114.- Palma, ciutat fantasma

Diari de Balears, 30 d'abril de 2009
Última Hora, 26 de juny de 2009

Tot i dur pocs anys vivint a Palma, sentint el testimoni de molts dels seus residents tinc la sensació que Ciutat és una ànima morta, un espectre que deambula sense rumb, una ombra ranquejant d'allò que fou. Els darrers anys, Palma ha assolit tots els defectes d'una gran ciutat i cap de les seves virtuts, on sembla que la ciutadania pateixi una estranya Síndrome d'Estocolm.

Foragitada dels seus carrers i avingudes, on d'antuvi la vida al carrer era un calc estès de la Part Forana, a poc a poc reclosa a casa seva amb una barreja d'inconsciència i resignació. La ciutadania ha estat desfilada socialment i abocada a l'individualisme més ranci i conservador, fins el punt de refusar qualsevol iniciativa de canvi que pugui reeixir a la seva ciutat. Només fent memòria amb alguns exemples puntuals, faig palesa aquesta voluntat col·lectiva de deixar fer cap a un desastre tan inevitable com provocat.

Són habituals les queixes per la brutor dels carrers, mentre molts d'ells llencen papers i burilles de tabac al terra, o escopinen sense cap mirament. El tramvia, recuperat a nombroses ciutats europees com un mitjà de transport modern i ecològic, rep crítiques i pateix entrebancs dels veïnats on s'ha projectat que passi. Un projecte de peatonalització, que al barri de qualsevol ciutat es veuria com un immens privilegi, fou rebutjat pels seus habitants en preferir el trànsit i l'estacionament de cotxes a la creació d'un espai per a vianants, de passeig i esbarjo veïnal.

Perplex, veig com un barri es mobilitza perquè no volen un SAPS i demanen egoistament que els encolomin a un altre barri. On la immigració no sent cap caliu cívic que afavoreixi la seva integració per manca d'un teixit social que els aculli, abocant-los a mantenir la seva identitat a guetos de barri i a viure d'esquenes a Ciutat... igual que els seus habitants de sempre. I molts altres detalls que mostren com Palma és vista amb desgrat i menyspreu...

La ciutadania prefereix mantenir el seu exili domèstic, d'esquena a la seva ciutat i recelant del seu propi veïnatge. Veu la degradació de Palma com una deriva normal, com si res no pogués fer-se (ni cal intentar-ho) i potser assumida com a merescuda. Un odi aparentment incomprensible vers la seva ciutat, un odi que vol amagar una profunda culpabilitat col·lectiva en veure que Palma ha perdut la seva ànima i tothom es veu com a responsable.

Ciutat morta, sense cor ni constants vitals, ofegada entre cotxes i ciment, entre especulació i brutor, una desfiguració disfressada de progrés i modernitat convertida en una mole urbana. Ciutat saquejada i mercadejada pels seus propis habitants, que li han negat el pa i la sal, que basculen entre la vergonya dels seus fets i l'egoisme de la indolència. Després d'anys de deixadesa institucional, en nom de la modernitat i el progrés i a força de vendre-se-la entre tots, bocí a bocí, Palma ha deixat de ser un poble gran per convertir-se en Ciutat sense poble. Un paradís estripat, que entre tots fou arrasat.

113.- Maria Callas y Roger Alier: la ópera en el Caixafòrum

El Mundo-El Día de Baleares, 19 de abril de 2009
Última Hora, 25 de junio de 2009

El próximo miércoles día 22 de abril, los aficionados a la música clásica (más concretamente, a la ópera) tenemos una cita ineludible en el Caixafòrum de Palma. Un acontecimiento por partida doble que, para los melómanos y contumaces entusiastas del arte lírico, merece la máxima relevancia posible y no puede pasar desapercibido bajo ningún concepto.

Dentro del ciclo de conferencias “Grans dones, grans valors” podremos asistir a una disertación acerca de una de las más carismáticas divas operísticas de todos los tiempos: Maria Callas (1923-1977), un ídolo de masas que traspasó lo musical para convertirse en una figura de leyenda. Disertación que irá a cargo de uno de los grandes expertos en ópera de la actualidad: Roger Alier.

Roger Alier (1941) es uno de más amenos y apasionantes divulgadores del género. Ha escrito numerosos libros divulgativos de gran éxito de ventas, crítico de ópera, articulista y profesor de Historia de la Ópera en la Universitat de Barcelona, aunque su popularidad se debe a sus intervenciones televisivas y radiofónicas (como el añorado programa “Nit d’Arts”, junto a Marcel Gorgori).

Tanto Callas como Alier son prueba de que la ópera no es un arte para élites, difícil, ni minoritario. La asistencia es gratuita; poco más cabe añadir.

112.- La situació en IB3, segons qui i quan

Sa Veu de Sóller, 17 d'abril de 2009
Setmanari Sóller, 18 d'abril de 2009

El tractament informatiu del conflicte intern d'IB3 m'ha deixat atònit per la seva evolució, tan previsible com impresentable a ulls de qualsevol ciutadà de bé. El motiu ha estat la guerra de poder generada al voltant de l'ens públic, i el moment clau de la seva evolució ha estat, evidentment, les eleccions de 2007 i el canvi de direcció subsegüent.

Fins llavors, la corporació dirigida per María Umbert era un model de virtuts i professionalitat a ulls d'un grup de comunicació. Aquest mitjà, afí amb el partit governant i amb una productora contractada per a la realització de programes per a IB3, silenciava els problemes i les protestes dels treballadors contractats a través d'empreses externes, o els qualificava de delinqüents. Simultàniament, un altre grup mediàtic destacava la nefasta gestió econòmica de l'ens, alhora que informava de les protestes i manifestacions dels principals damnificats.

Després del relleu de María Umbert per Antoni Martorell, d'inici les coses van millorar. Es varen rescindir contractes milionaris de les "estrelles" de la televisió balear (l'audiència de les quals mai va justificar el seu elevat sou), i la programació va passar a ser íntegrament en català. Però aquí va quedar tot. La producció de programes mitjançant productores es va mantenir, i la plantilla continuava contractada a través d'empreses externes a IB3. El model seguia sent el mateix, però amb un subtil matís: les productores sortints depenien del grup que fins aleshores donava una excel·lent imatge d'IB3, mentre les entrants estaven vinculades amb qui denunciava la crítica situació de l'ens.

Llavors les posicions es van intercanviar. La dolenta gestió, el deute acumulat o les mobilitzacions dels treballadors d'IB3 van rebre una importància sobtada pels qui fins llavors no existien. Mentrestant, van deixar de tenir ressonància en l'altre costat. La precària situació dels treballadors d'IB3 va aparèixer per a uns i desaparèixer pels altres de manera sorprenent, subordinats a una estratègia mediàtica que els usa com un mer objecte. Veient el que succeeix, me n'adono que sovint la informació és secundària i que (com sovint passa) els perjudicats acaben sent els més febles.

111.- Òpera còmica al teatre Xesc Forteza

Diari de Balears, 15 d'abril de 2009
Diario de Mallorca, 19 d'abril de 2009

El proper dimarts, 21 d'abril, arribarà al teatre Xesc Forteza de Palma "The Telephone" (1947), òpera còmica en un acte, organitzat per Amics de l'Òpera del teatre Principal. L'òpera serà representada en el seu idioma original, l’anglès, i comptarà amb subtítols en català. És una obra de petites dimensions, per a només dos cantants, i part orquestral adaptada per a piano; una oportunitat per conèixer Gian Carlo Menotti (Cadegliano, Itàlia, 1911-Montecarlo, 2007), potser l'últim gran operista de la història. Italià de naixement i nord-americà d'adopció, fou l'últim compositor d'òperes en el sentit estricte de la paraula amb unes 30 obres quan el gènere ja era desplaçat per altres estils escènics.

Hom l’ha vist com el successor de Giacomo Puccini en mantenir les essències del gènere, incorporant-hi les novetats del seu temps, però sense que perdés el seu lirisme i popularitat. Autors precedents com Igor Stravinski o Arnold Schoenberg allunyaren l'òpera del públic amb experiments difícils de comprendre (fins i tot avui dia), mentre coetanis com Benjamin Britten o Dmitri Xostakóvitx mai varen dedicar-s'hi prioritàriament. Per això, Menotti és el darrer operista en el sentit clàssic de la paraula tot i dedicar-s’hi a destemps i patir un desconeixement generalitzat.

L'obra tracta en clau d'humor sobre els problemes de comunicació d’una parella, la qual empra fonamentalment el telèfon per comunicar-se (curiosament, després de més de 60 anys l'argument té una vigència inusitada). Els seus intèrprets seran Fanny Marí (soprano), Tomeu Bibiloni (baríton) i David Mohedano (piano). A causa de la seva brevetat, el programa es complementarà amb una primera part amb cançons de Ralph Vaughan Williams i del mateix Menotti.

110.- De la lengua no comemos

Diario de Mallorca, 10 de abril de 2009

Estoy aburrido, hasta el hastío, del protagonismo que adquiere cíclicamente el tema lingüístico en nuestras islas. Unos defienden los derechos y libertades de los castellanoparlantes, obviando que hay ámbitos monolingües en castellano como la administración de Justicia, Correos, Policía o la Guardia Civil. Otro tanto con los catalanoparlantes que defienden su equidad en los ámbitos exclusivos del castellano, pero pasan por alto que en la enseñanza, las administraciones municipales, los Consells y la CAIB sólo se usa el catalán. Ambos defienden su lengua si está en inferioridad, pero pasan de largo cuando el monolingüismo es a su favor.

Cada vez que intento razonar esta cuestión la respuesta siempre es una evasiva que acaba aludiendo a los excesos de los otros, mirando la paja en ojo ajeno y sin un ápice de autocrítica por su lado. No defienden derechos ni libertades individuales sino ideologías: unos y otros razonan sus objetivos, pero nunca reconocen que caen en los mismos errores su oponente. Hacen exactamente lo mismo; solo cambia la lengua que defienden. En sus pugnas dialécticas no hay ningún interés en debatir ni llegar a consensos: es un fuego cruzado de posiciones cerradas, una guerra dialéctica de desgaste eternizada a pesar de su inutilidad. Con gran ligereza se injuria al oponente tildándolo de fanático, fascista o totalitario, dando un espectáculo escasamente cívico.

Todo esto está lejos de cualquier debate social, con necesidades más urgentes que un tema lingüístico que apenas genera conflictos. Me gustaría saber por qué otros derechos no tienen implicaciones tan apasionadas: me gustaría ver cada día un despliegue similar para el derecho a una vivienda digna (art. 47 de la Constitución), a atención sanitaria sin listas de espera, a pensiones de jubilación justas, a una jornada de 40 horas semanales, a una alimentación digna (la malnutrición no ha desaparecido), a una universidad de calidad, una justicia ágil y rápida, ayudas para familias numerosas, por maternidad, etc.

No sería fácil, ya que tocaría estamentos de gran poder como la banca, la construcción o la sanidad privada. Pero parece que algunos defensores de libertades lingüísticas tienen sus necesidades cubiertas, se dejan llevar por disquisiciones de salón, o necesitan crear conflictos (ejercer de pirómano y bombero a la vez) que eviten la concienciación sobre cuestiones realmente vitales. Es triste ver gente sin trabajo, ahogada por la hipoteca o que no llega a final de mes, que no sabe cómo hacerse escuchar. Excepto si reclaman derechos lingüísticos.

109.- Amb la llengua no menjarem

Diari de Balears, 6 d'abril de 2009
Última Hora, 6 de maig de 2009

Estic avorrit, fins al tedi, del desmesurat protagonisme que adquireix de manera cíclica (per a alguns constant) el tema lingüístic i identitari a les nostres illes. Uns que defensen els drets i llibertats dels castellanoparlants, obviant que hi ha àmbits monolingües en castellà com l'Administració de Justícia, Correus, Policia o la Guàrdia Civil. Uns altres que ho fan amb els catalanoparlants i defensen la seva equitat en els àmbits exclusivament en castellà, però passen per alt que a l'ensenyament, les administracions municipals i dels Consells i en la CAIB només s'utilitza el català. Ambdós defensen la seva llengua on es troba en inferioritat, però passen de llarg quan el monolingüisme és a favor seu.

Cada vegada que intento raonar aquesta qüestió amb uns i altres la resposta sempre és una evasiva que acaba al·ludint als excessos dels altres, mirant la palla en ull aliè i sense un mínim d'autocrítica per banda seva. Crec que s'ha acabat per no defensar drets ni llibertats individuals o nacionals, sinó ideologies. Els uns i els altres raonen els seus objectius, però mai no reconeixen que ells també cauen en els mateixos errors que atribueixen al seu oponent. Ambdós fan exactament el mateix, solament que canviant la llengua que defensen.

Aquest protagonisme es troba molt lluny de qualsevol debat social, on hi ha necessitats molt més urgents que un tema lingüístic i nacional que genera conflictes escassos i aïllats. I no parlem del fet que a les pugnes dialèctiques no hi ha el més mínim interès a debatre ni arribar a enteses. És un foc creuat de posicions tancades, una guerra dialèctica de desgast que s'eternitza durant mesos i anys, a pesar de l'avorriment que causa als qui contemplem la seva inutil·litat. És increïble amb quina lleugeresa s'injuria a l'oponent, com s'intercanvien atributs que s'hi relacionen amb el fanatisme, feixisme o totalitarisme, sense parar a pensar tot el que això significa i l'espectacle escassament cívic al qual tenim la desgràcia d'assistir.

M'agradaria saber per què aquest malbaratament d’esforços per reclamar llibertats lingüístiques, mentre que altres drets mai no reben implicacions tan apassionades. Voldria veure cada dia una apassionada defensa del dret a un habitatge digne (article 47 de la Constitució i totalment incomplit) amb preus taxats i accessibles. A una atenció sanitària sense eternes llistes d'espera. A pensions de jubilació justes. A una jornada de 40 hores setmanals que realment s'acompleixi. A una alimentació digna (la malnutrició no ha desaparegut, mal que pesi i no se'n parli). A una justícia àgil i ràpida. A una universitat pública de qualitat. A ajudes per a famílies nombroses i per maternitat, etc.

Voldria que aquests punts rebessin una desena part d’atenció dels qui, dia rere dia, defensen llengües i nacions: tot i no ser fàcil perquè tocaria a estaments de gran poder com la banca, la construcció o la sanitat privada. Crec que alguns incansables defensors de llibertats lingüístiques han acabat tan absorbits per les seves idees que han renunciat a sotmetre-les al sentit comú. O tenen les seves necessitats cobertes i fàcilment es deixen endur per disquisicions de saló de vellut, que extrapolen inconscientment a tota la societat. O necessiten crear conflictes lingüístics (exercir de piròman i bomber alhora) per distreure'ns dels nostres vertaders drets i necessitats, i fer-los emergir com un dic de contenció que evités la conscienciació i la mobilització social en qüestions realment vitals. És trist veure gent sense treball, ofegada per la hipoteca o que no arriba a final de mes, que se sent impotent per a fer-se escoltar. O encara pitjor: que només els escolten si reclamen drets lingüístics.