95.- Espanya, el jacobinisme autonòmic o la peculiaritat britànica

Diari de Balears, 4 de gener de 2009
Diario de Mallorca, 22 de gener de 2009
Última Hora, 27 de gener de 2009

El centralisme de l'Estat espanyol va indubtablement a la baixa. S'han transferit i descentralitzat moltes de les seves competències, i encara no s'ha acabat un procés que pateix multitud d'obstacles i resistències. Però està molt lluny de ser un Estat federal. Encara és el Govern central qui cedeix les atribucions a les seves autonomies i conserva, per mandat constitucional, el dret a revocar-les. I allò més important: conserva el control dels recursos econòmics, reduint les autonomies a un sistema de gestió descentralitzada on, en el fons, l'Estat sempre té la darrera paraula a través del finançament.

Espanya seria un Estat federal si hi hagués dos nivells de Govern coordinats i complementaris, on cap dels dos envaís o usurpés el territori de l'altre. Ho seria si estigués format per regions plenament autònomes que, lliurement, cedissin algunes de les seves atribucions al poder central. I ho seria si cadascuna de les regions tingués sobirania en els seus recursos, sense dependències estructurals ni econòmiques. El perpetu debat sobre el finançament autonòmic es troba a l'arrel d'aquesta qüestió.

Però encara hi ha un altre vessant més delicada. El debat autonòmic sempre acaba centrant-se en la gestió i l'administració de poders, deixant el tema institucional en un segon terme. I això farà que el tema mai no es resolgui en aquells territoris que tenen una personalitat regional més marcada: Catalunya i el País Basc. Mai no hi haurà acord total si el debat sempre gira al voltant del finançament o de l'autogovern (que, tanmateix, acaba per atorgar-se a la resta d'autonomies). El problema no és només això, també ho és la simbologia institucional. I l'exemple més clar es troba a la Gran Bretanya.

La Gran Bretanya ha estat, des de fa més de quatre segles, una Monarquia integrada per tres regnes: Anglaterra, el País de Gal·les i Escòcia, tot i que tradicionalment ha predominat Anglaterra en estar el poder centralitzat a Londres. Escocesos i gal·lesos mai no obtenien cap tipus d'autogovern; però institucionalment sempre han estat regnes, diferents d'Anglaterra i cofundadors de la Gran Bretanya. Des de 1999 ja gaudeixen de governs regionals, tot i que les seves atribucions són molt limitades i bàsicament són una continuació del procés de descentralització de l'Estat britànic. Així i tot, Gal·les i Escòcia sempre foren diferents: mai no van ser incorporats a Anglaterra. I així hi han conviscut 400 anys.

És una qüestió de personalitat institucional que no s'aconsegueix només amb autogoverns o finançaments. Són britànics... però mai han estat anglesos. Un cas semblant al de Catalunya i el País Basc, que des de fa moltes dècades reclamen una personalitat pròpia que no obté resposta en el pla institucional. No es tracta d'obtenir més drets ni més doblers que la resta d'espanyols: volen un títol de personalitat pròpia reconeguda dins l'Estat. I això no és cap desigualtat. Com Escòcia i com Gal·les, fins fa poc sense cap autogovern, però amb l'orgull de ser qui són sempre preservat institucionalment.