103.- La democràcia de les vanitats

Diario de Mallorca, 23 de febrer de 2009
Diari de Balears, 26 de febrer de 2009
Diari de Balears, 12 de maig de 2009

En el darrer any l'Estat espanyol s'ha vist abocat a una profunda crisi econòmica que ve a agreujar una creixent crisi política i social ja existent. Crisi derivada del nostre sistema polític, sorgit de la transició com a tal fruit d'un consens d'urgència, que mancat de revisions periòdiques en 30 anys ha derivat en una democràcia escleròtica, rutinària i superficial. La classe política actual es nega a introduir reformes constitucionals de fons tement perdre el seu estatus, la qual cosa ha empobrit nobles valors com el consens, el diàleg, el respecte i la tolerància. El descrèdit és devastador, i no solament l'executiu i el legislatiu el pateixen. Cal afegir un poder judicial intervingut i controlat per l'Executiu i els grans partits, que discuteixen cada vegada més les seves decisions i la seva professionalitat. És una judicatura mancada de personal i mitjans que li donessin vertadera fortalesa i vigor enfront la resta de poders. Ja sigui per la lentitud derivada de les seves mancances o per intervencionisme polític, és un sistema en decadència davant els ciutadans.

Cal esmentar el paper del quart poder com a agreujant d'aquesta situació. Des de fa uns anys (i especialment des de l’11-M), els grans grups de comunicació espanyols han intervingut obertament en el sistema polític, amb un descarat afany d’influenciar i condicionar els poders polítics, teixint lligams de mútua ascendència i submissió. Uns amb Gallardón, altres amb Aguirre, ambdós batallen per dur "el seu líder" a la direcció del PP. Qualcú conserva el seu suport a Rajoy, i d’altres guarden fidelitat a Zapatero. Cadascú juga la seva carta i la defensa per sobre de tot, si cal sense miraments. Tots necessiten que “el seu” guanyi, per mantenir la seva influència en el joc polític i per salvar uns problemes econòmics i financers agreujats per la crisi que només la victòria del seu líder podria alleujar. Ara més que mai "el triomf" és la seva raó de supervivència. Tots varen aventurar-se en arriscades operacions financeres, que ara els passa factura i amenaça amb la fallida a més d'un. No hi ha marxa enrere, la guerra és total.

Així, a Espanya el quart poder gairebé ha desaparegut i l’antic periodisme crític ha deixat pas a un agressiu activisme propagandístic al servei d'un objectiu de poder. La informació se supedita a un estat d'opinió, amb freqüència agressiu i excloent, mancat de matisos i debat. Tot això ha diluït la credibilitat dels grans grups, com a resultat un descens de consumidors, i la subsegüent crisi. Però el més greu de tot és la destrucció d'un debat social civilitzat generat a la Transició per una simple qüestió de poder. Aquest comportament ha generat una mobilització social amb un discurs empobrit i dogmàtic, on desapareixien el diàleg i la tolerància, i només val la victòria sobre els altres. Una mostra més de la putrefacció de la nostra democràcia, que dóna signes de necessitar una profunda revisió. Potser la crisi econòmica acceleri la combustió d'aquesta foguera de vanitats i impulsi la renovació d'un sistema democràtic basat en un renascut equilibri de poders. Que retornés a la societat el seu paper actiu i respectable, enlloc de ser un amorf adoctrinable o carn de canó per a batalles en altes esferes.

102.- La Creu dels Caiguts de Sóller

Sa Veu de Sóller, 20 de febrer de 2009
Setmanari Sóller, 21 de febrer de 2009
Diario de Mallorca, 6 de març de 2009
Diari de Balears, 29 de març de 2009

Dins els meus passejos per la Vila de Sóller sempre que puc, hi ha un fet que no acabo d'explicar-me. Em pregunto per què encara segueix en peu a la plaça d'Espanya, davant l'Estació del Tren, el monument de la Creu dels Caiguts. Inaugurada el març de 1940 encara segueix en peu, maltractada pel pas del temps i per un cert abandó. Però allà hi és. Malgrat ser obra de l'eminent arquitecte Gabriel Alomar Esteve (1910-1997) no té cap qualitat artística o arquitectònica que justifiqui la seva conservació. Evidentment, tampoc no hi ha cap raó històrica que justifiqui una creu de tal imponència.

Tampoc el seu emplaçament l'ha beneficiada, escorada a un costat de la plaça i mig amagada entre el frondós arbrat que la flanqueja. A més, és una de les primeres coses que hi troba el visitant quan baixa del tren per visitar la Vila, tant si agafa el tramvia com si continua a peu cap a la Plaça Major. L'efecte és doblement empobridor: s'hi entreveu un monument de significat desconegut per a qualsevol estranger (i mal d'explicar, francament), mal conservat i mig amagat entre l'arbrat i el mobiliari urbà, però a pesar de tot encara visible. Abandonada per uns i ignorada per altres, allà segueix pels visitants com a testimoni incòmode de temps passats.

Tanmateix, la plaça evidencia seriosos símptomes d'abandó que fan necessària la renovació del seu mobiliari urbà i la reurbanització del seu entorn per fer-la més accessible pels veïns. Seria molt adequada la peatonalització del costat de les vies del tramvia, tal com s'ha fet al carrer del Born, donada la gairebé absència de trànsit rodat. Hauria estat una bona idea que un projecte així s'hagués remés pel Fons Estatal d'Inversió Local del Govern Zapatero. Així s'acomplirien varis objectius alhora: llevar la Creu dels Caiguts, renovar la plaça i fer complir la Llei de Memòria Històrica. I tot finançat per l'Estat.

101.- La democracia de las vanidades

El Mundo-El Día de Baleares, 13 de febrero de 2009

España está sumida en una profunda crisis económica que agrava una creciente crisis política y social ya existente. Crisis de nuestro sistema político, surgido de la Transición como fruto de un consenso de urgencia, y que carente de revisiones periódicas ha derivado en una democracia esclerótica, rutinaria y superficial. La clase política se niega a introducir reformas constitucionales de fondo temiendo perder su estatus, lo cual ha empobrecido valores como el consenso, el diálogo, el respeto y la tolerancia.

No solamente el ejecutivo y el legislativo lo sufren. También el poder judicial, intervenido y controlado por el ejecutivo y los grandes partidos, que cada vez discuten más sus decisiones y profesionalidad. Es una judicatura falta de personal y medios, sin verdadera fortaleza ante el resto de poderes. Sea por lentitud derivada de sus carencias o por intervencionismo político, es un sistema en decadencia ante los ciudadanos.

También el cuarto poder es un agravante de esta situación, y casi ha desaparecido como tal. El antiguo periodismo crítico ha dado paso a un agresivo activismo propagandístico al servicio de un objetivo de poder, donde la información está supeditada a un estado de opinión, con frecuencia agresivo, carente de matices y debate. Esto ha diluido su credibilidad y ha dinamitado todo debate social, generando movilizaciones basadas en discursos empobrecidos y dogmáticos, sin diálogo ni tolerancia, donde sólo vale vencer.

Una muestra más de la putrefacción de nuestra democracia, que da signos de necesitar una profunda revisión. Quizás la crisis económica acelere la combustión de esta hoguera de vanidades, e impulse la renovación de un sistema democrático basado en un renacido equilibrio de poderes que devolviera a la sociedad un papel activo y respetable.