Ir al contenido principal

114. Palma, ciutat fantasma

Diari de Balears, 30 d’abril de 2009
Última Hora, 26 de juny de 2009

Tot i dur pocs anys vivint a Palma, sentint el testimoni de molts dels seus residents tinc la sensació que Ciutat és una ànima morta, un espectre que deambula sense rumb, una ombra ranquejant d’allò que fou. Els darrers anys, Palma ha assolit tots els defectes d’una gran ciutat i cap de les seves virtuts, on sembla que la ciutadania pateixi una estranya Síndrome d’Estocolm.

Foragitada dels seus carrers i avingudes, on d’antuvi la vida al carrer era un calc estès de la Part Forana, a poc a poc reclosa a casa seva amb una barreja d’inconsciència i resignació. La ciutadania ha estat desfilada socialment i abocada a l’individualisme més ranci i conservador, fins el punt de refusar qualsevol iniciativa de canvi que pugui reeixir a la seva ciutat. Només fent memòria amb alguns exemples puntuals, faig palesa aquesta voluntat col·lectiva de deixar fer cap a un desastre tan inevitable com provocat.

Són habituals les queixes per la brutor dels carrers, mentre molts d’ells llencen papers i burilles de tabac al terra, o escopinen sense cap mirament. El tramvia, recuperat a nombroses ciutats europees com un mitjà de transport modern i ecològic, rep crítiques i pateix entrebancs dels veïnats on s’ha projectat que passi. Un projecte de peatonalització, que al barri de qualsevol ciutat es veuria com un immens privilegi, fou rebutjat pels seus habitants en preferir el trànsit i l’estacionament de cotxes a la creació d’un espai per a vianants, de passeig i esbarjo veïnal.

Perplex, veig com un barri es mobilitza perquè no volen un SAPS i demanen egoistament que els encolomin a un altre barri. On la immigració no sent cap caliu cívic que afavoreixi la seva integració per manca d’un teixit social que els aculli, abocant-los a mantenir la seva identitat a guetos de barri i a viure d’esquenes a Ciutat... igual que els seus habitants de sempre. I molts altres detalls que mostren com Palma és vista amb desgrat i menyspreu...

La ciutadania prefereix mantenir el seu exili domèstic, d’esquena a la seva ciutat i recelant del seu propi veïnatge. Veu la degradació de Palma com una deriva normal, com si res no pogués fer-se (ni cal intentar-ho) i potser assumida com a merescuda. Un odi aparentment incomprensible vers la seva ciutat, un odi que vol amagar una profunda culpabilitat col·lectiva en veure que Palma ha perdut la seva ànima i tothom es veu com a responsable.

Ciutat morta, sense cor ni constants vitals, ofegada entre cotxes i ciment, entre especulació i brutor, una desfiguració disfressada de progrés i modernitat convertida en una mole urbana. Ciutat saquejada i mercadejada pels seus propis habitants, que li han negat el pa i la sal, que basculen entre la vergonya dels seus fets i l’egoisme de la indolència. Després d’anys de deixadesa institucional, en nom de la modernitat i el progrés i a força de vendre-se-la entre tots, bocí a bocí, Palma ha deixat de ser un poble gran per convertir-se en Ciutat sense poble. Un paradís estripat, que entre tots fou arrasat.