91.- Cien años de música cinematográfica

Última Hora, 25 de novembre de 2008

Ha pasado casi desapercibido; pero en 1908 se ha conmemorado el primer siglo de música escrita especialmente para el cine. Hasta entonces las películas, de pocos minutos y rudimentarias, tenían un acompañamiento musical en directo, improvisado y de escasa calidad. Así que cuando nació la idea se recurrió a compositores clásicos de renombre, que diesen prestigio al experimento. Tanto fue así, que la publicidad del estreno llegó a eclipsar al director y los actores de la época.

El 15 de octubre de 1908 se estrenó en Moscú el film Stenka Razin, con música de Mikhail Ippolitov-Ivanov (1859-1935), y que a su vez es la primera película rodada en Rusia. Dada la expectación creada se contó con Ippolitov-Ivanov al ser uno de los compositores más célebres en su país. Un mes más tarde, el 17 de noviembre de 1908, se estrenó en París L'Assassinat du Duc de Guise, con banda sonora de Camille Saint-Saëns (1835-1921), quien a pesar de un estilo compositivo más bien conservador mantuvo un gran interés por las novedades de su tiempo. Entre ellas, el cinematógrafo.

Pero ni Ippolitov-Ivanov ni Saint-Saens se dedicaron al cine, entonces considerado una curiosidad sin valor artístico real, en donde la música era una comparsa sin mayores aspiraciones. Sus obras fueron de pequeño formato, de compromiso, y (como quedó demostrado) sin visión de futuro.

Realmente, el primer gran compositor para el cine fue el estadounidense Joseph Carl Breil (1870-1926). Se dedicó desde 1912, cuando ya era una práctica habitual, y dio un gran salto cualitativo al componer la música de A Birth of a Nation (1915), y Intolerance (1916), obras maestras en todos los aspectos. Fueron escritas para gran orquesta y con la conciencia de crear algo grande para un género musical nuevo, como así ha sido.

De Breil no queda ni el recuerdo; tampoco de Ippolitov-Ivanov y Saint-Saëns (excepto para los aficionados a la música clásica), pues ninguno de ellos mantiene la fama que obtuvieron en su época. Tal vez por eso el aniversario ha pasado sin hacer ruido, cual película muda.

90.- Les III Jornades d'estudis locals de Sóller

Diari de Balears, 13 de novembre de 2008
El Mundo-El Día de Baleares, 17 de novembre de 2008
Sa Veu de Sóller, 28 de novembre de 2008
Setmanari Sóller, 29 de novembre de 2008
Última Hora, 3 de desembre de 2008
Diario de Mallorca, 7 de desembre de 2008
Última Hora, 24 de desembre de 2008

Els passats dies 7 i 8 de novembre se celebraren les III Jornades d'estudis locals de Sóller a l'antic Oratori de Santa Caterina, avui Museu de la Mar. Aquest any han estat 23 les comunicacions presentades, d'una extensió i qualitat que ha dut als organitzadors a plantejar-se limitar el número de comunicacions admeses, ja que ha esdevingut molt difícil donar cabuda a tots els treballs que s'hi presenten. Per fer-nos una idea, el llibre de les II jornades té gairebé 500 planes.

Són molt meritoris els resultats obtinguts en només tres anys: unes jornades anuals amb gran participació, assistència de públic, qualitat i varietat temàtica. Altres poblacions amb més tradició i pes demogràfic no poden permetre's una organització anual, ni assoleixen aquest èxit de col·laboracions ni de públic. Això es deu al seu caràcter miscel·lani, ja que són obertes a qualsevol tema relacionat amb la població, més enllà de l'enfocament històric habitual. Enguany les comunicacions tractaven sobre botànica, geologia, cinema, meteorologia o matemàtiques, mostrant una visió tan eclèctica com diversa de l'univers solleric.

Però també el passat de Sóller, tan ric i dinàmic, dóna per omplir milers de planes. La seva prosperitat al segle XIX canalitzada pel comerç marítim internacional. Després la crisi i l'emigració cap a França, que ha forjat una vinculació amb terres gal·les que mai no ha desaparegut -podem dir que el francès és la segona llengua de la població. Tot plegat, a Sóller ha cristal·litzat un cosmopolitisme i un activisme social molt divers i dinàmic, poc habitual a l'illa. Les jornades són un reflex d'aquest cabal, reflectit en el gran nombre de col·laboradors autòctons, sovint amateurs, però molt implicats vers la seva població.

Aquestes jornades foren dedicades a Antoni Vicens Castanyer, recentment desaparegut, i l'any passat a Joan Estades Ensenyat (1916-2007), tots dos grans investigadors i estudiosos del seu estimat poble. Malgrat la desaparició d'aquestes significades personalitats, les jornades deixen entreveure que el seu exemple no és anecdòtic i que darrere hi ha un futur prometedor per la quantitat, joventut i qualitat de l'univers solleric participant.

89.- ¿Democracia europea o bananera?

Última Hora, 12 de noviembre de 2008

Las elecciones presidenciales en Francia tienen unas reglas del juego más justas que en el nuestro: todos los candidatos disfrutan del mismo tiempo en los medios audiovisuales, y los horarios de los espacios electorales se otorgan por sorteo. Así todo el mundo puede difundir sus ideas en igualdad de oportunidades. De este modo se compensa a las formaciones y candidatos más modestos, que no disfrutan de los recursos para hacer vallas, carteles, folletos y demás gastos millonarios. Y de rebote los grandes partidos contienen sus gastos, al no poder evitar que los más pequeños se hagan notar.

En cambio, en España las proporciones vienen determinadas por las dimensiones del partido: a mayor representación, más tiempo y preferencia para escoger las franjas horarias más cotizadas. Así siempre acabamos viendo las fuerzas dominantes de turno, mientras las candidaturas más modestas acaban desplazadas a horas donde nadie ve la televisión ni escucha la radio. Quien más gasta en propaganda en diarios, cuñas publicitarias y otra propaganda electoral acaba ganando por aburrimiento del electorado, que no habría podido conocer -siendo optimistas- ni la mitad de las candidaturas presentadas.

Sería extraño saber de todas las opciones que se presentaran, con denominaciones y candidatos hasta ahora "ausentes" -en apariencia. Pero sería justo e igualitario en términos democráticos. Fomentaría la participación de la población en política, y el proceso sería al fin y al cabo mucho más interesante. Cualquier formación o candidato tendría un espacio para darse a conocer, y las votaciones por desconocimiento o sobreinformación desaparecerían. También alentaría a muchos ciudadanos a incorporarse a la política con posibilidad de prosperar, consiguiéndose de rebote una renovación del estamento.

No seria un fenómeno nuevo, puesto que durante la transición se dio en términos parecidos al no existir el sistema de partidos actual. Es posible cambiarlo, pero no hay voluntad. Debilitaría el control de las fuerzas políticas sobre el sistema y ellos mismos podrían salir escaldados. Si en algo son unánimes las grandes formaciones es en mantener unas reglas del juego que impidan la integración de nuevos actores en el escenario político. Demasiadas actitudes electoralistas, y poco pensar en la salud de nuestro sistema.

88.- Democràcia europea o bananera?

Diari de Balears, 5 de novembre de 2008

Les eleccions presidencials a França tenen unes regles del joc més justes que a casa nostra: tots els candidats gaudeixen del mateix temps als mitjans audiovisuals, i les franges horàries dels espais electorals s'atorguen per sorteig: així tothom pot difondre les seves idees en igualtat d'oportunitats. D'aquesta manera es compensa les formacions i candidats més modestos, que no gaudeixen dels recursos per fer tanques, cartells, fulletons i demés despeses milionàries. De rebot els grans partits contenen les despeses, al no poder evitar que els més petits s'hi facin notar.

En canvi, a Espanya les proporcions vénen determinades per les dimensions del partit: a més representació, més temps i preferència per escollir les franges horàries més cotitzades. Així sempre acabem veient les forces dominants de torn, mentre les candidatures més modestes acaben desplaçades a hores on ningú veu la tele ni escolta la ràdio. Qui més gasta en propaganda en diaris, falques publicitàries i altra paperassa electoral acaba guanyant per avorriment de l'electorat, que tanmateix no arriba a conèixer -amb sort- ni la meitat de les candidatures presentades.

Inicialment seria estrany saber de totes les opcions que s'hi presentessin, amb denominacions i candidats fins ara "absents" -en aparença. Però seria just i igualitari en termes democràtics. Fomentaria la participació de la població en política, i el procés electoral seria tot plegat molt més interessant. Qualsevol formació o candidat tindrien el seu espai per donar-se a conèixer, i les votacions per desconeixement o sobreinformació desapareixerien. També encoratjaria a molts ciutadans a incorporar-se al món polític amb possibilitat de reeixir-ne, aconseguint-se de retruc una renovació de l'estament.

No seria un fenomen nou, ja que durant la transició s'hi va donar en termes semblants en no existir la tradició de partits d'avui dia. És possible canviar-ho, però no hi ha voluntat. Afebliria el control de les forces polítiques sobre el sistema i ells mateixos podrien sortir escaldats. Si en alguna cosa assoleixen unanimitat les grans forces polítiques és en mantenir unes regles del joc que impedeixin la integració de nous actors a l'escenari polític. Massa actituds electoralistes, i poc pensar en la salut del nostre sistema democràtic.