142.- Gabriel Cifre Borràs, un heroi anònim del nostre l’esport

ARA Balears, 12 d'agost de 2015

La història està plena de protagonistes anònims que no han pogut (o no han sabut) reclamar la seva part de protagonisme, o que varen apartar-se de la primera línia per motius que mai sabrem. N’han hagut que la seva trascendència ha estat enorme i ni ells mateixos han estat conscients, que varen esser oblidats injustament i el seu rastre s’ha perdut en la foscor del temps. És el cas de Gabriel Cifre Borràs (1894-1993), un humil oficial dels tallers de la companyia Isleña Marítima del Moll Vell de Palma. Veí de la barriada de Pere Garau, va ingressar en la companyia naviliera i allà va treballar-hi fins la seva jubilació, l’any 1957. 

Sabem que Cifre va entrar a treballar a la Isleña Marítima a principis del 1920, un any de profunds canvis socials. Feia uns mesos que havia entrat en vigor l’anomenat Decret de la Jornada de vuit horesdel llavors president del govern, el Comte de Romanones, que permetia als treballadors gaudir d’un temps lliure fins llavors impensable, lluny de les habituals jornades de deu i onze (o més) hores. Quedava enrere una època de vagues, mobilitzacions i permanent inestabilitat social. Cifre, home d’iniciativa, empenta i dots d’organitzador, va intuir les propietats físiques i lúdiques de l’esport (fins llavors una pràctica per a privilegiats) i es va proposar d’organitzar un equip de futbol entre els seus companys de feina de la Isleña. Per la seva condició treballadora adoptaren un nom al·lusiu a la seva feina: el Mecànic

A principis de març la premsa local es feia ressò de la formació de l’equip d’obrers, juntament amb la d’un altre equip similar de la Foneria Carbonell (de malnom Can Salí), factoria situada a l’antic Hort d’en Moranta de Palma, la qual cosa els convertia en els dos primers equips de futbol d’arrel obrera creats a Ciutat. El paper de Cifre no està clar, ja que l’equip tenia una organització molt senzilla: mancava d’estatuts, directiva, pressupost i fins i tot vestuari (els calçons de joc eren granotes de treball amb les cames retallades). Però sembla que ho va ser casi tot: iniciador, alma màter, mentor, planificador, president i entrenador d’un projecte basat en l’aspiració a la pràctica esportiva com eina d’oci, salut i distracció. Únicament no ens consta com a jugador, un paper que tal vegada considerava superat per qüestions d’edat. 

El 25 d’abril de 1920, ara fa 95 anys, el Mecànic jugaria el primer partit del que tenim notícia a l’entrepista del velòdrom del Tirador, precisament contra el Foneria Carbonell. S’imposaren els de Can Salí (2-1). Poc després sengles equips participarien en el denominat Concurs d’Estiu, torneig organitzat pel poderós Alfons XIII FC, on s’enfrontarien amb altres equips de la ciutat en igualtat de condicions. Una fita aquesta ben simbòlica: gràcies a l’esport el col·lectiu obrer tenia l’oportunitat de participar en igualtat de condicions amb equips de totes les classes socials, sense distincions ni privilegis. 

El conjunt de mecànics impulsat per Gabriel Cifre va tenir una vida curta; però d’una trascendència enorme. A finals de 1920 va fusionar-se amb l’equip de Can Salí (que havia adoptat el nom de Mallorca, donat que havia acollit a altres obrers externs a la foneria) i el nou grup va adoptar un nou nom d’ampli ressò en el futbol de ca nostra: Balears FC, i des de 1942 CE Atlètic Balears. I així, fins avui. Sense ser conscient, amb la seva empenta Cifre va cimentar un projecte esportiu que encara és vigent, casi un segle més tard. Són molts els protagonistes que han desfilat (jugadors, presidents, entrenadors, directius, penyistes…), però el nom de Gabriel Cifre aviat va esser oblidat. Des de la creació del Balears FC va quedar en un segon pla com a delegat del segon equip (mai ocuparia cap càrrec directiu) i devers 1923 va desvincular-se totalment del club, quan el creixement social i esportiu de l’entitat balearica era irresistible. La resta és història. 

Gabriel Cifre va morir a Palma el 24 d’abril de 1993, als 99 anys. Paradoxes de la vida: pocs dies després l’Atlètic Balears jugava a l’Estadi Balear el partit commemoratiu del seu 50è aniversari. Ja ningú recordava a Cifre, a pesar de que tot plegat va començar amb la seva iniciativa, pròpia d’una ment preclara, de pioner i avançat al seu temps.

143.- El camp de L’Antoniana, 80 anys d’història ciutadana

ARA Balears, 23 d'agost de 2015
Última Hora, 20 d'octubre de 2015

En dates recents hem sabut que l’Ajuntament de Palma remodelaria a principis de l’any 2016 el vell camp de futbol palmesà de L’Antoniana per instal·lar-li gespa artificial, una bona notícia per a tot el teixit social i esportiu de la seva barriada que ha nascut i crescut al voltant de la seva presència. Amb tot, la modèstia i la petitesa de les seves instal·lacions (apart de la singularitat de ser l’únic camp de terra que queda a la ciutat des de fa anys), no amaguen una fet que distingeix L’Antoniana de la resta de camps de la ciutat: la seva condició de camp degà de Ciutat. Després de la recent desaparició del Lluís Sitjar (inaugurat el 1945) el seu deganat s’ha vist incrementat perquè només Son Malferit (1959) i l’Estadi Balear (1960) se li acosten, però, a gran distància. 

Les cròniques a la premsa se’n feien ressò: el primer de gener de l’any 1935, en temps de la Segona República, va tenir lloc la inauguració del camp de la societat Joventut Antoniana. Llavors ubicat a les afores de la ciutat, al kilòmetre dos de la llavors dita carretera d’Establiments, devora l’antic hipòdrom de la incipient barriada de Bons Aires. A tal efecte va disputar-se un partit entre l’equip amateur dels antonians, llavors un dels més potents de la segona categoria del campionat regional de Mallorca, i l’Athletic FC, equip de la primera categoria i antecessor de l’actual Atlètic Balears. El resultat va esser favorable als locals (4-2) que s’endugueren la copa en disputa, oferida pel pare Atanasi de Palafrugell, fundador de l’entitat antoniana. 

La Joventut Antoniana havia estat creada el 1913 pel pare Atanasi i aviat havia fundat la secció de futbol (1917). Durant molts anys tengué un paper destacat com a entitat de futbol base i, fruit de la prosperitat de la seva pedrera, entre 1926 i 1950 la secció va mantenir regularment un equip d’aficionats que va competir regularment a la segona categoria del campionat de Mallorca (després segona regional). A pesar del seu vigor, l’entitat jugava els seus partits oficials de prestat en camps d’altres clubs fins que els antonians decidiren construir-ne un de propi, que com queda dit fou inaugurat el 1935. En el seu propi camp la Joventut Antoniana va viure els seus millors anys: va arribar a jugar a la primera categoria del campionat insular (temporada 1938-39) i novament a mitjans dels anys 40, ja reconvertida la competició en primera regional. 

Després de la desaparició de l’equip antonià de la primera línia esportiva a principis dels anys 50 el camp de L'Antoniana va sobreviure acollint altres clubs com Loiola, Nidda, Unión, Bellavista, Arenas, Santa Eulàlia o Insular; però va esser a partir de l’any 1967 que L'Antoniana va rebre el seu inquilí més emblemàtic: la SCD Independent Camp Redó, que d’inici conviuria amb altres equips i a posteriori va convertir-se en el seu titular principal. I així, durant mig segle, la SCD Independent Camp Redó i L'Antoniana han mantengut un vincle que ha sobreviscut a la dura realitat dels darrers anys. El Camp Redó continuarà acollint el Camp Degà, 80 anys després.