135.- Una, magra i pobra

Diari de Balears, 9 de febrer de 2010
Sa Veu de Sóller, 12 de febrer de 2010
Setmanari Sóller, 13 de febrer de 2010

La diversitat d'un país hauria de portar un enriquiment social i cultural de gran abast. Però en un estat ric i generós en diversitat com és el nostre, hem viscut un segle XX presidit per la idea d'unitat. Més ben dit, per la difusió d'una idea unitària mal aplicada i gestionada. Unitat en el govern, amb un estat nació, una cultura, una línia política, un origen i un destí, una religió, una llengua, una èpica comuna, una raça, fins i tot un Caudillo... una temptativa constant d'assolir la unitat mitjançant una simplificació empobridora, totalment contradictòria i artificiosa, donada l'enorme diversitat que la pell de brau hi atresora. Una obcecació que ha portat a vertebrar piramidalment i maldestrament una idea d'unitat, com a finalitat en sí mateixa per sobre de tot, que s'ha mostrat impracticable durant segles. I sobretot, aplicada de manera ignorant i pedestre.

Actualment les coses han canviat? Sembla que no. La societat actual és hereva d'aquesta idea simplista d'unitat, més enllà de la política. La majoria llegeix un sol diari, escolta una sola emissora de ràdio, i té un únic enfocament dels temes quotidians sense un bri de relativisme ni sentit crític. Encara molts es formen un criteri obeint els seus desitjos més íntims, cerquen la confirmació d'allò que senten o aprengueren que era "correcte", en necessitar sentir-se segurs de si mateixos llegint les receptes que confirmin la seva postura sense esforç. Qui sap si això és, com el futbol, un consol passatger per ignorar la realitat. Paradoxalment, molts necessiten emmotllar-la al seu gust, per sentir-se millor, i la converteixen en veritat i evidència.

No cal dir que els mitjans mantenen un públic per a la seva línia editorial i un enfocament determinat, a part dels continguts d'actualitat. Emperò, alguns mantenen posicionaments massa homogenis. Com a fruit d'això, la riquesa argumental desapareix i acaben per oferir un discurs fet i arrodonit en els seus plantejaments ideològics bàsics. Així estalvien als seus fidels haver d'esforçar-se a pensar-ne un de propi. I, ja per extensió, que en pensin.

Per això no pot distingir-se entre mitjans d'esquerra i dreta, progressistes i conservadors, sinó entre mitjans empobridors i enriquidors. És la ideologia del segle XXI que s'obre camí. Són els mitjans empobridors els qui, amb un discurs fàcil de formular i amb un públic habituat a la inculcació de lemes simplistes i viscerals, han pres la iniciativa. El recurs és fàcil: la diversitat és caos, manca d'ordre, desconcert, inseguretat, anarquia. La unitat, en canvi, és coherència, ordre, eficàcia, seguretat i tranquil·litat. Pensament únic versus apocalipsi, que amb una terminologia hàbilment treballada i repetida fins a la sacietat, acaba per impregnar tota la vida quotidiana més enllà de la informació.

Encara hi ha molta gent massa convençuda del que pensa. I massa poc sentit crític que ampliï i matisi les pròpies idees, com també permeabilitat per rebre'n de contràries. Encara hi ha escassa tendència a la sana discrepància i a la tolerància d'idees alienes, així com disposició a canviar o enriquir les pròpies. Poca gent enforteix el seu esperit crític llegint o escoltant perspectives que no els satisfan, com si això els suposés perdre la fidel adhesió dels seus similars. Massa convicció i poca tolerància, massa tertúlia i poc debat, massa profeta i poc poble. Brolla el desig de guanyar l'altre i poc de conciliar o evolucionar conjuntament, de passar per sobre dels demés, i guanyar el diferent com a magre consol. Per a molts, l'altre és diferent i està equivocat, perquè només hi ha una veritat: l'única. La pròpia. Quanta diversitat malbaratada.