50.- Biblioteca Nacional Balear

Diari de Balears, 28 de febrer de 2008

Amb l’aprovació de la Llei 19/2006 es varen posar les bases legals d’un sistema bibliotecari que pal·liàs les grans mancances que pateix l’Arxipèlag, ja que som la comunitat autònoma que menys recursos n’hi dedica. El sistema bibliotecari públic es basa en les biblioteques municipals, que gestionen i coordinen els consells; i les grans biblioteques públiques de Maó i Can Salas (Palma), administrades pel Govern, però creades per l’Estat. Aquesta darrera, la més gran i moderna, a ciutats com Madrid o Barcelona, seria una simple biblioteca de districte. O sigui: mai no s’ha invertit per dignificar el nostre sistema bibliotecari, i la Llei aprovada encara ha de ser desplegada. Fins quan?

Tanmateix, no només cal ampliar i millorar l’actual xarxa bibliotecària: també cal un potent centre neuràlgic catalitzador de recursos i projectes. Proposo la creació d’una Biblioteca Nacional Balear com a centre bibliotecari de referència: ampli, modern, polivalent i de fàcil accés per a tots els ciutadans. Adequadament condicionada per tal de promocionar la cultura en tots els seus àmbits, encarada al segle XXI i a les noves tecnologies.

Així mateix, proposo que aquesta biblioteca se situï en l’actual caserna de l’exèrcit de Comandància, situada a les Avingudes de Palma. Aquest edifici és singular per dues qüestions. Primer, el seu estil arquitectònic racionalista, molt popularitzat a Espanya durant la Segona República en ser molt emprat per projectar grups escolars públics; però molt escàs a Balears. Un estil tan lligat a la cultura i l’educació hi encaixa perfectament, a part de la seva funcionalitat intrínseca que facilita la seva adequació.

Segon, la influència del feixisme arquitectònic italià i espanyol. Iniciat el 1937 en plena Guerra Civil, en temps del sinistre Conde Rossi, va ser acabat el 1942 en plena dictadura. És un símbol dels anys de guerra i repressió encara present, un record permanent situat en ple centre urbà. La seva reconversió serviria per reconciliar-lo i posar-lo al servei de la societat. No cal esborrar-lo sinó reciclar-lo, i posar al servei de la ciutadania allò que a hores d’ara viu a esquenes de la població com un element tancat i grisós.

Tanmateix, no és un edifici tan lleig com pot semblar a primera vista: l’abandó extern és gran, gran part de les seves dependències estan tancades i una part es redueix a tasques administratives. A més a més, està totalment tancat a l’exterior. Cal conservar-lo com un exemple de patrimoni arquitectònic atípic, que no acabi sent substituït per blocs d’habitatges (com per desgràcia ha succeït massa vegades) i sigui un revulsiu pel barri.

El deute acumulat de l’anterior legislatura fa difícil una inversió com aquesta. Però en aquest cas és una obra pública dedicada a preservar patrimoni i fomentar la cultura a través del món bibliotecari. Podria ser un projecte que engrescàs el món cultural de les Illes, aconseguir la projecció i el prestigi que té la veïna Biblioteca Nacional de Catalunya, i alhora la monumental presència de la Biblioteca Nacional de España.

49.- Dos segles de centralisme administratiu

Diari de Balears, 22 de febrer de 2008
Última Hora, 29 de febrer de 2008

La Guerra del Francès a Espanya des de 1808 fou un camp de proves per a les noves idees liberals al regne espanyol. L'abscència del rei Borbó va permetre assajar diverses divisions administratives del regne, i curiosament per part de tots dos bàndols. Totes inspirades en el nou patró administratiu centralista francès, amb una única divisió territorial basada en criteris geogràfics i racionals, però que esborrava particularitats històriques i culturals.

El 1810, Josep I Bonaparte encarregà una nova divisió administrativa imitant el patró dels departaments francesos, basat en criteris geogràfics i ignorant les característiques històriques i culturals; però mai fou aprovada. A l'altre bàndol, el polític i geògraf mallorquí Felip Bauzà i Cañas elaborà en 1813 una divisió per a les Corts de Cadis i que, a diferència dels afrancesats, fou més respectuosa amb els antics regnes peninsulars. La seva aplicació fou mínima, amb el retorn de l'absolutisme de Ferran VII.

Finalment, la divisió provincial de Javier de Burgos (basada en Bauzà amb pocs retocs), sí fou aprovada i efectiva des de 1833. Encara continua vigent després de 175 anys, i ha sobreviscut ininterrompudament amb retocs mínims. Sobre ella nasqué l'administració del nou estat: governadors civils, partits judicials, circumscripcions electorals, prefixos telefònics, codis postals o matrícules de cotxes. Però ha quedat antiquada: l'Espanya de 1833 no és com la de 2008, i ara les autonomies són la base de la vertebració de l'estat.

Cal superar una divisió administrativa filla d'un llunyà règim centralista i liberal burgès, i substituir-la per ordenacions fetes per les autonomies. En alguns casos són una realitat, amb els consells balears i els "cabildos" canaris. En altres ja hi han divisions de gestió interna, com les vegueries catalanes o la comarcalització aragonesa. A altres autonomies només els caldria canviar la denominació de les províncies, com Euskadi. També cada autonomia podria donar un nom propi a les seves circumscripcions: cantons murcians, "partidos" castellans i lleonesos, o juntes basques. S'hi tractaria el tema dels petits llogarets, com Treviño o Ademús. I grans ciutats mancades de capitalitat a la fi hi accedirien: Cartagena, Vigo, Xerez, Santiago de Compostel·la, o Mèrida.

A França, els departaments funcionen des de 1792, però tenen el doble de demarcacions en un territori d'extensió semblant; per aquest motiu suporten millor el pas del temps. A més a més, el centralisme de l'Estat francès ha canviat molt poc i això les fa útils. I no és el nostre cas.

48.- Derecho a un entierro digno

Diario de Mallorca, 17 de febrero de 2008
Última Hora, 11 de marzo de 2008

Según datos recientes, en el año 2008 hay más de 30.000 personas de religión islámica residiendo en Baleares. Y, a pesar de estas cifras, todavía no existe un cementerio donde puedan enterrar y honrar a sus muertos según su religión y costumbres. ¿Qué puede hacer este colectivo para integrarse, si debe enviar a sus fenecidos a su país de origen porque no disponen de ningún nicho en su tierra de acogida?

Tampoco existe ningún templo de grandes dimensiones y gran capacidad para esta comunidad de creyentes. ¿De qué manera pueden sentirse a gusto, erigiendo mezquitas en pequeños locales mal habilitados y casi ocultos? aún sin ser practicante, cualquier musulmán notaría una desigualdad manifiesta en nuestro país, oficialmente laico.

Se alzan voces reclamando que los hijos de castellanohablantes puedan ser escolarizados en castellano, si los padres lo desean. Ninguna de estas voces reclama esto mismo con el árabe ¿sus hijos no tienen también derecho a ser escolarizados en su lengua materna, o al menos a la presencia de su lengua en los currículums escolares? sea o no pedagógicamente viable, sería justo pedirlo. Y no se pide. Tal vez no dé votos.

En cambio, con frecuencia se plantea que las mujeres no lleven velo en las escuelas ¿es necesario basar la integración en acatar normas, prohibir usos, o limitar costumbres? En Baleares aún no pueden enterrar a sus seres queridos, ni pueden rezar en un lugar digno, ni sus hijos pueden estudiar en su lengua. Y aún nos quejamos ¿qué más han de hacer?

Todo esto vale también para la comunidad china, centroafricanos, rumanos, búlgaros, indios... no niego que sea difícil; tal vez imposible. Pero la convivencia requiere unos mínimos de habitabilidad que, en el caso del colectivo musulmán, no se cumplen.

47.- Promeses electorals: molts doblers, poca voluntat

Diari de Balears, 5 de febrer de 2008
Última Hora, 10 de febrer de 2008

Falta poc per a les eleccions, i arriben les promeses electorals. Els 400 euros, les rebaixes de l'IRPF, les places d'escoleta ofertes per un i augmentades per l'altre... res de nou. Però tot el que prometen, i més, és possible: els doblers hi són, existeixen i estan disponibles. El problema és l'ús que reben al llarg dels anys de govern. Aquelles partides pressupostàries poc o gens publicitades, d'utilitat discutible o inexistent.

Heus-ne aquí un exemple: el projecte Eurofighter Typhoon, consistent en el disseny i construcció d'un avió de combat del mateix nom en col·laboració per Gran Bretanya, Alemanya i Itàlia des de 1983, i al qual s'afegí Espanya el 1985. Des de llavors, Espanya invertí grans quantitats dedicades a l'enginyeria aeronàutica militar, pel disseny del nou avió. Aquesta etapa durà uns dotze anys.

Una vegada llest per a la seva producció, el Consell de Ministres aprovà en 1997 una partida de 987.899 milions de pessetes per a la compra de 87 unitats. És a dir: 6.000 milions d'euros dedicats a armament. A més, s'acordà de pagar-los en tretze anualitats (2002-2014) a mesura que arribessin els aparells, cosa que condicionà la gestió dels següents governs que, a sobre, han d'anar augmentant la inversió. El primer avió rebut es va estavellar en el primer vol de prova, i 72 milions d'euros se n'anaren a les escombraries.

Països com Àustria i l'Aràbia Saudita ja l'han adquirit. També hi estan interessats Dinamarca i Noruega... a més de Turquia, l'Índia i el Pakistan. És molt trist que estats envoltats de pobresa, misèria i subdesenvolupament facin aquestes inversions milionàries en armament, a sobre fet amb participació espanyola. Per entendre'ns, un sol avió Eurofighter Typhoon val 62'9 milions d'euros (12.000 milions de pessetes).

Per tant, el Govern espanyol disposa de doblers. I tant se val qui governi, ja que uns i altres han col·laborat en el projecte esmentat, així com d'altres. És trist que Defensa tingui preferència davant Educació, Cultura o Sanitat. I que partides dedicades a indústria i investigació acabin derivades a producció i recerca en tecnologia militar. Just les eleccions forcen que els doblers tinguin un destí més just, malgrat sigui forçat per un electoralisme barroer i sense planificació. I això sí que ho compleixen.