56.- Una Companyia d'Òpera per a les Illes

Última Hora, 27 de març de 2008
Diario de Mallorca, 28 de març de 2008
El Mundo-El Día de Baleares, 28 de març de 2008
Diari de Balears, 1 d'abril de 2008

Les Illes necessiten una companyia d'òpera per a tenir una oferta estable de qualitat, i satisfer un públic fidel o potencial. Tot i ser un gènere conegut pel renom de grans figures, allò que li donaria gran nivell i arrelament a casa nostra seria una companyia pròpia. I a les Balears tenim personal, tant en qualitat com en quantitat: només cal un suport institucional que doni estabilitat econòmica i artística al projecte.

Construir una Òpera al Moll de Palma era inviable, pel seu cost i la manca d'un públic massiu; però també per la inexistència d'una companyia d'òpera pròpia que donés estabilitat a la seva oferta. Només així pot oferir-se un producte musical de qualitat amb regularitat, amb una inversió molt més reduïda que la construcció de grans coliseus que esdevindrien mig buits. Tot plegat menys visible, però molt més eficaç.

Tenir una companyia d'òpera donaria sortida als professionals del cant de la nostra terra, en lloc d'emigrar o abandonar la seva vocació. Proporcionaria un programa operístic regular i diversificat, amb una plantilla estable professionalitzada dedicada exclusivament a la seva feina. I donaria com a fruit una oferta de major qualitat, diversa, més nostrada, crearia afició i salvaria vocacions malmeses per falta d'oportunitats.

Tenint uns magnífics teatres d'Òpera a Maó i Palma, per què no complementar-los amb una plantilla estable? El mateix podria dir-se del ballet, en una situació similar. Esperem que els Consells Insulars, dipositaris de les competències de Cultura, actuïn al respecte.

55.- Debate sobre las instituciones del Estado

El Mundo-El Día de Baleares, 25 de marzo de 2008
Última Hora, 28 de marzo de 2008
Diario de Mallorca, 13 de abril de 2008

Después de treinta años, las principales instituciones ejecutivas y legislativas del Estado Español necesitan un replanteamiento o, cuanto menos, un debate en torno a una futura revisión. Aquí esbozo algunas pautas que me parecen importantes:

1.- El Senado, cámara de representación territorial. Para ello debe sustituir su ley electoral mayoritaria por una proporcional (la Ley D'Hondt del Congreso) y así facilitar la entrada de las minorías locales que no tuviesen acceso al Congreso; cambiar la división provincial por la autonómica, y aumentar al menos hasta 300 senadores (hoy tiene 259). Puede mantener un mismo número de senadores para sus circunscripciones, como hasta ahora (según sean provincias, islas o ciudades autónomas), aumentando el número en cada caso. Los senadores designados por los parlamentos se mantendrían con los criterios actuales o parecidos, y los presidentes autonómicos serían senadores per se.

2.- Elecciones presidenciales a doble vuelta y separadas de las legislativas, para disociar el voto a la presidencia del de los representantes a Cortes: votar a un partido no supone necesariamente apoyar al candidato presentado, y viceversa. Las legislativas contarían con listas abiertas al Congreso, y -como hasta ahora- en el Senado.

3.- Elecciones a la Presidencia, al Congreso y al Senado en fechas diferentes para evitar que unas influyan en otras –aunque estén separadas por unos pocos meses o semanas. Revalorizaría cada institución por separado, y evitaría que el voto al Senado sea por inercia el mismo del Congreso, o éste venga condicionado por la elección presidencial.

4.- Elección directa de presidentes autonómicos y alcaldes. Con o sin segunda vuelta, aunque acarrearía dificultades de gobernabilidad en muchos casos al no coincidir con las mayorías y pactos establecidos en los parlamentos y consistorios.

5- Aplicación común de pautas electorales. En los parlamentos autonómicos y alcaldías se aplica la Ley D'Hondt; pero desigualmente, porque el porcentaje mínimo para obtener representación en los parlamentos autonómicos varía según el interés de cada gobierno. O en Euskadi, donde las demarcaciones no tienen un peso proporcional a su demografía. Finalmente, favorecer que las autonomías sustituyeran las provincias por demarcaciones propias, como en Baleares con los Consells o Canarias con los Cabildos.

54.- Debate sobre la Ley electoral

Última Hora, 19 de marzo de 2008
El Mundo-El Día de Baleares, 21 de marzo de 2008

Cada vez más voces piden modificar de la Ley Electoral del Congreso (el Senado es otro tema). El problema no es la Ley D'Hondt, que en sí misma es proporcional, sino la provincia: a más circunscripciones, más beneficiados son los partidos dominantes en las mismas. No son los nacionalistas quienes están representados en exceso, sino terceras fuerzas a nivel estatal o local por defecto: los grandes partidos (PSOE y PP a nivel estatal; CiU y PNV a nivel local) sacan representación en todas sus provincias. Con menos circunscripciones (quizá solo una: el Estado), otros partidos -de voto más disperso, pero muy numeroso- obtendrían representación proporcional a sus votos.

Hay casos flagrantes. El PTE (en 1979) y el PRD de Miquel Roca (en 1986), que con casi 200 mil votos no obtuvieron representación. Los Verdes, con más de 150 mil votos en 1989, se quedaron fuera. El caso más injusto: el CDS, con 415 mil votos en 1993, se quedó sin escaño. Ahora UPyD, con más de 300 mil, ha obtenido uno por los pelos ¿Es posible que cientos de miles de votantes se hayan quedando fuera de las instituciones durante tres décadas, sin que el sistema se haya replanteado la cuestión?

La Transición estableció esta ley electoral para consolidar un sistema de partidos estable, sin un multipartidismo a a la italiana que produjese un constante desgobierno. Al estabilizarse el sistema de partidos la ley electoral no cambió, y a partir de los años 80 se pasó de rosca: fue eliminando terceras fuerzas, que no podían sobrevivir ni como partidos bisagra, y acabaron engullidas por grandes partidos estatales o nacionalistas. Se ha interiorizado de tal manera, que los partidos plantean sus estrategias condicionados por la Ley electoral, actuando más en provincias donde hay escaños en juego. Un buen resultado no lo dan los votos, sino los escaños: y deberían ser lo mismo. Eso es lo grave.

53.- Cal reformar la Llei Electoral?

Diari de Balears, 17 de març de 2008

Cada vegada se senten més veus que demanen una modificació de la Llei electoral del Congrés dels Diputats (el Senat és un altre tema ben diferent). Segons la ideologia dels que la demanen, el plantejament pot canviar substancialment. En qualsevol cas, cal dir que el problema no ve per l'aplicació de la Llei d'Hondt, un sistema per sí mateix proporcional, sinó per la divisió provincial: en haver-hi més circumscripcions, més beneficiats són els partits dominants en aquestes.

És a dir, no són els partits nacionalistes o els dos grans partits estatals qui estan representats excessivament. Són les "terceres forces", ja sigui a nivell estatal o regional, les que pateixen una gran manca de representació. Els grans partits (PSOE i PP a nivell estatal; CIU i PNB a nivell local) trauen representació en totes les seves províncies. Amb menys circumscripcions (potser les Autonomies, o solament una: l'Estat), altres partits -de vot més dispers, però molt nombrós- obtindrien una representació proporcional als seus vots. Alhora, les forces fins ara beneficiades, ara només patirien un lleu descens.

Històricament, hi ha casos flagrants. El PTE (en 1979) i el PRD de Miquel Roca (en 1986), que amb gairebé 200 mil vots no varen obtenir cap representació. Els Verds, amb 150 mil vots (1989) i 185 mil (1993), també varen quedar fora. El cas més injust ha estat el CDS, que amb 415 mil vots en 1993, es va quedar sense escó. Ara UPyD, amb més de 300 mil, n'ha obtingut un per ben poc. I el Partit Andalucista en repetides ocasions, obtenint més 100 mil vots, tampoc se'n sortí.

És possible que, durant més de trenta anys, el sistema electoral hagi condemnat a l'extraparlamentarisme a centenars de milers de votants, sense que el sistema s'hagi replantejat la qüestió seriosament en cap moment?

La Transició va establir aquesta Llei electoral per consolidar un sistema de partits majoritaris estable, sense un multipartidisme a la italiana que produís un constant desgovern i inestabilitat. Però en estabilitzar-se la Llei electoral no va canviar, i a partir dels anys 80 la seva aplicació va passar-se de rosca: a poc a poc ha anat escanyant terceres forces, que no podien sobreviure ni com a partits frontissa, i que acabaren engolides per grans partits estatals o nacionalistes. Els votants s'han refugiat en els grans partits, temerosos que el seu vot no tingués utilitat, amb la conseqüent pèrdua d'autenticitat dels vots emesos.

La Llei ens ha "esclavitzat" de tal manera, que els partits plantegen les seves estratègies condicionats per la mateixa Llei, incidint més en circumscripcions on hi ha escons en joc i no segons les necessitats dels ciutadans. En fi, fa temps que un bon resultat no el donen els vots, sinó els escons: i hauria de ser el mateix. Això és molt greu.

52.- Reflexions davant l'urna

Diari de Balears, 8 de març de 2008

Fa temps que la nostra democràcia està malalta. Molts ciutadans deixen de votar la seva opció política preferida per combatre la menys desitjada. Molts abandonen opcions minoritàries per a sumar-s'hi a la majoritària menys dolenta que eviti "mals majors". La participació ha deixat de ser una festa de la democràcia, per convertir-se en una convocatòria de la por.

Les llistes tancades al Congrés han perpetuat personatges que no serien acceptats ni en els seus mateixos partits (si aquests fossin realment democràtics). Els debats duts a terme a les diferents televisions han estat un model de pantomima, en els quals la imatge i les estratègies per guanyar el rival (no convèncer-lo) a força de monòlegs i de persuasió han substituït els continguts i el contrast d'idees amb voluntat d'entesa.

El dany sociològic que això ha causat els darrers anys costarà molt recuperar-lo. La dialèctica usada per determinada classe política i mitjans de comunicació han dinamitat (si no prostituït) conceptes com llibertat, diàleg, tolerància o democràcia; i són un exemple llastimós per les noves generacions per la seva manca de pedagogia i bon exemple.

S'ha abandonat la persuasió mitjançant la paraula, la pluralitat d'idees i matisos com a riquesa intel·lectual, la dialèctica com un art, la política com un servei, la res pública com un privilegi. Molts ciutadans, entre ells gent de gran cultura i nivell intel·lectual, entrant en el terreny polític es transformen en bèsties. Molts han radicalitzat de manera irreconciliable les seves idees, l'autoreflexió i l'autocrítica s'han perdut, apareixen els dogmatismes i la intolerància, i es demonitza qui pensa diferent. L'exemple de la transició política ja és història.

El pitjor de tot és que només els podem votar cada quatre anys... i tampoc ens podem pronunciar "lliurement". Condicionats pel vot útil, l'antivot, pel foment de la por, de l'odi i la visceralitat, per la desinformació o sobreinformació (manipulada), per l'excés d'imatge i l'escassesa d'idees, tot fa que ens vegem "obligats" a votar com un deure de supervivència davant "l'apocalipsi" que pot esdevenir-s'hi.

El nostre vot, entès com un exercici de llibertat individual conscient i reflexiva, s'ha esvaït. Fa temps que l'esperit de la nostra transició democràtica es va desvirtuar, perquè seguim vivint en una democràcia de transició.

51.- Biblioteca Nacional Balear

Diario de Mallorca, 4 de marzo de 2008
Última Hora, 7 de marzo de 2008

La aprobación por el Govern de la Ley 19/2006 de Bibliotecas puso las bases de un nuevo sistema bibliotecario que paliara las actuales carencias de las Islas. Hasta ahora, los Consells se limitan a coordinar las bibliotecas municipales, y las grandes bibliotecas públicas de Maó y Can Salas (Palma), las gestiona el Govern; pero fueron creadas por el Estado. Can Salas, la más grande y moderna de todas ellas, en ciudades como Madrid o Barcelona sería una simple biblioteca de distrito. Es decir: nunca se ha invertido a fondo para mejorar la actual red bibliotecaria. Y la Ley aprobada aún está por desplegar.

Pero además es necesario pensar en un núcleo vital, catalizador de recursos y proyectos: una Biblioteca Nacional Balear, la gran biblioteca de referencia de las Islas. Y propongo que fuera ubicada en el actual Cuartel de Comandancia, sito en las Avenidas de Palma.

Este edificio es singular por su arquitectura de base racionalista, habitual en España para proyectar los grupos escolares de la Segunda República, pero escaso en las Islas. Un estilo unido a la cultura y la educación es idóneo, aparte de ser muy funcional. Además, al ser construido entre 1937 y 1942 es un símbolo militar de los años de guerra y dictadura, aún presente en pleno centro urbano, y de aspecto externo gris y desolador. Hoy gran parte de sus dependencias están cerradas, y solo aloja tareas administrativas sin efectivos militares. Reconvertido en biblioteca serviría para abrirlo a la ciudadanía, sin derribarlo, "reconciliado" con la sociedad, y un gran revulsivo para el barrio.

En suma: crear y situar nuestra Biblioteca Nacional en Comandancia conservaría un patrimonio arquitectónico atípico en las islas, sería una obra magna que dinamizaría nuestra vida cultural y social, y una sólida base para un nuevo sistema bibliotecario potente, dinámico y bien dotado. Eso sí: si hay dinero, voluntad y compromiso.