20.- El "Titànic" fa aigua a Balears

Diari de Balears, 23 de juny de 2007
Última Hora, 24 de juny de 2007
Última Hora (Eivissa i Formentera), 26 de juny de 2007
Diario de Mallorca, 30 de juny de 2007

Quan un partit perd el poder després de molt temps de govern és normal passar un temps de reciclatge i renovació per optar novament a governar. Així ha passat amb totes les forces polítiques en tots els àmbits de govern, i sovint són processos que triguen en posar-se en marxa degut a la resistència dels dirigents a donar pas a cares i idees noves. Tot indica que dins el PP s'inicia un procés similar; però sobtat. Abans dels comicis era una força cohesionada, potent, destinada a guanyar o guanyar. No havia dissensions, crítiques ni discrepàncies: era un partit ordenat, disciplinat i perfectament engrassat. Però en pocs dies ha començat a enfonsar-se, després que succeís allò inevitable: UM pactaria amb el PSIB. Des de llavors, els esdeveniments s'estan precipitant. Primer va marxar el director del medi escrit més favorable als populars. I ara marxa... el propi Jaume Matas. En pocs dies, el vaixell popular passa de ser un poderós "Titànic" a fer aigua, i veure astorat com el propi capità és el primer en abandonar el vaixell.

Arran d'això, quin tipus de compromís polític i voluntat de servei és la de Jaume Matas? No entrava dins els seus plans fer oposició, com si això no depengués dels electors? Només s'hi presentà per a governar amb majoria absoluta? Quin mal perdre i quina falta de respecte als electors que dipositaren la seva confiança en Matas, que votaren una formació i un candidat, i ara els deixa penjats perquè no li agrada el que passa. La correlació de forces resultant pot agradar més o menys, però els protagonistes són allà: Antich perdé l'any 2003 i va esperar pacientment el seu moment. Quant de temps ha exercit Matas de candidat i cap de l'oposició? No sap perdre i afrontar les adversitats?


A partir d'ara, les hipòtesis sobre la seva dimissió seran moltes. Jo em plantejo una: realment Matas volia guanyar? per què va encaparrar-se en portar tot sol i secretament les negociacions amb UM? per què va trigar tant en moure fitxa, deixant que el PSIB i el Bloc avancessin tant amb UM? Realment només pensava seguir en política amb una majoria absoluta? Havent fet un patrimoni certament ostentós, sembla que la política ja li havia donat les "satisfaccions" que ell cercava, i l'oposició seria una feina massa indigna per a ell. És la seva decisió i té el seu dret; no ho dubto. Però ha pensat en el seu partit, totalment depenent (i sotmès) al seu lideratge i cohesionat només gràcies al seu poder?

Normalment, el capità resta amb el seu vaixell fins a la mort i lluita per salvar-lo. Matas l'abandona davant els primers problemes, sense transició de cap mena. Sembla que això ja no li importi gaire al servidor públic. No eren les rates les que abandonaven primer el vaixell?

19.- Un vot, un canvi

Diari de Balears, 19 de juny de 2007
Diario de Mallorca, 20 de juny de 2007

A vegades, una petita passa pot esdevenir un gran pas. En el pla polític, un vot pot ser l'avantsala d'un gran canvi. Un vot, un diputat o un marge molt estret de vots han permès donar via lliure a transformacions poderoses, molt més que la petita escletxa que va iniciar-les. Una majoria d'un vot pot sostenir un govern feble, sobre la corda fluixa, que no pot permetre's badades ni fissures, i més encara si l'oposició és una pinya que no dona treva. Però també pot ser el inici d'una època, on una petita escletxa pot fer forat i consolidar posicions majoritàries. Una majoria d'un vot és, al cap i a la fi, majoria.

A Itàlia, un totpoderós Silvio Berlusconi fou desbancat del poder per uns pocs milers de vots. Als Estats Units, uns centenars de vots a Florida donaren la presidència a George Bush en lloc de Al Gore. A Eivissa, 37 vots han permès a la coalició d'esquerres guanyar el Consell Insular. O un cas poc conegut: durant el període revolucionari a França, l'Assemblea Nacional va decidir executar el rei Lluís XVI per 361 vots a 360. Un vot dóna i treu majories, però el seu pes pot anar molt més enllà. Un vot propicià que la França revolucionària iniciés un camí sense retorn. Un estat convertí a Bush en president. Uns pocs vots derrotaren Berlusconi. Els grans canvis no es donen de manera aclaparadora, sovint arriben per molt poc. Per un escó. Potser per un vot.

Aquesta circumstància es dóna ara a les Illes Balears. A les grans institucions, el partit més votat s'ha quedat a un escó de la majoria, i la resta de forces s'uneixen per a governar-les. Un escó, un vot, decideix el seu color polític. Tal com va succeir fa quatre anys, aleshores a favor del partit majoritari: un diputat investí Matas president, tal com ara el pot fer fora. Tan legal és el primer com el segon cas, fins que la llei electoral digui el contrari. Imperfecte, però potser la solució menys dolenta.

Aina Calvo és avui batlessa de Palma amb 15 vots a favor i 14 en contra. La mateixa proporció que li va servir a Catalina Cirer l'any 2003, ara es torna en contra seva. Un regidor, un vot. La democràcia.

17.- Tripartit "alla catalana", no Taifes "alla progressana"

Diari de Balears, 9 de juny de 2007
Última Hora, 16 de junio de 2007

A hores d'ara, ningú sap com van les negociacions de cara a governar les illes. A priori, l'entesa PSIB-UM és l'opció menys il·lògica (però mai se sap), ja que l'agressivitat del PP amb UM durant la campanya ha superat tots els límits. Si finalment s'acompleix aquesta opció, per a mi tindria molta més solidesa i coherència si s'acordés governar segons el número de vots i diputats obtinguts a les principals institucions. No és normal que una quarta candidatura en vots com UM governi tota una institució, i al Govern no tingués ni un sol conseller. Tampoc seria eficaç que el PSIB tingués tot el poder al Govern (amb parts cedides al Bloc) i UM donés suport cec sense participar-ne.

Ara seria necessari un compromís i una cooperació de tothom arreu, on tots siguin col·laboradors i corresponsables de cadascuna de les institucions. No es tracta de barrejar el funcionament intern de les institucions, sinó d'exercir una corresponsabilitat associada a l'aritmètica electoral. Si es vol fer una discussió de programes i no de cadiretes o personalismes, comencem per no repartir el pastís del poder en trossos: aquesta institució per uns, i aquella pels altres... Uns percentatges de col·laboració (a tall d'exemple i aproximats) de 50% PSIB, 25% UM, i 25% Bloc a totes les institucions, seria el més just. Han de presidir el més votats; però han de governar totes les forces, fent de contrapès.

A la Generalitat catalana, el primer Tripartit va pagar la "novellada" aquest any a les urnes després d'una legislatura caòtica, perdent vots. Ara tenen una segona oportunitat... que el Pacte de Progrés no va tenir. Espero que si finalment hi ha entesa aprenguin dels errors comesos, i ara sí sorgeixin veritables coalicions de govern al Govern, Consell i Cort, fetes amb seny i ben conjuntades. Amb la voluntat de construir una altra manera de fer política: dialogant, generosa i per a tots. Un Tripartit de govern, i no un Pacte de Taifes.

18.- Pactos a corto y largo plazo

Última Hora, 7 de junio de 2007
Diario de Mallorca, 15 de junio de 2007

Tanto PP como UM son intereses que se odian y se necesitan mutuamente. La reedición de su pacto de gobierno sería muy beneficioso para ambos, satisfaciendo sus intereses comunes no exentos de roces; pero que nunca pondrían en peligro su pacto general. Esta es la opción más lógica y viable. Pero esta vez el PP ha ido más allá: ha intentado borrar del mapa a UM, dejando un ambiente postelectoral entre ellos de tierra quemada. Esto puede hacer que UM vaya más allá del beneficio inmediato y opte por una segunda opción: el pacto con el PSIB y el Bloc.

Cuando se gestó el Pacte de Progrés, el PP perdió el Govern y los consells de Eivissa-Formentera y Menorca. Pero conservó Palma, importantes municipios, y en Madrid gobernaba Aznar. Ello sirvió para sostener al PP balear. Pero ahora no gobiernan en Madrid, y allí su discurso dista mucho de la moderación del gobierno Aznar. Se han perdido los consells de Menorca, Eivissa y Formentera, mayorías absolutas en municipios importantes, y en otros UM es clave para decidir mayorías de uno u otro color. Es decir, el PP podría quedarse con una cuota de poder mínima desde 1983.

Sus líderes actuales quedarían eclipsados por los triunfadores de estas elecciones: Carlos Delgado en Calviá y Pere Rotger en Inca. Ambos representan sus extremos ideológicos: el españolismo agresivo de Delgado y el suave catalanismo de Rotger. Ambos son carismáticos y de fuerte carácter, y como tales aglutinarían corrientes opuestas que acentuarían su crisis, máxime si en las generales del 2008 Rajoy volviese a perder. En fin, la red de clientelismos e intereses tejidos por el los populares buscarían cobijo en UM, que ocuparía su espacio hasta intercambiarse sus papeles actuales.

Esta segunda opción es beneficiosa para UM sólo a largo plazo, ya que debilita al eterno rival despojándolo de su poder, acentuaría sus tensiones internas, y propiciaría su caída. Ante este abismo, el PP debe estar deseando el "perdón" de UM y darle lo que sea, a pesar de haber machacado a los uemitas de manera brutal. Si ahora el PP ve feo que todos se unan contra él, debería pensar cómo ha tratado a los demás durante años. Como nos decían de niños, "no hagas a los demás lo que no quieres que te hagan a ti".

16.- Pactes a curt i a llarg termini

Diari de Balears, 6 de juny de 2007

Tant PP como UM són forces que s'odien i es necessiten mútuament. El PP, molt més gran i poderós, mai ha pogut amb la manera de fer esmunyedissa i hàbil de UM. La reedició del seu pacte seria molt rentable per a tots dos, amb quatre anys més que satisfarien els seus interessos comuns, no exempts de crisis; però que mai farien trontollar l'acord. Aquesta és l'opció més lògica i viable. Però aquesta vegada el PP ha anat molt lluny: ha intentat esborrar del mapa a UM, amb despeses gegantines i una màquina mediàtica ofegant, deixant un ambient postelectoral entre ells de terra cremada. Això pot fer que UM replantegi les seves mires, més enllà del benefici immediat, i opti per un pacte amb el PSIB i el Bloc.

Amb el Pacte de Progrés, el PP perdé es Govern i els consells de Eivissa i Menorca. Però va conservar Palma i altres municipis importants, i a Madrid governava Aznar: això va ajudar a sostenir el PP balear. Però ara no tenen govern a Madrid, i allà el seu discurs ha perdut tota la moderació del govern Aznar. S'han perdut de nou els consells de Menorca, Eivissa i Formentera a més de majories absolutes a municipis importants (inclòs Palma), i en altres UM és clau per a decidir majories. Conclusió: el PP podria quedar-se amb unes quotes de poder mínimes des de 1983.

De rebot, els seus líders actuals quedarien eclipsats pels triomfadors d'aquestes eleccions: Carlos Delgado a Calvià, i Pere Rotger a Inca. Ambdós representen els extrems ideològics del partit: l'espanyolisme agressiu de Delgado, i el suau catalanisme de Rotger. Tots dos són carismàtics i de fort caràcter, i comandarien singles corrents oposades per a refer el partit que accentuarien la seva crisi, i més si en les generals del 2008 en Rajoy no governa. Finalment, arran d'aquest procés l'electorat més moderat del PP cercaria poc a poc aixopluc en UM, que ocuparia el seu espai fins intercanviar els seus tamanys actuals. Aquesta segona opció és més beneficiosa per a UM a llarg termini, ja que poc a poc debilitaria l'etern rival al arrabassar-li el seu poder, accentuant les seves tensions internes fins propiciar la seva caiguda.

Davant aquest abisme, el PP deu estar implorant el "perdó" de UM i entregar el que sigui, intentant fer oblidar que varen bombardejar als uemites de manera brutal. I si ara el PP veu lleig que tothom s'uneixi contra ells, haurien de pensar com ha tractat als demés durant anys. Com ens deien de petits, "no facis als demés allò que no voldries que et fessin a tu".