un 5% de voto. Después, al sumar los senadores designados por las autonomías, el resultado total (259 senadores) sería el siguiente: PP, 126; PSOE, 98; Entesa Catalana, 16; CiU, 6; PNV+EA, 5; CC, 4; Otros, 4; e IU, 0. Los populares no llegarían a la mayoría absoluta, pero crecería su ventaja respecto a los socialistas. Izquierda Unida continuaría fuera.

Debido a la peculiar ley electoral del Senado, el PP ostentaría la mitad del hemiciclo aunque no ganase ni en votos ni en diputados en el Congreso. Superaría al PSOE en casi 30 escaños, con la mayoría absoluta en el aire y convertiría el Senado en un contrapoder a su favor si Zapatero formase gobierno. Y luego surgen voces que proponen cambiar la ley electoral del Congreso, porque no es proporcional y favorece minorías nacionalistas ¡encima!

Para unos y otros, las Islas serán claves a nivel estatal. Si las coaliciones de izquierdas y nacionalistas que se presentan en las Pitiusas y Menorca no consiguieran imponerse, el resultado del PP podría ser mayor. En cambio, en Mallorca los populares se impondrán gracias a la absurda temeridad del PSOE de presentarse solo. En fin, cada isla puede valer una mayoría en el Senado.

42.- Un bienni miraculós a la política balear?

2008-01-12T00:00:00.000+01:00

Diari de Balears, 12 de gener de 2008
Diario de Mallorca, 12 de gener de 2008
Última Hora, 18 de gener de 2008

He llegit al vostre diari que PSM, UM, Entesa i ERC acorden anar plegats a les eleccions de març. Crec que després de la victòria del Pacte, la coalició del nacionalisme balear pot fer que en un any la política balear canviï de cap a peus.

Ni el PSM ni UM han connectat amb gran part de la població. Representen un nacionalisme molt minoritari a les illes, a sobre dividit i anul·lant-se entre ells durant anys, amb un espectacle ruïnós que els ha abocat a un lent declivi electoral i un trist desprestigi. Ara sembla que les coses han canviat. El desactivament del principal rival -els populars- i la renovació encetada dins UM després del seu congrés acceleren els canvis. Ara cal veure si es fan bones les idees que els han dut a la coalició. La primera passa s'ha donat: trencar el mur entre uemites i pesemeros.

Però aquest pas no ha de ser definitiu: esper que no caiguin en un mallorquinocentrisme que sempre deixa la resta d'illes en un segon pla, i de rebot perjudica l'arrelament d'una força pròpia illenca. S'ha de cercar l'entesa amb totes les forces de l'arxipèlag: poden tenir un pes electoral major o menor, però arreplegar-les totes atorgaria a la nova coalició un prestigi molt notable. També les forces de caire municipal són necessàries: juntes tindrien un gran pes, i arrodonirien el caràcter propi de la nova coalició.

I discrepo en un altre tema. És bo l'esperit aglutinador de forces pròpies, però no em sembla correcte deixar fora a Esquerra Unida, només perquè pertany a una formació estatal. EU té una amplia trajectòria d'activisme pels drets de les persones, protecció del territori i l'autogovern. A una coalició on haurien moltes formacions i ben versàtils, el currículum d'EU no faria cap nosa. El mateix val pels Verds de Mallorca. Les idees han d'unir i donar diversitat, i les persones han de fer-les valdre cercant un objectiu comú. Ja portem massa anys de divisions, per superar una i crear una altra!

I si encara dóna temps, cal cercar un pacte al Senat amb el PSIB de Mallorca, tal com s'ha aconseguit a la resta d'illes. Això no suposaria pels socialistes guanyar el segon senador a que aspiren (en tot cas no l'obtindran anant sols). Però sí propiciaria que el perdessin els populars en favor de la coalició nacionalista. El PP podria assolir majoria absoluta al Senat, i els socialistes ho saben: restar-los un senador més podria ser clau.

Veurem si es concreta una bona "tercera via". No hi ha millor idea de país que el sentit comú que dóna la combinació de pragmatisme, noves fórmules per velles idees, intel·ligència, molta pedagogia, seny i diàleg. Potser definitivament s'ha iniciat un nou cicle a la política balear, i tot allò que semblava irremeiable fa un any ara podria ser.

41.- Paul Potts

2008-01-07T00:00:00.000+01:00

Diario de Mallorca, 7 de enero de 2008
Última Hora, 9 de enero de 2008

Paul Potts es un fenómeno de masas en el Reino Unido nacido en el programa "Britain's got talent", uno más de los típicos programas estilo "Operación Triunfo". Multitud de aspirantes desfilaban en la fase previa ante el tribunal de expertos y el público asistente con un nivel desigual, alternándose candidatos de valía con exhibicionistas tan hilarantes como patéticos. Hasta que apareció un tal Paul Potts, diciendo que cantaba ópera. Potts era dependiente de una tienda de móviles, de apariencia desgarbada, mofletudo y movimientos torpes, cabeza torcida y un diente roto: parecía un "friqui" más que buscaba su minuto de gloria haciendo el ganso sin el más mínimo pudor.

Y cantó un "Nessum Dorma" conmovedor, con una carga emotiva impresionante y una técnica más que aceptable (llevaba cuatro años sin cantar), emocionando al público y al propio tribunal. Así superó sucesivas rondas hasta llegar a la final en donde se proclamó vencedor, obteniendo un premio de cien mil libras, un contrato discográfico y una actuación ante la reina de Inglaterra. En julio apareció su disco "One chance", con temas de ópera, musical, y canciones. Nada más salir fue número uno en ventas, vendiendo diez veces más que los siguientes diez discos más vendidos. Un fenómeno increíble -equiparable a Harry Potter-, máxime tratándose de un cantante lírico.

En España llegó a un 13º lugar en ventas, y luego se desvaneció. Más adelante, Paul Potts actuó en un par de programas televisivos de nuestro país; pero no generó un entusiasmo similar. Aquí sigue siendo impensable que el gran público, a través de los programas estilo "Operación Triunfo", lleguen a dar su apoyo masivo a un nuevo talento vinculado a la lírica: así estamos, saturados de "triunfitos" que no sabemos dónde colocar.

40.- Surge una Entesa Balear para el Senado

2008-01-05T00:00:00.000+01:00

Diario de Mallorca, 5 de enero de 2008

Poco a poco, se van poniendo las bases para conseguir que las Islas Baleares obtengan un grupo propio en el Senado. La Cámara Alta no tiene aún un papel de cámara territorial, pero permitiría estar presentes en las instituciones con un grupo numeroso y entidad propia. Siendo pocos los senadores en cada circunscripción (tres en Mallorca, uno en las Pitiusas y otro por Menorca), el Senado obliga a agrupar el voto al máximo. Y la dispersión de candidaturas hace que los populares se lleven habitualmente cuatro de los cinco senadores. Los socialistas suelen llevarse uno y terceras fuerzas ninguno, cuando la suma de ambos electorados superaría a los populares yendo unidos.

Pero parece que en estos comicios podremos ver una sola candidatura que aglutine las fuerzas nacionalistas y de izquierdas. En Menorca ya existe un acuerdo entre PSIB, PSM, Verdes y EU para presentar una sola candidatura. En Eivissa y Formentera, Eivissa pel Canvi (unión de ENE, EU y ERC) acordó coaligarse con el PSIB con un candidato por determinar. Sólo queda Mallorca, donde todavía están lejos del final.

El debate abierto por el presidente de Entesa per Mallorca, Biel Huguet, proponiendo una coalición de formaciones nacionalistas sin EU-EV; así como el congreso de UM, han retrasado las alianzas electorales. Si la coalición nacionalista tomase cuerpo, Huguet afirmó que en el Senado sí buscarán unir fuerzas con PSIB y EU-EV. Si se mantiene el Bloc, la alianza con los socialistas sería asequible; pero también obligaría a incluir al resto de formaciones para no dispersar su voto. En ambos casos se intenta unir el voto para el Senado, sean cuales sean las alianzas en el Congreso.

Así podrían conseguirse hasta cuatro senadores -mas dos de designación autonómica-, y un grupo balear propio. La unión suele ser premiada por el electorado, y ya son treinta años de excesivo idealismo y división. Parece que la lección está aprendida.

39.- UPD a Balears

2007-12-24T00:00:00.000+01:00

Diari de Balears, 24 de desembre de 2007

Fa pocs dies es va presentar a Palma el partit Unió, Progrés i Democràcia (UPD). Els seus principals responsables a les illes, Juan Luis Calbarro i Maria Fiol, van informar que el partit de Rosa Díez i Fernando Savater ja contava amb 40 afiliats en les illes, així com 4000 a tota Espanya.

Les seves principals línies de pensament em fan estar expectant davant la seva evolució i desenvolupament. La joventut d'aquesta formació fa que encara no hagi perfilat un caràcter propi, i que aparentment incideixi més a criticar l'actual manera de fer política (especialment la del govern), que a vertebrar la seva pròpia. Propostes com reformar la Constitució -llevant-li el seu caràcter intocable-, i apostar per una educació pública i laica són punts interessants. També la seva aposta per una renovació de la democràcia és esperançadora: és indiscutible la llunyania del discurs polític actual respecte dels ciutadans, amb polítics professionalitzats dirigint partits amb llistes tancades, i continguts tan políticament correctes com previsibles. L'empobriment de la dialèctica, la manca d'idees i la falta de personatges destacats són lamentablement molt habituals.

Però no veig clar proposar la reestructuració de l'actual descentralització de l'estat per aconseguir "que tots els ciutadans gaudeixin dels mateixos drets i llibertats" -segons Juan Luis Calbarro-, "sense diferències entre autonomies". Aquest postulat és molt espinós, amb ell s'ha fet molta demagògia. Retornar algunes competències a l'Estat en el tema fiscal o amb l'educació, els veig innecessaris. Però és molt interessant que el panorama polític espanyol pugui sortir del bipartidisme actual, amb un nou protagonista que dinamitzi la situació. No és normal que els dos grans partits (especialment el PP) acullin sectors socials tan diferents per falta d'opcions polítiques que els representin amb major precisió, condemnant a molts electors a votar al menys dolent, fer antivot, o abstenir-se.

El precedent de C's (Ciutadans) únicament se centra en un tema: denunciar una suposada "persecució" del castellà a Catalunya. Això limita molt el seu abast real i la seva influència en la societat: ja existeixen altres partits monotemàtics (legalització del cannabis, antitaurí, antiavortament...), amb la diferència que no han rebut un suport mediàtic i financer suficient, i Ciutadans tracta un tema amb que és fàcil fer demagògia i populisme. En canvi, les pretensions de UPD són més àmplies que denunciar persecucions de llengües. Suficient per a estar a l'expectativa, i escoltar el seu projecte.

La possibilitat de trencar l'actual i escleròtic bipartidisme que vivim és motiu perquè se li doni un marge. De moment, han incorporat a les seves files gent procedent del PP i no només decebuts del PSOE, fet que pot donar-li una base social més centrada i moderada, i restar-li pes a sectors més radicals. Que es converteixi en una renascuda UCD (o CDS) o en un nou FN demagògic, només el temps ho dirà. Les mesurades declaracions en la presentació de UPD a Balears em fan, almenys, esperar esdeveniments.

38.- Una Entesa Balear pel Senat pren cos

2007-12-21T00:00:00.000+01:00

Diari de Balears, 21 de desembre de 2007
Última Hora, 28 de desembre de 2007

Poc a poc, es van posant les bases per a aconseguir que les Illes Balears gaudeixin d'un grup propi al Senat. Encara no és la cambra de representació territorial que li pertocaria; però és una manera d'aconseguir representació a Madrid amb un grup nombrós i amb entitat pròpia, tal com ja existeix amb l'Entesa Catalana de Progrés, el tercer grup més nombrós de la càmera amb setze senadors, que agrupa a membres de quatre forces polítiques de Catalunya.

L'arxipèlag escull cinc senadors: tres a Mallorca, un a Menorca i un per Eivissa-Formentera. Apart, s'ha d'afegir un sisè senador designat pel govern autonòmic (actualment, Pere Sampol), i un setè similar que serà designat després de les eleccions a causa de l'augment demogràfic experimentat a l'arxipèlag. Els resultats a Mallorca solen ser de PP 2 i PSIB 1, i a la resta d'illes també solen guanyar els populars. En haver tant pocs senadors en cada circunscripció, el Senat obliga a agrupar el vot al màxim per a tenir èxit. Malauradament, no s'ha après la lliçó regularment i la dispersió de candidatures ha evitat una representació plural: el 2004, el PP s'endugué quatre senadors, el PSIB un, i terceres formacions cap ni un. Però ara sembla que a totes les illes podrem veure una candidatura única, nacionalista i d'esquerres, present a cadascuna de les circumscripcions insulars.

De moment, ja hi ha quòrum a tres de les quatre illes. El dimecres 12 de novembre, es va arribar a Menorca a un acord entre el PSIB, PSM, Els Verds y Esquerra de Menorca per a presentar una única candidatura, amb Artur Bagur com candidat. A Eivissa, el dissabte del mateix mes la plataforma Eivissa pel Canvi (coalició d'ENE, EU i ERC) va acordar coaligar-se amb el PSIB per anar plegats a la circumscripció pitiüsa, amb un candidat encara per determinar.

Només queda Mallorca, on els moviments encara no són lluny d'una resolució final. El debat obert pel president d'Entesa per Mallorca, Biel Huguet, proposant una candidatura que només integrés formacions nacionalistes, deixant fora EU-EV i desfent el Bloc, copsa el debat actual. També la celebració del congrés d'UM ha fet esperar a tots fins la seva resolució. En qualsevol cas, la viabilitat d'una candidatura conjunta a Mallorca és viable. Si la coalició nacionalista pren cos, Biel Huguet va afirmar que al Senat sí cal ajuntar forces amb PSIB i EU-EV, ja que només les dues forces més votades obtindrien senador. Si no, és molt probable que el Bloc i el PSIB s'uneixin per afinitat ideològica d'esquerres; però la coalició nacionalista, com a tercera força, no tindria cap opció. En tots dos casos hauria de prevaldre la sensatesa per a no dividir el vot, independentment de les aliances al Congrés dels Diputats.

D'aquesta forma poden aconseguir-se el senador de Menorca, el d'Eivissa-Formentera, i dos de tres a Mallorca. Afegint-se a en Pere Sampol i el nou senador per l'augment demogràfic, farien un total de sis representants. Després de 30 anys sense representació a Madrid, seria un èxit fabulós tenir grup propi. Esperem esdeveniments: cal enllestir els deures a Mallorca, però encara hi ha temps -tampoc massa-. La voluntat d'unió sempre és premiada i agraïda per l'electorat, i el món està ple de minories condemnades a l'extraparlamentarisme per excés de divisió i idealisme. Tanmateix, sembla que la lliçó està ben apresa.