120.- TV3 e IB3, un pacto entre desiguales

Diario de Mallorca, 19 de junio de 2009
Última Hora, 28 de junio de 2009

Recientemente pasó por nuestras islas la directora general de TV3, Mònica Terribas. Además de atender a los medios por cuestiones relacionadas con la cadena catalana, Terribas tuvo que afrontar un cúmulo de preguntas relacionadas con el llamado "acuerdo de reciprocidad" entre TV3 e IB3, mediante el que determinados programas de la cadena catalana no pueden verse en las islas.

Es mucho el recelo que ha despertado el pacto sellado. Se habla mucho de la libertad de elección de canal como un derecho irrenunciable, aunque hasta ahora se basó en una situación alegal por resolver. Pero el problema de fondo es otro. Si Terribas hubiese presenciado después de las elecciones catalanas de 2006 a los miembros del actual tripartito de gobierno repartirse el control de los medios de comunicación públicos como parte de su pacto de gobierno, se hubiese quedado atónita (y seguramente hubiera dimitido). Entonces entendería qué sucede, porque eso es lo que pasó aquí un año después cuando los componentes del actual pacto de gobierno se repartieron el control directo de los diferentes medios.

Dudo mucho que la propia Terribas alcance a entender la naturaleza soterrada de la polémica suscitada, que va más allá de la letra impresa. Quizá ni lo sabe, a pesar de que es algo pactado, firmado y conocido por todos (¿se lo habrá comentado alguien?). Entonces entendería que el pacto es tácitamente desigual, ya que a ojos de los baleares los protagonistas son una gran televisión "de país" (TV3) y una pequeña televisión "de partido" (IB3).

Como la mujer del César ha de parecer honrada además de serlo, la cadena balear ya puede hacer la mejor gestión posible que nadie dejará de verla como una televisión politizada. Hasta que Baleares no tenga una ley de medios de comunicación y una corporación de radiotelevisión similares a la catalana que garanticen una autonomía del poder político, todo avance será irrisorio.

119.- Televisió de Mallorca, per a una creixent minoria

El Mundo-El Día de Baleares, 15 de juny de 2009
Diario de Mallorca, 18 de juny de 2009
Diari de Balears, 19 de juny de 2009
Última Hora, 20 de juny de 2009
Sa Veu de Sóller, 26 de juny de 2009

Que un programa de televisió de les Illes arribi a tres-centes emissions no és gaire habitual a un món comunicatiu dominat per les audiències i la rendibilitat. Va organitzar-se l'emissió núm. 300 al teatre Principal de Palma per celebrar-ho, i calia fer reserva per assistir-hi. Ho vaig deixar fins a darrera hora pensant-me que no seria difícil tenir lloc. El motiu? que la cadena té una escassa audiència, i que el programa s'emet en una franja horària dominada pels grans canals. Però vaig quedar-me fora: tot estava reservat. Vaig pecar de confiança.

El programa és "De Nit" de Neus Albis, i l'emet Televisió de Mallorca. Un mitjà que, en teoria, ningú no veu i no té cap utilitat. Però ves per on van ser capaços d'omplir el Principal només amb les peticions d'assistència de la seva audiència fidel, sense autoritats ni càrrecs públics, ni regalant invitacions a l'engròs. Un mèrit encara més gran quan el programa tracta de l'actualitat informativa i no és cap còpia del "Tómbola" o de "Operación Triunfo". I duu més de dos anys en pantalla. Algun programa d'IB3 ho faria?

TV Mallorca nasqué a l'ombra d'IB3, vista com un contrapoder i considerada com un caprici de l'expresidenta del Consell. Però el seu funcionament ha estat molt regular des dels seus inicis i no ha variat malgrat els canvis de govern -la qual cosa demostra la seva despolitització, tant abans com després. Gaudeix d'un pressupost anual d'uns 10 milions d'euros i sense dèficit, contrastant amb el deute de 170 milions acumulats per IB3 en pocs anys. No coneixem la seva audiència precisa, ja que es mesura agrupada amb la resta de televisions locals; però tanmateix no seria el factor de pressió que sempre ha estat per a IB3.

No fa gaire, el senador Joan Huguet va suggerir la fusió d'IB3 i TV Mallorca. Jo aniria més enllà: convertiria TV Mallorca en la nova televisió balear, deixant IB3 com un canal secundari temàtic i d'entreteniment (i retallant el seu pressupost). A poc a poc TV Mallorca ha aconseguit arrelar amb una audiència estable i fidel, sense seguiments massius però generant audiències molt concretes: minoritàries, però fidels. Omplir el Principal no era gens fàcil, la qual cosa demostra que les minories creixen i s’imposen. I que la televisió ben feta, sense grans mitjans ni despeses però amb rigor i qualitat, té el seu premi.

118.- El nacionalisme illenc es mor, víctima dels seus errors

Diario de Mallorca, 2 de juny de 2009
Sa Veu de Sóller, 5 de juny de 2009
Setmanari Sóller, 6 de juny de 2009
Diari de Balears, 8 de juny de 2009

He nascut i viscut a Catalunya, i després de viure quatre anys a ses Illes només he vist actituds i experiències frustrants any rere any, mal dirigides i mal resoltes pel nacionalisme illenc. Veig coalicions culminades tard i precipitadament, fa dos anys amb el Bloc i l'any passat amb Unitat, i enguany amb la candidatura per a les eleccions europees la imatge ha estat patètica. I n'hi ha prou amb escoltar les parts (al uníson "nosaltres bons, els altres dolents") per veure que tots en són responsables.

El nacionalisme illenc no existeix. És incapaç d'articular-se "insularment", passant d'una submissió (l'espanyola) a una altra (els Països Catalans). No entenc la preeminència dels Països Catalans com a única via per defensar la nostra terra, com si les Illes Balears mai no existissin. La base històrica i cultural és indubtablement la mateixa, però cal matisar que el tarannà dels illencs és diferent del dels catalans i valencians. El complex d'inferioritat habitual en qui accepta la castellanització de les Illes, també està present en qui no concep les Illes Balears con un ens estructurat abans d'integrar-se a una altra entitat. Molts illencs que s'estimen la seva terra ni entenen un radicalisme ideològic que no arrela a la nostra tranquil·la realitat social, ni són independentistes. Molts se senten orfes políticament i prefereixen abstenir-se. Si a Catalunya hi ha dues forces com CiU i ERC que defensen Catalunya i Països Catalans, per que aquí no tenim aquesta possibilitat? Un fracàs anunciat (i reiterat) any rere any del que ningú no n’hi aprèn.

Afegim-li les soterrades desavinences personals, la creixent fragmentació de sigles que defensen ideologies semblants, una autocrítica més retòrica que real, unes ideologies nacionals molt utòpiques i allunyades de la realitat Balear, l'excessiu tacticisme a curt termini, i la manca d’un lideratge i una dialèctica brillant i il·lusionant. En resum: no hi ha sentit de país, audàcia ni amplitud de mires mentre sobren utopies, incompetència i bregues inútils.

A les autonòmiques de 1999, PP i PSIB obtenien un 75% dels vots. El 2007 ja era un 83%. A les passades Generals arribava a un 88% (el context era diferent; tanmateix, és alarmant). A aquest pas quin serà el resultat el 2011, l’extraparlamentarisme? Les seves coalicions tenen com a objectiu el creixement... o la supervivència? Enguany, a les europees els resultats podrien ser molt dolents. Pitjor serà que ningú no s'escoltarà el missatge de l'electorat, atribuint-lo tot a causes externes i obrint un retòric “període de reflexió” per acabar pensant que, com sempre, els rivals tenen la culpa de tot. El problema és que els rivals no són PP ni PSIB, sinó ells mateixos. Com cada any.

117.- La crueltat de l'oblit, una vergonya col·lectiva

Diari de Balears, 1 de juny de 2009
Sa Veu de Sóller, 12 de juny de 2009

En aparença, la nostra societat sembla ser molt sensible davant les grans tragèdies de la humanitat. Sovint ens colpeix veure els estralls d'una catàstrofe natural, de les pandèmies, o de la fam. També la conscienciació davant la violència de gènere és creixent. Tampoc no dubtem en mobilitzar-nos per buscar les restes d'un/a desaparegut/da, víctima de violència física o violació. Presumim d'ésser solidaris amb les víctimes de dictadures i conflictes armats de qualsevol racó del món com les dictadures de Xile i Birmània, els genocidis de Darfur (Sudan) i Ruanda, de les massacres a Bòsnia i a Txetxènia, etcètera. I no dubtem a exigir la llibertat dels seus oprimits, represaliats i la memòria de les seves víctimes, així com la recerca dels desapareguts per lliurar-los a les seves famílies. Tot en nom de la justícia, de la llibertat i dels drets humans.

Tot canvia quan es pronuncien les paraules "Guerra Civil". La misericòrdia i la comprensió davant el dolor aliè desapareixen tan bon punt s'esmenta. S'imposa una paralitzant inacció, es polititza irreversiblement la qüestió, i un temor irracional impedeix pensar i actuar amb un mínim de claredat i serenitat. Inclús alguns reaccionen de manera irada, i increpen a qui "gosa" demanar un nínxol per enterrar-hi als seus familiars i/o avantpassats. És al·lucinant com tan nobles valors i actituds, sovint predicats i conjugats davant tantes desgràcies ocorregudes arreu del món, acaben tallats de soca-rel quan es tracta de mirar el nostre país.

Mai no serà normal la nostra democràcia mentre milers de persones continuïn mal amuntegades en fosses comunes i se n'obstaculitzi l'exhumació. És normal que una ciutadania suposadament instruïda, cívica i solidària es transfiguri en un frontisme irracional i agressiu quan se li esmenta "el tema"? Ens n'anem molt lluny, arreu del món, per defensar els drets humans i denunciar les injustícies. Però com és que després no volem veure les misèries pendents de la nostra pròpia terra?

Quin perill corre la nostra societat si reben digna sepultura aquells que mai no l'han tenguda? Si les víctimes d'un bàndol varen ser exhumades i enterrades dignament pels seus familiars, per quina raó els altres mai no han de tenir aquest dret? No cal ser familiar, ni amic, o tenir una afinitat ideològica per apreciar aquesta brutal injustícia. N'hi ha prou amb posar-se en el lloc dels familiars i un mínim d'humanitat, per entendre la tristor i percebre el dolor d'aquells que mai no pogueren honrar els seus familiars amb una humil làpida o un simple nínxol. Aquest "oblit" mai no podrà esborrar milers de cadàvers, perquè la seva memòria perdurarà mentre continuïn allà, amuntegats de manera indecent. Quan ells descansin en pau, a la fi descansarem tots.