124.- Corrupció, passivitat i radicalisme: ses Illes a tres bandes

Sa Veu de Sóller, 31 de juliol de 2009
Setmanari Sóller, 1 d'agost de 2009
Diari de Balears, 16 d'agost de 2009

Aquests són els grans defectes del món polític balear. No hi ha gaire on escollir quan pràcticament tots les opcions polítiques pateixen algun dels tres mals esmentats. Tots tres de naturalesa molt diferent, repartits de manera que ningú no està lliure de culpa.

La corrupció és el mal amb més mala premsa, però no pas el més letal. És dins el PP on han aparegut la gran majoria dels casos, encara que a UM -a petita escala però amb similar gravetat- ha repetit els mateixos ítems. Unes conductes immorals i indecents que no són flor d'un dia, ja que s'han generat després d'anys d'una procés que ha afavorit la seva incubació i desenvolupament. Perquè malgrat que siguin una petita minoria els executors finals, per aflorar-ne cal una permissivitat i/o tolerància massiva.

En segon lloc, la passivitat ideològica. Un mal difícil de precisar, fonamentat en l'absència d'idees o comportaments definits, i no en fets consumats. Són els socialistes qui -llevat d'honroses excepcions- s'han caracteritzat per deixar fer amb un perfil polític força desdibuixat. La raó és clara: el seu creixent suport electoral ininterromput des de fa deu anys recomana mantenir un perfil que mantingui la tendència. Pragmàtic i eficaç, però a costa d'aigualir ideologies i maneres de fer pròpies. El resultat és un apropament al PP (més formal que altre cosa) però amb un manera de fer èticament més acceptable.

Finalment, el radicalisme. Entès com a ideologia o la gestió d'aquesta per persones i grups. És un defecte dels petits partits (PSM, Entesa, ERC, Verds i EU) que, mancats dels defectes dels dos grans partits, haurien de ser l'alternativa. Però l'honestedat i la creença en unes idees no és suficient. Manca un mínim pragmatisme ideològic, quan sovint la seva aplicació és tan rígida com irreal. I els seus dirigents protagonitzen cícliques desavinences i personalismes que acaben en lamentables espectacles públics. Resultat: la pèrdua progressiva del seu suport electoral (la meitat en deu anys).

Malgrat la corrupció té més mala fama, no és l’indicatiu amb major pes. I encara més: els dos grans partits tenen moltes més possibilitats de sobreviure sense canvis profunds, gràcies a la inèrcia del bipartidisme consolidat. Al darrer decenni cap daltabaix electoral ho ha desmentit, i res fa intuir que hagi una renovació d'idees, cares o comportaments en ambdós casos. Sí en el cas dels partits petits, que tenen més a perdre tot i que els seus defectes siguin menys “punibles”. Que com defensar uns postulats ideològics sigui més castigable a les urnes que la corrupció o l'absència dels mateixos dóna molt que pensar.

Seria fàcil concloure que la corrupció i la indefinició ideològica dels grans partits són un reflex cosubstancial de la pròpia societat -un anàlisi força derrotista. Però també pot especular-se que el creixent càstig que reben els petits partits són part del seu peatge a pagar com a potencials portadors de valors i actituds més renovadores i gèrmens d’una futura classe política de nivell, però endèmicament mal gestionades. Víctimes d'una societat decebuda que prefereix escanyar opcions més esperançadores si no són capaces d’oferir una alternativa, abans que condemnar la mediocritat dels grans partits.

123.- El monòlit de sa Feixina, llei sense justícia

Diari de Balears, 29 de juliol de 2009

Al monument de sa Feixina de Palma li queda poc temps de vida. Les passes fetes per Cort els darrers dos anys dirigides a erradicar els darrers vestigis de la simbologia franquista són espaiats i, per alguns, massa lents. Però res a veure amb la paràlisi i desídia dels consistoris anteriors.

Artísticament, el monòlit no té cap valor: el seu disseny és tan inexpressiu com enigmàtic. Urbanísticament, té una robustesa i una desproporció de tamany en un entorn enjardinat que es presumeix amable i d'esplai, a més d'ocupar un espai excessiu. I històricament, va ser aixecat per un règim dictatorial sobradament conegut, en els seus anys més repressius i de major penúria econòmica i social. Aquests factors intensifiquen la missió per la qual el monument va ser construït: intimidar i imposar amb la seva contundent presència els valors dictatorials que s'hi representen.

Els defensors de la seva supervivència argumenten que el monòlit fou aixecat en homenatge als gairebé 800 morts del vaixell de guerra "Baleares", tots ells mallorquins. Ben al contrari: el franquisme va utilitzar la memòria dels morts en combat per glorificar i legitimar el seu règim. I encara diria més: no hauria calgut cap homenatge a víctimes concretes perquè el règim aixequés algun tipus de monument d'autolloança dels seus valors dictatorials. Tampoc la subscripció popular no és un aval que el legitimi, perquè molts represaliats per la dictadura (víctimes, familiars i amics) varen col·laborar per a evitar mals majors, i altres per temor de ser classificats com "desafectos al régimen" (amb totes les conseqüències que això podia comportar).

Finalment, l'argument defensat per altres de mantenir vestigis físics del passat dictatorial com a record per evitar fets semblants en un futur (com el camp de concentració nazi d'Auschwitz) tindria lògica si aquest vestigi no estigués ubicat en un lloc tan cèntric i estratègic de la ciutat.de Palma. I en qualsevol cas, aquí estan els llibres d'història, molts i bons, escrits sobre el conflicte: la memòria a través de la lectura i la formació és la millor prevenció possible.

A molts els dol la seva presència... però a qui pot molestar la seva absència? El record dels morts del "Baleares" és legítim, perquè són víctimes d'un conflicte bèl·lic on tothom surt perdent. Però per què ha d'estar lligat a aquest mastodóntic monòlit apologètic del franquisme? Seria molt més emotiu un grup escultòric que buidés l'excessiu espai ocupat, en harmonia amb el parc que l'envolta, i que també reivindiqués la memòria dels vençuts i represaliats pel règim franquista. Un homenatge a uns i a altres, víctimes d'una guerra absurda. Per exemple, una rèplica de "La catedral" d'Auguste Rodin (dues mans que s'entrellacen), seria una mena d'homenatge molt més emotiu, senzill i conciliador.

A hores d'ara, cap ciutat espanyola no manté vestigis d'aquest calibre en el seu nucli urbà; sa Feixina és el (pen)últim exemple d'aquesta delirant arquitectura feixista supervivent, i tot indica que els seus dies estan comptats.

122.- El monolito de sa Feixina, ley sin justicia

El Mundo-El Día de Baleares, 21 de julio de 2009
Diario de Mallorca, 27 de julio de 2009

Al monumento de sa Feixina le queda poco tiempo de vida. Los pasos dados por Cort con la simbología franquista son espaciados y tal vez lentos; pero nada que ver con la desidia de consistorios anteriores. Artísticamente no tiene valor: su diseño es inexpresivo y enigmático. Urbanísticamente es robusto y desproporcionado, en un entorno que se presume amable y de esparcimiento, ocupando un espacio excesivo. E históricamente fue levantado por un régimen dictatorial en sus años más represivos y de mayor penuria económica y social. Todo ello intensifica la misión para la que fue construido: intimidar con su presencia e imponer con su presencia los valores dictatoriales que representa.

Sus defensores argumentan su homenaje a los fallecidos del buque Baleares. Al contrario: el franquismo utilizó su memoria a mayor gloria de su régimen. Tampoco la suscripción popular es un aval: muchos represaliados por la dictadura colaboraron para evitar males mayores, y otros por temor a ser "desafectos al régimen". Y la necesidad de mantener vestigios del pasado como recuerdo (como el caso de Auschwitz) sería lógica si el monumento no estuviese enclavado en un lugar tan céntrico y estratégico. Ahí están los libros, muchos y buenos, sobre el conflicto: la lectura es la mejor prevención.

A mucho les duele su presencia ¿pero a quién puede molestar su ausencia? El recuerdo de los fallecidos del Baleares es legítimo, pero ¿ha de estar ligado a ese mastodóntico monolito apologético del franquismo? Sería más emotivo un grupo escultórico que despejase el excesivo espacio ocupado, en armonía con el parque que lo rodea, y que también reivindicase la memoria de los vencidos y represaliados por el régimen. Unos y otros, víctimas de una guerra absurda. Una réplica de "La catedral" de Auguste Rodin (dos manos que se entrelazan), sería un ejemplo. Ninguna ciudad española mantiene vestigios de tal calibre en su casco urbano; sa Feixina es el (pen)último y sus días están contados.

121.- TV3 i IB3, un pacte desigual

Diari de Balears, 1 de juliol de 2009

Recentment va passar per les nostres illes la directora general de TV3, Mònica Terribas. En aquesta ocasió, a banda d'atendre els mitjans per les qüestions de rigor relacionades amb la cadena catalana, Terribas va haver d'afrontar un cúmul de preguntes relacionades amb l'anomenat "acord de reciprocitat" entre TV3 i IB3, mitjançant el qual determinats programes de la cadena catalana deixaran de veure's a les illes -o seran retransmesos per l'ens balear.

El pacte ha despertat molts recels. Es parla molt de la llibertat d'elecció de canal com un dret irrenunciable, tot i que que fins ara s'havia mantingut amb una situació "alegal" pendent de resoldre durant vint anys. Però el rerefons del problema és un altre. Si Terribas hagués presenciat després de les eleccions catalanes de 2006 als membres de l'actual tripartit de govern repartir-se el control dels mitjans de comunicació públics com part del seu pacte de govern, s'hagués quedat astorada (i amb tota seguretat hauria dimitit). Llavors entendria què succeeix, perquè això exactament va passar aquí un any després quan els components de l'actual pacte de govern es varen repartir el control directe dels diferents mitjans de comunicació públics.

Dubto molt que la pròpia Terribas arribi a a entendre la naturalesa soterrada de la polèmica suscitada, que va més enllà dels acords escrits i signats. És possible que ni ho sàpiga, malgrat tractar-se d'un fet consumat, signat i conegut per tots (i encara diria més: li haurà comentat algú?). Llavors entendria que el pacte és tàcitament desigual, ja que a ulls dels illencs els protagonistes de l'acord són una gran televisió "de país" (TV3) i una petita televisió "de partit" (IB3). Aquest és el rovell del problema: tant se val que els programes de TV3 es puguin seguir a través d'IB3, perquè la televisió de prestigi és el canal del Principat.

Com la dona del Cèsar ha de semblar honrada a més de ser-ho, la cadena balear ja pot fer la millor gestió possible que ningú no deixarà de veure-la com una televisió partidista i polititzada. Fins que a les Illes Balears no tinguem una nova llei de mitjans de comunicació i una corporació de radiotelevisió similars a la catalana que confirmin una delimitació clara del poder polític, qualsevol iniciativa o projecte relacionat amb IB3 estarà condemnat al fracàs.