36.- Un mallorquí a Hollywood

Última Hora, 23 de novembre de 2007

Fortunio Bonanova (Palma, 1895 - Hollywood, Los Ángeles, 1969) és un cas excepcional d'emigrant mallorquí que va fer les amèriques, triomfant com actor a Hollywood. Però la seva figura és encara molt desconeguda a les Illes, i les escasses referències que tenim d'ell eclipsen una carrera polifacètica. Dit de naixement Josep Lluís Moll, va canviar el seu nom per la seva ànsia de fer fortuna i la seva estima pel barri de la Bonanova, on va residir. Va cursar estudis de cant, sent un bon baríton que va arribar a cantar en el Teatre Principal. Poc després va descobrir el cinema, protagonitzant la seva primera pel·lícula, Don Juan Tenorio (1922). L'èxit va ser total, fonamentalment en ser estrenada als Estats Units, on l'exotisme de "lo español" feia furor.

Aquest cop de fortuna el va animar a traslladar-se, triomfant en els seus inicis com cantant d'òpera, sarsuela i cançó llatina. Gradualment es va introduir en el cinema com actor, tant en el cinema mut com el sonor, fins a convertir-se en la seva principal dedicació amb papers secundaris o breus; però va seguir cantant, alhora que feia ràdio, teatre, ballava i escrivia. Va tornar a Espanya en 1934 amb rang de gran figura del cel·luloide; però l'esclat de la Guerra Civil ho va empènyer a retornar definitivament als Estats Units. Potser el seu treball més afortunat fou el petit paper en "Ciutadà Kane" (1941) d'Orson Welles. La rellevància de la pel·lícula, més que el paper en si, li donà una immortalitat inesperada. Es va mantenir actiu fins als seus últims anys, en que va aparèixer en algunes pel·lícules espanyoles. Va morir i va ser enterrat a Hollywood, on residia des de feia anys.

La seva absència de Mallorca des dels anys vint va fer que la seva figura sigui gairebé desconeguda, malgrat ser l'únic mallorquí que ha triomfat a Hollywood en tota la seva història. Tot i ser un precedent remot d'actors com Antonio Banderas, Javier Bardem o Penèlope Cruz no s'ha rescatat el seu paper en el cinema espanyol. Tampoc té un carrer a Palma, encara que la pròxima revisió del nomenclàtor de carrers podria canviar les coses. Ni sabem si la seva casa encara existeix, i si podria convertir-se a casa-museu. També la filmoteca projectada per Cort hauria de tenir en compte la seva figura: seria un reconeixement pòstum, però just. Esperem que l'escassa tradició fílmica de les Illes rescati de l'oblit a un dels seus màxims exponents, encara que ho fos més enllà de l'Atlàntic. I de passada, sigui un homenatge als milers d'immigrants que no van aconseguir fer-se un nom ni trobar la fortuna, en la seva aventura d'ultramar.

35.- Les Balears apedaçades, o el poble inexistent

Diari de Balears, 21 de novembre de 2007
Última Hora, 25 de novembre de 2007
Diario de Mallorca, 26 de novembre de 2007

El sentiment de pertinença a un territori o nació pot ser més o menys complex i polivalent, sense ser contradictori. A les Illes he pogut observar que tothom se sent del seu municipi, de la seva illa, i potser de la seva comarca. Però més enllà, ve el problema. Uns (la majoria) se senten espanyols (una altra cosa seria especificar quina mena d'Espanya voldrien). Altres (la minoria) se senten pertanyents als Països Catalans. Finalment, hauria un tercer grup que no es manifestaria. Però, qui se sent "balear"? pel que veig, és un concepte mancat de contingut si mai va existir.

La insularitat afavoreix la manca d'identitat col·lectiva, però tanmateix hauria d'haver algun tipus de vincle amb contingut ideològic que identifiqués l'arxipèlag com un ens real. La denominació "Islas Baleares" fou totalment artificial, basant-se en un criteri més geogràfic que històric (menystenint l'arxipèlag pitiús), en tractar-se d'una denominació imposada des de Madrid amb la divisió en províncies de 1833. Això explica la poca fortuna que la denominació va tenir.

Recentment, els consells insulars i el seu desplegament han sintonitzat plenament amb el caràcter de cada illa; però han posat de manifest que el Govern autonòmic és una institució encara llunyana, més gestora que representant d'una identitat concreta, sobretot enfora de Mallorca. I per si no hagués suficient, el concepte "balear" se l'han apropiat minories gonellistes per a representar una suposada "llengua i cultura balear", en resposta a una inexistent invasió catalana que no veig per enlloc, i que en el fons és una continuació de la connotació provincial i centralista del terme "Baleares".

En definitiva: actualment, no pots parlar de poble o cultura balear. Uns et diran que això no existeix, ni ha existit mai. Altres, et prendran per un d'aquests il·luminats que defensa "sa llengo baléà" expressant-se en castellà. Aleshores, què som en conjunt? què podem dir més enllà de les illes, si cada illot va a la seva i no vol saber res dels altres? I sobretot, com ens hauríem de dir? Regne de les Mallorques? Arxipèlag Balear-Pitiús? No seria possible refer el concepte "balear" amb un nou contingut? Ser políticament correcte en aquest arxipèlag és francament difícil. Després ens queixem de la manca de veu que tenim a Madrid. Però com la podem tenir, si ni tan sols sabem que som?

A Canàries hi han set illes, i fa anys que les forces regionals de cada illa van juntes als comicis com Coalición Canaria. Tenen presència al Congrés i al Senat i ha pactat amb governs del PP i del PSOE, presideixen el govern autonòmic, tenen cabildos insulars i batles a grans ciutats. I aquí? tenim quatre forces illenques només a Mallorca, barallades entre sí, i totes minoritàries. Discutim si volem mallorquinisme, regionalisme, nacionalisme, sobiranisme o Països Catalans. A la resta d'illes el seu pes és testimonial. Han hagut de passar 30 anys de democràcia per tenir el primer senador. I sobretot, cada illa va pel seu compte. Si no som Balears, què volem ser a Madrid?

34.- Baltasar Porcel, o el renascut mite d'Andratx

Diari de Balears, 13 de novembre de 2007
Última Hora, 14 de novembre de 2007
Diario de Mallorca, 19 de novembre de 2007

He assistit aquests dies a les jornades d'estudi sobre Baltasar Porcel, organitzades per la UIB entre el dimecres i el dissabte passats al Caixafòrum de Palma i coronades amb una visita guiada al municipi d'Andratx, lloc de naixement i font bàsica d'inspiració de l'univers literari porcelià. No és habitual l'organització d'unes jornades de investigació dedicades a un autor en vida; i encara menys de la pròpia terra (ningú és profeta a la seva terra), amb l'afegit que Porcel ha desenvolupat el gruix de la seva feina a Catalunya. És possible que la greu malaltia que va patir els darrers temps hagi fet que, per fi, s'hagin organitzat unes jornades basades en la seva obra. Afortunadament, no han estat in memoriam (i a major vergonya), sinó un homenatge en tota regla. I ja tocava.

Professors i estudiosos de diferents universitats de Catalunya, Balears, País Valencià i l'estranger hi participaren, així com una vintena de ciutadans que varen oferir els seus estudis sobre l'escriptor. Val a dir que només dos escriptors illencs gaudeixen de molt renom dins el món literari i periodístic fora de les Illes. Una és Maria de la Pau Janer, sobretot per la seva tasca als mitjans de comunicació els darrers anys, i últimament per haver guanyat el Planeta escrivint en castellà. L'altre és Baltasar Porcel, considerat un escriptor i periodista excepcional que també surt als mitjans, però mai a l'inrevés. I que du quatre dècades present al món cultural, fet gens menyspreable.

Durant les jornades, Porcel va estar present en ocasions creant l'estrany clima, gairebé espectral, d'un homenatjat que acudia a uns actes generalment dedicats a autors llunyans o morts. A la cloenda es va confessar emocionat per l'homenatge; però va valorar el paper d'actes com aquests pel intercanvi d'idees i punts de vista sobre autors i obres. Ell fou el motiu de trobada; però segons Porcel, calien moltes més trobades com aquesta pel debat, el coneixement i el foment de l'activitat literària com una manera de dignificar la cultura i la dignitat d'un poble. Davant d'un públic majoritàriament universitari i jove, va acabar amb una frase lapidària: "tots sou necessaris".

Tal vegada, aquest any hagi suposat la resurrecció del mite d'Andratx: la de l'escriptor que va cristal·litzar el seu univers literari, així com el d'un poble consumit i desfigurat per l'especulació urbanística. Porcel i Andratx, després de temps difícils, tornen a recobrar l'alè i mantenen el seu esperit vessat en pàgines de gran valor.