Ir al contenido principal

118. El nacionalisme illenc es mor, víctima dels seus errors

Diario de Mallorca, 2 de juny de 2009
Veu de Sóller, 5 de juny de 2009
Setmanari Sóller, 6 de juny de 2009
Diari de Balears, 8 de juny de 2009

He nascut i viscut a Catalunya, i després de viure quatre anys a les Illes només he vist actituds i experiències frustrants any rere any, mal dirigides i mal resoltes pel nacionalisme illenc. Veig coalicions culminades tard i precipitadament, fa dos anys amb el Bloc i l’any passat amb Unitat, i enguany amb la candidatura per a les eleccions europees la imatge ha estat patètica. I n’hi ha prou amb escoltar les parts (al uníson "nosaltres bons, els altres dolents") per veure que tots en són responsables.

El nacionalisme illenc no existeix. És incapaç d’articular-se "insularment", passant d’una submissió (l’espanyola) a una altra (els Països Catalans). No entenc la preeminència dels Països Catalans com a única via per defensar la nostra terra, com si les Illes Balears mai no existissin. La base històrica i cultural és indubtablement la mateixa, però cal matisar que el tarannà dels illencs és diferent del dels catalans i valencians. El complex d’inferioritat habitual en qui accepta la castellanització de les Illes, també està present en qui no concep les Illes Balears con un ens estructurat abans d’integrar-se a una altra entitat. Molts illencs que s’estimen la seva terra ni entenen un radicalisme ideològic que no arrela a la nostra tranquil·la realitat social, ni són independentistes. Molts se senten orfes políticament i prefereixen abstenir-se. Si a Catalunya hi ha dues forces com CiU i ERC que defensen Catalunya i Països Catalans, per que aquí no tenim aquesta possibilitat? Un fracàs anunciat (i reiterat) any rere any del que ningú no n’hi aprèn.

Afegim-li les soterrades desavinences personals, la creixent fragmentació de sigles que defensen ideologies semblants, una autocrítica més retòrica que real, unes ideologies nacionals molt utòpiques i allunyades de la realitat balear, l’excessiu tacticisme a curt termini, i la manca d’un lideratge i una dialèctica brillant i il·lusionant. En resum: no hi ha sentit de país, audàcia ni amplitud de mires mentre sobren utopies, incompetència i bregues inútils.

A les autonòmiques de 1999, PP i PSIB obtenien un 75% dels vots. El 2007 ja era un 83%. A les passades Generals arribava a un 88% (el context era diferent; tanmateix, és alarmant). A aquest pas quin serà el resultat el 2011, l’extraparlamentarisme? Les seves coalicions tenen com a objectiu el creixement... o la supervivència? Enguany, a les europees els resultats podrien ser molt dolents. Pitjor serà que ningú no s’escoltarà el missatge de l’electorat, atribuint-lo tot a causes externes i obrint un retòric “període de reflexió” per acabar pensant que, com sempre, els rivals tenen la culpa de tot. El problema és que els rivals no són PP ni PSIB, sinó ells mateixos. Com cada any.