108.- El espíritu de la motoreta

Diario de Mallorca, 23 de marzo de 2009

Pasaba por delante de la Audiencia Provincial cuando vi pasar un humilde Vespino. Extraño vehículo en una tierra donde has de tener coche sin necesitarlo, grande aunque no lo puedas aparcar, caro aunque no tengas con qué, y lujoso aunque no te lo merezcas. Me fijé en su conductor y pude reconocer al fiscal anticorrupción Don Juan Carrau.

Esa sencilla motoreta es el paradigma de la fiscalía anticorrupción de las islas, Carrau y Horrach, Juanes los fiscales (como el cantante colombiano), tales para cuales. Ambos absorbidos por su trabajo, con paciencia y vocación. Trabajadores del Estado de sencilla nómina -aún siendo vitalicia-, que se llevan trabajo a casa porque no dan abasto con su horario laboral. Que carecen pavorosamente de medios materiales y humanos, y a pesar de todo no desisten. Que han de superar los impedimentos y dilaciones que unos y otros ponen a su trabajo. Que podrían tener una vida ociosa y hacer la vista gorda; pero les puede el sentido del deber en un país de urracas y marmotas.

Temidos por la clase política por su atípico celo sin carné. Unos los vilipendian por no limitarse a fichar en su trabajo, otros los convierten en alazanes alados. Molestos para todos, como si cumplir con su obligación fuese un mérito (bueno, en Baleares lo es). La motoreta de Carrau me retrotrae a aquellos tiempos en que adquiríamos un vehículo siendo necesario, adecuado, y si lo podíamos pagar (honestamente). Comparado con el Audi de la Presidenta del Parlament que hemos pagado entre todos, el contraste es demoledor por los (de)méritos contraídos. Le pirra esa marca, aunque podría buscarse aficiones limitadas al ámbito personal o apasionarse por los Renault 4, que generaban simpatía allí por donde pasaban. Como los Vespinos aún dependiendo de su conductor.

Señor Carrau, que el espíritu de la motoreta le dure muchos años. Aunque no haya más remedio.

107.- Sa Lluna, repensar l'urbanisme a Sóller

Sa Veu de Sóller, 20 de març de 2009
Diari de Balears, 24 de març de 2009

La reforma integral del carrer de Sa Lluna de Sóller avança a bon ritme. Poc a poc es va fent palès quin serà el resultat final, amb un llambordat col·locat al mateix nivell que les voreres, i precedit d’una profunda renovació del clavegueram subterrani. Com a resultat Sa Lluna adoptarà un concepte viari radicalment oposat al comunament acceptat, on el ciutadà deixarà de circular supeditat a les necessitats de la circulació de turismes. Un fet aquest ben comú a tot Sóller, mal que pesi a la ciutadania i les creixents incomoditats que això ha generat.

A una ciutat com Sóller, de carrers generalment estrets (inclosos els principals) i mancat de grans vies que travessin amb eficàcia el nucli urbà, és impossible plantejar-se una circulació del trànsit rodat fluïda i massiva. La convivència entre els transeünts i els cotxes es fa impossible a mesura que creix el trànsit, i més encara pels principals carrers comercials i cèntrics de la Vila. De fet, si l’obra municipal encetada a Sa Lluna obté una acceptació generalitzada, podria convertir-se en un referent per aplicar un model de trànsit molt més apte pel vianant, aprofitant reformes futures d'altres carrers del centre de la Vila. I que, tanmateix, van molt necessitats.

Si ens hi fixem, l’obra de Sa Lluna va molt més enllà d’una simple substitució del asfaltat per facilitar la peatonalització parcial del carrer. Aquesta iniciativa donarà al carrer un patró urbà molt més còmode pels vianants, en posar al mateix nivell les voreres i la calçada central. Amb la progressiva introducció del cotxe als carrers de la Vila, tots els vials de Sóller foren asfaltats amb una amplària adequada al trànsit rodat, deixant les necessitats dels transeünts en un segon terme. D’aquí l’existencia de voreres tan estretes com incòmodes, de vegades perilloses, per concedir al cotxe l’espai necessari: el cas de Sa Lluna és paradigmàtic. Amb la seva reforma s'eliminarà aquesta molèstia i es guanyarà en comoditat, fent-s'hi compatible amb la circulació rodada (ara sí, més dosificada i controlada).

Davant aquest problema circulatori hi han dues solucions: o eliminar les voreres per abaixar-les-hi, o pujar el nivell de la calçada central. A Sóller és implantejable treure les voreres, donada la seva construcció en pedra amb nombroses tipologies i la seva originalitat, que les converteixen en un patrimoni irrenunciable. Per tant, és l’asfalt l’element a sacrificar i de pas iniciar la seva substitució per altres materials més adequats, que segons quina sigui la tipologia del carrer poden ser tres. Primer, el llambordat regular (com a Sa Lluna i Plaça d’Espanya) per aquelles vies que han de sostenir certa càrrega de trànsit rodat. Segon, l’enllosat (al carrer des Born), pels carrers gairebé exclusivament per a transeünts. I tercer l’empedrat irregular o rústic, ja existent a carrers molt estrets i petits de Sóller, on el trànsit de turismes és materialment impossible.

Desconec quins són els plans futurs de les regidories d’Urbanisme i Participació Ciutadana per escometre nous projectes similars als encetats a es Born, Sa Lluna o Plaça d’Espanya. Però no tinc cap dubte que altres carrers del centre necessiten actuacions semblants a les fetes a Sa Lluna. Ja sigui pel mal estat de la calçada, per l’estretor de les voreres, per la vida comercial existent, per la necessitat de regular el trànsit, etcètera. Llambordats com els de Sa Lluna serien molt adients per a les principals vies de circulació que desemboquen a sa Plaça de la Vila com Rectoria (almenys fins a Gran Via), Cristòfol Colom o Jeroni Estades, o els trams inicials d’Isabel II i Sa Mar més pròxims al centre. Així mantindrien el seu caràcter de vies de circulació rodada, però alhora potenciarien el seu caràcter comercial. Amés, la rugositat del llambordat obliga a una reducció de la velocitat per part dels conductors que, de rebot, evita els excessos de velocitat i fa més habitables els carrers on es col·loca.

Pel que fa a la col·locació d’enllosat, seria molt adient a la Plaça d’Espanya donant continuïtat a es Born. Però sobretot seria molt interessant estudiar la possibilitat d’urbanitzar bona part del trajecte del Tramvia que transcorre per dins del nucli urbà. I més si tenim en compte que alguns trams són utilitzats per molts veïns per transitar-ne, malgrat la seva inadequació per recórrer-lo a peu (i el subsegüent perill d’accidents). Podria convertir-se en un llarg passeig peatonal que, a més, complementaria el paper turístic del Tramvia embellint el seu trajecte a través de la Vila. Finalment, l’empedrat rústic és una assignatura pendent a bastants carrerons del centre de la Vila on seria molt idoni; però que malviuen amb un asfaltat precari i en alguns trams mancats de voreres. La seva restauració a imatge d’altres ja arranjats és molt necessària, no només per l’esplèndid valor estètic i patrimonial que atresorarien davant els potencials visitants, sinó pel benestar quotidià dels seus propis residents.

En qualsevol cas, els projectes urbanístics de reforma planificats per les regidories d’Urbanisme i Participació Ciutadana al centre de la vila són molt il·lusionants pels resultats finals que s’entreveuen (a sa Lluna) i on ja són palesos (a es Born), així com per la planificació que s’hi entreveu al darrera i que sembla obrir horitzons molt més amplis. Només espero que tinguin una continuïtat més enllà dels projectes ara contemplats (tant si coincideixen o no amb les meves observacions). I que les reformes es puguin anar estenent de manera gradual i generalitzada a tot el nucli històric de Sóller, bastint una ciutat molt més transitable pel vianant i mesurada pel trànsit rodat.

106.- Barack Obama y la sanidad española

El Mundo-El Día de Baleares, 18 de marzo de 2009
Última Hora, 26 de marzo de 2009

Una de las iniciativas más revolucionarias -pero menos conocidas- del nuevo presidente de Estados Unidos, Barack Obama, es la profunda reforma del sistema sanitario estatal. A pesar de ser el país más rico y poderoso del mundo, la cobertura sanitaria del país deja de atender hasta 47 millones de estadounidenses, obviamente de las clases menos favorecidas. A ello hay que añadir las abusivas condiciones de los seguros de salud que, según Obama, obligan cada año a millón y medio de familias a vender su casa para poder pagar su seguro médico. Una grave desigualdad en materia de derechos sanitarios, y por ende civiles.

Estados Unidos ha buscado referentes para su implantación, y ha mostrado gran interés por el sistema sanitario español. Especialmente por el modelo de atención primaria -inexistente en su país-, y por el sistema de asistencia continuada. Desde 2008 ha habido contactos al más alto nivel en los que ha participado el mismo Ministro de Sanidad, Bernat Soria, para estudiar el funcionamiento del sistema sanitario español. Y últimamente hay que añadir los mantenidos con la nueva secretaria de Salud (equivalente al Ministerio de Sanidad español), Kathleen Sebelius, designada por Obama para poner en marcha el proyecto.

Obama ha retomado el proyecto que Hillary Clinton tuvo que abandonar en 1993: construir un sistema sanitario, universal y gratuito, para toda la ciudadanía estadounidense. Un extremo que en el país de la libertad nunca se ha conseguido y que arrastra décadas de retraso respecto al Estado de Bienestar europeo. Quizá en un futuro desaparezcan los fallecimientos por falta de asistencia sanitaria, un derecho vedado a quienes no disponen de recursos económicos, y algo impensable en nuestro país.

105.- Palma, liderazgo femenino

Diario de Mallorca, 8 de marzo de 2009

En Palma los partidos políticos se abonan a la igualdad de género. Tanto, que los hombres van camino de desaparecer de los primeros puestos y darse un inaudito "pleno" femenino. Sea políticamente correcto, casualidad o consecuencia del sesgo matriarcal de la sociedad mallorquina, es algo tan relevante como impensable hace pocos años.

La actual alcaldesa, Aina Calvo (PSIB) es el indudable referente del papel femenino en Cort. Un carisma que ha relevado a Catalina Cirer (PP), primera alcaldesa en la historia de Palma. En breve su partido determinará si sigue (o la sucede, en este caso, un hombre).

UM mantiene a Miquel Nadal como cabeza de lista; pero es su número dos, Cristina Cerdó, quien tiene un papel más relevante. La duplicidad de cargos de Nadal podría llevarle a quedarse en el Govern y dejar paso a Cerdó, más conocida que hace dos años.

En el Bloc sus diferentes formaciones también tienden hacia el liderazgo femenino. La retirada de Eberhard Grosske, líder de EU en Palma, deja a Emylse Mas como la mejor colocada: tenaz y combativa, promete no dejar indiferente a nadie. En el PSM, el papel de Nanda Ramon parece indiscutible: su trabajo en el consistorio es público y notorio.

En els Verds, José Manuel Gómez fue sustituido por Magdalena Palou por designación de su partido; aunque su trabajo durante el resto de legislatura puede llevarla a una reválida. Por ERC, Cathy Sweeney no fue electa; pero sigue vinculada a la gestión pública en el COFUC.

Entesa per Mallorca no tiene aún líder definido en Palma; aunque destacan Caterina Canyelles (quien fue regidora con el PSM) y Aina Picó. Tampoco UPyD lo tiene; pero descolla Elena Vallhonrat, número tres en las pasadas elecciones generales de marzo.

104.- L'esport femení illenc a través de Sóller. Joventut Mariana vs. Círculo Sollerense

Sa Veu de Sóller, 6 de març de 2009
Setmanari Sóller, 7 de març de 2009
Diari de Balears, 12 de març de 2009

Sóller és el paradigma de l'esport femení a les illes, tant dels seus èxits com de les seves contradiccions, que es fan paleses a través de la comparació de dos dels seus equips femenins. Per un costat l'equip de bàsquet, el Joventut Mariana, el qual juga actualment a la màxima categoria estatal i s'ha consagrat com uns dels millors equips d'Espanya. Per altra banda l'equip de futbol del Círculo Sollerense, que sobreviu com pot a la categoria més baixa del futbol regional. A través de tots dos és possible reflectir les problemàtiques que rodegen aquest esport a moltes contrades del món, però que a Sóller s'hi troben visiblement augmentades.

Primer, el futbol és l'esport rei: amb motiu, o no. El Joventut Mariana de Sóller és, a hores d'ara, uns dels millors equips de bàsquet a les Illes. Malgrat tot, el seu paper no mereix més que segones o terceres mencions als mitjans balears (excepte als locals del municipi). És el Reial Mallorca, també situat a la categoria més alta però mancat de resultats brillants els darrers anys, el que protagonitza permanentment les primeres notícies de l'àmbit esportiu. No dubto que el club vermell té una transcendència que va més enllà de l'esport; però els mèrits esportius han de tenir el seu paper, i sovint queden excessivament arraconats per una actualitat que s'allunya molt del factor competitiu. Mantenint aquest esquema en l'àmbit local, el Círculo Sollerense femení hauria de tenir major relleu que el Joventut Mariana pel simple fet de ser un equip de futbol. Això no passa a Sóller, però en l'àmbit illenc passa qualque cosa semblant.

Segon, l'esport segueix sent una qüestió de gènere. Mirem si no, com l'any passat el CB Inca i el desaparegut CB Alcúdia rebien una atenció molt superior que el Joventut Mariana als mitjans, tot i jugar en categories similars. Malgrat la mediocre campanya dels homes i el brillant ascens de les solleriques, l'esport femení continuava sistemàticament en un segon pla. Això també val per les al·lotes del Círculo Sollerense, les quals competeixen a una categoria equivalent a la Segona B masculina, però que gaudeixen d'una atenció molt menor a la de qualsevol equip de les categories masculines més baixes, inclús als mitjans locals.

Tercer, l'etern debat entre esport d'elit o esport de base. Professionalisme o amateurisme? els èxits esportius del Joventut Mariana han fet que les seves necessitats econòmiques augmentessin per mantenir el seu potencial. Òbviament, les ajudes municipals al club han augmentat en proporció... en detriment de la resta de clubs de la Vila. El seu èxit ha estat un llast per a l'esport de base, i la seva professionalització mostra la inviabilitat econòmica generalitzada de l'esport d'elit a les Illes (que fins i tot ha afectat -qui ho diria!- el Reial Mallorca). Tot això ha afectat de rebot a les fèmines del Círculo Sollerense, que apart de pertocar-los menys ajudes, els èxits del bàsquet han fet que l'emergent afició esportiva femenina hagi basculat cap a l'esport de la cistella. Resulta curiós veure com una població que veu amb normalitat la incorporació de la dona a la pràctica esportiva fins al més alt nivell en bàsquet, gairebé ho ignora en altres esports més humils. Com en el futbol, que no té ni públic femení.

Tot plegat, el futur de l'esport femení encara és incert. El Joventut Mariana assaboreix les mels del triomf, però ni així veu el futur amb tranquil·litat. Les jugadores, revaloritzades gràcies a la bona temporada, marxaran en rebre millors ofertes econòmiques. El club no pot tirar més d'ajudes públiques, i el capital privat és remís a implicar-s'hi. Les jugadores del Círculo Sollerense, sense afició ni suport, estaven federades en un altre club fins la temporada passada. Però marxaren degut al tracte força masclista que havien sofert. Són les últimes de la fila, la "ventafocs" del futbol solleric. Dalt i abaix, l'esport femení de Sóller encara veu el seu futur amb molts problemes. Com a qualsevol contrada de les Illes.