109.- Amb la llengua no menjarem

Diari de Balears, 6 d'abril de 2009
Última Hora, 6 de maig de 2009

Estic avorrit, fins al tedi, del desmesurat protagonisme que adquireix de manera cíclica (per a alguns constant) el tema lingüístic i identitari a les nostres illes. Uns que defensen els drets i llibertats dels castellanoparlants, obviant que hi ha àmbits monolingües en castellà com l'Administració de Justícia, Correus, Policia o la Guàrdia Civil. Uns altres que ho fan amb els catalanoparlants i defensen la seva equitat en els àmbits exclusivament en castellà, però passen per alt que a l'ensenyament, les administracions municipals i dels Consells i en la CAIB només s'utilitza el català. Ambdós defensen la seva llengua on es troba en inferioritat, però passen de llarg quan el monolingüisme és a favor seu.

Cada vegada que intento raonar aquesta qüestió amb uns i altres la resposta sempre és una evasiva que acaba al·ludint als excessos dels altres, mirant la palla en ull aliè i sense un mínim d'autocrítica per banda seva. Crec que s'ha acabat per no defensar drets ni llibertats individuals o nacionals, sinó ideologies. Els uns i els altres raonen els seus objectius, però mai no reconeixen que ells també cauen en els mateixos errors que atribueixen al seu oponent. Ambdós fan exactament el mateix, solament que canviant la llengua que defensen.

Aquest protagonisme es troba molt lluny de qualsevol debat social, on hi ha necessitats molt més urgents que un tema lingüístic i nacional que genera conflictes escassos i aïllats. I no parlem del fet que a les pugnes dialèctiques no hi ha el més mínim interès a debatre ni arribar a enteses. És un foc creuat de posicions tancades, una guerra dialèctica de desgast que s'eternitza durant mesos i anys, a pesar de l'avorriment que causa als qui contemplem la seva inutil·litat. És increïble amb quina lleugeresa s'injuria a l'oponent, com s'intercanvien atributs que s'hi relacionen amb el fanatisme, feixisme o totalitarisme, sense parar a pensar tot el que això significa i l'espectacle escassament cívic al qual tenim la desgràcia d'assistir.

M'agradaria saber per què aquest malbaratament d’esforços per reclamar llibertats lingüístiques, mentre que altres drets mai no reben implicacions tan apassionades. Voldria veure cada dia una apassionada defensa del dret a un habitatge digne (article 47 de la Constitució i totalment incomplit) amb preus taxats i accessibles. A una atenció sanitària sense eternes llistes d'espera. A pensions de jubilació justes. A una jornada de 40 hores setmanals que realment s'acompleixi. A una alimentació digna (la malnutrició no ha desaparegut, mal que pesi i no se'n parli). A una justícia àgil i ràpida. A una universitat pública de qualitat. A ajudes per a famílies nombroses i per maternitat, etc.

Voldria que aquests punts rebessin una desena part d’atenció dels qui, dia rere dia, defensen llengües i nacions: tot i no ser fàcil perquè tocaria a estaments de gran poder com la banca, la construcció o la sanitat privada. Crec que alguns incansables defensors de llibertats lingüístiques han acabat tan absorbits per les seves idees que han renunciat a sotmetre-les al sentit comú. O tenen les seves necessitats cobertes i fàcilment es deixen endur per disquisicions de saló de vellut, que extrapolen inconscientment a tota la societat. O necessiten crear conflictes lingüístics (exercir de piròman i bomber alhora) per distreure'ns dels nostres vertaders drets i necessitats, i fer-los emergir com un dic de contenció que evités la conscienciació i la mobilització social en qüestions realment vitals. És trist veure gent sense treball, ofegada per la hipoteca o que no arriba a final de mes, que se sent impotent per a fer-se escoltar. O encara pitjor: que només els escolten si reclamen drets lingüístics.