100.- L'auditori municipal de Sóller

Sa Veu de Sóller, 30 de gener de 2009
Setmanari Sóller, 31 de gener de 2009
Diari de Balears, 2 de febrer de 2009
El Mundo-El Día de Baleares, 16 de febrer de 2009

Des de la meva primera visita a Sóller he pogut gaudir de la monumentalitat que caracteritza la ciutat de Sóller, acuradament conservada i testimoni de l'esplendor econòmic que visqué en èpoques passades. He admirat el seu patrimoni modernista, l'elegància de les seves edificacions i el seu traçat urbanístic elegant i acollidor, vora les faldes de la serra de Tramuntana. Passejant pels seus carrers he pogut percebre una intensa cura per conservar el caràcter patrimonial del municipi, mantenint un ordre urbanístic del nucli històric que no el desnaturalitzés. O amb la restauració i reaprofitament d'antigues edificacions per convertir-les en equipaments públics, posant-les al servei de la seva ciutadania i evitant la seva desaparició. L'antic Hospici, el palauet de Can Dulce, l'antic convent de les Escolàpies o l'Oratori de Santa Caterina (al Port) són exemples que em semblen ben interessants. Pels carrers de Sóller sembla que no passi el temps, sense que això no hagi suposat renunciar a la modernitat dels temps actuals.

Això no vol dir que Sóller no tingui necessitats pendents de resoldre, com qualsevol altre municipi. Però al meu entendre hi ha un fet que destaca molt, en contrast amb el patrimoni urbanístic del municipi, i el seu accentuat activisme social i cultural: la inexistència d'un auditori municipal. És inaudit que una ciutat com Sóller no tingui en projecte un edifici públic d'aquestes característiques, de nova construcció o adaptant-ne algun altre adequadament. He sabut que està en marxa la restauració de l'antic teatre de la Defensora i, a més, finançat per l'Estat. És una gran notícia la seva recuperació, però no n'és pas idoni.

Un auditori modern ha de ser apte per acollir concerts orquestrals i de cambra. Però també representacions d'òpera i de ballet, la qual cosa requereix unes característiques acústiques i d'aforament molt específiques que un teatre com la Defensora no pot satisfer. També deu posseir alguna sala de concerts complementària més reduïda, prou espai per allotjar l'escola municipal de música (i si pogués ser, amb rang de conservatori elemental), i mantenir una agenda d'activitats que el convertissin en el centre de l'activitat cultural de la ciutat: teatre, conferències, jazz o música pop. Una polivalència i una qualitat que exigeixen un recinte molt específic. Desconec si hi ha cap altre edifici mínimament adient, però si finalment se'n construís un de nou tampoc valdria qualsevol opció: Sóller té un caràcter urbà molt marcat, que limita molt les opcions estètiques a escollir. Caldria defugir de les tendències contemporànies habituals i bastir un auditori de línies més clàssiques i monumentals, potser amb reminiscències modernistes o del neogòtic francès.

Conec els moviments que han dut a terme associacions i persones a títol individual, amb vàries jornades reivindicatives i una recollida de signatures que els reportaren més de tres mil suports. Aquesta massiva mobilització social em fa concloure que un auditori a Sóller és una necessitat cultural de primer nivell, i és inaudit que no hi hagi cap projecte definit malgrat la contundent resposta ciutadana. Poblacions similars o més petites ja tenen el seu auditori de nova planta (Alcúdia, Sa Màniga) o el tenen en projecte (Pollença). Mentrestant, Sóller no fa cap pas per obtenir un gran escenari en condicions. En una ciutat de gairebé quinze mil habitants és una mancança molt notòria.

Tot i no ser solleric, poden comptar amb la meva signatura. Si més no, amb el suport que els transmeto amb aquest escrit.

99.- La ciutat peatonal: o el cotxe, o nosaltres

El Mundo-El Día de Baleares, 26 de gener de 2009
Diari de Balears, 30 de gener de 2009

Els processos de peatonalització a les principals ciutats europees sempre han patit un rebuig inicial per part dels col·lectius afectats. No tant pels perjudicis objectius que aquesta pugui implicar, sinó per la immediatesa de les incomoditats que hi suposaria. Sempre és preferible mantenir situacions on sense tocar res els inconvenients són presents, a escometre un procés de canvi ple d'incomoditats on les millores i els beneficis estan per descobrir. Plantejar qualsevol peatonalització com una "guerra al cotxe" és exagerat: s'ha aplicat al casc antic de moltes ciutats o en vials concrets, i els seus residents sempre milloraren la seva qualitat de vida.

A les grans ciutats aquests processos sempre han patit trasbalsos, especialment per la incomoditat que duen afegides les obres a escometre, i pels posteriors canvis dels hàbits en matèria viària i d'aparcament dels propis veïns. Els comerciants sempre s'hi mostren inicialment en contra pels problemes d'accessibilitat als comerços durant les obres, i els veïns, pels sorolls i els problemes d'aparcament. Però una vegada acabada la reforma els efectes solen ser més positius, al reacomodar-se la circulació del trànsit per carrers adjacents i la comoditat dels vianants per accedir-hi a peu. La majoria del veïnats afectats sempre acaben més satisfets que decebuts, quedant com a únic problema el tema de l'aparcament.

El fonament d'aquesta resistència ve de la pèrdua gradual i inconscient de la vida al carrer. És un fenomen comú a totes les grans ciutats, on el creixement de la circulació rodada pràcticament ha bandejat al ciutadà a una posició marginal al carrer, reduït a les voreres i a comptats espais propis. Inicialment era un progrés gaudir d'un mitjà de transport propi, però aquest ha modificat els hàbits socials urbans fins a "expulsar" el ciutadà del carrer. Cal prendre consciència de la cultura de carrer com un dret, com un hàbit social perdut en favor del transport privat, que ni els més grans recorden -o assumeixen resignadament com un fet inevitable-, i que la peatonalització és una via per redreçar-lo.

A Palma, la peatonalització sembla ser un ingredient essencial als "eixos cívics" projectats per l'Ajuntament (el carrer Blanquerna és un d'ells). A alguns els espantarà aquest canvi massiu (la típica "por al caos"), però hi han moltes maneres d'implantació que no passen forçosament per un tancament total de la circulació. Hi ha zones limitades per als veïns o transport públic, eixamplament de voreres i nous tipus de pavimentació, o carrils bici. Hem d'entendre que els problemes de circulació i aparcament sempre seran presents per molts vials que s'hi facin. La peatonalització és un perjudici menor, comparat amb la recuperació de la vida quotidiana al carrer i d'una millor qualitat de vida ciutadana. És un dret.

98.- Elogio de la Banda Municipal de Palma

El Mundo-El Día de Baleares, 19 de enero de 2009
Última Hora, 26 de enero de 2009
Diario de Mallorca, 1 de febrero de 2009

Quiero destacar desde estas líneas mi admiración por el excelente trabajo realizado por la Banda Municipal de música de Palma, el mejor conjunto de las islas a mi parecer, y que sin duda puede rivalizar con las mejores bandas de España.

Su repertorio es de gran versatilidad, lo cual sólo se logra mediante un conjunto de extrema capacidad y profesionalidad. La banda mantiene el repertorio tradicional basado en Zarzuela y Pasodoble, marchas militares o procesionales, y transcripciones de obras clásicas. Pero también se ha adaptado a los tiempos actuales incorporando música cinematográfica, Jazz, Swing, música latina, musical e incluso música Pop. También ejecuta obras para banda de otros países -que muestran un estilo muy diferente al tradicional de la banda española- y estrena composiciones de jóvenes autores.

De esta manera cada concierto goza de gran variedad, resuelta de manera sobresaliente a pesar de las diferencias entre los estilos interpretados. Lo mismo digo de sus ciclos monográficos, que nunca caen en la monotonía y atraen a públicos específicos pero nunca escasos. Y no puedo sino agradecer que sus conciertos sean gratuitos, ayudando al acceso y difusión de un patrimonio musical de gran valor. Destacaría los realizados en el Auditorio del Conservatorio, que con frecuencia llenan el 100% del aforo (en más de una ocasión no puede entrar), y al aire libre en Ses Voltes y la Plaza Mayor.

Felicito con estas líneas a su director titular, don Juan Giménez Cerezo, y a todos los solistas e integrantes de la Banda Municipal de Palma para que continúen con su labor. Gracias a todos.

97.- Baleares sin himno

Última Hora, 16 de enero de 2009

A diferencia de otras comunidades, Baleares carece de himno propio. Cada isla tiene el suyo tradicional, más o menos oficial (y casi desconocidos entre islas), pero no hay ninguno que sea común. De poco vale oficializar composiciones creadas para tal uso, porque con frecuencia su calado es nulo. Así ha pasado en otras comunidades autónomas, donde se han encargado y oficializado obras que casi nadie aprecia, mientras otras piezas con mayor raigambre han sido descartadas.

Para que una pieza musical llegue a la categoría de himno hay que tener en cuenta tres variables. Primero su temática o título, que aluda de alguna manera al archipiélago. En segundo lugar la vinculación del autor a las islas. Pero sobretodo un calado popular que haya perdurado durante largo tiempo (léase décadas) y un gancho emotivo que la haga fácilmente asumible por quienes la desconozcan -aunque la perdurabilidad ya lleva implícitamente incluida una especial emotividad.

Creo que en Baleares dos obras cumplen estos puntos. Una es el preludio de la zarzuela "El Anillo de Hierro" (1878) del palmesano Miquel Marqués (1843-1918). La obra se sitúa en las costas de Noruega en el siglo XVIII, y el preludio posee un carácter descriptivo del mundo del mar muy universal y evocador que el público balear ha hecho suyo desde hace décadas. Otra obra es la barcarola "Mallorca" (1891), de Isaac Albéniz (1860-1909). La pieza nació durante uno de los viajes de Albéniz hacia la isla, y parece describir su serena placidez.

Difícil elección. Una evoca el mar, otra la tierra. La primera contemplativa, la segunda más sentimental. Ambas de intensidad hipnótica, populares en los ambientes musicales y entre el gran público desde hace mas de un siglo, y a ratos hacen contener el aliento. Con los correspondientes arreglos, una de ellas puede tener ese rango y vencer la insularidad que a veces separa más que une. Un himno no nace artificialmente por decreto; lo hacen la tradición y la memoria. Que las instituciones no yerren ignorándolo.

96.- Tots podem ser terroristes

Diari de Balears, 14 de gener de 2009

Suposem que qualsevol de nosaltres és tancat a una cel·la indefinidament, aïllat i en condicions infrahumanes. Suposem que l'única possibilitat d'escapolir-se'n és matar el carceller quan ens dugui l'escàs menjar del que disposem. Ho faríem? molts dirien que no en serien capaços; però a mesura que passessin les setmanes i els mesos, el nostre instint de supervivència actuaria per sobre de qualsevol ètica personal. Molts ho intentaríem, davant el perill real de morir.

Aquesta "cel·la" es troba avui a Gaza. Un petit enclavament que ha viscut durant any i mig un bloqueig per terra i mar de l'Estat d'Israel, i que els ha deixat gairebé sense aliments ni medicines. Un territori de terra petita i improductiva on viuen amuntegats centenars de milers de persones, en condicions d'habitabilitat infrahumanes. On amb el temps han niat la fam i la misèria, les enfermetats i la desesperança, i ni tan sols no tenen l'opció d'exiliar-se. Tot plegat, adherir-se a la lluita armada d'Hamàs es presenta com l'última possibilitat de supervivència quan no hi ha res a perdre. Hamàs s'ha aprofitat d'aquesta situació per continuar la seva lluita, i molts homes senzills i honrats de Gaza han passat a ser "terroristes" d'Hamàs, executors dels seus objectius violents.

Pot dir-se que avui és terrorista qui viu a Gaza. Si, és terrorista qui recorre a la violència com a darrera esperança cega de sobreviure. Qui vivint en barracons miserables veu la seva família en la misèria, amuntegats en una terra erma com a camp de concentració, on l'única autoritat organitzada és Hamàs... la qual els condueix a la lluita armada. Dubto que el fonamentalisme religiós, "l'eix del mal", Al Qaeda o Bin Laden facin aflorar com bolets aquesta mena de "terroristes" a Gaza.

Un "terrorisme" de supervivència a la desesperada, que en lloc de ser interpretat com a conseqüència de la tragèdia que es viu a Gaza, ha estat contestat amb una contundent resposta militar de repressió. Centenars de morts a Gaza, entre ells ancians, dones i nins... per defensar-se d'una població a qui havien aïllat i desabastit. Israel ha creat a Gaza un caldo de cultiu ideal per al creixement del terrorisme a través de la misèria, i que alhora justifica la seva actuació sagnant per defensar-se d'aquells a qui maltracta. Qui no seria un "terrorista" en aquestes circumstàncies, fos qui fos el seu carceller?

95.- Espanya, el jacobinisme autonòmic o la peculiaritat britànica

Diari de Balears, 4 de gener de 2009
Diario de Mallorca, 22 de gener de 2009
Última Hora, 27 de gener de 2009

El centralisme de l'Estat espanyol va indubtablement a la baixa. S'han transferit i descentralitzat moltes de les seves competències, i encara no s'ha acabat un procés que pateix multitud d'obstacles i resistències. Però està molt lluny de ser un Estat federal. Encara és el Govern central qui cedeix les atribucions a les seves autonomies i conserva, per mandat constitucional, el dret a revocar-les. I allò més important: conserva el control dels recursos econòmics, reduint les autonomies a un sistema de gestió descentralitzada on, en el fons, l'Estat sempre té la darrera paraula a través del finançament.

Espanya seria un Estat federal si hi hagués dos nivells de Govern coordinats i complementaris, on cap dels dos envaís o usurpés el territori de l'altre. Ho seria si estigués format per regions plenament autònomes que, lliurement, cedissin algunes de les seves atribucions al poder central. I ho seria si cadascuna de les regions tingués sobirania en els seus recursos, sense dependències estructurals ni econòmiques. El perpetu debat sobre el finançament autonòmic es troba a l'arrel d'aquesta qüestió.

Però encara hi ha un altre vessant més delicada. El debat autonòmic sempre acaba centrant-se en la gestió i l'administració de poders, deixant el tema institucional en un segon terme. I això farà que el tema mai no es resolgui en aquells territoris que tenen una personalitat regional més marcada: Catalunya i el País Basc. Mai no hi haurà acord total si el debat sempre gira al voltant del finançament o de l'autogovern (que, tanmateix, acaba per atorgar-se a la resta d'autonomies). El problema no és només això, també ho és la simbologia institucional. I l'exemple més clar es troba a la Gran Bretanya.

La Gran Bretanya ha estat, des de fa més de quatre segles, una Monarquia integrada per tres regnes: Anglaterra, el País de Gal·les i Escòcia, tot i que tradicionalment ha predominat Anglaterra en estar el poder centralitzat a Londres. Escocesos i gal·lesos mai no obtenien cap tipus d'autogovern; però institucionalment sempre han estat regnes, diferents d'Anglaterra i cofundadors de la Gran Bretanya. Des de 1999 ja gaudeixen de governs regionals, tot i que les seves atribucions són molt limitades i bàsicament són una continuació del procés de descentralització de l'Estat britànic. Així i tot, Gal·les i Escòcia sempre foren diferents: mai no van ser incorporats a Anglaterra. I així hi han conviscut 400 anys.

És una qüestió de personalitat institucional que no s'aconsegueix només amb autogoverns o finançaments. Són britànics... però mai han estat anglesos. Un cas semblant al de Catalunya i el País Basc, que des de fa moltes dècades reclamen una personalitat pròpia que no obté resposta en el pla institucional. No es tracta d'obtenir més drets ni més doblers que la resta d'espanyols: volen un títol de personalitat pròpia reconeguda dins l'Estat. I això no és cap desigualtat. Com Escòcia i com Gal·les, fins fa poc sense cap autogovern, però amb l'orgull de ser qui són sempre preservat institucionalment.