tag:blogger.com,1999:blog-43322801774740109112024-03-14T11:42:11.983+01:00EpistolariumOpinio atque sententiaManuel Garcíahttp://www.blogger.com/profile/13032448814821959522noreply@blogger.comBlogger407125tag:blogger.com,1999:blog-4332280177474010911.post-38097509638975610802024-03-05T06:30:00.016+01:002024-03-07T18:08:48.263+01:00407. Els noranta anys del Bar Alaska <p><span style="text-align: justify;">Última Hora, 5 de març de 2024</span></p><p><i style="text-align: justify;">Secció Campus Obert (Universitat de les Illes Balears, UIB)</i></p><div style="text-align: justify;">A la plaça des Mercat de Palma es troba un dels espais més populars de la ciutat: el Bar Alaska, quiosc que per la seva estratègica ubicació i els seus assequibles preus ha esdevingut un dels racons més visitats per moltes generacions de palmesans. No obstant, en dates recents ha estat notícia perquè l’Ajuntament planeja la remodelació de la plaça on s’ubica; i entre d’altres aspectes s’ha debatut la seva supervivència.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Rere una aparença humil i casi provisional tenim un establiment amb casi 90 anys de vida; per tant, d’un recorregut històric considerable. Va ser el 3 de juny de 1935 quan es va inaugurar amb el nom d’Automatic Bar, i d’inici fou un quiosc més de refrescos de la ciutat. L’acte fou multitudinari i va assistir el llavors batle de Palma, <b>Lluís Ferrer Arbona</b>, i el governador civil, <b>Joan Manent Victory</b>, entre d’altres.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">L’impulsor i primer propietari fou <b>Antoni Perelló Planas</b>, també reconegut jugador d’escacs (va enfrontar-se al mateix <b>Artur Pomar</b>) i campió de Mallorca el 1945. En fou concessionari fins 1951, quan fou traspassat a <b>Antoni Ensenyat Ensenyat</b> qui el rebatiaria com Bar Alaska. Perelló passà a administrar un altre quiosc de renom: el Bar Baleares, en l’antic templet del passeig des Born, esbucat el 1960.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Amb el pas del temps, el quiosc evolucionà incorporant aires de modernitat sense perdre mai el caràcter popular. L’oferta inicial de refrescos i gelats va afegir cafè i altres begudes, hamburgueses i frankfurts; es va afegir l’estructura metàl·lica i retolació actuals; i durant uns anys es digué Kiosco Real, però no va funcionar i va tornar el nom d’Alaska, fins avui.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Junt amb el Bar Bosch, obert el 1936, l’Alaska és dels pocs punts de trobada emblemàtics que ha sobreviscut als canvis viscuts per Palma al llarg de generacions. Això li afegeix un valor històric, sentimental i antropològic que la reforma de la plaça des Mercat haurà de tenir en compte.</div>Manuel Garcíahttp://www.blogger.com/profile/13032448814821959522noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4332280177474010911.post-12486950969470644422024-03-02T06:00:00.064+01:002024-03-02T15:57:34.249+01:00406. El kiosco Mundial. Centenario de una postal emblemática de Palma<div style="text-align: justify;"><a href="https://www.diariodemallorca.es/palma/2024/03/01/kiosco-mundial-centenario-postal-emblematica-98892810.html" target="_blank">Diario de Mallorca</a>, 2 de marzo de 2024</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><i>La construcción llamó la atención por su privilegiada ubicación y también por su diseño y estética con planta octogonal irregular</i></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><i>El kiosko tenía un aire híbrido entre templete, invernadero y pajarera gigante y una estética vinculada al modernismo</i></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><i>Gafim lo describió como un «chiringuito de deliciosa fealdad de balneario de “avant-guerre”»</i></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Desde finales del siglo XIX, en calles y plazas públicas afloró un nuevo tipo de construcciones: los kioscos, espacios habilitados para la venta de periódicos, refrescos, flores, etc., fruto del cambio de gustos social y el surgimiento de nuevas necesidades. Inicialmente fueron construidos por particulares, previa concesión pública, como simples barracas casi improvisadas que gradualmente mejoraron sus prestancias. En ocasiones, su prosperidad motivó que se levantaran kioscos más ambiciosos, incluso de un valor arquitectónico notable. En Palma tuvimos ejemplos excelentes, como el diseñado por Gaspar Bennazar en un extremo del Born, cerca de la plaça de la Reina, como atestiguan fotografías de aquella época.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Sin embargo, hubo otro ejemplo más impactante por su gran tamaño, arquitectura, trascendencia social e impacto visual, cerca del diseñado por <i>s’Arquitecte</i>. Se trata del Mundial, monumental kiosco de planta y piso levantado en una de las esquinas de los Jardins de Joan Alcover, en la plaça de la Reina, en el cruce de las calles Conqueridor y Antoni Maura. También conocido como el Chiringuito, estuvo alojado en un punto estratégico de la ciudad: al principio del Born, frente a los desaparecidos Teatro Lírico y Café Alhambra (después Riskal), entre la frondosa arboleda de los Jardins, cercano a la Seu y la Almudaina y puerta de llegada para quienes se adentraban en la ciudad después de desembarcar en el Moll Vell.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El Mundial no solo llamaba la atención por su privilegiada ubicación. Su diseño, estética y funciones lo hacían destacar del entorno. Era una construcción aislada, construida en planta y piso, de planta octogonal irregular (más bien cuadrada, con puntas recortadas) y construido a base de hierro de forja, madera y cristaleras, dándole un aire híbrido entre templete, invernadero y pajarera gigante. Una llamativa galería acristalada, que le confería un carácter entre exótico y bucólico, de estética vinculada a un modernismo tardío pero estructura basada en la llamada arquitectura del hierro inaugurada con el Crystal Palace de Londres, levantado para la Exposición Universal de 1851 y gran influencia en la arquitectura civil posterior por el audaz uso de nuevos materiales (hierro y cristal, en detrimento del ladrillo), la concepción del espacio y la luminosidad.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>Kioscos precedentes</b></div><div style="text-align: justify;">Los primeros kioscos en los actuales Jardins de Joan Alcover se remontan a finales del siglo XIX, coincidiendo con su proliferación por toda la ciudad y eran de modestas dimensiones. A principios del pasado siglo apareció una figura clave: Bernat Cortés Fuster, <i>Bernat des Kiosco</i>, quien en 1905 se hizo con la concesión de un humilde casetón de refrescos ubicado en los jardines y donde apenas cabía él mismo. El negocio prosperó, dado su buen hacer y estratégica ubicación, y en marzo de 1914 Cortés solicitó al Ayuntamiento autorización para construir un nuevo edificio, más grande y confortable.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">En junio del mismo año abrió el nuevo kiosco, coincidiendo con la inauguración del nuevo ajardinado de la Glorieta (aún sin el monumento a Joan Alcover) y la Fiesta de la Flor, celebración entonces muy en boga y coincidente con la festividad del Corpus. La mejora fue sustancial: el edificio era mayor e incorporaba terraza exterior. Pero no fue definitivo: era de planta única y estéticamente seguía siendo un kiosco más. El negocio seguiría creciendo y en 1924 su propietario dio un paso más, tan arriesgado como audaz.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>Construcción</b></div><div style="text-align: justify;">En febrero de 1924, Cort recibía la solicitud para levantar otro kiosco en sustitución del anterior. Este incorporaba un piso superior y un diseño que no dejaría indiferente a nadie. Hubo protestas e incluso polémica por la concesión, al considerarse que el proyecto excedía las proporciones de un kiosco convencional, y también fue tildado como antiestético; pero fue aprobado. A mediados del mismo año el nuevo kiosco era una realidad: un imponente edificio con carácter propio, ahora bautizado como Mundial. Había nacido una de las postales más emblemáticas de la ciudad.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Pronto fue un concurrido punto de encuentro ciudadano. Mientras la planta baja y terraza exterior funcionaban como cafetería y era frecuentado por clientela local, el piso superior tuvo un uso distinto pero complementario: la Librería Internacional, espacio que funcionó como biblioteca, sala de lectura de prensa extranjera y punto de venta de libros en diferentes idiomas. Esto convirtió el Mundial en punto de encuentro habitual de la colonia extranjera residente en Palma y del incipiente turismo, entonces aún escaso, pero de mayor poder adquisitivo y alto nivel cultural. También fue punto de venta de entradas para actos culturales (conferencias, recitales poéticos, música clásica, etc.), impulsados por y para la colonia extranjera que allí se reunía.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Esta fórmula propició que el kiosco tuviese un perfil diferente e incluso distinguido, un plus políglota e internacional que lo diferenciaba del resto de cafés, frecuentado por caracteres tan variopintos como Santiago Rusiñol, Gabriel Alomar o Gregorio Crespo. Lo tenía todo para triunfar.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Sin embargo, no todo fue positivo y desde su inauguración diversas voces lo criticaron sin tregua. Fue tildado de «engendro desconocido en otras tierras», «feo y de mal gusto» (Miquel Ferrà, <i>Alanís</i>), o «espolón» y «estorbo visual y material» (Llorenç Villalonga, <i>Dhey</i>). Pero el problema vino desde dentro: la costosa inversión realizada no supondría el beneficio esperado y Cortés solicitó al Ayuntamiento la rebaja del canon anual, por considerarlo excesivo. Pese a ser concedida inicialmente, luego fue repetidamente rechazada. Cortés buscó otras fuentes de ingresos y toda la fachada exterior fue invadida progresivamente por paneles publicitarios, perjudicando su valor estético inicial y afeando visualmente el entorno hasta darle una apariencia vulgar y decadente. Incluso en 1932 el propietario solicitó sustituir los toldos de lona exteriores por otros de uralita (lo que fue rechazado), lo cual indica que el valor estético inicial del Mundial ya carecía de importancia, si no se había perdido totalmente.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">En 1933 Bernat Cortés traspasó la concesión por motivos de salud, muriendo al año siguiente. Los propietarios sucesivos duraron pocos años y no cambiaron la gestión del kiosco, que fue empeorando su aspecto. A principios de los años 40 el piso superior se puso en alquiler como local «apto para peluquería», y aunque la librería sobrevivió perdió su esencia original, acabando por vender figurines de labores o maquinillas de afeitar Raselet. La culminación de esta deriva fue la instalación en el techo de un enorme rótulo del Salón de Baile Ibiza (luego Jartan’s Club), abierto en Santa Catalina a finales de 1947.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>Demolición</b></div><div style="text-align: justify;">Su degradación dio la razón implícitamente a sus críticos, y el estado de opinión general fue cada vez más adverso. Así, cuando a principios de 1949 caducó la concesión de 25 años concedida al construirse el Mundial, Cort decidió no renovarla y derribar el edificio. El motivo oficial era ejecutar la reforma urbanística de la zona, pero voces como la del regidor Josep Pons Marqués (padre del futuro político Félix Pons) añadió «razones de buen gusto» para quitarlo. El 20 de junio de 1949 empezó su demolición y el solar fue incorporado a los Jardins de Joan Alcover. El Mundial había durado exactamente 25 años.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Su derribo fue hasta provechoso: en 1954 el Ayuntamiento subastó los materiales de derribo, con lo que algunas partes se reutilizaron en otros lugares de la ciudad. A poco tiempo, empezó la reforma urbanística prevista. El cruce de las calles Conqueridor y Antoni Maura fue rectificado y el Born recortado unos metros, desplazando las populares <i>lleones</i> hasta su ubicación actual para crear la actual rotonda de la plaça de la Reina.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">En general, su desaparición fue vista como una mejora: Gabriel Fuster Mayans, <i>Gafim</i>, lo describió como «chiringuito de una deliciosa fealdad de balneario de <i>avant-guerre</i>», y de valor únicamente sentimental por parte de quienes lo frecuentaron. No todos estuvieron de acuerdo: para Miguel Bennazar (hijo de <i>s’Arquitecte</i>), su desaparición «sumió aquél hermoso jardín en desoladora tristeza».</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Nada recuerda al Mundial allá donde estuvo. Nos quedan las postales donde aparecía como un elemento singular que acompañaba las vistas de la Almudaina, el Lírico, la Seu, el Café Alhambra, el Born, el kiosco de Bennazar o las <i>lleones</i>, dada su privilegiada ubicación. También el film <i>El secreto de la pedriza</i> (Francesc Aguiló, 1926) lo muestra en una de sus escenas finales. Y es probable que autores como Georges Bernanos o Albert Vigoleis Thelen escribieran allí parte de su obra.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>¿Reconstrucción…?</b></div><div style="text-align: justify;">Este año se cumple una doble efeméride: los 100 años de la construcción del Mundial y 75 de su demolición. Su historia fue la de muchos elementos del patrimonio local que, presa de la degradación, abandono, dejadez o codicia se degradaron (más o menos intencionadamente…) hasta convertir su presencia en una molestia y su desaparición en clamor social y necesidad, a pesar de su ingente valor. Con el añadido, en este caso, de su gran aceptación popular gracias a su ubicación, singularidad y atractivo; quizá esto, a la vez, lo convirtió en blanco fácil, en nombre del «progreso» de la ciudad. Un caso más, que no fue el último.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">No obstante, creemos que el Mundial es recuperable. Dadas sus características podría renacer en otro lugar, pues los Jardins de Joan Alcover son intocables, y a buen seguro pronto recobraría su protagonismo como local emblemático de la ciudad. Aquel Chiringuito, cruce entre templete e invernadero, a cuyo alrededor giró la vida social de la ciudad, reúne personalidad y carácter suficiente para ser el corazón latente de la ciudad que fue. Ahí queda la idea… y la esperanza de verlo un día en pie.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><i>Quien quiera aportar más datos sobre el kiosco Mundial puede escribir a kioscomundial@gmail.com.</i></div>Manuel Garcíahttp://www.blogger.com/profile/13032448814821959522noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4332280177474010911.post-30459862071410573752024-02-26T22:00:00.006+01:002024-02-26T22:31:07.449+01:00405. Efemèrides clàssiques (XIX)<p>Ona Mediterrània, 26 de febrer de 2024</p><p><i>Efemèrides clàssiques</i>. Secció d’<a href="https://www.ivoox.com/crepuscle-encen-estels-26-02-2024-audios-mp3_rf_124898506_1.html" target="_blank">El Crepuscle Encén Estels</a>. </p>Manuel Garcíahttp://www.blogger.com/profile/13032448814821959522noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4332280177474010911.post-55226082746722618982024-02-22T06:30:00.011+01:002024-02-22T15:42:21.454+01:00404. Els primers republicans de Mallorca<div style="text-align: justify;"><a href="https://www.diariodemallorca.es/bellver/2024/02/22/els-primers-republicans-mallorca-98478043.html" target="_blank">Diario de Mallorca</a>, 22 de febrer de 2024</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Suplement cultural Bellver en Abril, núm. 1188</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><i>El llibre ha estat finalista del IX Premi Font i Roig d’assaig, patrocinat per l’Ajuntament de Maria de la Salut</i></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">La publicació d’estudis sobre corrents ideològics i socials considerats residuals, descartats del procés històric oficial,
és encara minoritari. Més encara des d’un punt de vista divulgatiu i de fàcil lectura. Per això, sempre és benvingut
trobar lectures que ens il·lustrin sobre episodis que no foren puntuals ni aïllats; més encara quan esdevingueren de
gran presència social i transcendència posterior, però que el pas del temps va esborrar fins ser vistos com
intranscendents o, fins i tot, inexistents.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">És el cas d’<i>Els orígens del republicanisme i el primer moviment obrer a Mallorca (1849-1868)</i>, de <b>Catalina Martorell</b>.
El llibre ha estat finalista del IX Premi Font i Roig d’assaig, patrocinat per l’Ajuntament de Maria de la Salut i amb la
pretensió de fomentar la història local, investigació de proximitat i publicació en petit format, apta per tots els públics.
Fins ara el treball guanyador era mereixedor de l’edició, a càrrec de Lleonard Muntaner Editor; no obstant, arran el
nivell dels treballs presentats enguany han pres la decisió d’editar també el finalista i que ara tenim a les mans.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">De fet, ens trobam davant la síntesi d’una tasca molt més extensa: la tesi doctoral <i>El republicanisme federal i la
cultura liberal democràtica a Mallorca (1840-1900)</i>, llegida per l’autora el 2015 a la UAB i dirigida per <b>Pere Gabriel
Sirvent</b>, amb més de 800 pàgines d’investigació. Amb aquest assaig, l’autora se centra en un període més acotat i
adopta un registre més divulgatiu, apte per a qualsevol lector.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El treball de Martorell se centra en un món obrer incipient, el de la Mallorca de mitjan segle XIX (sí: a Mallorca va
existir teixit industrial), en ple procés d’organització i cerca d’identitat. Veiem col·lectius socials naixents en ple
moviment, sense consciència de classe ni referents clars, en vies d’expansió i definició, que des de la nostra òptica a
posteriori veuríem clarament com un moviment obrer incipient. També trobam un altre col·lectiu coincident en el
temps: la burgesia, ambdós indissociables i alhora enfrontats, però amb denominadors comuns: fer valdre els seus
drets, organitzar-se i influir en una societat que es transformava a marxes forçades.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Així veiem l’evolució en aquells primers anys i les diverses estratègies seguides per defensar els seus interessos, en un
moment en què els principis ideològics i organitzatius plasmats a Europa a la Primera Internacional (1864) encara
quedaven força lluny. En aquesta lluita social, motivada amb millorar unes condicions de vida pèssimes i injustes,
s’aniria forjant una incipient consciència de classe. A això cal unir els ideals del republicanisme, el naixement del
primer partit demòcrata (1849) i la vinculació amb reivindicacions universals i llavors transgressores: sufragi
universal, llibertat de reunió i expressió, educació universal, laïcitat, supressió de quintes forçoses... esquivant la
censura que la monarquia borbònica vigent aplicava a qualsevol veu discrepant. Per tant, aquí veiem els inicis d’unes
reivindicacions avui normalitzades gràcies a fets i protagonistes malauradament bandejats, necessitats d’un just
reconeixement.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">A més, Martorell treballa un vessant fins fa poc també ignorat: el paper de la dona, amb figures destacades en la
reivindicació d’aquell moviment incipient i molt abans de la reconeguda <b>Aurora Picornell</b> (1912-1937), realitat
doblement silenciada que l’assaig redescobreix i alhora reivindica.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Durant vint anys aflorarien nous espais de sociabilitat: cooperatives, entitats de socors mutus, publicacions
periòdiques... que feien palesa una transformació social profunda i un nou pensament que lentament s’imposava per
donar pas a una nova estructura social, les arrels de la qual foren oblidades per la manca d’un relat que sintetitzés les
fites d’una època que pels seus fonaments transgressors, aperturistes i lliurepensadors fou silenciada i oblidada.
Primer per la Restauració de 1876, després per la dictadura franquista i, darrerament, per l’actual societat del turisme i
el consum, adoptada com a relat únic de transformació, progrés social i (molt subtilment) desmemòria col·lectiva.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El món actual requereix conèixer perspectives oblidades (antigues però no antiquades) de pensament, lluita i esperit
crític d’aquells pioners (i pioneres!) que Martorell retrata a la perfecció i del qual som hereus i deutors.</div>Manuel Garcíahttp://www.blogger.com/profile/13032448814821959522noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4332280177474010911.post-34233159483769077362024-02-12T07:00:00.009+01:002024-02-15T09:28:46.635+01:00403. Presentan el libro 'Passió pel futbol a Manacor'<div style="text-align: justify;"><a href="https://www.diariodemallorca.es/deportes/2024/02/12/selecciones-baleares-futbol-sub-16-98055520.html" target="_blank">Diario de Mallorca</a>, 12 de febrero de 2024</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Texto: Jaume Vallès</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El pasado sábado en la Federació de Futbol de les Illes Balears se presentó el libro 'Passió pel futbol a Manacor. 1908-2023', escrito por Albert Carvajal, Antoni Gomila y Antoni Tugores. En el acto intervinieron dos de los autores, Albert Carvajal y Antoni Tugores (Antoni Gomila no pudo asistir); el autor del prólogo, Manuel García Gargallo; y la editora del libro, Marga Serrano (Purpurina editorial). El acto fue presentado y clausurado por el profesor de la UIB, Pere Fullana. El libro recoge y explica, por un lado, los inicios de la práctica del futbol en Manacor, que se remontan a 1908, y por otro documenta exhaustivamente el recorrido histórico del actual CD Manacor, creado en 1923.</div>Manuel Garcíahttp://www.blogger.com/profile/13032448814821959522noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4332280177474010911.post-56831751086090445602024-02-10T21:30:00.003+01:002024-02-15T09:28:38.003+01:00402. Nova presentació del llibre del centenari del CE Manacor<div style="text-align: justify;"><a href="https://www.futbolbalear.es/2024/02/10/nova-presentacio-del-llibre-del-centenari-del-ce-manacor/" target="_blank">Fútbol Balear</a>, 10 de febrer de 2024</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Avui, dissabte 10 de febrer, a la seu de la Federació de Futbol de les Illes Balears (FFIB), ha tingut lloc una nova presentació de “Passió pel futbol a Manacor. 1908-2023”, llibre escrit per Albert Carvajal, Antoni Gomila i Antoni Tugores.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">En l’acte han intervingut dos dels autors, Albert Carvajal i Antoni Tugores (Antoni Gomila no va poder assistir); l’autor del pròleg, Manuel García Gargallo; i l’editora del llibre, Marga Serrano (Purpurina editorial). L’acte ha estat presentat i clausurat pel professor de la UIB, Pere Fullana Puigserver.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El llibre recull i explica, d’una banda, els inicis de la pràctica del futbol a Manacor, que es remunten a 1908. De l’altra, documenta exhaustivament el recorregut històric de l’actual Club Esportiu Manacor, creat l’any 1923, entitat que amb diversos noms ha arribat fins l’actualitat. Les més de 300 pàgines del llibre recullen nombroses dades i anècdotes, a més de complementar-se amb un extens apèndix documental i fotogràfic.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Aquesta publicació ha format part dels actes commemoratius del centenari del club manacorí, que així es converteix en el quart club mallorquí que arriba als cent anys de vida després del Reial Mallorca (1916), Atlètic Balears (1920) i Constància d’Inca (1922). Els assistents han tingut ocasió d’adquirir el llibre, que sintetitza el segle d’història d’un dels clubs més antics de Mallorca.</div>Manuel Garcíahttp://www.blogger.com/profile/13032448814821959522noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4332280177474010911.post-61144842136006757612024-01-31T06:00:00.004+01:002024-03-10T17:27:52.103+01:00401. Els 75 anys del Frontó Sineu<div style="text-align: justify;"><a href="https://www.diariodemallorca.es/deportes/2024/01/31/els-75-anys-fronto-sineu-97541619.html" target="_blank">Diario de Mallorca</a>, 31 de gener de 2024</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Si fem una relació de les instal·lacions esportives més antigues de Mallorca trobam un domini aclaparador del ciclisme, atès el seu paper dominant fins als anys 60 del segle passat en què fou superat pel futbol. Així tenim el local del Club Velocipedista Inca (1898) i les pistes de Tirador (1903), Campos (1935) i Santa Maria (1936) com a elements d’extraordinària antiguitat i gran valor patrimonial. No obstant, també cal comptar amb relíquies d’altres disciplines esportives com la porta del camp de futbol del Lluís Sitjar (1945) —la qual serà catalogada—, i un altre element que podem incloure en aquest selecte llistat, atès que aviat complirà 75 anys d’existència: el Frontó Sineu.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Va ser el 24 d’abril de 1949 quan obria les portes aquesta instal·lació esportiva, construïda per al joc de pilota i que aviat es convertí en un dels principals frontons de Mallorca. Per celebrar-lo es jugaren dos partits, un a pala i l’altre a mà —la cistella era una modalitat encara poc estesa—. Assistiren les principals autoritats i l’acte fou amenitzat per la banda municipal del poble.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Per trobar-ne els orígens hem de remuntar-nos a 1945, quan un grup d’aficionats a la pilota adquiriren els terrenys de Rodamilans, llavors situats a les afores del nucli urbà de Sineu. Més enllà de construir un frontó, el projecte final no pretenia d’aixecar una simple paret i fou planificat amb pretensions més ambicioses. El resultat fou un dels principals frontons de Mallorca, però també un dels llocs més populars i representatius del poble de Sineu.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">La construcció fou aixecada en una finca de planta rectangular, dissenyada per l’arquitecte palmesà <b>Carles Garau Tornabells</b> i les obres foren dirigides pel mestre d’obres local <b>Miquel Campins Bauzà</b>, <i>Ros</i>. La finca abastava 1200 metres quadrats, la pista feia 40 metres de llarg i 16 d’amplada, amb grada lateral per a 400 espectadors. Comptava amb vestuaris, dependències de bar i restauració. L’entrada es va ubicar a un xamfrà, on encara podem contemplar el monumental portal amb arc de mig punt que hi dona accés. Fou impulsat per tres petits empresaris: <b>Biel Dalmau</b>, <i>Calet</i>; <b>Jaume Carmona</b> i <b>Jaume Ferriol</b>, aficionats a la pilota i, òbviament, també jugadors.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Aviat es va convertir en un dels frontons més populars de l’illa amb la col·laboració inestimable del Club Frontón Sineu, fundat el 1946, que va aglutinar i potenciar l’afició per aquest esport fins assolir un gran nivell competitiu, rivalitzant fins i tot amb el potent Frontó Balear de Palma. Així, una de les parelles més destacades en aquells temps fou la formada per Biel Dalmau, <i>Calet</i>, i <b>Pere Joan Florit</b>, <i>Boiret</i>, que exhibiren un gran nivell de joc encara recordat. A més, la pedrera local donaria moltes més figures com <b>Pep Oliver</b>, <i>Pavarotti</i>.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Des de la inauguració la principal activitat del frontó fou la pilota, però gradualment incorporaria nous esports a mesura que arrelaven a Mallorca. Així, als anys 50 ja trobam partits de hoquei patins i durant els anys 60 partits de bàsquet, handbol i exhibicions de patinatge artístic. Amb el pas del temps, l’afició per la pilota va reduir-se i el frontó se’n va ressentir. Fins i tot va tancar, però una nova empresa el reobrí renovat el 7 de desembre de 1969, va incorporar il·luminació elèctrica i un enfoc més basat en espectacles i actes socials, a part d’afegir esports com tennis, bàsquet femení, frontenis i boxa.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Més enllà del vessant esportiu, i atesa la proximitat al centre urbà, el Frontó Sineu va assolir un paper clau com a punt de trobada de la localitat. Allà se celebraren tot tipus de actes socials: concerts, sopars, balls, projeccions de cinema, celebracions escolars, combats de gloses, teatre, carnavals, revetles, noses, comunions... I per descomptat, fou escenari habitual de les activitats celebrades anualment per les festes patronals de la Mare de Déu d’Agost. Per tot això, el frontó va ser molt més que una pista esportiva i esdevingué icona sentimental de tot un poble. Fins i tot, un dels carrers que passen davant seu fou batiat amb el seu nom i l’entrada es troba just al carrer des Frontó: impossible no trobar-lo.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Amb els canvis socials i l’arribada de noves ofertes d’oci el frontó va quedar obsolet. El 1976 el va comprar l’empresari local <b>Antoni Mestre Frau</b>, <i>Castanyer</i>; però no va poder evitar el tancament definitiu a finals dels anys 80. Romangué tancat durant més de trenta anys, abandonat i en risc de desaparició, fins que el 2022 l’empresari madrileny <b>Juan Fernández Mena</b> el va adquirir en intuir les seves possibilitats de futur. Fou rehabilitat i modernitzat, mantenint l’esperit original, i va reobrir el 17 d’agost de 2022 durant les Festes de la Mare de Déu d’Agost amb cinema a la fresca i la projecció del film <i>Cinema Paradiso</i>.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Des de llavors el frontó manté una activitat basada en activitats culturals, oci i restauració, d’acord amb els nous temps i gustos. Només faltava recuperar la seva funció original, i el 9 de setembre de 2023 tingué lloc un partit d’exhibició de pilota a càrrec de quatre pelotaris bascos. Així la pilota ressonava novament en les seves parets i es confirmava la seva resurrecció.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Avui el Frontó Sineu és una peça de patrimoni esportiu plenament vigent, rehabilitada i modernitzada, un símbol per al poble de Sineu. Un exemple del que hauria de fer-se amb altres relíquies esportives, abandonades, degradades i en risc de desaparició. Prenguem nota per evitar-ho.</div>Manuel Garcíahttp://www.blogger.com/profile/13032448814821959522noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4332280177474010911.post-81085909289829357102024-01-30T14:00:00.000+01:002024-01-30T15:53:45.593+01:00400. El Apeadero de Fuentes Claras<div style="text-align: justify;">La Tajadera (núm. 54-55), año nuevo 2024</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">En la Comarca del Jiloca ha sido conocida la Estación de Caminreal-Fuentes Claras como importante
nudo ferroviario en la zona. Inaugurada en 1933 según diseño del arquitecto Luis Gutiérrez Soto, allí se
unían dos líneas construidas por la antigua <i>Compañía del Ferrocarril Central de Aragón</i>: la línea
Calatayud-Valencia, trazada en 1901, y la línea Zaragoza-Caminreal, inaugurada en 1933 a la vez que la
Estación y popularmente conocida como “el Caminreal”. Ambas líneas se unían (o separaban, según el
destino) durante décadas en dicha estación, de gran importancia estratégica.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Mientras tanto, a menos de un kilómetro y hacia el norte, existió un sencillo Apeadero situado en El
Santo, pequeña pedanía de Fuentes Claras. Allí paraban los trenes de una de las líneas, la Calatayud-
Valencia. En el barrio, separado del núcleo urbano y pegado a la línea ferroviaria, aún existe el viejo
Apeadero, situado nada más cruzar el paso a nivel (conocido como “la Rampa”) que sortea la vía de tren,
construido hacia 1917.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Cuando se inauguró la línea Calatayud-Valencia en 1901 solo contemplaba tres apeaderos: Villafeliche
(Zaragoza), Villarquemado (Teruel) y Gilet (Valencia). Pero después de la Guerra Civil las diferentes
compañías privadas de ferrocarril fueron integradas en una sola red pública nacional: la actual RENFE, en
1941. Entonces la política seguida fue dar acceso al máximo número de usuarios, multiplicando
apeaderos allá donde pasara una línea férrea. Así nació el Apeadero de Fuentes Claras, mencionado por
primera vez en la Guía General de Ferrocarriles de 1942 y formando parte de la línea Calatayud-
Caminreal, funcionando desde entonces durante cuatro décadas.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Al principio el Apeadero fue un simple espacio de acceso al tren, sin más. Pronto, dado el trasiego de
pasajeros y su creciente importancia para el pueblo, se fue equipando. A finales de los años 40 se
construyó el andén y en 1951 el ayuntamiento fuentesclarino solicitó permiso para levantar un refugio
para el pasaje, algo imprescindible en días de inclemencias meteorológicas (que en el Jiloca son
particularmente duros, especialmente en invierno), construido entre abril y octubre del siguiente año.
Dicho edificio aún existe: es de planta rectangular, de tejado a un agua con entrada y ventanas de arco de
medio punto, pintado de blanco y ladrillo a la vista en portal y ventanas. En el arco del portal aún es
visible la estructura metálica que sostenía el cartel, ya desaparecido, con el nombre de la parada.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El edificio es muy reducido: apenas una docena de personas caben en su interior. Se debe en buena parte
a la cercanía de la Estación de Caminreal-Fuentes Claras, ubicada a apenas 800 metros y de mayor
importancia real, pues daba servicio a dos líneas y soportaba un tráfico mucho mayor, además de ser nudo
estratégico de comunicaciones entre Zaragoza, Calatayud y Valencia. En comparación, el Apeadero era
mucho más humilde: daba servicio a una sola línea, soportaba un tráfico mucho menor y según el destino
era mejor llegarse hasta la Estación.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Inicialmente, el Apeadero dio servicio a la línea Valencia-Calatayud y desde 1969 hizo lo propio en la
línea Zaragoza-Calatayud-Caminreal-Teruel. Funcionó hasta el 28 mayo de 1983, cuando el tren dejó de
circular y fue sustituido por una línea de autobuses. Dos años después, en 1985, se decretó el cierre
definitivo de la línea Caminreal-Calatayud, lo que supuso el abandono del Apeadero. En 2011 se
arrancaron las vías, y aunque el edificio se mantuvo siguió en desuso.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Últimamente dos grandes proyectos ejecutados en la comarca pudieron cambiar la suerte del Apeadero
fuentesclarino. Primero, el trazado de la vieja línea férrea ha sido recuperado como vía verde, dentro del
Camino Natural Santander-Mediterráneo con más de 800 km de longitud, sustituyendo así la circulación
de convoyes por la de ciclistas y senderistas. Pero pese a hallarse a su lado, el edificio del Apeadero no
fue rehabilitado. En segundo lugar, la rehabilitación de la Estación de Caminreal-Fuentes Claras como
una de las sedes del Museo del Ferrocarril de Aragón. Aunque pese a la cercanía, no se pensó añadir el
Apeadero como elemento integrante del futuro complejo museístico.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Todo indica que el viejo Apeadero seguirá abandonado, sin función que lo devuelva a la vida. Mientras
tanto, sirve como excelente mirador del cielo estrellado en noches despejadas de verano.</div>Manuel Garcíahttp://www.blogger.com/profile/13032448814821959522noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4332280177474010911.post-78366410605359684062024-01-23T06:30:00.005+01:002024-03-10T17:27:42.903+01:00399. Els 75 anys del Frontó Sineu<p>Última Hora, 23 de gener de 2024</p><div style="text-align: justify;"><i style="text-align: left;">Secció Campus Obert (Universitat de les Illes Balears, UIB)</i></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El 24 d’abril es compleixen 75 anys de la inauguració del Frontó Sineu, instal·lació esportiva a l’aire lliure que fou un dels principals frontons de Mallorca i destacat punt de trobada social de la localitat. Va tenir lloc el 1949 amb dos partits de pilota, el primer a pala i el segon a mà, amb l’assistència de les principals autoritats del moment.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Es va construir als terrenys de Rodamilans, comprats el 1945 per un grup d’aficionats. Dissenyat per l’arquitecte Carles Garau Tornabells i dirigit pel mestre d’obres Miquel Campins, <i>Ros</i>, la instal·lació gaudia de 1200 m2 amb pista de 40 m de llarg i 16 d’amplada, grades per a 400 espectadors i dependències de bar i vestuaris.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Aviat es convertí en un dels frontons més populars de Mallorca amb l’ajut del Club Frontón Sineu, fundat el 1946, i només per darrere del potent Frontó Balear de Palma. Fou impulsat per tres empresaris locals: Biel Dalmau, <i>Calet</i>; Jaume Carmona i Jaume Ferriol, també pilotaris. Fruit de l’afició local, sorgiren figures com el mateix Calet i Pere Joan Florit, <i>Boiret</i>, formant una parella de gran nivell. Així com molts d’altres, com Pep Oliver, <i>Pavarotti</i>.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El Frontó també acollí esports com bàsquet, boxa, hoquei, handbol, patinatge o tennis; però va adquirir molta importància el vessant extraesportiu. Allà foren habituals les festes populars, balls, revetlles i altres celebracions, que convertiren la instal·lació en molt més que un frontó i arribant a donar nom al carrer on s’hi troba.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">No obstant, els canvis socials i esportius l’afectaren fins tancar a finals dels anys 80. Recentment, l’empresari Juan Fernández Mena el va adquirir i va reobrir el 17 d’agost de 2022, totalment renovat, amb la projecció del film <i>Cinema Paradiso</i>. Des de llavors ha acollit tota mena d’activitats culturals i d’oci, i finalment el 9 de setembre de 2023 va recuperar la seva funció original amb un partit d’exhibició de pilota basca.</div>Manuel Garcíahttp://www.blogger.com/profile/13032448814821959522noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4332280177474010911.post-40722625854959610442024-01-22T22:00:00.003+01:002024-01-23T18:23:07.979+01:00398. Efemèrides clàssiques (XVIII)<p>Ona Mediterrània, 22 de gener de 2024</p><p><i>Efemèrides clàssiques</i>. Secció d’<a href="https://www.ivoox.com/crepuscle-encen-estels-22-01-2024-audios-mp3_rf_123062935_1.html" target="_blank">El Crepuscle Encén Estels</a>. </p>Manuel Garcíahttp://www.blogger.com/profile/13032448814821959522noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4332280177474010911.post-83911934014351121752024-01-16T17:00:00.004+01:002024-01-17T08:11:57.021+01:00397. Entrevista en 'Es Fortí en directe'<p>Radio Cultura, 16 de enero de 2024</p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><iframe allowfullscreen="" class="BLOG_video_class" height="399" src="https://www.youtube.com/embed/VXrKugCmkh0" width="480" youtube-src-id="VXrKugCmkh0"></iframe></div><br /><p><br /></p>Manuel Garcíahttp://www.blogger.com/profile/13032448814821959522noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4332280177474010911.post-34989881457567440892024-01-12T06:30:00.001+01:002024-01-15T16:27:53.861+01:00396. Rafael Ibáñez, historia olvidada de Fuentes Claras <div style="text-align: justify;">Diario de Teruel, 12 de enero de 2024</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">La historia de Aragón está llena de personalidades que fueron olvidadas o que directamente se pretendió borrarlas del mapa, pese a haber tenido relevancia considerable en su tiempo. En unos casos su rastro es casi irrecuperable; en otros, sin embargo, aún cabe la esperanza de recuperar su lugar. Es el caso de Rafael Ibáñez de Ibáñez (1796-1839), relevante figura de la Primera Guerra Carlista que por una desgraciada combinación de factores fue represaliado, ejecutado y relegado al olvido total por propios y extraños.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Rafael Ibáñez de Ibáñez nació en Fuentes Claras el 24 de octubre de 1796 en el seno de la familia nobiliaria de los Marqueses de la Cañada. Con doce años ingresó en el Real Seminario de Nobles de Madrid, destacado centro educativo para nobles destinados a ingresar en cargos de la administración, del ejército o incluso de la Corte. En su caso siguió la carrera militar en los Reales ejércitos, regresando a su tierra: en 1829 era segundo comandante del batallón de Calamocha y en 1832 primer comandante del batallón de Daroca. Su carrera como oficial parecía estable, segura y según lo esperado para alguien de su condición.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Sin embargo, en 1833 todo se torció. Muere Fernando VII y estalla la guerra entre los partidarios de su hija Isabel y su hermano, Carlos María Isidro: era la Primera Guerra Carlista, que se prolongaría hasta 1840. Ibáñez tomó partido por el hermano del fenecido rey y, dada su formación militar y conocimiento del terreno, se significó como uno de los primeros cabecillas del bando carlista en la región. A grandes rasgos, en terreno turolense el pretendiente Carlos obtuvo más apoyos en los enclaves rurales (especialmente el Bajo Aragón, pero también en zonas del Jiloca, tierra natal de Ibáñez), mientras en núcleos mayores predominaron los partidarios de la recién proclamada reina, Isabel II.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">De este modo Ibáñez fue figura activa en la guerra y, según las fuentes, llegó a ostentar el grado de Teniente Coronel o incluso de General, participando y dirigiendo sucesivas acciones en el conflicto. Dada su ubicación geográfica, Ibáñez estuvo a las órdenes del jefe supremo militar en la zona, el general Ramón Cabrera. No solo eso: también fue miembro de la Junta Superior Gubernativa de Aragón, Valencia y Murcia, con sede en Mirambel, ente creado en 1837 por el pretendiente Carlos a modo de ente político y administrativo, llegando a publicar su propio Boletín Oficial.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Después de seis inacabables años de lucha, el 31 de agosto de 1839 se produjo un hecho crucial: el Abrazo de Vergara, entre los generales Espartero (liberal) y Maroto (carlista), en el que deponían las armas las fuerzas carlistas del País Vasco y Navarra. Sin embargo, los ejércitos de Valencia, Cataluña y Aragón decidieron proseguir. Así lo confirmó su Junta Superior Gubernativa al publicar un manifiesto que proclamaba la intención de resistir, redactado y firmado el 14 de septiembre de 1839 en Mirambel por los ocho miembros de la Junta, entre los que se encontraba Rafael Ibáñez. La guerra proseguiría, aunque estaba perdida: después de Vergara muchos mandos carlistas depusieron las armas y algunos, como el general Juan Cabañero, siguieron luchando; pero en el bando isabelino.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Por otro lado, el general Cabrera, ya como único jefe militar del carlismo, convocó a su estado militar en Cantavieja. Cabrera, ya muy radicalizado en sus posiciones, era partidario de seguir hasta el final; sin embargo, sometió a votación la estrategia a seguir. Sobre la mesa hubo tres opciones: proseguir la lucha, pactar con los isabelinos o rendirse. Rafael Ibáñez votó por la rendición, lo que a ojos de Cabrera supuso traición; además, afloraron supuestas pruebas de espionaje de Ibáñez para el enemigo y de haber mantenido contactos con Cabañero, uno de los mandos que había cambiado de bando a raíz del Abrazo de Vergara. Fuesen proporcionadas o no las acusaciones, la situación era crítica y Cabrera fue fulminante: ordenó la ejecución de Ibáñez junto a otros seis mandos, todos ellos acusados de espionaje y traición.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Dado el nivel de crueldad que el conflicto había alcanzado después de años de guerra, la ejecución de Ibáñez fue particularmente atroz. En lugar de recurrir al fusilamiento, ataron sus cuatro extremidades a otros tantos caballos que arrancaron al galope en direcciones opuestas, provocando su descuartizamiento. Ello sucedió hacia octubre de 1839 y no sabemos si, al menos, Ibáñez recibió cristiana sepultura en algún lugar.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">No contentos con ello, las represalias se hicieron extensibles a su familia. Una partida llegó hasta Fuentes Claras para asaltar y saquear la casa de la familia Ibáñez (la Casa Grande, enfrente de la Iglesia Parroquial), llevándose todo cuanto fuese de valor. Es muy probable que entonces el escudo nobiliario que preside el portal fuese picado, para rematar la humillación; casi dos siglos después, así sigue. Y luego, el olvido.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Pese a ser un destacado cabecilla en la Primera Guerra Carlista en Aragón, la figura de Rafael Ibáñez sigue siendo una incógnita dada la doble adversidad sufrida: por un lado, perteneciente al bando perdedor; por el otro, represaliado por los suyos. Así su figura desapareció de la historia, aunque sabemos que sus descendientes tuvieron en la Casa Grande unas pinturas que recordaban a Ibáñez y su trágico final; pero la partición de la propiedad a principios del siglo XX provocó su dispersión, se encuentran en paradero desconocido y hasta es posible que hayan desaparecido.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Solo la memoria oral de Fuentes Claras ha permitido que Rafael Ibáñez haya sobrevivido. Ello, combinado con algunas referencias en fuentes escritas de su tiempo, permite intuir una interesante trayectoria del que fuera un relevante personaje de la Comarca del Jiloca aún pendiente de trabajar y descubrir.</div>Manuel Garcíahttp://www.blogger.com/profile/13032448814821959522noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4332280177474010911.post-3901885183126518002024-01-04T06:30:00.015+01:002024-02-15T09:29:16.346+01:00395. Crítica musical i divulgació lúdica<div style="text-align: justify;"><a href="https://www.diariodemallorca.es/bellver/2024/01/04/critica-musical-divulgacio-ludica-96509403.html" target="_blank">Diario de Mallorca</a>, 4 de gener de 2024</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Suplement cultural Bellver en Abril, núm. 1181</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><i>L’autor fa un extens repàs de la crítica musical al llarg del temps</i></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Sovint els melòmans necessitam ampliar la comprensió de l’obra musical que escoltam amb lectures que ajudin a comprendre i assimilar el context que l’envolta. En especial, aquells que també ens dedicam a la divulgació, obligant-nos a un coneixement afegit que vagi més enllà de la inquietud personal. No obstant, hi ha marge suficient per escollir l’opció a seguir i evitar aquells camins difícils d’abordar sense l’adequada formació musical.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Hi ha enfocs més assequibles per tractar aquest art i segons les aptituds del divulgador, igualment validades per especialistes en la matèria i que faciliten la feina. Així, tenim llibres sobre qüestions relacionades amb el marc històric, social, biogràfic i altres perspectives que amplien el camp de coneixement, interessants per al aficionat i també per als mateixos músics.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Un dels llibres que exemplifica aquest camí, amb rigor musicològic i capacitat didàctica, és “Repertori de vituperis musicals” (Lexicon of Musical Invective, 1953; ampliat en 1965), obra del crític, compositor i musicòleg <b>Nicolas Slonimsky</b> (1894-1995), especialment reconegut pel “Baker’s Biographical Dictionary of Musicians” (1958) i una llarga tasca d’investigació i divulgació. Aquesta obra, gens acadèmica, és ideal per aficionats de tota procedència: tot un divertiment historiogràfic, que amb el temps ha esdevingut referència de la divulgació musical en combinar humor, cultura, amenitat i rigor.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">L’autor fa un extens repàs de la crítica musical al llarg del temps, amb irreverència i perspectiva, mostrant amb un toc d’humor (ell mateix forma part del “gremi”) la flagrant manca de sensibilitat dels crítics per apreciar grans obres i autors avui reconeguts. L’autor subtitula el llibre com “un recorregut verinós per la música clàssica”, perquè sentim sorpresa i perplexitat davant la ceguesa de teòrics experts per apreciar la vàlua de creacions artístiques avui considerades de referència.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El llibre es divideix en dues seccions. La primera recull fragments de crítiques per ordre alfabètic de compositors; aquí trobam sentències aberrants de virulència inusitada, arribant a l’atac personal, contra autors avui incontestables i que possiblement arruïnés la carrera de més d’una promesa musical, privant-nos del seu llegat artístic. La segona, un índex de vituperis i expressions despectives, especificant amb quins compositors foren utilitzades; per fer un tast, la música de <b>Beethoven</b> va rebre adjectius com aberrant, lletja, sense melodia, boja, monstruosa, vulgar i tediosa.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El conjunt causa una permanent sensació de jocosa perplexitat; però també d’autocrítica, ja que podem sentir-nos identificats amb maneres de fer ben actuals. Mostra la resistència a les novetats, al pes de les circumstàncies o enveges personals, així com les crisis estètiques de cada època que condicionen el nostre judici. Rellegir Slonimsky ens recorda la dificultat per avaluar l’art i l’artista de cada temps, jugant amb la complicitat del lector i a través del millor magisteri possible: l’humor.</div>Manuel Garcíahttp://www.blogger.com/profile/13032448814821959522noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4332280177474010911.post-61362388020515298622024-01-02T06:30:00.002+01:002024-01-02T10:35:10.018+01:00394. El primer Frontó Balear de Palma (1929)<p>Última Hora, 2 de gener de 2024</p><div><i>Secció Campus Obert (Universitat de les Illes Balears, UIB)</i><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El Frontó Balear fou un edifici situat al passeig Mallorca de Palma. Una construcció monumental, inaugurada l’1 de maig de 1935 amb 5.000 m2 i tres plantes, pista de 60 m de llarg i 10 d’amplada. Fou la principal instal·lació per disputar partits de pilota a Mallorca, però també tingueren lloc altres esports com boxa i bàsquet, així com diversos actes socials fins que l’edifici fou esbucat el 1978.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Però no fou el primer edifici per jugar a pilota i tampoc el primer amb aquest nom: el 19 de març de 1929 s’inaugurava a Palma el primer Frontó Balear. No fou de nova construcció, sinó reconvertint una de les principals factories de Palma: la nau industrial de Can Maneu, que des del tancament el 1912 havia servit per altres usos.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Així, en els antics tallers fou habilitat un frontó de 1.000 m2 amb una pista de 50 m i 20 d’amplada. Tenia capacitat per a 2.000 espectadors asseguts i 2.000 de peu, distribuïts en dues grades laterals. L’impulsor del projecte era l’empresari Joan Ordinas.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Les vetllades tingueren lloc diumenge (menys la inauguració, en dimarts) amb tres partits: un a mà i dos a pala, amb pelotaris locals. En una ocasió es gaudí de la modalitat de cistella, llavors desconeguda, per la qual vingueren jugadors peninsulars. En aquelles jornades destacaren els germans Jaume i Antoni Llabrés Morey, guanyadors de tots els partits; llavors Jaume Llabrés era considerat tot un <i>sportman</i> i el millor pelotari de Mallorca.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Només es jugaren cinc vetllades, fins al 28 d’abril de 1929. La instal·lació era deficient i es feien retocs constants, atès l’origen industrial, i no s’assolí un factor clau: legalitzar les apostes, el que reduïa l’assistència de públic i precipitaria el tancament definitiu. Des de llavors la prioritat fou aixecar un edifici nou, adequat per a un esport en ascens. Arribà sis anys després, amb el Frontó Balear recordat per tothom; que com veiem, no fou el primer.</div></div>Manuel Garcíahttp://www.blogger.com/profile/13032448814821959522noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4332280177474010911.post-10854384619652804492023-12-28T19:37:00.037+01:002024-01-02T10:35:01.047+01:00393. Cort trasladará la puerta del Lluís Sitjar a las Avingudes de Palma<div style="text-align: justify;"><a href="https://www.futbolbalear.es/2023/12/28/cort-trasladara-la-puerta-del-lluis-sitjar-a-las-avingudes-de-palma/" target="_blank">Fútbol Balear</a>, 28 de diciembre de 2023</div><div style="text-align: justify;"><a href="https://www.deportebalear.com/2023/12/28/cort-trasladara-la-puerta-del-lluis-sitjar-a-las-avingudes-de-palma/" target="_blank">Deporte Balear</a>, 28 de diciembre de 2023</div><div style="text-align: justify;"><div><a href="https://www.sportsdecanostra.com/2023/12/28/cort-trasladara-la-puerta-del-lluis-sitjar-a-las-avingudes-de-palma/" target="_blank">Sports de ca Nostra</a>, 28 de diciembre de 2023</div><div><br /></div></div><div style="text-align: justify;">El alcalde de Palma, Jaime Martínez, ha informado en rueda de prensa que la antigua puerta del Estadi Lluís Sitjar será catalogada como Bien Catalogado (BC), dado su valor histórico y patrimonial. La puerta fue entre 1945 y 2007 el principal acceso al desaparecido estadio, derribado en 2015 y cuyo solar fue recientemente adquirido por Cort.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Además, el Ajuntament ha decidido reubicarla en un lugar estratégico de la ciudad como destacado elemento patrimonial de la ciudad. El lugar escogido es la intersección de las Avingudes, 31 de Desembre y Sant Miquel, que hasta los años 70 recibió el nombre de Plaça de la Conquesta. En ella se construirá una rotonda y dentro se ubicará la vieja puerta del Lluís Sitjar.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Con esta iniciativa, Cort pretende poner en valor el portal como un elemento de valor monumental, tal y como sucede en otras ciudades. Así, el alcalde mencionó la Puerta del Carmen (Zaragoza) y la Puerta de Toledo (Madrid) como referentes urbanos más próximos.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Según Martínez, arquitecto de formación, será posible su transporte sin desmontarla hasta su nuevo emplazamiento por medios mecánicos. En caso contrario, sería trasladada a mano contratando una empresa de <i>harrijasotzailes</i> de Leiza (Navarra), especializados en transporte públicas.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El consistorio planea que para la inauguración tenga lugar una actuación de Ana Belén y Victor Manuel, quienes interpretarán una versión adaptada de “La Puerta de Alcalá”, cuyo estribillo dirá “Mira-la, mira-la, sa porta del Sitjar”.</div>Manuel Garcíahttp://www.blogger.com/profile/13032448814821959522noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4332280177474010911.post-71102496778358216822023-12-17T07:00:00.003+01:002024-01-02T10:34:50.167+01:00392. Fuentes Claras, 60 años como capital del frío<div style="text-align: justify;"><a href="https://www.elperiodicodearagon.com/opinion/2023/12/17/fuentes-claras-60-anos-capital-95927768.html" target="_blank">El Periódico de Aragón</a>, 17 de diciembre de 2023</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><i>En 1963 la localidad turolense registraba –30 grados centígrados, aún récord en zonas habitadas de España</i></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Hoy 17 de diciembre se cumplen 60 años de los –30 ºC de temperatura registrados en el observatorio meteorológico Calamocha-VOR, en el término municipal de Fuentes Claras (Teruel). La medición continúa siendo la más baja registrada en zonas habitadas de España desde que hay datos oficiales a cargo de la Agencia Estatal de Meteorología (Aemet) y pone de manifiesto las peculiares condiciones de la Comarca del Jiloca, lo que ha propiciado episodios de frío extremo con pasmosa regularidad y por ello ha sido objeto de estudios científicos, más allá del hecho puntual.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Las instalaciones del observatorio Calamocha-VOR testigo del record aún existen, a las afueras de Fuentes Claras, en un viejo edificio cercano a la Autovía Mudéjar. Sin embargo, sus orígenes hay que buscarlos en el antiguo aeródromo militar de Calamocha, construido en 1928. Allí funcionaron un aerofaro y un observatorio con la finalidad de supervisar el tráfico aéreo y las condiciones atmosféricas, al encontrarse estratégicamente en el pasillo aéreo entre Madrid y Barcelona.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">En los años 50 las instalaciones quedaron obsoletas y el Ministerio del Aire construyó un nuevo centro en Fuentes Claras, cinco kilómetros más al sur, a mayor altitud y más propicio para comunicaciones por radio. En 1959 entró en funcionamiento la nueva estación de comunicaciones y radiofaro omnidireccional (VOR), que poco después incorporó el observatorio meteorológico. Así fue como el observatorio Calamocha-VOR, ya ubicado en Fuentes Claras, registró el 17 de diciembre de 1963 el famoso récord del frío de –30 ºC. El resto es historia.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Con los años el edificio quedó obsoleto; pero sigue en pie. Eso sí, fue reemplazado por las modernas instalaciones actuales, totalmente automatizadas, apenas a 700 metros y también en Fuentes Claras. Allí funciona el centro de comunicaciones, el radiofaro omnidireccional (VOR) y el equipo medidor de distancia (DME), gestionado por AENA. No así la estación meteorológica, que retornó a Calamocha en 1985 y hoy está ubicada al norte de su núcleo urbano.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Actualmente diversos monumentos recuerdan aquella efeméride. En Calamocha, una placa en la plaza del Peirón (2017) y una escultura en el paseo San Roque (2022); en Fuentes Claras, un monolito a la entrada del pueblo (2018). Ambas poblaciones conmemoran el registro por diversos motivos: en Calamocha, como origen del observatorio y portador de su nombre; en Fuentes Claras, por ser donde se ubicaba el observatorio y se registró la medición. En todo caso, el frío se hizo notar en una amplia franja territorial, tanto de la provincia de Teruel como de Guadalajara y Zaragoza, aunque ningún punto llegó al extremo registrado en el observatorio del Jiloca.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">En su tiempo el récord apenas llamó la atención. Más adelante, su perdurabilidad hizo notar que estábamos ante un fenómeno meteorológico excepcional que requería un estudio en detalle. Así, el periodista y especialista en divulgación científica <b>Vicente Aupí</b> publicó el libro <i>El Triángulo de Hielo. Estudio climático del polo del frío español </i>(Dobleuve, 2013) que popularizó el concepto de Triángulo del Frío, referencia geométrica cuyos vértices se sitúan en Teruel, Calamocha y Molina de Aragón. Así llamado no sólo por el record (que no deja de ser llamativo), sino por la frecuencia de temperaturas inferiores a –20 ºC registradas durante décadas en la zona y los recurrentes episodios de frío extremo.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Aupí ha estudiado las particulares condiciones de la comarca, dada su posición orográfica: su elevada altitud, entre 900 y 1.000 metros; su desprotección frente a los gélidos vientos del norte (en especial el Cierzo); la ausencia de barreras montañosas que la protejan; su orografía en forma de cuenca, causante de que los flujos de aire frío queden estancados durante días. Y tres elementos muy habituales en invierno: cielo despejado, calma atmosférica y suelo nevado. La combinación de todos ellos ha propiciado situaciones climatológicas extremas que se repiten año tras año en el valle del Jiloca.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">La subida generalizada de las temperaturas medias a lo largo de este siglo supondría una menor frecuencia de olas de frío, haciendo improbable que el récord sea superado. Y aunque el cambio climático también puede acentuar los episodios de clima extremo, parece previsible que el record seguirá como referencia durante mucho tiempo. Precisamente estos días se celebran en Fuentes Claras diversos actos que recuerdan la efeméride, sabedores de la trascendencia, y para los cuales seguirá siendo necesario abrigarse, pase lo que pase en el futuro.</div>Manuel Garcíahttp://www.blogger.com/profile/13032448814821959522noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4332280177474010911.post-72979904692564972872023-12-13T17:00:00.007+01:002024-01-02T10:34:42.353+01:00391. Entrevista a Pirineus TV (II)<p> <a href="https://www.youtube.com/watch?v=WI5j6Dvprz4" target="_blank">La Vida</a>, 13 de desembre de 2023</p><p><br /></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><iframe allowfullscreen="" class="BLOG_video_class" height="399" src="https://www.youtube.com/embed/WI5j6Dvprz4" width="481" youtube-src-id="WI5j6Dvprz4"></iframe></div><br /><p><br /></p><p><br /></p>Manuel Garcíahttp://www.blogger.com/profile/13032448814821959522noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4332280177474010911.post-58289389513817212142023-12-11T06:00:00.013+01:002024-01-02T10:34:34.574+01:00390. Sa Voltadora: la memòria esportiva de Ca n’Andria<div style="text-align: justify;"><a href="https://www.diariodemallorca.es/deportes/2023/12/11/sa-voltadora-memoria-esportiva-ca-95673969.html" target="_blank">Diario de Mallorca</a>, 11 de desembre de 2023</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><i>Malgrat la seva degradació, la vàlua de sa Voltadora com element històric i patrimonial és innegable</i></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><i>Ca n’Andria és una de poques relíquies de l’esport mallorquí que encara resta dempeus. Per això mereix sobreviure com a destacat element de patrimoni esportiu</i></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Recentment ha estat notícia que el PSOE ha posat a la venda els terrenys de Ca n’Andria, finca de la seva propietat a Santa Maria del Camí situada a les afores del nucli urbà. Allà encara són visibles les restes d’una vella pista ciclista, casi oblidada, coneguda popularment com <i>sa Voltadora</i>. Fa anys que l’Ajuntament vol adquirir els terrenys per construir equipaments esportius; de fet, els terrenys estan qualificats com a zona esportiva, així que la venda a mans privades obriria un període d’incertesa pel que fa a l’edificabilitat, usos i qualificació urbana.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Però a part de quin sigui el desenllaç final, és bo recordar la importància històrica, social i patrimonial de la vella estructura esportiva perquè els futurs propietaris ho tenguin en consideració i amb relació als usos als quals sigui destinada.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">La pista ciclista fou construïda en uns terrenys de cultiu amb una extensió de 12.000 m2, adquirits el 1935 per una cooperativa de treballadors pertanyents a diverses agrupacions esquerranes com els sindicats UGT i CNT, i a partits polítics com el PSOE. Es destinaries a bastir una zona esportiva, amb pista ciclista i camp de futbol. Fins i tot el consistori santamarier va finançar en part l’adquisició, atès que els recursos dels cooperatius no bastaven. Quan arriba el cop d’estat del 18 de juliol de 1936 la pista estava casi acabada, construïda pels mateixos cooperants i pendent d’inauguració (segurament en aquell estiu). Les autoritats franquistes confiscaren els terrenys, que foren administrats per Educación y Descanso, obra sindical del règim, al llarg de tota la dictadura.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Durant els anys 40, 50 i 60 les inversions de manteniment foren mínimes i gradualment la pista va caure en desús. A principis dels anys 70 se’n fa càrrec de la gestió la Unió Ciclista Santa Maria i la Federació Balear de Ciclisme la va rehabilitar el 1971. Llavors va viure anys d’esplendor, amb la disputa del Torneig Intervelòdroms i equip propi (la Penya Gelabert-Henninger); la disputa del campionat de Balears de velocitat (1972) i el campionat d'Espanya de Madison (1973), entre altres proves. Més tard torna a caure en crisi, encara que als anys 80 es modernitza i incorporà il·luminació artificial (1986). Però fou un miratge: des de 1991 deixaria d’acollir proves ciclistes i la degradació fou imparable, fins avui, que serveix com Punt Verd.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Paral·lelament, ja superat el franquisme i desaparegut Educación y Descanso, va tenir lloc un llarg procés jurídic per resoldre la propietat dels terrenys. Les diverses lleis aprovades durant els anys 80 per a la restitució de béns confiscats pel franquisme a sindicats i partits polítics haurien permès restituir Ca n’Andria als legítims propietaris, que va passar a mans d’UGT i després al PSOE, qui avui té la propietat. A part, l’Ajuntament de Santa Maria ha estudiat l’adquisició des de fa anys, però mai s’ha concretat res i l’estat actual de la pista és deplorable.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Vist el seu recorregut, malgrat la seva degradació, la vàlua de sa Voltadora com element històric i patrimonial és innegable. Ca n’Andria és la tercera pista més antiga de Mallorca, sols després de Tirador (1903), casi contemporània del velòdrom de Campos (1935) i també és la tercera de tot l’Estat. És, juntament amb Sineu (per fortuna, ben activa), l’arquetip de voltadora que va existir arreu de Mallorca durant tot el segle passat i que contribuí a la expansió i els triomfs del ciclisme en pista mallorquí arreu del món, contribuint a que l’illa fos coneguda arreu del món abans que el futbol i molt abans que el turisme.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Així, Ca n’Andria és una de poques relíquies de l’esport mallorquí que encara resta dempeus. Per això mereix sobreviure com a destacat element de patrimoni esportiu, record i testimoni d’un esport que a Santa Maria va tenir un dels seus grans escenaris i alhora fou bressol de grans ciclistes. L’estructura ja no és recuperable per al ciclisme de competició, però pot formar part d’altres usos: zona verda, equipament esportiu o també en mans de promotors privats, sempre que s’adapti el projecte per conservar l’antiga pista. De fet, els dos peralts de la voltadora podrien ser escenari d’homenatge a figures del ciclisme santamarier com <b>Joan Juan</b>, <b>Sebastià Romaguera</b> o <b>Antoni Gelabert</b>, així com la família <b>Canals</b>: <b>Andreu Canals Perelló</b> i els seus fills <b>Mateu</b> i <b>Pere Canals Morro</b>, aquest darrer recentment desaparegut.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Per tot això, és necessari que sobrevisqui l’estructura de l’antiga voltadora de Ca n’Andria, restaurada i integrada en la futura ordenació urbana (sigui pública o privada), com a mostra fefaent del patrimoni esportiu local i memòria del poble santamarier. També, que s’abordi la protecció com a Bé Catalogat (BC) per l’ajuntament local. I en resum, que sobrevisqui un dels pocs vestigis que resten d’una època gloriosa però gairebé oblidada, testimoni d’una potent cultura esportiva i exemple d’un poble orgullós de sí mateix.</div>Manuel Garcíahttp://www.blogger.com/profile/13032448814821959522noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4332280177474010911.post-53249209485536901392023-12-04T14:00:00.010+01:002024-01-02T10:34:25.297+01:00389. Entrevista en Radio Cultura - Mallorca<p>Radio Cultura, 4 de diciembre de 2023</p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><iframe allowfullscreen="" class="BLOG_video_class" height="378" src="https://www.youtube.com/embed/89BwtLeFw2E" width="482" youtube-src-id="89BwtLeFw2E"></iframe></div><br /><p><br /></p>Manuel Garcíahttp://www.blogger.com/profile/13032448814821959522noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4332280177474010911.post-13286934446219160382023-12-01T19:46:00.003+01:002024-02-15T09:29:37.018+01:00388. Presentació del llibre del centenari del Club Esportiu Manacor<div style="text-align: justify;"><a href="https://www.futbolbalear.es/2023/12/01/presentacio-del-llibre-del-centenari-del-club-esportiu-manacor/" target="_blank">Fútbol Balear</a>, 1 de desembre de 2023</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El passat dijous 30 de novembre es va presentar al Teatre de Manacor el llibre “Passió pel futbol a Manacor. 1908-2023”, obra dels escriptors locals Albert Carvajal, Antoni Gomila i Antoni Tugores. Hi assistiren unes cent persones, que també varen poder adquirir el llibre que recopila la llarga història d’un dels clubs més representatius de Mallorca.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Aquest treball recull des dels inicis de la pràctica del futbol a Manacor, l’any 1908. També documenta la fundació de l’actual CE Manacor l’any 1923, passant per diversos noms fins arribar a l’actualitat. Tot complementat amb un bon apèndix documental i fotogràfic.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Durant l’acte varen intervenir els diferents protagonistes que han fet possible l’edició del llibre. Varen prendre la paraula els autors del llibre: Albert Carvajal, Antoni Gomila i Antoni Tugores; l’autor del pròleg, Manuel García Gargallo; de l’epíleg, Bernat Nadal; i Marga Serrano, responsable de Purpurina editorial, editora del llibre.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">A més, també intervingueren altres representants destacats del present, passat i futur del club manacorí com l’exjugador del CE Manacor, FC Barcelona i RCD Mallorca, Miquel Àngel Nadal; la jugadora del primer equip femení, Rosa Mesquida, i una representació de la junta directiva del CE Manacor, a més d’altres personalitats vinculades a la memòria i sentiment del club. Va cloure l’acte el batle de Manacor, Miquel Oliver.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Amb aquest acte es commemoren els cent anys del club manacorí, que enguany es converteix en el quart club de futbol de Mallorca en arribar a centenari després de RCD Mallorca (1916), At. Balears (1920) i CE Constància (1922).</div>Manuel Garcíahttp://www.blogger.com/profile/13032448814821959522noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4332280177474010911.post-67794124727340298422023-11-27T21:00:00.006+01:002024-01-02T10:34:07.014+01:00387. Efemèrides clàssiques (XVII)<p>Ona Mediterrània, 27 de novembre de 2023</p><p><i>Efemèrides clàssiques</i>. Secció d’<a href="https://www.ivoox.com/crepuscle-encen-estels-27-11-2023-audios-mp3_rf_120525575_1.html" target="_blank">El Crepuscle Encén Estels</a>. </p>Manuel Garcíahttp://www.blogger.com/profile/13032448814821959522noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4332280177474010911.post-5197374259199312832023-11-22T08:00:00.006+01:002024-01-02T10:33:58.225+01:00386. Fuentes Claras en las Cortes de Cádiz<div style="text-align: justify;">La Tajadera (núm. 52-53), otoño de 2023</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">En las pasadas elecciones del 23 de julio fueron escogidos nuestros representantes en las Cortes Generales. Entre los escogidos en ambas cámaras legislativas, para el caso que nos ocupa destaca un nombre: el de María del Mar González, escogida diputada por el Congreso de los Diputados por Zaragoza, aunque nacida en Fuentes Claras en 1978. Podríamos decir que estamos ante la primera representante en Cortes nacida en este municipio del Jiloca; sin embargo, no es así. Hace doscientos años fue escogido otro fuentesclarino y para ello hemos de remontarnos a las Cortes de Cádiz. Estamos hablando de Joaquín Gómez y Blasco.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Gómez nació en Fuentes Claras en 1774, perteneciente a una familia de propietarios rurales y ganaderos del municipio. En un momento dado la familia se trasladó a Zaragoza, donde viviría el resto de su vida. No sabemos en qué circunstancias abandonó Fuentes Claras y cuáles fueron desde entonces sus vínculos con su tierra de origen, aunque es probable que los mantuviera por vía familiar. Posiblemente era pariente del religioso Miguel Gómez y Cabello, también fuentesclarino y fallecido en Zaragoza en 1756, reputada personalidad de su tiempo, autor de los populares Gozos del Pilar y primer enterrado en la Cripta de la Basílica, como reseñamos en en su biografía publicada en el número 38 de esta revista, en junio del año pasado.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">En la capital aragonesa Gómez cursó la carrera de Derecho, examinándose en 1795 y logrando ser doctor en Jurisprudencia, siendo miembro del Real e Ilustre Colegio de Abogados de Zaragoza. De su familia heredó y mantuvo en Zaragoza un importante poder económico como hacendado, con más de 3.000 cabezas de ganado en tierras propias o arrendadas. Gracias a ello fue miembro de la Casa de Ganaderos de Zaragoza, institución corporativa de gran poder que conciliaba a grandes propietarios de ganado de Aragón, así como a mayorales y pastores. Desde 1811 ocupó diversos cargos relevantes en la institución: Teniente de Justicia (1811-13), Mayordomo (1813-14), Procurador General (1818-20), y el más importante de todos ellos: el de Justicia, en dos periodos (1814-18 y 1820-21).</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Gracias a su actividad como abogado y en la Casa de Ganaderos su figura tuvo un papel socialmente relevante, lo que le permitió desarrollar una destacada carrera política. Así, en 1804 ingresó como regidor en el Ayuntamiento de Zaragoza, cargo al que entonces no se accedía por elección sino por herencia. Allí se mantuvo hasta su muerte, mostrando un perfil audaz político, adaptándose a los diferentes regímenes políticos de aquellos años. Baste decir que Gómez asumió su puesto como regidor durante el reinado de Carlos IV; luego mantuvo su puesto durante el reinado de José Bonaparte; sobrevivió a los sitios de Zaragoza y a todo el periodo de la Guerra de Independencia; permaneció en su puesto durante el periodo de las Cortes de Cádiz (salvo unos meses, en 1814); allí siguió durante la monarquía de Fernando VII y, finalmente, durante el Trienio Liberal hasta su muerte. Sin duda hizo gala de gran capacidad de adaptación, navegando entre la monarquía absoluta y el constitucionalismo, luchando contra el francés y gobernando bajo ellos, en tiempos de guerra y paz.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Su relevancia política le dio la oportunidad de participar en el proceso electoral para elegir los diputados para las Cortes de Cádiz por Aragón (entonces circunscripción única), que en 1813 renovaban el arco parlamentario. El 27 de octubre del mismo año tuvo lugar el proceso electoral y Joaquín Gómez logró ser elegido al obtener 26 de los 27 votos emitidos (entonces el sistema de elección no era universal, sino censitario). Sin embargo, fue escogido como tercer y último suplente. Los dos primeros, Ramón Aznar y Pedro Ger, llegaron a ser nombrados diputados; no así Gómez, pues a los seis meses, en mayo de 1814, las Cortes de Cádiz fueron abolidas por Fernando VII.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Por tanto, Joaquín Gómez y Blasco fue el primer fuentesclarino elegido a Cortes, aunque como suplente y sin tiempo suficiente para poder llegar a tomar posesión. Falleció en Zaragoza en 10 de noviembre de 1821, su cadáver fue depositado en la Seo de Zaragoza y seguidamente enterrado.</div>Manuel Garcíahttp://www.blogger.com/profile/13032448814821959522noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4332280177474010911.post-6185211097612989392023-11-20T06:00:00.002+01:002024-01-02T10:33:50.021+01:00385. Pel Camp Municipal dedicat a Miquel Vidal<div style="text-align: justify;"><a href="https://www.ultimahora.es/opinion/tribuna/2023/11/21/2053921/pel-camp-consell-dedicat-miquel-vidal.html" target="_blank">Última Hora</a>, 20 de novembre de 2023</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Aviat es compliran tres anys de la desaparició del periodista, reporter i escriptor <b>Miquel Vidal Perelló</b> (Consell, 1942-2021), habitual col·laborador d’<b>Última Hora</b>. Miquel fou una persona coneguda i reconeguda dins l’àmbit del periodisme esportiu; un referent, un company i, per a molts, un amic. Els seus reportatges a figures internacionals de l’esport encara són referència per a molts estudiosos. La seva singladura en el diari As des de la seva fundació l’any 1967 fou fonamental per consolidar-lo com un dels referents del periodisme esportiu espanyol: allà va exercir la seva professió durant trenta anys i va contribuir a convertir el rotatiu en un dels principals de la premsa esportiva fins arribar a ser-ne subdirector.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Després de tornar a Mallorca el 1998, a més de col·laborar amb diversos mitjans escrits i audiovisuals (entre ells, <b>Última Hora</b>) va potenciar la seva faceta d’escriptor i divulgador, donant a conèixer els seus amplis coneixements de l’esport local amb un estil pròxim i alhora rigorós. Gràcies a ell tenim una bibliografia esportiva de referència, de consulta obligada, la qual recull i posa en valor l’esport local, molt abans que altres ho fessin.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Durant el temps que va viure a Madrid exercint el periodisme, malgrat la distància, sempre va fer gala de la seva procedència i, especialment, del seu poble: Consell. Per tot això, entre molts altres mèrits i reconeixements que va rebre al llarg de la seva vida, va rebre el <i>Reconeixement Vila de Consell </i>l’any 2012, màxima condecoració local, de mans del batle <b>Andreu Isern</b>, qui encara avui segueix al capdavant del consistori conseller.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">A Consell a seva mà es va notar especialment. Així, la construcció del camp municipal de futbol el 1971 es va poder finançar amb recursos de la Federació Espanyola de Futbol gràcies a la seva intervenció. També fou president del Club Deportiu Consell durant dotze anys en dues etapes. I també fou ell qui va proposar que el nou pavelló municipal, construït el 2005, rebés el nom de la jugadora de volei <b>Cati Pol</b>, una de les figures esportives més destacades de la població (i transcorregut el temps, no es va equivocar). A més, la nòmina de personalitats esportius i d’actes celebrats a Consell gràcies a les seves gestions és inacabable. En suma, Miquel Vidal va demostrar estima i dedicació pel seu poble sempre que va poder, fent d’ambaixador oficiós de Consell durant tota la seva vida.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Atesa la transcendència de la seva figura, al poc de partir el passat 4 de gener de 2021 va sorgir la iniciativa de batiar el Camp Municipal d’Esports de Consell amb el seu nom. El consistori municipal va decidir conduir la proposta a través d’un procés participatiu on la població escolliria entre diversos personalitats de l’esport local; no obstant, la resta de candidats proposats renunciaren a favor de Miquel Vidal i així el camí pel naixement del Camp Municipal Miquel Vidal Perelló semblava un fet. Però ja fos per la COVID-19, la lentitud dels tràmits o qualsevol altre impediment han transcorregut prop de tres anys i el canvi de nom encara no és un fet. No s’entén que qui fou cronista, promotor i valedor de l’esport mallorquí durant més de cinquanta anys de professió encara no doni nom al camp del seu poble natal.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">La figura de Miquel Vidal fou d’abast internacional. Per molt lluny que estigués en tot moment va tenir un pensament per al seu petit poble del Raiguer i sempre va procurar que tingués un moment de glòria. Ca seva era tot un museu, sempre obert i accessible per a qui el visités, animant i valorant en positiu qualsevol iniciativa que poguéssim tenir. Per tot això, la seva figura hauria de ser honrada i recordada de manera permanent a través del camp municipal. Molts dels que llegim o escrivim sobre esport no seríem aquí sense ell, recordant el seu llegat i la seva figura, perquè allò que vertaderament fa gran l’obra d’un individu és la qualitat humana que traspua i encomana. I en això, com en altres coses, Miquel Vidal fou triomfador, recordman i campió perpetu. Sense dubte, el Camp Municipal d’Esports de Consell mereix dur el seu nom.</div>Manuel Garcíahttp://www.blogger.com/profile/13032448814821959522noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4332280177474010911.post-42703820599937561842023-11-16T06:00:00.016+01:002024-01-02T10:33:41.603+01:00384. La música segons Claude Debussy<p><a href="https://www.diariodemallorca.es/bellver/2023/11/16/musica-segons-claude-debussy-94669151.html" target="_blank">Diario de Mallorca</a>, 16 de novembre de 2023</p><p>Suplement cultural Bellver en Abril, núm. 1174</p><div><div style="text-align: justify;"><i>Ens trobam davant un músic que esdevé escriptor</i></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Sovint diuen que els crítics musicals solen ser compositors frustrats, disconformes amb l’obra d’altri, envejosos de la creativitat (i l’èxit assolit, per què no) d’aquells, que es refugien en la crítica sistemàtica per amagar les pròpies mancances, de manera sovint gens misericordiosa ni comprensiva. Amb <i>Monsieur Croche</i> tenim un cas atípic, atès que ens trobem davant una figura de primer ordre, prestigiosa i reconeguda en vida: el compositor <b>Claude Debussy</b> (1862-1918).</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Debussy no se centra en la crítica per la crítica, recurs fàcil quan manquen idees i sobren enveges: sap que no és el seu terreny (ni, francament, ho necessita per fer-se valdre) i que els textos responien més a qüestions circumstancials i de subsistència —esdevenir un compositor de prestigi no sempre li va proporcionar els ingressos suficients; digueu-li a Mozart, per exemple—. Per a Debussy la crítica musical fou una feina de pas, a la qual li va donar la volta com un mitjó per usar-la en benefici propi i fer-ne una tribuna del seu pensament musical.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El compositor va esdevenir crític musical en diverses etapes. En primer lloc, en el quinzenari <i>La Revue blanche</i>, entre abril i desembre de 1901, llavors una de les publicacions més llegides del món artístic i literari. Allà hi participaven escriptors com <b>Proust</b> o <b>Verlaine</b>, pintors com <b>Toulouse-Lautrec</b> i polítics com <b>Léon Blum</b>. La línia editorial, irreverent i sovint provocadora, encaixava a la perfecció amb el pensament del músic. Posteriorment, entre gener i juny de 1903, tornaria a exercir en el diari <i>Gil Blas</i>, en aquest cas amb freqüència setmanal. Encara viuria una tercera etapa entre 1912 i 1914 a la <i>Revue Musicale</i> de la Societé Internationale de Musique, però cap dels escrits apareix en aquest recull perquè aleshores l’autor ja planejava donar forma a un recull d’articles, centrat en escrits anteriors. Altres col·laboracions en diversos mitjans, molt puntuals, tampoc foren incorporades a <i>Monsieur Croche</i>.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El llibre mostra un recull de vint-i-cinc articles, seleccionats pel mateix compositor, als quals sovint incorpora afegits i modificacions amb l’objectiu de donar sentit a la selecció. Sabem que cap a 1910 tenia el treball molt avançat; però encara seria revisat periòdicament, tasca sovint interrompuda pels seus compromisos com a compositor. L’esclat de la Gran Guerra i la seva mort, esdevinguda a les acaballes del conflicte bèl·lic, va deixar el projecte inacabat; així i tot molt perfilat, i que finalment veié la llum el 1921. Així, <i>Monsieur Croche</i> es converteix sense voler-ho en epitafi musical i alhora principal síntesi del pensament musical de Claude Debussy.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Els articles de Debussy no eren simples cròniques de concerts o actualitat musical; si de cas, eren punt de partença per a altres objectius més íntims i personals. El compositor no pretenia informar o fer un relat més o menys objectiu d’un concert, representació operística o recital, sinó aprofitar-los per plantejar les seves conviccions sobre l’art musical amb un estil gens periodístic, sense diplomàcia o mitges tintes, amb el propòsit manifest de donar a conèixer el seu ideari com a compositor, defugint els cànons acadèmics i tradicionals, així com del gust del gran públic. Tal com ell va dir alguna vegada: “Les obres d’art fan les normes; les regles no fan les obres d’art.” Debussy reclamava llum i claredat, defugir el wagnerianisme que aleshores tot ho colonitzava. Rebutja l’academicisme, molt present tradicionalment a la música francesa i que llavors encara tenia un pes considerable, alhora que cerca una música nacional francesa en el sentit d’autèntica i genuïna, clara i lliure d’influències externes, no pas patriòtica.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">La versió catalana, realitzada directament del francès, ve signada per dos traductors. D’una banda, el valencià <b>Vicent Minguet</b> (València, 1982), doctor en Musicologia per la Universitat de València. Com a intèrpret ha estat membre de l’Acadèmia Internacional de l’Ensemble Modern (Frankfurt) i va treballar amb <b>Karlheinz Stockhausen</b> i <b>Pierre Boulez</b>, fent nombroses estrenes nacionals i internacionals. De l’altra, el mallorquí <b>Sebastià Moranta</b> (Campos, 1974), doctor en Filologia Romànica per la Universitat de Marburg i llicenciat en Filologia Catalana (amb menció en Filologia Eslava) per la Universitat de Barcelona. Actualment és docent i investigador en lingüística iberoromànica i francesa a la Universitat de Kassel (Alemanya).</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Claude Debussy. <i>Monsieur Croche, antidiletant</i>. Edició i traducció del francès de Vicent Minguet i Sebastià Moranta. Introducció de Vicent Minguet. Barcelona: Institut d’Estudis de Sociologia i Estètica de la Música (IESEM)/Riurau Editors, 2018. 154 pàg.</div></div>Manuel Garcíahttp://www.blogger.com/profile/13032448814821959522noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4332280177474010911.post-1401722466312241792023-11-06T21:00:00.005+01:002024-01-02T10:33:32.652+01:00383. Efemèrides clàssiques (XVI)<p>Ona Mediterrània, 6 de novembre de 2023</p><p><i>Efemèrides clàssiques</i>. Secció d’<a href="https://www.ivoox.com/crepuscle-encen-estels-6-11-2023-audios-mp3_rf_119075466_1.html" target="_blank">El Crepuscle Encén Estels</a>.</p>Manuel Garcíahttp://www.blogger.com/profile/13032448814821959522noreply@blogger.com