77.- La inaudita situació del Conservatori de les Illes Balears

El Mundo-El Día de Baleares, 23 de juliol de 2008
Diari de Balears, 24 de juliol de 2008
Diario de Mallorca, 3 d'agost de 2008
Última Hora, 6 d'agost de 2008

Després de passar per nombrosos emplaçaments marcats per la provisionalitat des de la seva fundació, el Conservatori Professional s'allotjà a l'actual edifici construït el 1999 amb aquesta finalitat.

Però aviat es va quedar petit; un fet previsible, si partim del fet que aquell mateix any es va fundar el Conservatori de grau superior i tots dos acabaren compartint ubicació. Si afegim que posteriorment arribaren els estudis de dansa, podem fer-nos la idea d'unes instal·lacions absolutament desbordades que fan impossible l'ampliació i progressió dels estudis musicals. I això sense tenir en compte que durant uns mesos va servir de seu provisional per la recentment fundada Escola Superior d'Art Dramàtic (ESADIB), que la Banda Municipal de Palma hi assaja... En conclusió: les instal·lacions actuals ja són insuficients quan no fa ni deu anys de la seva inauguració. Tot plegat perjudica la qualitat de l'ensenyament musical, així com el seu alumnat i professorat.

Davant això caldrien diverses mesures. Primer, seus pròpies pels diferents ensenyaments (grau professional, superior i dansa), ja que l'edifici actual està saturat. Segon, que els futurs edificis estiguin a poca distància o ben interconnectats entre ells, per afavorir la seva coordinació (incloent-hi el Conservatori Municipal de Palma). Tercer, més consideració retributiva per a l'ensenyament musical: l'anterior Govern va pressupostar cent milions d'euros per edificar una òpera... mentre que al Conservatori no hi havia mitjans per adquirir llibres i instruments. I quart, poc sabem de l'anomenat "Procés de Bolonya" que regula i unifica els diferents ensenyaments superiors a Europa: com afectarà a les titulacions del Conservatori Superior i de Dansa?

Massa indefinicions i deficiències estructurals, que amenacen de fer trontollar el nostre ensenyament musical per saturació i indigència.

76.- El Manifiesto

Diari de Balears, 20 de juliol de 2008
Última Hora, 13 d'agost de 2008
Última Hora (Eivissa i Formentera), 14 d'agost de 2008

Des de fa unes setmanes sentim parlar constantment del "Manifiesto por la lengua común", el qual demana la prioritat de la llengua castellana en l'Administració a tot l'Estat i en el sistema escolar de les comunitats bilingües.

De fet, el castellà és un dels tres idiomes més parlats al món, i el més emprat globalment darrere l'anglès. Altrament, els drets dels ciutadans estan garantits per la Constitució espanyola (amb les seves imperfeccions) i les lleis derivades d'aquesta. A part d'això, la societat sap perfectament què vol dir la violació dels drets individuals després de quaranta anys de dictadura franquista. On l'educació aplicava un monolingüisme estricte amb l'objectiu clar d'exterminar la resta d'idiomes; encara vàries generacions de balears continuen sent analfabets en la seva llengua materna. La immersió lingüística intenta evitar que, amb dues vies d'escolarització, es formessin dues comunitats separades per l'idioma, semblant a la que viuen els bascos. A més, el nivell lingüístic de l'alumnat amb els dos idiomes és semblant, o favorable al castellà. Això no vol dir que el sistema educatiu sigui perfecte (cap model educatiu no ho és); però la immersió no és el problema sinó la manca de més mitjans materials, econòmics i personals.

On és el problema? El manifest diu que els castellanoparlants sofreixen un retall dels seus drets en el tracte amb els funcionaris públics, en la retolació de carreteres, carrers, edificis. Obliden que aquesta oficialitat no és excloent ni prohibitiva, i que tanmateix el castellà és present al carrer més enllà de l'oficialitat. No conec cap funcionari ni cap professor monolingüe en català. El castellà s'empra i s'emprarà: no hi ha minva de drets, ni assetjament al castellà. Però a part dels drets, per què mai no parlen dels seus deures? On és la responsabilitat que tot ciutadà hauria de demostrar respectant una cultura local, que de fet ja és bilingüe? A més, els drets dels castellanoparlants ja són un deure pels catalanoparlants. On és el català a Madrid i als organismes oficials?

L'única cosa certa és que el manifest és una iniciativa dels mateixos mitjans de comunicació madrilenys que s'han entestat en dirigir el Partit Popular des de les seves tribunes informatives. Perdut aquest poder, ara utilitzen l'idioma per recuperar-lo. Una campanya més, com les banderes, l'himne, les manifestacions de "se rompe España", o el boicot als productes catalans per mor de l'Estatut català. Els seus promotors intentaren que la Reial Acadèmia Espanyola s'hi afegís. En no aconseguir-ho, no dubtaren a atacar-la agressivament. Les baixes de destacats signants inicials del manifest són constants, en veure la utilització que en fan. Tot plegat, delirant. En tot cas, els pares mediàtics del manifest obtindran un gran benefici empresarial i comercial, apart de continuar engrandint les seves fortunes personals i evitar el debat normal sobre qüestions molt més importants per la ciutadania. Quan veurem un manifest per un habitatge assequible, o per donació de sang, amb aquest generós suport mediàtic?

75.- Cero financiero

El Mundo-El Día de Baleares, 17 de julio de 2008
Diario de Mallorca, 19 de julio de 2008

Baleares se ha quedado, por el momento, sin inversión estatal para grandes proyectos culturales. El Ministro de Cultura se reunió con sus homólogos autonómicos en la XI Conferencia Sectorial celebrada en Zaragoza, donde se acordó el destino de hasta dos mil millones de euros. Como Baleares no ha presentado proyectos concretos en firme, no recibirá ni un céntimo. También se adjudicó la ubicación de grandes centros culturales de referencia, igualmente con financiación estatal. Baleares aspiraba a alguno de ellos, pero también nos vamos sin nada.

Entre las ciudades beneficiadas encontramos a ciudades mediterráneas como Cartagena -que será sede del Museo de Arqueología Subacuática- y Valencia -acogerá el Museo Nacional del Mediterráneo-, las cuales recibirán un gran impulso cultural. Mientras, Palma se quedará tal como está -¿no había un proyecto de Museo Marítimo?-. Incluso pequeñas localidades como Almagro (Ciudad Real) o Teruel (que sí, existe) se han visto beneficiadas.

El Director General de Cultura manifestó que hay grandes proyectos en estudio que se definirán según las necesidades ¿Un año no es suficiente para trazar un proyecto convincente? ¿No hay multitud de necesidades donde basarse? El Ministro manifestó su deseo de colaborar y "hacer cosas" en las islas: se agradece ¿pero qué puede hacer, si no ha recibido nada consistente? La Consellera espera que el Gobierno incremente la inversión destinada a Baleares en materia cultural ¿y la Conferencia Sectorial no hubiera sido un primer paso? ¿No han tenido suficiente con un año para ponderar las necesidades de la comunidad, a sabiendas de la trascendencia de este evento en materia de financiación?

Próximamente habrá reuniones entre los responsables de Cultura de las islas y del Gobierno español para establecer un "contacto permanente" y "manifestar la voluntad" del Govern de presentar proyectos de gran envergadura. Demasiado tarde: el gran reparto ya está hecho. Bastaría con planificar con tiempo y detalle, y las necesidades son muchas para dejar pasar oportunidades como esta ¿Cuándo será la siguiente (si la aprovechamos...)?

74.- Una excesiva defensa de las libertades ciudadanas

Última Hora, 11 de julio de 2008
Última Hora, 3 de agosto de 2008

Algunos sectores sociales y políticos hacen énfasis, especialmente en los últimos meses, en el derecho a la libre elección de lengua para escolarizar a sus hijos. Se basan en la libertad individual que ampara la Constitución, y en su derecho como ciudadanos a decidir. Respetando esta posición, creo que hay otros derechos hasta el momento muy inaccesibles para los ciudadanos que no merecen tanto empeño e insistencia por su parte, pese a hacer de abanderados de nuestras libertades y derechos civiles:

1.- Derecho a una vivienda, a precio asequible y en el lugar deseado.

2.- Derecho a una sanidad eficiente, sin listas de espera y que cubra patologías desatendidas.

3.- Derecho a las bodas homosexuales. Ya es legal, pero sigue recurrido ante el Tribunal Constitucional por buena parte de los que reclaman derecho a la elección de lengua.

4.- Derecho a mayores ayudas para familias numerosas y bajas por maternidad.

5.- Derecho a una justicia rápida, eficiente y ejemplar, con más medios materiales y humanos.

6.- Derecho a la libertad de culto, dejando de incidir en su papel en el plano educativo.

7.- Derecho a una vida laboral digna, con el mantenimiento de las 40 horas laborales.

8.- Derecho a conocer nuestro gasto presupuestario y las grandes inversiones armamentísticas o superfluas (mayores que en enseñanza, por ejemplo).

9.- Derecho a una muerte digna, para quienes lo soliciten en circunstancias adecuadas.

10.- Derecho a unas pensiones de jubilación equiparables al salario mínimo.

Creo que es tan lícito como el tema educativo, y seguro que me dejo muchos. Pero quienes tanto inciden en la enseñanza apenas los nombran: al tema educativo se le da un papel desmesurado, y además se asocia a cuestiones lingüísticas e identitarias, siempre bajo cuerda de determinados sectores políticos y mediáticos. El resultado son polémicas tan estériles como reiteradas. Y lo peor de todo es que cuestiones como las antedichas acaban siendo relegadas por quienes tanto "defienden" ruidosa y obsesivamente nuestros derechos. Ni se asoman al resto de problemas que acucian a una ciudadanía que acaba sumida en el hartazgo, la desmovilización, o en una politización de brocha gorda y aborregada. Con estos defensores de la ciudadanía, quién quiere enemigos?

73.- Una excessiva "defensa" de les llibertats ciutadanes

Diari de Balears, 9 de Juliol de 2008

Alguns sectors socials i polítics fan molt èmfasi, especialment en els últims mesos, a reivindicar el dret a la lliure elecció de llengua per a escolaritzar els seus fills. La seva argumentació es basa en la llibertat individual emparada per la Constitució espanyola, així com pel seu dret com a ciutadans a decidir. Respecto aquesta posició. Però crec que hi ha altres drets més importants, també fora de l'abast dels ciutadans, que no gaudeixen d'una constant reivindicació per part seva. Em sembla una posició força desigual, tot i fer d'abanderats de les nostres llibertats i drets civils. En destacaria alguns, per exemple:

1.- Dret a l'habitatge, a preu assequible i en el lloc desitjat.

2.- Dret a una sanitat eficient, sense llistes d'espera i que cobreixi patologies desateses.

3.- Dret a les noces homosexuals. Ja és legal, però segueix recorregut davant el Tribunal Constitucional per bona part dels quals reclamen dret a l'elecció de llengua.

4.- Dret a majors ajudes per a famílies nombroses i baixes per maternitat, molt habituals al nord d'Europa.

5.- Dret a una justícia ràpida, eficient i exemplar, amb més mitjans materials i humans.

6.- Dret a la llibertat de culte, deixant d'incidir només en el seu paper al medi educatiu.

7.- Dret a una vida laboral digna, amb el manteniment de les 40 hores laborals.

8.- Dret a conèixer la nostra despesa pressupostària i les grans inversions armamentístiques o supèrflues de l'Estat (majors que en educació, per exemple).

9.- Dret a una mort digna, per als que ho sol·licitin en circumstàncies adequades.

10.- Dret a unes pensions de jubilació equiparables al salari mínim.

Tots aquests punts són tan importants com l'elecció de llengua, i segur que em deixo altres també fonamentals. Però aquells que tant incideixen en l'ensenyament, gairebé ni els mencionen: al tema educatiu se li dóna un paper desmesurat, tant per insistència com ometent altres qüestions. A més, s'associa subtilment amb temes lingüístics i identitaris, sota l'ala de determinats sectors polítics i mediàtics tan minoritaris com sorollosos. De resultes, sorgeixen polèmiques estèrils i viscerals, que no duen enlloc i acaben marginant altres necessitats més imperioses. Així, aquells que tant "defensen" sorollosa i obsessivament els nostres drets, ni es fixen en altres problemes que acuiten a la ciutadania. I novament, tots acabem tips de la classe política, o desmobilitzats, o xerrant de política sense profunditat ni ànim de conciliar posicions.

Amb aquests "defensors de la ciutadania", qui vol enemics?

72.- Antes roja que otra

El Mundo-El Día de Baleares, 1 de julio de 2008

Y ganó España. El cielo es mas claro y luminoso, somos más felices y la vida pasa con un gris más brillante. Las dos Españas, la roja y la nacional, unidas por una misma selección, la Roja. Somos felices, nada cambia pero todo sigue igual. Celebraciones que no se veían desde la atronadora explosión de júbilo con la investidura de Antich. Si antaño invocábamos a los dioses y las fuerzas de la naturaleza, para mejorar nuestras vidas, hoy nos esforzamos por olvidarla. Hoy, manifestarse sirve para afirmar nuestra españolidad aún a nuestro pesar (colectivo e individual) o por una patria a escoger.

Es nuestra selección, la de la roja zamarra y eufórica afición. Coches con claxon desmedido, banderas rojigualdas al viento con el toro en lugar del escudo constitucional (le preguntaremos a Bono si es legal, por si nos saca los tanques), que me evocan la atávica Sepharad (¿qué parte del toro serán las Baleares?), salves de "España, España" que sublimaban las antaño dedicadas a Argantonio, Viriato, Recaredo o Fernando VII. Y cantares de "yo soy español, español" con la tonadilla de "Kalinka". Ni las concentraciones para mejoras laborales, de vivienda o contra la corrupción consiguieron tamaño seguimiento (si se produjeran). Muchos hijos frustrados de la LOGSE (puesto que ni la terminan) tomaron las calles reclamando la consideración que todo patriota merece por el hecho de proclamarlo.

Una noche larga y eufórica, en la que incluso parecía que España se rompía menos. Un consuelo para los mallorquines, reacios a manifestarse para no parecer radicales, y provocar la crisis del turismo que los colma de precariedad. Gracias a nuestra selección, cuyo triunfo facilitará a sus jugadores sufragar enseres de primera necesidad como ropa de diseño y coches deportivos. Por ellos pudimos salir a la calle sin pasar por mileuristas o incómodos radicales. Hasta la próxima exaltación jubilosa, nos conformaremos con el habitual carpe diem sine qua non y el dolce far niente con acento de Carabanchello.