94.- Polònia i Perejil

Diari de Balears, 31 de desembre de 2008
Última Hora, 3 de gener de 2009
Última Hora (Eivissa i Formentera), 4 de gener de 2009

Un bon barem per mesurar la independència i la qualitat d'un mitjà de comunicació públic són els seus programes d'humor, així com la seva capacitat de reflectir-hi la vida quotidiana de l'actualitat que els envolta. La combinació de sengles factors permeten veure el marge del que disposa el mitjà en qüestió per al·ludir a la seva classe política, inclosos els seus propis governants. Parodiar i riure's de qui els paga és molt valuós, més encara quan es tracta d'un humor intel·ligent, més subtil i corrosiu, en lloc d'un simple programa d'imitacions amb acudits fàcils. Resulta ser molt més il·lustratiu del rerefons del clima polític general i, en conjunt, de la seva societat.

L'exemple paradigmàtic és "Polònia", un programa de TV3 que parodia l'actualitat política catalana i espanyola. A "Polònia" no hi han límits per la paròdia, no hi han personatges ni ideologies tabús, i cap polític de l'àmbit català o espanyol no se'n salva. El seu equip és implacable amb els protagonistes, enginyós amb l'actualitat i genial amb el seu humor. Un tractament molt semblant a la BBC, amb programes implacables amb els seus polítics -inclosa la família reial-. Em sembla lloable la capacitat dels catalans de fotre's d'ells mateixos, i alhora la seva força per poder riure's de qui els mana. De fet, gran part de la classe política catalana s'ha "sotmès" al veredicte del públic passant pel programa i participant en les paròdies. Els seus nivells d'audiència segueixen sent altíssims, i el més important de tot: el responsable de "Polònia" admet que mai no ha rebut pressions polítiques de ningú. Fantàstic.

Mentrestant, a les Balears ens trobam a anys llum. Encara es destil·la un humor d'autocaricatura, costumista i d'evasió, on la política i els governants resten intocables o se'n fa una befa molt superficial. Hi perviu una visió intocable -gairebé feudal- del poders públics, que no fomenten cap crítica ni reflexió a través de l'humor pensat com un servei. Només quan veiéssim a IB3 una imitació de Francesc Antich, Rosa Estaràs o Maria Antònia Munar podríem dir que alguna cosa, realment, canvia en la nostra societat. Mentre no existeixi un humor d'actualitat des d'un prisma polític i social, on els nostres governants apareguin parodiats de manera mordaç i subtil sense límits, els medis públics continuaran sense donar una passa fonamental: fomentar i tolerar un humor crític i intel·ligent enfront el seu cap polític, mani qui mani, i concebre-ho com un servei a la societat balear. No som Polònia, però sí semblem Perejil.

93.- Balears al Senat, millor que no res

Diari de Balears, 18 de desembre de 2008
El Mundo-El Día de Baleares, 19 de desembre de 2008

Feia temps que l'activitat parlamentària del Senat no adquiria tanta rellevància com en la legislatura actual. El fet que des de 2004 sigui el PP la força majoritària en aquesta cambra, en contraposició a la majoria del PSOE al Congrés dels Diputats, mostra un escenari on l'equilibri de forces requereix major sintonia del Govern central amb forces parlamentàries amb pes dispar a ambdues cambres. I si afegim que des de les eleccions del 2008 el PP ha reduït considerablement les seves formes agressives i forassenyades, la Càmera Alta està sent escenari de votacions i "aliances" impensables fa escassament un any. Diverses iniciatives, com les plantejades sobre la cogestió aeroportuària, els descomptes pels vols interilles o la devolució dels bous de Costitx varen sortir endavant, malgrat la vergonyosa oposició del grup socialista, i comptaven amb el suport dels populars.

També ha despertat la curiositat de molts vers aquesta càmera el fet de tenir un senador com en Pere Sampol (PSM), el primer pertanyent a una formació nacionalista en 30 anys. Un paper més destacat si cap, donada la seva intensa activitat durant aquest període, en franc contrast amb la majoria de senadors. Habitualment, el senador estàndard sol obeir les consignes de les seves respectives forces polítiques al Congrés; en altres casos, ser-ho és un "premi" per a polítics veterans en plena maduresa o propers al retir. És a dir: és una cambra de tràmit o un retir daurat, on amb una dedicació mitjanament intensa es pot arribar a destacar. I així és amb en Sampol, perquè de la resta de senadors balears crec que ni recordem dels noms ni tenim gaire constància del que fan.

L'escassa capacitat legislativa del Senat fa que aquesta aparent política de "equilibri de forces" entre sengles cambres sigui més fictícia que real, tot i que almenys serveixi per plantejar iniciatives i guanyar votacions que al Congrés serien impossibles de plantejar i menys de guanyar. Però aquest fet és perniciós pel funcionament democràtic de les institucions. Posa de manifest la inutilitat tàcita d'aquesta cambra, que només serveix per guanyar votacions "de protesta" sense anar més enllà. I de rebot està frenant la sempre pendent conversió del Senat en una vertadera cambra de representació territorial, ja que el Govern central no pot estar gaire interessat en dotar de poder una cambra on no són la força més votada ni tenen tots els suports assegurats. Aquesta reforma havia d'esdevenir aquesta legislatura, però tot indica que serà una altra promesa sense complir.

92.- El caixer

Última Hora, 13 de desembre de 2008
El Mundo-El Día de Baleares, 13 de desembre de 2008
Diari de Balears, 14 de desembre de 2008
Diario de Mallorca, 22 de desembre de 2008

A la planta baixa de la meva finca hi ha un caixer d'una entitat financera. Sempre entro a treure doblers, o per consultar el saldo (que mai no és suficient). Darrerament, de nit un indigent s'hi establia per estar a cobert. El caixer no té aire condicionat, però almenys protegeix del vent i la pluja. L'home jeia arraulit a un racó de l'estança, cobrint-se amb un vell abric i amb una bossa amb les seves poques pertinences. En veure'l el primer dia vaig passar de llarg. Em va fer mala espina pel seu aspecte desarreglat i per la fàcil associació entre delinqüència i indigència, més encara sent un desconegut on hi ha doblers en circulació. Un prejudici inconfessable, però habitual. No ho neguem.

Passen uns dies, sempre el veig allà a les mateixes hores. Sempre quiet, en el mateix racó, normalment despert i amb la mirada perduda en el buit. Un matí, abans que obrissin l'oficina, hi entro sense pensar-hi. Era allà, en el lloc de sempre, però assegut cap a mi. La seva mirada perduda amb una esma de profunda tristor, no sembla adonar-se de la meva presència. Sense pensar-hi més, faig la meva transacció al caixer. La nit anterior havia fet molt de fred, de bon matí queien gotes. Aviat el farien fora.

Avui, caminant d'horabaixa, he vist casualment com una dona volia accedir a un caixer de la mateixa entitat. No podia, estava tancat. De sobte penso en el indigent del meu caixer habitual. No em vaig equivocar: també era tancat, ningú dedins. La mesura està presa: tots els caixers tancaran durant la nit. L'indigent buscarà algun racó on dormir i protegir-se del fred, o acabarà a l'alberg municipal (si hi ha lloc). Res a perdre-hi, la seva crisi és diària. La buidor d'aquella mirada anava més enllà de la pobresa: traslluïa una barreja de fracàs personal i soledat, la marginació de qui no posseeix ni consumeix per ser qualcú respectat. Ara el caixer està buit i presentable.