3.- L'Olivera sense fruit

Diario de Mallorca, 19 de febrer de 2007

Fa uns anys, a Itàlia visqueren una experiència en el món polític anomenada "L'Ulivo", una aliança de totes les forces polítiques d'esquerra del país transalpí, que va arribar a tenir fins nou partits dins les seves sigles. Anys més tard es reconvertí en "L'Unione", i el 2006 aquesta coalició liderada per Romano Prodi aconseguí derrotar a Silvio Berlusconi per un escàs marge. Té un enorme mèrit aquesta col·laboració en un país políticament caòtic, amb multitud de forces polítiques: va necessitar gairebé cinquanta anys (des de la fundació de la República, en 1946) per aprendre que la unió fa la força, que suposa petites renúncies per majors beneficis, sense caure en planys d'incoherència o traïció a les pròpies idees. L'Unione va desallotjar un poderós Berlusconi, amo i senyor dels mitjans de comunicació, que va governar amb vergonyosa impunitat.

El que passa a Balears no és comparable, però... volem Matas durant 10 ó 12 anys més? Volem PP durant 30 anys més? Han de passar gairebé 50 anys de travessia del desert, com a Itàlia, per aprendre que si no hi ha front comú no hi ha victòria? No és possible una agrupació de les esquerres sense perdre les essències de cada partit, i demostrar que una unió electoral és font de riquesa social per a tots? No és possible entendre que el pragmatisme és compatible amb les finalitats a escometre? Fins quan aquest simplisme tan ferri de les aliances polítiques, i aquest egoisme amb les idees pròpies? Ningú és capaç de donar la primera passa? S'ha fet a Eivissa; per què no a Mallorca?

Els líders polítics d'esquerres han sigut incapaços de transmetre les prioritats que unes eleccions requereixen, de "juntos pero no revueltos". Els petits no tenen per què aigualir les seves idees per anar al costat dels grans, ni aquests n'han de radicalitzar les seves per compartir taula amb els petits. I si no, esdevindran els mateixos resultats, mateix govern, mateix rodet, similar corrupció, similar clientelisme... I quatre anys més. I torna a començar. I "mea culpa" a dojo, les frustracions de sempre, les mateixes parcel·les de poder... I al darrere, una evidència: las dretes no guanyen mai, són les esquerres qui guanyen. Però mentres uns arrepleguen vots, altres els dispersen. A Mallorca tenim cinc forces d'esquerres i una de dretes: gloriós. D'Hont els hi portarà la cicuta, vés per on. Feliç derrota i millors excuses, que de remeis anem magres. N'aprendrem...?

2.- Ésser i estar de l'extremisme polític

Diari de Balears, 12 de febrer de 2007

Vagi pel davant que demano un disbarat que, si més no, cou més que dol. Per a mi, l'existència d'un partit d'extrema dreta és un símptoma de malestar social i alhora una necessitat d'higiene social. Avui en dia, el principal partit de dretes d'Espanya ha adoptat una radicalització de postures basades en la tensió constant, el populisme fàcil, la dinamitació (no dinamització) de la vida política social, i l'enterbolament de tots els aspectes de la vida quotidiana. I quan parlo d'aquest partit (el PP, naturalment), vull precissar que em refereixo a una facció del mateix, representada per alguns dels seus dirigents que més es fan notar i marquen la línia a seguir a nivell estatal.

Amb això no vull atacar als votants ni a la militància d'aquest partit, que mantenen unes conviccions lícites i coherents amb la seva opció política, sino a la seva cúpula dirigent actual. Intueixo que més d'un deu seguir aquesta deriva a desgrat, a distància, amb l'esperança que un dia es deturi i realment fructifiqui aquesta política de "terra cremada" -allò de el fi justifica els mitjans, dit d'una altra manera, recuperar el poder a les urnes-, de desmemòria, atac sistemàtic, apocaliptisme, utilització immoral de col·lectius com les víctimes del terrorisme, politització de tots els aspectes de la vida...

Estic convençut que molts militants del PP no comparteixen al 100% el discurs amarg, dur i carent de matisos, dels Acebes, Zaplana, Aznar i Rajoy, Mayor Oreja, San Gil...però que han d'aguantar com bonament poden. La disciplina de partit que tant de mal fa en circumstàncies com aquestes... A Espanya cal un FN (Front National, o com es digui) que arreplegui aquests fonamentalistes d'extrema dreta i deixi d'enverinar aquesta dreta democràtica i civilitzada que ben segur existeix, i crec que és majoritària al si del partit. Un FN sense màscara democràtica, pla, unívoc i sense fisures; però amb quatre vots i nul poder polític, que brami al desert i als mitjans de comunicació adictes de sempre. Que hi "són", malgrat que no "estiguin".

Enyoro aquella UCD plena de franquistes reciclats, però amb gent amb molt sentit d'estat, que foren capaços d'enderrocar un estat feixista i inclús abocant al seu partit a la desaparició i el seu poder polític; però desfent-se, desferen l'estat franquista. Crec que es podia haver fet millor -i tant- aquell procés; però imagineu-vos aquella Espanya en mans d'un PP com l'actual... Espero que aviat sorgeixi un nou partit de dretes civilitzat, amb el qual sempre discreparé; però justament per això obert a discrepar constructivament, matitzar intel·ligentment i col·laborar en questions d'Estat, sense arrossegar el llast ultraideològic de populismes i manipulacions barroeres; que no "hi és", però "està". Hi ha algun Miguel Herrero de Miñón a prop? no el votaré, però el respectaré.

1.- Palma sin corazón

Diario de Mallorca, 3 de febrero de 2007
Última Hora, 10 de febrero de 2007

Las grandes ciudades restauran y dinamizan su antiguo casco urbano como un bien cultural y social de primer orden. Peatonalizan sus calles, las ajardinan, y promueven toda actividad comercial y de esparcimiento: es una manera de dotarlas de un corazón cívico. San Sebastián, Bilbao, Pamplona, Zaragoza, o Madrid tienen un corazón urbano peatonal espléndido, que conjugan ocio y civismo, cultura y descanso.

En cambio, el casco antiguo de Palma aún carece de ello. Veo una ciudad más encarada al ocio y el descanso pero adormecida, sin verdadera vida en la calle. Algunas calles como Sant Miquel, Oms o Sindicat ya se han reurbanizado, y su revitalización es evidente; pero todavía no se ha acometido esa reforma en las arterias fundamentales del casco urbano ¿para cuándo una amplia peatonalización de las Ramblas, Riera, de las plazas Weyler y Mercat, de Unió hasta su enlace con es Born? Las Ramblas necesitan una reactivación urgente, la Riera del Principal es un cuello de botella para el tráfico y un peligro para los viandantes...

¿Cuándo se dará cuenta el Ayuntamiento -y las fuerzas políticas de turno- que es necesario un pulmón cívico-peatonal continuo, que vaya de avenidas (desde Av. Roma) o Plaza de España (desde Oms) al mar? ¿es realmente necesario el paso del tráfico rodado por estas calles, marginando al peatón? ¿por qué no se han enlazado los paseos del Born y Antoni Maura aprovechando su restauración? Es Born es un bonito cementerio de lujo, desconectado de un tejido peatonal continuo que lo revitalice. De poco ha servido reformarlo.

Creo que es urgente que el peatón tome estas vías. Palma goza de pocos espacios amplios en su casco antiguo, y éstos están desaprovechados ¿tan necesario es el paso del coche?. El corazón de la ciudad sigue dormido. Las obras se terminan, pero permanecen el asfalto y los coches. Continuamos sorteándolos, mientras en otras urbes disfrutan del paseo.